26M: CAL UNA UNITAT ESTRATÈGICA INDEPENDENTISTA.

Valoració d'Estat Català Eleccions 26M

                                           

Estat Català volem felicitar la llista del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín que ha guanyat les eleccions europees a Catalunya , amb un 28,59% del vots i per davant la llista socialista del 155 , encapçalada pel ministre d'afers estrangers espanyol Josep Borrell. La llista independentista ha obtingut més de 1.000.000 vots i dos eurodiputats , un resultat històric de l' independentisme català en unes eleccions a Europa.
Volem també felicitar pels molts bons resultats la llista a les eleccions europees encapçalada per l'Oriol Junqueres "Ara Repúbliques" amb 765.617 vots i un 21,19% dels vots.
La suma de les dues opcions independentistes a Europa ens porta a uns resultats mai vistos del 50% del vots independentistes a unes eleccions europees.
També volem felicitar als companys de EH Bildu per haver obtinguts els millors resultats electorals de l'Esquerra Abertzale i, molt especialment, al nou eurodiputat i bon amic Pernando Barrena.
A nivell d'eleccions al Parlament Europeu volem destacar igualment la gran victòria a Escòcia dels companys del SNP
Estat Català valorem molt positivament els resultats de les eleccions municipals arreu de Catalunya i, molt especialment, la victòria d'ERC a l'ajuntament de Barcelona, la capital de Catalunya i la futura República Catalana, on ja fa 89 anys el nou partit ERC va guanyar per primera vegada les eleccions, amb el candidat Jaume Aiguadé d'Estat Català, que va ser el més votat i primer alcalde republicà de la capital de Catalunya. També volem felicitar molt especialment a Miquel Pueyo per la victòria electoral a la ciutat de Lleida on, després de més de 40 anys, s'ha pogut fer fora la casta clientelista socialista de la Paeria.
Davant el fort l'avenç de l'extrema dreta i el feixisme a tota Europa, constatem que a Catalunya no deixa de ser una opció política insignificant que no arriba al 2% dels vots. El poble català, com sempre, es manté a l'avantguarda de l'antifeixisme.
Estat Català fem una crida a reprendre la unitat estratègica independentista i donar l'impuls definitiu al Consell de la República.

 Comitè Executiu d'Estat Català

 27 de maig 2019

ESTAT CATALÀ I LES TRAMPES DE LA SUPOSADA "ESQUERRA ESPANYOLA"

Aquesta setmana hi ha hagut dues noticies que han donat moltes línies escrites als diaris, moltes paraules a tv i ràdios i molts missatges a la xarxa: l' actuació del jutge Marchena i el tema de la proposta de Miquel Iceta al Senat espanyol.
La primera noticia ens torna més de 200 anys enrera i torna a reobrir, per enèsima vegada, el tema de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) en tres vasos que no siguin comunicants a l' Estat espanyol, els drets individuals i col.lectius (entre ells els drets de la defensa, el dret d' opinió i el d'expressió), igualdat davant de la llei i els drets dels votants que hem elegit unes persones que NO són delinquents, que NO estan condemnades, que NO han comés cap crim, que NO estan "fugits" i que es presentaven de manera lliure en llistes electorals i als quals se' ls van restringint els seus drets més bàsics i se' ls restringeix ara mateix.
En la segona notícia que éra la proposta d' Iceta per a presidir el Senat espanyol, suposem que és perquè el PSOE faci el milhomes (no pacta amb l' independentisme i defensa "la unidad de España") al mateix temps que dona "peixet als "catalans" posant un català al Senat. O potser per obrir una cortina de fum i tenir una excusa per aïllar l' independentisme al Congrès espanyol.
El PSOE al mateix temps ha aconseguit revertir la situació i tornar a l' esquema dreta-esquerra i (com a nacionalisme espanyol "amable" que són), ens ho posaran difícil per a oposar-nos als seus projectes falsament "d`esquerres", mentre intentaran exprémer al màxim la seva cara "amable" en les seves relacions a Europa, sempre en contra nostra (ara amb un Borrell més "motivat")..
Ho fan amb tota la premeditació, no creiem que no hagin entès res i que pensin que proposar Iceta de president del Senat farà que tot torni al 2011 i que els catalans saltem de contents.
No volem un gest insultant, volem pactar, si cal, la manera de sortir d' aquest Estat de manera civilitzada i madura, no que ens prometin una inversió inexistent en algún lloc de Catalunya o un català presidint "no sé quina entitat espanyola".
Però no serà fàcil, els governants espanyols (és igual si són de dretes o d' unes suposades "esquerres") no es poden apartar de la mentalitat imperial que els envolta des de fa segles.
 Ara falta saber si nosaltres ens podem treure de damunt la mentalitat colonial, però qualsevol pacte d' engrunes ja no serveix, només ens serveix "el pa sencer".
I investir Sanchez no serveix de res als catalans, siguem dignes del nostre país.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    Aprofitem per a adjuntar una carta que es va fer circular per la xarxa fa tres dies i que resumeix la situació, al nostre entendre, que es va donar amb la proposta "socialista":

   MIQUEL ICETA VERSUS DON MIGUEL

Las personas no somos receptoras de la cortesía y el respeto de los demás simplemente por ser personas. La cortesía es un movimiento de ida y vuelta, y el respeto se gana a través de nuestros actos.

Imagino, señor Iceta, que le hacía mucha ilu ser senador de las españas y que le llamaran Don Miguel. Si así fuera su ego subiría tanto como, seguramente, su hacienda. Pero hay un refrán muy sabio que dice que donde las dan las toman, así que le seguirán llamando Miquel, a secas.

Ahora que tanto le interesa a usted que el Parlament de Catalunya le vote, resulta que los ciudadanos con dos dedos de frente, nos acordamos de que usted, según dijo, el día 1 de Octubre de 2017 fué a comerse una paella mientras le partían la cadera a una señora mayor, le sacaban un ojo a otro ciudadano, y otro tuvo una parada cardio-respiratoria porque un poli de esos que estaban acojonados, le propinó una patada en los testículos, y así sucesivamente hasta llegar a un total de más de mil personas heridas de mayor o menor consideración.

Nos acordamos también de su foto con Albiol y Arrimadas denunciando nosequé ante el TC, de la foto donde, junto con la señora Arrimadas también, se reía usted de Turull, en el intervalo que lo dejaron libre de la cárcel, de la foto en la españolísima manifestación, con los señores Millo, Albiol y demás especímenes fascistas.

Tenemos aún en nuestras retinas la imagen del Parlament donde se aplaudió a los familiares de los presos políticos, mientras usted permanecía de espaldas y sentado, sin contar con que fué su partido quien firmó, también, el 155.

Señor Iceta, hay algo que se llama dignidad, y por dignidad, no se le ha votado. Usted no se merece, por parte de los catalanes, ningún gesto de cortesía. ¿Dónde está la cortesía de ustedes, que permiten que esté encarcelada gente inocente, que se les expolie sus bienes, o que se esté realizando un juicio que más que juicio parece el club de la comedia? Porque la represión sobre mi pueblo y nuestros dirigentes no ha cesado aún.

Señor Iceta, para ganarse el respeto de los ciudadanos y la cortesía de éstos, es necesario hacer algo más que bailar la conga en los actos electorales. 

“Ho sento, però algú ho havia de dir”.

Catalina Valverde                        

PODRAN ALLARGAR L' EXCEPCIÓ PERÒ DIFICILMENT PODRAN IMPEDIR LA SOLUCIÓ.

Aquesta setmana en David Fernandez, va publicar un article prou interessant al diari "Ara"  (3-5-2019) i ens en fem ressò en aquesta pàgina:

Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució

"Stop it!"

Josep Borrell

Democràcia és alguna cosa més –i menys escarransida i força més quotidiana– que votar cada 1.500 dies. Això segur. Que en ple segle XXI, alguns la pretenguin limitar, reduir i recloure al sol fet de dipositar una papereta cada quatre anys no deixa de ser un sarcasme i una mala broma de molt mal gust. Que, a més, una part de la Junta Electoral Central pretengui dictar qui pot ser candidat i qui no, prevaricant al seu grat i alterant la seva pròpia legislació, és una altra osca de la demofòbia rampant, impune i arbitrària que ens assetja. Put a tuf d’operació d’estat contra un expresident de la Generalitat perseguit, que fa nosa i que destorba. Un tuf d’excepcionalitat que, tanmateix, ja dura any i mig, té mil urpes i cap rostre: asseu polítics en presó preventiva al Suprem, confina Tamara Carrasco a Viladecans, exilia consellers i activistes, i fa de gota malaia, un dia sí, l'altre també, que no cessa. Panorama: més de mil investigats, fiances que ja sumen 10 milions d’euros i una sentència que pretendrà gebrar-nos l’ànima i torçar-nos l’espinada. "La supremacia de la voluntat popular sobre la llei està al darrere de funestes experiències històriques ben conegudes": ho ha dit el fiscal Javier Zaragoza mentre rebia un guardó del govern socialista d’Aragó. Que algú li expliqui, sisplau, què ha passat cada cop que la llei s’ha imposat sobre la voluntat popular democràtica.

Paraula d’alta judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l’Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res

Raó d’estat i paraula d’alta judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l’Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res. 'Haz que pase'. Val la pena saber els seus plans i com hi pensen. Perquè mentre pretenen condemnar uns pocs per condemnar-nos a quasi totes i tots, no deixa de ser paradoxal que l'única sentència disponible –per ara– sigui unilateral i sense judici: remet al ‘càstig’ sever que ha recaigut sobre aquells que van comandar, dissenyar i planificar la virulenta i fracassada repressió del primer dia d’octubre. Zero investigació, total absolució i, de propina i per si no quedava del tot clar, tots han estat ascendits, condecorats o premiats. Capten el missatge salvatge? Que res canviarà. 'Haz que pase'. La banal rutina de la impunitat l’hauríem de recordar cada dia contra aquesta tecnologia de l’oblit, la més vella de les tècniques del poder, que pretén esborrar l’1-O del mapa de la memòria. Endebades, sobra dir-ho.

Alterar el relat quan la realitat no els quadra és un clàssic de tota deriva autoritària i per això també s’esforcen –com poden– en no haver de recordar gaire que el 80% de la societat catalana està en contra dels empresonaments de mig Govern i que el 75% continua estant tossudament a favor d’un referèndum democràtic. Ah, i que la deslegitimació i desautorització col·lectiva de la monarquia és quantificable: només rep el suport d’un de cada deu catalans, que la suspenen majoritàriament amb un 1,8 sobre 10. Ah, i que el 57% de la ciutadania catalana votaria avui contra la Constitució espanyola. Ah, i que cada cop que hi ha urnes, perden. Fet i fet, la tesi de Soraya –la que va comandar la repressió de l’1-O, sí– era pur retorn a la mera 'conllevancia' gassetiana: es fonamentava en provar de fer baixar el suport a la independència del 48% al 40%, que qui dia passa, any empeny. Ens oblidem ràpid d’algunes victòries –o no acabem de saber gestionar-les– però caldrà recordar que les eleccions del 21-D, De Cospedal 'dixit', s’havien convocat "perquè guanyi el bloc constitucionalista". Es veu que ells tampoc n’aprenen i ja no saben què fer. En el festival de qui la diu més grossa en què es converteix cada campanya electoral, Alejandro Fernández va escriure el 21 d’abril: "El nacionalismo catalán aún no es consciente del precio que va a pagar por romper el pacto constitucional. Tras 30 años mimados como niños malcriados desde las élites en Madrid se vinieron arriba y se rebelaron: se van a quedar sin nada. NADA". Més enllà que ell, com a ciutadà català, es vulgui quedar sense res, el que caldria dir-li és que una mica menys i qui es queda sense res és ell. Una diputada.

La línia dura i la línia tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir, endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació

La darrera campanya electoral, anàlisi de discursos de mata-degolla, deixa un contrallum gens explorat o en el qual insistim poc: cada cop que les tres dretes histriòniques s’esbronquen entre si sobre com ha de ser la reconquesta i amb quina intensitat i extensió variable s’ha de tornar a aplicar el 155 –llarg, permanent o perpetu–, estan reconeixent la derrota. Renuncien ja d’entrada a guanyar res per les urnes. Només parlen –la via Cayetana del "rescate"– de càstigs, pors i lleis. Subtext: fa temps que donen per fet que, democràticament, ja han perdut. M’incloc entre els que valoren –i molt– que el bloc 'hooligan' només hagi tret set diputats a Catalunya, però em comptaré sempre entre els que mai oblidarem que el PSC també va integrar el bloc del 155. D’aquella tardor queden moltes frases però la que més em va frapar va ser la del lehendakari Urkullu quan deia que el problema català radicava en el fet que la democràcia participativa s’havia superposat a la democràcia representativa. La democràcia aprofundida, com a conflicte. Fa pensar. El poder establert un dia es queixa que es participa poc i l’endemà que participem massa. O votem poc o votem massa: cinisme oficial en temps de crisi.

Diuen, diuen, diuen –en perspectiva comparada i amb el teló de fons del procés de pau al País Basc– que un dia Rubalcaba va dir: "Ja que han d’arribar, que arribin el més tard possible i en les pitjors condicions imaginables". Fer renunciar, fer desistir, fer abandonar: hi ha moltes maneres de fer-ho. Hi ha tantes formes de victòria com de derrota. En tot cas, punt de partida, la línia dura i la línia tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir, endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació. Uns per la via de la imposició repressiva, els altres per la via d’una estranyíssima variant de diàleg, format marrada per arribar enlloc, consistent en mantenir la repressió i obligar-te d’entrada a renunciar per sempre als teus objectius. Ja s’ho trobaran. Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució. Amb mirada llarga, sobre el paper i sense data de concreció encara, la pregunta ja no és el què, sinó el com i el quan. No hi ha haurà cap resolució democràtica que no passi per un referèndum: si és acordat o si és desobedient ja ho dirà el futur i nosaltres mateixos. En tots dos casos, votaré legítimament 'sí' pendent dels qui legítimament votin 'no'. En diuen democràcia. I cada cop que puja, temps estranys de retrocés, la borsa baixa.