Però encara necessitem tres coses: unitat política (de partits, sindicats, entitats, col.lectius, etc.) amb la qual serem invencibles a les urnes, un temps limitat (hem d' anar per feina, sense hipocresia ni partidismes i sense eternitzar el procès) i finalment treball internacional (explicar, buscar complicitats a l' exterior...).
Ells tenen molts fronts oberts: Canàries (podeu veure avui el vídeo de las "hazañas bélicas" espanyoles contra Greenpeace), els casos de corrupció del PP, la querella argentina (Martin Villa, Utrera Molina i Cia.), el recurs contra el pagament exprés a Florentino pel cas Castor, i només els faltem nosaltres que mantenim el front obert.
Ells contraataquen amb més nacionalisme espanyol: negativa d' extradir a Martin Villa i companyia, actuació contra Greenpeace, homenatge a un militar que va bombardar Barcelona el 1714 (homenatge presidit per Juan Carlos "el campechano"). I tot això adobat amb la pujada anunciada (a grans veus als mitjans de comunicació) de Podemos.
Francament, potser la regeneració que necessita Espanya anirà de la mà del que pugui fer Podemos, però nosaltres ja Podem tots sols, no necessitem cap nou projecte espanyol que ens digui el que hem de fer (una altra vegada), el nostre país ja camina sol i es va regenerant sol. Podemos arriba tard a Catalunya, mira Catalunya amb distància i és normal NOSALTRES NO SOM ESPANYOLS i no "podemos" seguir a cap partit espanyol encara que ens prometi regeneració...300 anys tard.
No coincidim plenament amb la periodista i escriptora Patricia Gabancho, però pensem qe té una part de raó en el seu article:
Nosaltres «podemos» sols
«Podemos és la regeneració que necessita Espanya: però és un projecte estrictament espanyol. De fet, madridocèntric»
Tinc un amic que sosté que l’avenç de Podemos serà una catàstrofe per al procés sobiranista, perquè decantarà l’eix de la discussió pública cap a l’eix social, tot perjudicant el nacional. No ho crec gens. De fet, la “revolució” de l’independentisme es va fer amb la bandera de la regeneració democràtica ja fa anys: fundar un país nou, amb un govern que fos capaç –lleis i Constitució- de desconnectar l’oligarquia del poder, frenar el poder financer, defensar l’estat del benestar i procurar pel bé comú, és a dir, per l’interès de les classes populars, que al capdavall són l’expressió de l’equilibri social, la planta noble on va a parar l’ascensor social. Dit d’una altra manera, no necessitem “Podemos” per res. Podemos és tota una altra cosa.
Podemos és la regeneració que necessita Espanya: però és un projecte estrictament espanyol. De fet, madridocèntric. És exactament el que a la Transició es deia “un partit sucursalista”. Als cercles catalans –que de moment no tenen ni cara- ja els han advertit que els arribaran les consignes. I, des que les enquestes somriuen, el Pablo ha deixat de donar suport a la causa catalana, no sigui que se li despengi algun vot. No dic que sigui com el PP, dic que no li som importants.
N’hi ha més. Aquesta flaire peronista de Podemos. A l’Argentina, el govern escanya als rics per donar als pobres; les elits ni l’oloren, el poder. Els escanyen tant, als rics, que ja no queda indústria i el camp agonitza. Cada cop hi ha més gent subvencionada, que no treballa. Com que el país no paga el deute, ho finança amb inflació (això aquí no es podrà fer, excepte que Podemos tregui Espanya de la UE). I com que això és mala notícia, persegueix la premsa independent (crítica) fins a desmuntar-la. No diguem res del culte a la personalitat. I una corrupció que no tinc per què atribuir a les intencions de Pablo Iglesias. La resta, sí.
Populisme llatinoamericà trufat de revanxisme ibèric. Prefereixo la independència a l’europea!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada