Davant les mentides constants del bloc unionista, tant de Ciudadanos- PP com psc-PSOE; us pengem un dels molts articles que s' han publicat per desmuntar aquestes mentides. L' article del Xavier Sala i Martin, ens agrada especialment perquè fa una crítica global, per això l' hem triat també per aquesta campanya. Bona lectura.
"LA CULPA ÉS DELS SEPARATISTES" (Publicat a l' Ara).
A la seva obra mestra 1984, George Orwell
descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament
dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que
anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com
són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per
referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de
la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri
de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de
l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat.
Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua
que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de
gent morint “accidentalment” dies abans d’haver de declarar davant del jutge,
el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però
cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom
ha de complir la llei”.
Els partits unionistes qualifiquen els sobiranistes de
supremacistes, feixistes i nazis. Però és a les seves manifestacions que sempre
apareixen banderes amb creus gammades i on es fan salutacions hitlerianes o
franquistes. I són els seus líders (com l’europarlamentari Javier Nart) els que
parlen obertament d’esterilitzar (sí, sí, esterilitzar!) les dones que tenen
alta probabilitat de tenir fills amb discapacitats. Poques coses hi ha més
nazis que això.
Acusen els independentistes d’utilitzar la violència, però ells
empresonen els seus líders sense judici per delictes de “rebel·lió” i
“sedició”, dos conceptes que impliquen una violència que no ha vist mai ningú.
És més, és la seva policia la que estomaca àvies a les portes dels col·legis
electorals, són ells els que comencen la campanya amb un crit d’incitació a la
violència, “ ¡A
por ellos! ”, i són ells els que, quan es manifesten, acaben
sempre a bufetades.
La
neollengua que Orwell va imaginar consisteix a dir les coses al revés de com
són. Espanya n’està vivint un episodi
Diuen que Catalunya té molts problemes socials perquè el
Parlament es passa el dia discutint sobre la independència i no aprova les
lleis que “realment interessen a la gent”. Però la veritat és que fins a 26
lleis de caràcter social han estat suspeses o tombades pel Tribunal
Constitucional a petició del govern espanyol.
Un dels àmbits en què la distorsió lingüística és més flagrant
és l’econòmic. En tots els mítings dels partits espanyols es diu que si
Catalunya fos independent no podria pagar les pensions. Però la realitat és que
el govern del PP s’ha polit 66.000 milions de la guardiola de les pensions,
cosa que demostra que la Seguretat Social espanyola no ingressa prou
cotitzacions per fer front a les pensions.
De la mateixa manera, no es cansen de repetir que allò que el
dèficit de la balança fiscal ronda els 16.000 milions d’euros és una de les
grans fal·làcies de l’independentisme. Però la Generalitat intervinguda pel 155
calcula i publica la nova balança per al 2014 i el resultat és que el dèficit
és de... 16.500 milions d’euros!
I, darrerament, no es pot parlar d’economia sense que els unionistes
treguin el tema de la “fugida massiva d’empreses”, una “fugida” que figura que
demostra que la independència de Catalunya no és viable i que la “deriva
independentista” ha causat una catàstrofe econòmica.
Ara que ja han passat unes setmanes i que comencem a tenir dades
reals, podem analitzar què és el que ha passat realment. D’entrada, deixeu-me
dir que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara
mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el
procediment de canvi. Segurament aquesta dada canviarà en el futur perquè hi ha
un decalatge en les dades però, de moment, no són 3.000 sinó 332. En segon
terme, l’impacte econòmic d’aquest canvi de seu és gairebé nul. Cap empresa ha
canviat el centre de producció i cap treballador ha perdut la seva feina per
culpa del canvi de seu. Jo tot això ho vaig dir el primer dia, però ara ho
confirma una institució poc sospitosa de ser sobiranista com és el sindicat de
tècnics del ministeri d’Hisenda espanyol! De fet, s’han perdut més llocs de
treball per culpa dels acomiadaments il·legals portats a terme pel ministeri
del 155, que ha tancat les ambaixades catalanes, que per la
suposada “fugida” d’empreses.
El
que explica la suposada fugida d'empreses no és la por a la independència sinó
a les represàlies del govern espanyol
En tercer lloc, un ha de preguntar-se per què va haver-hi 3.000
empreses que es van apuntar tan ràpidament a canviar de seu. Els portaveus
oficials de la neollengua ens van dir de seguida que o bé els feia por la
independència (almenys la declaració unilateral) o bé tenien por de la
incertesa legal en què quedava Catalunya si era expulsada de la Unió Europea.
Aquesta explicacióoficial
de seguida em va semblar poc convincent. Al cap i a la fi, perquè les empreses
catalanes quedessin en uns llimbs legals i Catalunya fos expulsada de la UE,
calia que Espanya reconegués la independència. Mentre Espanya no la reconegués,
les empreses catalanes seguirien sent espanyoles i, per tant, formarien part de
la UE! A què venia tanta pressa, doncs?
Si analitzem el tipus d’empreses que van canviar de seu veurem
dues característiques reveladores. La primera és que gairebé no n’hi ha
d’estrangeres (i les estrangeres que hi ha es concentren en el sector
d’assegurances). Es tracta d’una dada curiosa, perquè si les empreses van
“fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és
que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?
La segona dada curiosa és que la majoria de les empreses que van
canviar de seu operen en sectors altament regulats o que depenen de l’obra
pública de l’Estat. Un exemple d’aquest tipus d’empreses serien les cimenteres,
que venen el seu ciment a constructores que depenen de les adjudicacions que fa
el govern de Madrid. Si a això hi afegim el fet que el comitè d’empresa de Seat
va fer públic un comunicat en què explicava que havien rebut “pressions del
govern i de la monarquia” perquè canviessin de seu, ens queda un relat ben
diferent de la versió oficial: el govern espanyol i la monarquia van enviar
missatges a totes les empreses catalanes incitant-les a canviar de seu.
Implícitament a aquest missatge hi havia l’amenaça de represàlies per a
aquelles que no ho fessin. Les empreses que depenen directament o indirectament
de la regulació o de l’obra pública van cedir. Les altres (entre les quals hi
ha la major part d’empreses estrangeres) no ho van fer. El que explica la
suposada fugida, doncs, no és la por a la independència sinó la por a les
represàlies d’un govern espanyol embogit fins al punt d’estar disposat a causar
un cataclisme econòmic per tal d’evitar la independència.
Si
les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la
incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?
L’altre tipus d’empreses que van canviar de seu són aquelles
que, com el cava, són fàcilment identificables com a catalanes pels seus
clients espanyols. En aquest segon grup hi ha els dos grans bancs catalans i
les empreses d’assegurances. A més de les amenaces del govern, aquestes van
veure perillar el seu negoci per culpa del boicot que s’estava preparant entre
els clients espanyols i que quedava reflectit en el famós “ ¡A
por ellos! ” Els bancs catalans, que avui dia tenen una
majoria del seu negoci a Espanya, van pensar que si hi havia una retirada
massiva de dipòsits a Espanya es podria produir un pànic bancari que els
portaria a la ruïna. En aquest cas, doncs, la causa del canvi de seu tampoc va
ser la por a la independència (que, insisteixo, no s’hauria fet efectiva des
del punt de vista legal fins que Espanya no reconegués Catalunya) sinó la por a
les represàlies dels seus clients espanyols.
Alguns analistes han parlat de casos d’empreses amb directius
independentistes que signaven els documents de canvi de seu “amb llàgrimes als
ulls”. Aquelles suposades llàgrimes, però, no demostren el reconeixement que
una Catalunya independent no seria viable econòmicament, sinó que els seus
negocis depenen de les decisions arbitràries d’un estat amb una capacitat
desmesurada d’influir sobre les empreses privades. És la constatació que
Espanya és allò que Acemoglu i Robinson anomenen una economia extractiva.
L’episodi de la suposada “fugida massiva” d’empreses passarà a
la història com un exemple més de la utilització de la neollengua: els causants
de la fugida van ser el govern espanyol i els seus partits aliats, un monarca
embogit i unes amenaces de boicot d’una població espanyola irritada que
acomiadava la Guàrdia Civil amb crits d’“ ¡A por ellos! ”
Però això no els impedeix repetir cada dia i sense que els caigui la cara de
vergonya que la culpa és dels separatistes.
