Bon article del Vicent Partal a Vilaweb avui, que us afegim:
Ahir,
al Parlament de Catalunya, vàrem veure i viure moments d’un cinisme polític
difícil i impossible de superar. Com quan el diputat del PP Alejandro Fernández
es va atrevir a afirmar que Junts pel Sí i la CUP no acceptarien el resultat
d’un referèndum acordat i legal, si el resultat d’aquest referèndum era
negatiu. Fernández parlava del referèndum legal i acordat, aquell que el seu
partit es nega rotundament a fer. I malgrat això, es permetia encara d’acusar
Junts pel Sí i la CUP, que precisament lluiten contra l’estat que governa el
seu partit per aconseguir el dret de votar de tots els catalans. Dels qui volen
votar que sí i dels qui volen votar que no.
A aquella
mateixa hora, per si calia un contrast més nítid encara, dos alts funcionaris
de la Generalitat havien de perdre el matí declarant davant la Guàrdia Civil en
un altre interrogatori ordenat pel govern del partit del senyor Alejandro
Fernández. I malgrat això, des de la tribuna del parlament, gesticulant i fent
uns crits d’allò més ridiculitzables, el portaveu del PP provava de capgirar la
realitat i presentar-se ell –que és qui persegueix les urnes, vol impedir
l’expressió del vot popular i fa servir la repressió de la Guàrdia Civil– com
el perseguit.
Molta gent es
va indignar, cosa que és comprensible. Cada dia que passa la pressió
antidemocràtica de l’estat és més intensa i, amb això, es fa més difícil
d’acceptar amb esportivitat i humor numerets com el que vàrem veure ahir. Però
la indignació no ens hauria de fer perdre de vista ni la ruta ni els objectius
ni les maneres. Perquè eixir-nos de la via que ens ha portat fins ací seria
l’error més greu que podríem cometre.
Som a dos
mesos i cinc dies del referèndum, amb totes les coses que això implica. Una
dècada de feina i treball de centenars de milers de persones ha dipositat en la
votació del primer d’octubre la clau que obre tots els panys. Totes les dades
demoscòpiques deixen clar que la població vol votar i que l’obstrucció per part
dels partits unionistes és contestada, fins i tot, des dels seus propis
votants. A més, totes les dades demoscòpiques deixen clar que la victòria serà
del sí. I el govern ha estat ben clar sobre què passarà immediatament després.
És lògic i normal, per tant, que totes les caretes ja hagen caigut, símptoma
evident de la desesperació dels partidaris de l’status quo, fins i tot dels
revolucionaris professionals partidaris de l’status quo.
Alerta, però,
que som en el moment més delicat de tots. Més delicat i tot del que vindrà
després del dos d’octubre. Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar
si tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense
excuses. Hi haurà un Carles que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar
urnes. Una Carme que haurà de dotar el país d’un marc legal. Però també haurà
d’haver-hi una Teresa, dic qualsevol nom, que organitze un acte, un Francisco
que puge a l’autobús l’Onze de Setembre, una Júlia que argumente en un bar als
indecisos, un Pep que torne a penjar la bandera al balcó, una Laura que agafe
un avió de lluny per venir a votar, un Miquel que enganxe cartells, una Fàtima
que escriga consignes, un Ramon que defense als tribunals qui puga ser
perseguit.
Si un de tots,
només un, en les setmanes vinents, no fa allò que li toca fer, aquesta
humiliació cínica a què vàrem ser sotmesos ahir tots plegats en el Parlament de
Catalunya haurà tingut sentit. Perquè fent això que fan, busquen cansar-nos,
dividir-nos, afeblir-nos, dir que som menys, dir que ens hem trencat, ficar-nos
la por i el dubte al cos. Si per mandra, per suficiència, per creure que no
cal, per imprudència, pel que siga, un de sol deixa de fer el que li correspon
ara, cal que sàpiga que ens ho posa molt més difícil als altres, en el moment
més complicat. Però si les Tereses, els Franciscos, les Júlies, els Peps, les
Laures, els Miquels, les Fàtimes, els Ramons, els Carles, els Oriols, les
Carmes, els Vicents fem tot allò que ens toca fer i continuem fent-ho amb la
serenitat, l’alegria, la consciència i el rigor amb què, contra totes les
amenaces i pors, hem posat dempeus aquest moviment, aleshores això està fet.
Ja.
