Tots sabem que el camí cap a la independència del nostre país és una cursa de fons, que no és fàcil i que tenim molts enemics, però no defallirem i continuarem caminant fins que aconseguim el nostre objectiu.
Mentre tot això va passant, va bé fer unes petites reflexions, i també preguntes com les que es feia ahir en Vicent Partal a Vilaweb i que ens fem tots, potser. Malgrat tot, no afluixem mai.
Continuem.
No
puc parlar en nom de ningú més que de mi mateix. Perquè no puc ni vull ni crec
que siga correcte d’atorgar-me la representació de ningú més. Però he fet
servir el plural, ‘farts’, en compte del singular, ‘fart’, perquè, sense saber
quants som que pensem igual, estic convençut que avui no sóc l’únic que se sent
així.
En l’editorial
d’ahir ja avisava que temia que el recurs, sorprenent, de demanar una opinió al
Síndic de Greuges podia ser una manera de cercar una pista d’aterratge des del
govern de la Generalitat per tal d’adoptar finalment la decisió de retirar el
llaç groc del balcó del Palau de la Generalitat. Lamente no haver-me equivocat.
Ho lamente pel que representa en aquest cas concret l’enèsima cessió a les
tesis de l’estat. Em sap molt de greu que el Síndic protector dels ciutadans
opine que la solidaritat amb els presos és temporalment prescindible, i em sap
greu també la incoherència que significa aquesta opinió respecte d’allò que ell
mateix ha defensat de manera tan valenta aquests darrers mesos. Però allò que
més lamente de tot és que aquest afer confirme el distanciament claríssim entre
la gent del carrer i la classe política catalana.
Ahir vam saber
que la consellera Artadi quan divendres deia en públic que es defensaria el
llaç del balcó ja sabia que el Síndic, en un primer informe, en recomanava la
retirada. Ens han remarcat que van demanar uns aclariments i que per això no el
consideraven definitiu, aquell primer informe. D’acord. Però si Artadi ja
sospitava que podia passar això que ha passat no calia que ens fes aquella
proclama que ens va fer. No calia enramar-se en aquell simbolisme pírric que
cansa, si ja podia sospitar que acabarien acceptant la retirada. Certament, és
constatable que el president Torra és, malgrat tot i pese a qui pese, qui ha
anat més enllà en la desobediència a la Junta Electoral espanyola. Però no és
pas menys cert que, al final, el regust és molt agre, quan veus que el govern
es doblega a retirar un símbol que per a molta gent, precisament per la manera
com l’ataquen els qui ens voldrien a tots empresonats, és més que un llaç i és
més que un color. Encara que la retirada siga finalment a instàncies d’una
institució catalana.
Dit això, és
obvi que no podem perdre de vista que el problema principal, l’essencial, el de
fons, és l’actitud ridícula de la Junta Electoral –no se m’acut cap més
qualificatiu publicable. I estic d’acord que, per això mateix, cal
ridiculitzar-la. Som-hi i endavant. Però la decepció que implica la decisió no
es pot passar per alt així com així ni és fàcil d’esborrar. Especialment perquè
plou sobre mullat i comença a ser hora que escampe.
És evident que
aquest afer del llaç al balcó de Palau no és el més greu que hem hagut de
suportar ni el més important ni determinant –en això ens posaríem d’acord
fàcilment. La situació més greu i cabdal, la primigènia, va passar el 30 de
gener de 2018, quan el president del parlament, Roger Torrent, va decidir que
no investia el guanyador de les eleccions i quan, tot seguit, el seu partit i
el partit del president Puigdemont ho van acceptar. ERC i Junts per Catalunya,
és cert que amb intensitats diverses i amb intencions clarament diferents, van
entrar aquell dia en una deriva de la qual tinc el dubte si no saben eixir-ne o
bé si no ho volen. Una deriva en què persisteixen a partir d’uns interessos que
jo com a independentista, i insistesc que vull parlar per mi i prou, ni entenc
ni puc acceptar.
No vaig
entendre, per exemple, aquella obsessió de fer un govern efectiu que, a part de
propiciar un repartiment generós de càrrecs, no ha servit per a res més. No
vaig entendre que la CUP no fos capaç de veure que investir Jordi Turull hores
abans d’entrar a la presó era la denúncia del règim més poderosa possible. No
vaig entendre després que el president Puigdemont convertís la commemoració del
27 d’octubre en un acte partidista, relegant i probablement matant per sempre
el Consell de la República, que era l’eina més potent que teníem i podíem
imaginar. I no entenc per què el tenen paralitzat el Consell, per quina raó,
els uns i els altres, i se’l miren com si fos un artefacte explosiu al qual val
més no acostar-se. No he entès les càrregues dels Mossos ni per què no cessen
d’identificar independentistes mentre deixen campar com volen els escamots
feixistes, una nit i una altra i encara una altra. No vaig entendre en cap
moment l’obsessió dels presos amb la hipotètica violència que es podia produir
el 21-D a Barcelona, arran de la visita de Pedro Sánchez, com si això els
importàs més que no la protesta mateix. O els intents repetits d’apuntalar en
el poder com fos el dirigent de l’únic partit, el PSOE, que era imprescindible
per a decretar el 155 i engarjolar-los a ells. No entenc per què companys de
cel·la no poden ser companys de llista. No entenc per què uns fan vaga de fam i
uns altres no. Ni per què quan uns fan vaga de fam uns altres corren a filtrar
una fotografia, com si això fos una competició de flaixos. Ni per què s’acaba
la vaga. De fet no entenc, i com més avança el judici menys ho entenc encara,
ni tan sols per quin motiu es van lliurar als tribunals espanyols si acabaven de
proclamar la independència. No entenc l’obsessió que tenen contra la unitat,
exacerbada pels fets de l’octubre i que ha esdevingut una autèntica fòbia per
part d’ERC, ni com és que els dirigents d’aquest partit diuen cada dia coses
que no quadren amb allò que van votar els seus militants com a proposta
política després de les eleccions del 21-D. I no cal ni dir que ja estic més
que perdut en l’espectacle –no sabria definir-ho de cap més manera–, organitzat
entorn del PDECat, la Crida, Junts per la República, Junts per Catalunya i no
sé si em deixe ningú més. No vaig entendre tampoc la picabaralla dins la CUP
sobre si presentar-se o no, en un moment com aquest, i no sé, sincerament, què
fan els de Primàries per Barcelona. No entenc per quin motiu Junqueras veta
Puigdemont a les europees o quan Arnaldo Otegi li proposa un front ampli, ni sé
per quina raó ara hauran d’enfrontar-se tots dos, cara a cara, i convertir les
eleccions en un fratricidi que a Espanya es miraran amb plaer.
La llista pot
semblar llarga i feixuga, però al cap i a la fi tot això és molt fàcil de
resumir. Simplement em costa d’entendre per què en un moment en què una part
diria que important de la població sentim que vivim en un estat d’autèntica
excepció, pitjor que mai, els representants que vam votar en les eleccions més
difícils de la història, les del 21-D, aquells que vam triar per restituir el
govern legítim i recuperar el camí de la República, són tan incapaços, com a
conjunt i salvant les individualitats que calga salvar, de fer la feina que els
vam assignar. He dit que no ho entenc però vull dir-ho més clar encara. Em
resulta simplement incomprensible que ells mateixos no tinguen en compte com ho
vam fer per guanyar, quan només cal mirar enrere i recordar que no fa pas tant,
el primer d’octubre de 2017, els uns i els altres, ells i nosaltres, vam saber
ser carn i ungla. Indestriables.
