Estat Català, Macià i la Constitució de l' Havana.

Foto: Núria Trulla

El diumenge passat Estat Català va fer la ofrena floral al monument a l' ex-president Francesc Macià.Francesc Macià va ser un dels fundadors del partit Estat Català i a més a més també va ser un dels fundadors d' ERC, de l' FNC (Front Nacional de Catalunya) i President de la Generalitat de Catalunya. Però també va ser impulsor de la Constitució de l' Havana (la darrera constitució catalana redactada a l`espera de la que ens durà a la república catalana independent).El dictamen acompanyatori de la Constitució de l' Havana (redactada per Josep Conangla) deia" el separatisme català és la maduració de la nostra cultura i de la consciència del nostre poble" que dimana de la constatació de la impossibilitat d' entesa amb Espanya i del fracàs de les fòrmules autonomistes.Cal recordar que la Constitució catalana partia de la concepció del poble català com a SUBJECTE col.lectiu de DRETS NACIONALS imprescriptibles...Punts claus en aquell moment (fa gairebé 90 anys), però punts claus en el debat actual i que no podem perdre de vista, ni tampoc l' esforç i la feina feta per Estat Català i per Francesc Macià. 

FA MOLTS ANYS QUE CAMINEM I ARA NO ÉS EL MOMENT D' ATURAR-NOS.

Avui és un dia important per copsar moltes actuacions i reaccions. Hem de fer esment de les compareixences davant els jutges espanyols, de les converses entre els partits independentistes, les converses entre els partits espanyolistes (que també hi són i amb una activitat frenètica, no cal oblidar-ho), l' activitat exterior i diplomàtica (tant del Govern català com de l' espanyol), i també les coses més concretes i simbòliques com la crema de textos o fotos. Totes aquestes actuacions ens afinen més la realitat del moment.
Però no hem d' oblidar el mitjà i el llarg termini, l' aprovació de pressupostos, les lleis de desconnexió, la Constitució catalana, la proclamació de la República Catalana... que són els objectius i que no ens podem perdre en la disputa dialèctica del moment, que hi ha d' ésser però té la dimensió que té i no hauria d' aturar el mitjà i llarg termini.
Aprofitant el post, us pengem l' article que va publicar el president d' Estat Català fa uns dies i que recorda un membre del partit que va morir a Brussel.les. Sense aquests personatges, no estariem on som ara (de diferents partits, no només del nostre, evidentment). Però cal tenir sempre present que fa molts anys que caminem i ara no és el moment d' aturar-se.     

Francesc Català i Serra, patriota oblidat

Francesc Català i Serra era de Ripoll i va ser dels primers d’entrar a militar a l'Estat Català d'en Macià. Va fer moltes vegades de correu entre Catalunya i els exiliats catalans. Per la seva activitat política, el jove Francesc Català va haver de marxar a l'exili i allí es va enrolar a l'Exèrcit català, que preparava una incursió militar des de la Catalunya Nord per tal d'alliberar Catalunya i proclamar la independència, coneguda històricament com els Fets de Prats de Molló, fets que van servir, malgrat el fracàs, per internacionalitzar el plet català com mai no ho havia estat abans.

Francesc Català figurava entre els 112 que signaren el jurament a l'Exèrcit català i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí del dia 1 de novembre del 1926, van fer presoners 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Dos dies després, la matinada del dia 4 de novembre, la policia detenia Macià i la resta dels residents a Ville Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit català.

Des de la Caserna de l' Acadèmia de Perpinyà on eren retinguts els voluntaris, el mateix 6 de novembre de 1926, fan públic un manifest en què es conjuren a seguir lluitant :

"Els sotasignants voluntaris de l'Exèrcit català (...), s' adressem a vosaltres (...) desde aquesta caserna de França on ens trobem detinguts, per afirmar-vos amb mes coratgia que mai:

Que, sota la bandera catalana que tenim amb nosaltres i que volíem fer entrar victoriosa i dignificada a Catalunya, en conjurem, passi el que passi, per damunt de tot a no disgregar-nos mai mes i a mantenir sempre el nostre exercit.

