Com ja havíem dit, el nostre suport incondicional a les nostres institucions (tant municipals com nacionals), de la mateixa manera com han fet altres entitats i organitzacions.
Aprofitem per recuperar una imatge històrica (molt poc coneguda) del partit Estat Català a Vic, els anys 30.
I afegim la reflexió den Vicent Partal avui a Vilaweb, sobre l' actuació del regidor Joan Coma (de Capgirem Vic).
El debat sobre això que
en diuen la ‘desobediència’ passa ràpidament del terreny de la teoria al de la
pràctica, senyal evident que el final del procés s’acosta. De les conseqüències
de tot plegat i com cal fer-hi front, ja en vaig parlar en ocasió de l’actuació dels
regidors de Badalona, el 12 d’octubre passat. Avui voldria continuar-ho
argumentant, arran la situació creada per la denúncia contra Joan Coma.
Coma va decidir de no
presentar-se a l’Audiència espanyola on havia estat convocat ahir al matí. Això
incrementa l’enfrontament que Catalunya sosté amb l’estat. Si no vaig
errat, és el primer càrrec electe català que es nega a acceptar que els
tribunals espanyols jutgen les accions polítiques que fan les nostres
institucions. I això és un salt polític d’una dimensió important.
Tanmateix, m’imagine que
ell és conscient també que ser el primer el posa en una situació especialment
delicada. Malgrat el suport popular i institucional que rep, suport al qual em
sume incondicionalment, és més que probable que acabe essent detingut. Deduesc
de les seues paraules que ho sap. I que per això ahir va demanar en públic als
Mossos que no acatassen l’ordre de detenir-lo, però immediatament després
demanà també als seus companys que si el detenien no volia violència ni
agressivitat cap als qui se n’encarregassen: ‘Que ho respectin, des de la calma
i sense insults’, digué, exactament. (Mireu al respecte també l’entrevista que
li ha fet Josep Rexach on va més enllà encara, aclarint que el conflicte no és
amb els Mossos sinó amb l’Audiencia.)
Els Mossos, com és ben
sabut, són policia a les ordres del govern, però també actuen com a policia
judicial. I quan fan de policia judicial reben ordres directes de la justícia,
no del govern. És fàcil de preveure que ben prompte l’Audiència espanyola
demanarà als Mossos que detinguen Coma i el lliuren a la Guàrdia Civil, que
seria, en circumstàncies normals, l’encarregada de portar-lo a declarar a
Madrid.
Em sorprendria molt que
això no fos així i, en el moment en què ens trobem, sense haver aprovat la llei
de transitorietat, no sé veure de quina manera que siga legal això es podria
evitar. Hi insistesc: legal. Evidentment, el govern de Catalunya podria
desobeir també ell, actuar il·legalment i negar-se a executar les ordres
judicials ordenant als seus funcionaris l’incompliment. Cosa que significaria
un pas endavant en l’enfrontament amb l’estat d’una dimensió colossal,
immensament més gran que el que ha donat Joan Coma. I, sincerament, no veig el
govern de Catalunya disposat a assumir ara les conseqüències d’un pas d’aquesta
dimensió.
Aleshores què passa si
els Mossos no desobeeixen i acudeixen a detenir Coma, fent funcions de policia
judicial?
Doncs passarien unes
quantes coses, totes elles importants. Primer que el gest del regidor de
Capgirem Vic compliria la funció de posar en relleu els límits que té ara
mateix el govern de Catalunya. Perquè el mateix govern que li dóna suport obert
i unànime ha de detenir-lo a les ordres d’un tercer, en aplicació d’una decisió
injusta que rebutja. És evident que la posició del regidor de Capgirem Vic els
pressiona, els obliga a qüestionar-se tot allò que fan i els causarà una
incomoditat manifesta. El govern té un problema, doncs.
L’actitud de Joan Coma,
però, compleix també la funció de retratar clarament el sistema i el moment en
què ens trobem. Perquè la denúncia d’un regidor d’extrema dreta, contrari a la
democràcia, serveix perquè un tribunal d’excepció, heretat del franquisme,
processe un representant votat pel poble, l’únic delicte del qual és donar
suport a una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya. En aquest sentit
cal remarcar que la denúncia del paper de l’Audiència espanyola, que és la que
provoca el problema, uneix tothom i consolida el bloc rupturista a Catalunya,
cosa que no es pot menystenir. La imatge d’ahir al matí a Vic, amb polítics de
grups tan diferents fent costat a Coma, és una passa endavant en la línia de
ruptura amb el règim nascut de la transició, inimaginable fa només un any.
L’Audiencia Nacional espanyola té per tant, un problema bastant
més greu que no pas el del govern de Catalunya.
I finalment, em sembla
que el fet més important és que el gest de Joan Coma fa pedagogia, apel·la
directament als altres càrrecs electes del país i marca una manera concreta de
col·lapsar les institucions espanyoles.
Entenguem-nos: la desobediència no es pot exigir a ningú. O t’ho
creus i ho fas en llibertat o és un contrasentit: la desobediència només pot
nàixer de la pròpia llibertat. Però,
evidentment, no és igual desobeir tu sol que, per exemple, trobar-te amb mil
càrrecs electes autoinculpats per haver fet la mateixa cosa que tu has fet. O
trobar-te amb nou-cents ajuntaments i el parlament aprovant mocions basades en
les teues paraules exactes i enviant notificacions a l’Audiència on diguen que
ho han fet i que també volen ser cridats a declarar. No és igual per a qui fa el pas, però, sobretot, no seria igual per al
país. Ni per a Espanya. Que aleshores sí que tindria un problema d’un abast tal
que no el podria ni gestionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada