dijous, 1 de desembre de 2016

UN ALTRE CAPÍTOL DE L' OFEGAMENT ECONÒMIC DE LA GENERALITAT.

El Govern espanyol impedirà sempre que els catalans i catalanes puguem decidir res, això ja ho sabem (i menys econòmicament). Per això hem de marxar, per no haver d' estar sempre discutint qualsevol tema amb els diferents governs espanyols. Però el que és impresentable és el que fa Montoro a nivell estatal (buidat de la caixa de la seguretat social, posar en perill les pensions, pujar impostos, imposar un sostre de dèficit, etc, etc,), però també el joc brut amb Catalunya (allargar sine die projectes, no finançar temes ja pressupostats i aprovats o, com ahir, aprovar un nou impost que ja s' havia inclòs en l' esborrany de pressupostos de la Generalitat). L' article den Partal toca al clau:

La jugada es repeteix. La Generalitat de Catalunya troba un dels escassos espais on és possible i raonable d’implantar un impost i el govern espanyol el tapa amb una llei pròpia, per impedir que els comptes del govern català puguen respirar un poc. És increïble, però ho han tornat a fer. Demà el govern espanyol aprovarà una normativa per a gravar les begudes ensucrades, que apareix de sobte quan el pressupost de la Generalitat ja l’incorporava.
És el mateix cas de fa tres anys, quan la Generalitat va proposar un impost sobre els dipòsits bancaris que havia de reportar uns ingressos de 600 milions d’euros. Aleshores el govern espanyol en va crear un d’idèntic amb l’única voluntat d’impedir el que volia crear la Generalitat. La prova? Era segurament l’impost més esquifit de la història: de només el 0,003%. El PP aconseguia així de no gravar els dipòsits bancaris i alhora impedia que la Generalitat els gravàs.
L’intent d’ofec de les finances de la Generalitat és una maniobra tan consistent com inexplicable. Penseu que entre el 2010 i el 2014 l’estat va aconseguir 25.000 milions d’euros addicionals per pujades d’imposts que formen part del model (IVA, IRPF i tributs especials) i d’aquest augment ni un sol euro no va anar a parar a les finances de les comunitats autònomes. O que els interessos del FLA i més mecanismes d’estabilitat han costat a la Generalitat 1.900 milions d’euros. 1.900 milions d’euros que són una petita part dels setze mil milions que cada any l’estat s’emporta de Catalunya.
El desastre absolut que és el finançament de les autonomies és tan evident que cada dia hi ha més poca gent que el discutesca. Ja hi ha uns quants governs que posen el crit al cel, molt particularment les nostres dues Generalitats i el govern balear, i que avisen que la situació no pot continuar així. Que no és possible que les autonomies, que proveeixen els serveis socials que necessita la població, tinguen cada volta menys diners i en tinga més un estat sense competències en camps tan fonamentals com la sanitat i l’educació. Però si això és així en tots els casos, l’acarnissament del govern espanyol contra la Generalitat de Catalunya supera allò que la raó pot arribar a entendre, perquè la seua actuació no fa mal als independentistes i prou. Fa mal a tothom, pense allò que pense i vote allò que vote