Que en aquest moments d'angoixa i despres d' haver sentit ja l'enardiment sagrat que dona el retorn a la Patria i el sentir-s’hi tant a la vora com hi hem arribat nosaltres, que hem estat detinguts a la ratlla d' unió de les dues Catalunyes, única Patria nostra (...) ens conjurem a mantenir-nos sota el cabdillatge i disciplina dels nostre Comandat en Cap, detingut juntament amb nosaltres, en Francesc Macià".

Aquest manifest va signat per un total de 74 voluntaris catalans i també per voluntaris italians, entre els signants hi podem veure Ventura i Gassol, Ramon Fabregat, Carner Ribalta, Jaume Miravitlles, Josep Bordas de la Cuesta, etc. i entre ells, també, en Francesc Català.

Els detinguts van ser traslladats a Paris, on el judici es va convertir en un judici a la dictadura i en un acte de propaganda internacional a favor de la causa de Catalunya. Després d'un dies de presó a França, Francesc Català va ser expulsat a Bèlgica, com la majoria de voluntaris catalans, tret de Macià i Gassol que hi seran enviats més tard, després del judici. Les condicions de vida dels refugiats catalans a Bèlgica eren molt dures i precàries, i el jove Francesc Català va emmalaltir a la primavera del 1927 i va ser ingressat en un hospital de Brussel·les, on va morir el 28 de juny. L'enterrament va ser un acte polític en què hi van participar tots els exiliats i va ser enterrat en una tomba en què van col·locar una placa amb la bandera estelada.

L’any 1928, Ventura Gassol dedica a Francesc Català un emocionat In memoriam , amb un relat digne d’haver format part de “Les tombes flamejants”, a la revista Ressorgiment, dels catalans d’Argentina. L’escrit aporta una informació rellevant: la promesa feta al jove soldat en el llit de mort que qualsevol dia traslladarien el seu cos a Catalunya.

 "Es deia Francesc Català. Era joveníssim de cos i ànima. Un dels millors dons de la seva joventut fou el d’una gran joia. El record d’aquella joia de l’amic fa més desoladora la seva fi.

Exiliat a França, va compartir amb els seus companys d’Estat Català tota llei de privacions amb una resignació i un silenci ple de dignitat. Com ells, sempre en peu, mantingué el gest de protesta i sapigué esperar l’hora de la rebel·lió malauradament frustrada.

Tan a prop que arribà de Catalunya i tan lluny com hagué de morir en l’exili, en l’hospitalària Brussel·les. Pressentim tota la desolació del que, havent anhelat morir per la pàtria en lluita i en la sublimitat del propi sacrifici, es sent morir en la grisor d’un hospital estranger. No és tot u l’efusió voluntària de la pròpia sang en un moment d’exaltació suprema que sentir-se-la, en plena joventut, fallir dintre les venes. No és tot u morir sota un cel i davant d’uns paisatges que ens han costat tantes enyorances què entre quatre murs blancs d’aquella blancor tan crua dels hospitals. Sí, però que es pot ben dir que En Català és el primer soldat voluntari caigut per Catalunya. Ell, que hauria volgut jurar la bandera barrada en entrar a Catalunya, l’hagué de jurar en un moment de fervor inoblidable en entrar a una presó de França; ell, que hauria volgut complir el jurament en terres catalanes, l’hagué de complir en terres de Bèlgica.

La mort d’En Català a l’exili és d’una exemplaritat esfereïdora. Veure els seus companys d’Estat Català, amb el cabdill al cap, darrera el seu fèretre embolcallat amb la bandera catalana, pels carrers de Brussel·les, silenciosos, d’un silenci que tenia més de crit contingut que de silenci, la feia sentir amb tota la seva eficàcia. Hi ha, però, per dissort de Catalunya, tants catalans d’aquells que tenen orelles i no senten i tenen ulls i no hi veuen!

