Podran allargar l’excepció però
difícilment podran impedir la solució
"Stop it!"
Josep Borrell
Democràcia és alguna cosa més –i menys escarransida i força més quotidiana–
que votar cada 1.500 dies. Això segur. Que en ple segle XXI, alguns la
pretenguin limitar, reduir i recloure al sol fet de dipositar una papereta cada
quatre anys no deixa de ser un sarcasme i una mala broma de molt mal gust. Que,
a més, una part de la Junta Electoral Central pretengui dictar qui pot ser
candidat i qui no, prevaricant al seu grat i alterant la seva pròpia
legislació, és una altra osca de la demofòbia rampant, impune i arbitrària que
ens assetja. Put a tuf d’operació d’estat contra un expresident de la
Generalitat perseguit, que fa nosa i que destorba. Un tuf d’excepcionalitat
que, tanmateix, ja dura any i mig, té mil urpes i cap rostre: asseu polítics en
presó preventiva al Suprem, confina Tamara Carrasco a Viladecans, exilia
consellers i activistes, i fa de gota malaia, un dia sí, l'altre també, que no
cessa. Panorama: més de mil investigats, fiances que ja sumen 10 milions
d’euros i una sentència que pretendrà gebrar-nos l’ànima i torçar-nos
l’espinada. "La supremacia de la voluntat popular sobre la llei està al
darrere de funestes experiències històriques ben conegudes": ho ha dit el
fiscal Javier Zaragoza mentre rebia un guardó del govern socialista d’Aragó.
Que algú li expliqui, sisplau, què ha passat cada cop que la llei s’ha imposat
sobre la voluntat popular democràtica.
Paraula d’alta
judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l’Estat, que no
trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res
Raó d’estat i paraula d’alta judicatura pescada entre passadissos suprems:
això és l’Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no
passarà res de res. 'Haz que pase'. Val la pena saber els seus plans i com hi
pensen. Perquè mentre pretenen condemnar uns pocs per condemnar-nos a quasi
totes i tots, no deixa de ser paradoxal que l'única sentència disponible –per
ara– sigui unilateral i sense judici: remet al ‘càstig’ sever que ha recaigut
sobre aquells que van comandar, dissenyar i planificar la virulenta i
fracassada repressió del primer dia d’octubre. Zero investigació, total
absolució i, de propina i per si no quedava del tot clar, tots han estat
ascendits, condecorats o premiats. Capten el missatge salvatge? Que res
canviarà. 'Haz que pase'. La banal rutina de la impunitat l’hauríem de recordar
cada dia contra aquesta tecnologia de l’oblit, la més vella de les tècniques
del poder, que pretén esborrar l’1-O del mapa de la memòria. Endebades, sobra
dir-ho.
Alterar el relat quan la realitat no els quadra és un clàssic de tota
deriva autoritària i per això també s’esforcen –com poden– en no haver de
recordar gaire que el 80% de la societat catalana està en contra dels
empresonaments de mig Govern i que el 75% continua estant tossudament a favor
d’un referèndum democràtic. Ah, i que la deslegitimació i desautorització
col·lectiva de la monarquia és quantificable: només rep el suport d’un de cada
deu catalans, que la suspenen majoritàriament amb un 1,8 sobre 10. Ah, i que el
57% de la ciutadania catalana votaria avui contra la Constitució espanyola. Ah,
i que cada cop que hi ha urnes, perden. Fet i fet, la tesi de Soraya –la que va
comandar la repressió de l’1-O, sí– era pur retorn a la mera 'conllevancia'
gassetiana: es fonamentava en provar de fer baixar el suport a la independència
del 48% al 40%, que qui dia passa, any empeny. Ens oblidem ràpid d’algunes
victòries –o no acabem de saber gestionar-les– però caldrà recordar que les
eleccions del 21-D, De Cospedal 'dixit', s’havien convocat "perquè guanyi
el bloc constitucionalista". Es veu que ells tampoc n’aprenen i ja no
saben què fer. En el festival de qui la diu més grossa en què es converteix
cada campanya electoral, Alejandro Fernández va escriure el 21 d’abril:
"El nacionalismo catalán aún no es consciente del precio que va a pagar
por romper el pacto constitucional. Tras 30 años mimados como niños malcriados
desde las élites en Madrid se vinieron arriba y se rebelaron: se van a quedar
sin nada. NADA". Més enllà que ell, com a ciutadà català, es vulgui quedar
sense res, el que caldria dir-li és que una mica menys i qui es queda sense res
és ell. Una diputada.
La línia dura i la
línia tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir,
endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació
La darrera campanya electoral, anàlisi de discursos de mata-degolla, deixa
un contrallum gens explorat o en el qual insistim poc: cada cop que les tres
dretes histriòniques s’esbronquen entre si sobre com ha de ser la reconquesta i
amb quina intensitat i extensió variable s’ha de tornar a aplicar el 155
–llarg, permanent o perpetu–, estan reconeixent la derrota. Renuncien ja
d’entrada a guanyar res per les urnes. Només parlen –la via Cayetana del
"rescate"– de càstigs, pors i lleis. Subtext: fa temps que donen per
fet que, democràticament, ja han perdut. M’incloc entre els que valoren –i
molt– que el bloc 'hooligan' només hagi tret set diputats a Catalunya, però em
comptaré sempre entre els que mai oblidarem que el PSC també va integrar el
bloc del 155. D’aquella tardor queden moltes frases però la que més em va
frapar va ser la del lehendakari Urkullu quan deia que el problema català
radicava en el fet que la democràcia participativa s’havia superposat a la
democràcia representativa. La democràcia aprofundida, com a conflicte. Fa
pensar. El poder establert un dia es queixa que es participa poc i l’endemà que
participem massa. O votem poc o votem massa: cinisme oficial en temps de crisi.
Diuen, diuen, diuen
–en perspectiva comparada i amb el teló de fons del procés de pau al País Basc–
que un dia Rubalcaba va dir: "Ja que han d’arribar, que arribin el més
tard possible i en les pitjors condicions imaginables". Fer renunciar, fer
desistir, fer abandonar: hi ha moltes maneres de fer-ho. Hi ha tantes formes de
victòria com de derrota. En tot cas, punt de partida, la línia dura i la línia
tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir,
endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació. Uns per la via
de la imposició repressiva, els altres per la via d’una estranyíssima variant
de diàleg, format marrada per arribar enlloc, consistent en mantenir la
repressió i obligar-te d’entrada a renunciar per sempre als teus objectius. Ja
s’ho trobaran. Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la
solució. Amb mirada llarga, sobre el paper i sense data de concreció encara, la
pregunta ja no és el què, sinó el com i el quan. No hi ha haurà cap resolució
democràtica que no passi per un referèndum: si és acordat o si és desobedient
ja ho dirà el futur i nosaltres mateixos. En tots dos casos, votaré
legítimament 'sí' pendent dels qui legítimament votin 'no'. En diuen
democràcia. I cada cop que puja, temps estranys de retrocés, la borsa baixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada