dimarts, 30 d’agost de 2016

BEL OLID, sobre la DUI i les majories parlamentàries.

la Diada és prop, hi comencen a haver algunes entrevistes amb alguns "personatges coneguts", "opinadors", etc. Per tal de començar a escalfar motors nosaltres posem una d' aquestes entrevistes (en aquest cas de Vilaweb) amb Bel Olid, escriptora mataronina. Hem seleccionat les respostes on parla de la DUI, de les majories parlamentàries, i dels comuns. Coincidim bastant amb els comentaris.

Bel Olid: ‘Jo sóc de DUI, em sembla estèril continuar lluitant per preguntar’
Parlem amb l'escriptora mataronina sobre el moment actual del procés quan falten pocs dies per a la Diada
BEL OLID
Bel Olid es guanya la vida amb les paraules, o com diu al seu bloc, jugant-hi. És traductora, professora, escriptora i es defineix feminista radical. Parlem amb ella, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’sobre el moment polític actual que passa per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Ha tornat de Grècia i ha presenciat el drama dels refugiats des de primera línia, per això mostra certa recança a parlar del procés. Ho acaba fent i no dubta. És directa i va per feina, per això ella ja hauria fet una DUI: ‘Tenim majoria al parlament, tirem milles’. En canvi, la gent que ha pilotat el procés diu que és poc pràctica i ha badat amb qüestions estèrils que perdien de vista la independència. A curt termini és optimista i confia que la gent tornarà a respondre a la diada de l’Onze de Setembre.

—RUI sí o RUI no?
—Jo sóc de DUI, de declarar la independència ja, em sembla estèril continuar lluitant per preguntar. Tenim majoria al parlament, tirem milles.
—I no hi ha d’haver un referèndum que ratifiqui una majoria de persones que volen la independència?
—Això és com una presa de pèl perquè la nostra democràcia es basa en la representació parlamentària. Si tenim la majoria, per què hem de canviar les normes del joc de cop? Mentre es manté aquest ‘statu quo’, els qui no estan a favor ni en contra de la independència compten com si hi estiguessin en contra. Si declarem la independència comptant amb la majoria parlamentària, els qui no hi treballin activament en contra, passaran a comptar com a independentistes.
—No és una resposta habitual, fer una DUI ara mateix ho descarta gairebé tothom.
—Tu m’has demanat què faria jo. Si jo manés, faria això. Però com que no mano, entenc que tothom s’hi ha de posar d’acord i que el procés és més llarg.
—Com creieu que hi reaccionaria l’estat espanyol?
—Suposo que intentaria fer veure que no val, ho portarien al TC i aquestes coses tan divertides. Tant hi fa que els diguis que no t’importa el constitucional. Ells t’hi porten igualment. Però nosaltres no ho hem entès perquè continuem anant-hi. Tot plegat dependria en gran mesura si aquest suport parlamentari ens el creiem i hi resistim, i també, evidentment, del suport internacional. En certa manera, el temps que es perd fent ‘processisme’ potser és temps que guanyem en suport internacional.
—Cal eixamplar la base independentista?
—A mi em sembla que hi ha un grup de gent nombrós que volem la independència, un grup de gent, també bastant nombrós, que no la vol, i un grup de gent, encara més nombrós, que li és igual. És gent que no s’oposarà a la independència encara que no hi voti activament a favor. Aquest grup dels ‘és igual’ és legítim que ens l’apropiem. Ara mateix, formen part del contra, perquè com que no es manifesten, és com si ho fessin a favor d’aquest ‘statu quo’. Si canviem l’equilibri, passaran a ser nostres. Per tant, no cal que eixamplem la base.
—En aquest grup dels ‘és igual’, quin nom hi posaríeu?
—Indiferents. No creuen que aquest sigui un dels problemes més grans que tenen a la vida, i segurament tenen raó.

—Hi ha independència sense els comuns?
—És que, en primer lloc, crec que ja hem fet com havíem de fer: convèncer-los que el progrés social és molt més possible en un país més petit. I més aviat, els qui no n’estan convençuts són els representants dels qui anomenes comuns. Crec que la gran majoria de votants comuns són als qui tant els fa si hi ha independència, i que ens els podríem apropiar fàcilment.