Ara En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que no coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aqueixes promeses que revesteixen tot el caràcter de sagrades, no pot mancar-s’hi”.

Des de Ripoll, ja el 1930, el butlletí Scriptorium fa una editorial on crida al retorn de les despulles del patriota de Ripoll a la seva terra. El 1931, és des del setmanari republicà Buirac que, en la seva editorial, emplaça Macià al seu compromís, Macià va morir el desembre del 1933 i en Francesc Català no havia tornat. El febrer del 1934, un grup de joves de Ripoll reprèn  la demanda del retorn d’en Francesc Català a través del setmanari del Ripollès l’Altaveu tot obrint una subscripció popular per sufragar les despeses del retorn de les despulles des de Bèlgica, aquesta vegada la crida té un gran ressò i s’estén arreu de Catalunya. Hi participen molta gent de Ripoll; catalans d’Amèrica; Centre d’Esquerra Estat Català; Federació catalana de Futbol; Centre Comarcal Lleidatà; Esquerra Republicana de Valls; gent de Palestra, Laureà Dalmau, diputat al Parlament per Girona, els ajuntaments de Torelló, Figueres, Teià, Anglès, Berga, Palamós, Sant Fruitós del Bages, etc.

Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya, se suma a la campanya i l’11 d’agost es publica un decret:

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya

Presidència

Un dels factors espirituals que més impuls ha donat a l’obra de Govern de Catalunya recobrada ha estat l’anhel de reparar, en la mesura del possible, els danys ocasionats per l’extingida monarquia a Catalunya i als catalans.

Durant la dictadura, molts catalans sofriren a l’exili tota mena d’adversitats i privacions. Entre aquests catalans Francesc Català i Serra, que prengué part a la gesta de Prats de Molló, al costat del qui fou primer President de Catalunya, Francesc Macià, trobà la mort en terres d’exili. Ara, l’Ajuntament de Ripoll -la seva vila nadiua- ha tingut la iniciativa de traslladar a Catalunya, des de Brussel·les les seves despulles, per tal que aquest català exemplar pugui reposar en terra catalana.

Per a ajudar, doncs, a què la lloable iniciativa de la vila de Ripoll pugui portar-se a la pràctica i  d’acord amb el Consell executiu,

Decreto:

Primer .- Per tal de retre el tribut que mereix la memòria del patrici Francesc Català i Serra, mort a l’exili, la Generalitat de Catalunya acorda cooperar a la iniciativa del comitè Pro Trasllat de les seves despulles a la vila de Ripoll.

Segon .- Amb tal finalitat i d’acord amb el Departament de Finances, es concedeix una subvenció de 1500 ptes. a l’esmentat comitè per tal de contribuir a la subscripció oberta. Aquesta quantitat serà feta efectiva amb càrrec a la partida 1507 del Pressupost vigent de la Generalitat.

Barcelona, 17 de juliol del 1934.

LLUÍS COMPANYS

Com és sabut, després hi va haver els fets d’octubre del 34,  la repressió i presó de milers de persones, al 36 el cop d’estat dels feixistes i la guerra espanyola dels tres anys, la llarga nit de més de 40 anys del franquisme, i encara avui Francesc Català resta oblidat allà.

Aquest any, en el 90è aniversari dels Fets de Prats de Molló, Estat Català, en la seva intervenció a l'acte a la ciutat nord catalana, va glossar la figura d'en Francesc Català i va recordar que avui encara les seves restes no han tornat a la pàtria. Estat Català va fer una crida a crear una comissió per tal d'impulsar una campanya pel retorn de les despulles d'en Francesc Català a Catalunya,  proposta molt ben rebuda pels assistents, entre ells la diputada al Congrés per ERC, Teresa Jordà, de Ripoll, d’on en va ser alcaldessa i actualment encara n’és regidora. Teresa Jordà es va comprometre amb il·lusió a presentar una moció a l'ajuntament de Ripoll per aquest proper ple municipal del desembre per tal que en Francesc Català i Serra sigui declarat fill predilecte de Ripoll, donar suport per portar les seves despulles i cedir un espai per fer-li un monument el proper 2017, que serà el 90è aniversari de la seva mort. De ben segur que l’ajuntament, el poble de Ripoll i la resta de Catalunya es bolcaran, com van fer el 1934, pel retorn del seu fill.

Ja és hora que en Francesc Català i Serra, el primer soldat voluntari català, pugui tenir el seu merescut descans a la seva pàtria.

Jordi Miró.President d'Estat Català.Racó Català .7.12.2016

UN ALTRE CAPÍTOL DE L' OFEGAMENT ECONÒMIC DE LA GENERALITAT.

El Govern espanyol impedirà sempre que els catalans i catalanes puguem decidir res, això ja ho sabem (i menys econòmicament). Per això hem de marxar, per no haver d' estar sempre discutint qualsevol tema amb els diferents governs espanyols. Però el que és impresentable és el que fa Montoro a nivell estatal (buidat de la caixa de la seguretat social, posar en perill les pensions, pujar impostos, imposar un sostre de dèficit, etc, etc,), però també el joc brut amb Catalunya (allargar sine die projectes, no finançar temes ja pressupostats i aprovats o, com ahir, aprovar un nou impost que ja s' havia inclòs en l' esborrany de pressupostos de la Generalitat). L' article den Partal toca al clau:

La jugada es repeteix. La Generalitat de Catalunya troba un dels escassos espais on és possible i raonable d’implantar un impost i el govern espanyol el tapa amb una llei pròpia, per impedir que els comptes del govern català puguen respirar un poc. És increïble, però ho han tornat a fer. Demà el govern espanyol aprovarà una normativa per a gravar les begudes ensucrades, que apareix de sobte quan el pressupost de la Generalitat ja l’incorporava.

És el mateix cas de fa tres anys, quan la Generalitat va proposar un impost sobre els dipòsits bancaris que havia de reportar uns ingressos de 600 milions d’euros. Aleshores el govern espanyol en va crear un d’idèntic amb l’única voluntat d’impedir el que volia crear la Generalitat. La prova? Era segurament l’impost més esquifit de la història: de només el 0,003%. El PP aconseguia així de no gravar els dipòsits bancaris i alhora impedia que la Generalitat els gravàs.

L’intent d’ofec de les finances de la Generalitat és una maniobra tan consistent com inexplicable. Penseu que entre el 2010 i el 2014 l’estat va aconseguir 25.000 milions d’euros addicionals per pujades d’imposts que formen part del model (IVA, IRPF i tributs especials) i d’aquest augment ni un sol euro no va anar a parar a les finances de les comunitats autònomes. O que els interessos del FLA i més mecanismes d’estabilitat han costat a la Generalitat 1.900 milions d’euros. 1.900 milions d’euros que són una petita part dels setze mil milions que cada any l’estat s’emporta de Catalunya.

El desastre absolut que és el finançament de les autonomies és tan evident que cada dia hi ha més poca gent que el discutesca. Ja hi ha uns quants governs que posen el crit al cel, molt particularment les nostres dues Generalitats i el govern balear, i que avisen que la situació no pot continuar així. Que no és possible que les autonomies, que proveeixen els serveis socials que necessita la població, tinguen cada volta menys diners i en tinga més un estat sense competències en camps tan fonamentals com la sanitat i l’educació. Però si això és així en tots els casos, l’acarnissament del govern espanyol contra la Generalitat de Catalunya supera allò que la raó pot arribar a entendre, perquè la seua actuació no fa mal als independentistes i prou. Fa mal a tothom, pense allò que pense i vote allò que vote