COLAU, LA VISIÓ D' ESTAT ESPANYOL, LA JUSTICIA ESPANYOLA I BOYE.

Ahir vam tenir ocasió de veure en quin moment precís estem de la nostra història, la composició dels nous ajuntaments ens va donar la imatge real de cada comarca i municipi (amb pactes sorprenents en algun lloc, però entenedors en molts casos per la situació política local de cada municipi). El cas de Barcelona va semblar una maniobra estratègica d' Estat (espanyol). La visió d' Estat (espanyol) contra l' independentisme va ser molt clara i nítida, recolzada en el cinisme de la sra. Colau i també en la incapacitat dels nostres líders dels partits independentistes, que potser no han tingut suficient visió d' Estat (Català).
Ahir va circular un video per la xarxa d' una entrevista premonitòria de Nació Digital, on el que sembla una incoherència teòrica, agafa coherència si veiem la visió d' Estat (espanyol).

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 També avui ha estat molt entenedor (per a qui ho vulgui entendre) l' article de Gonzalo Boye, sobre el lawfare, Brasil i Espanya. Bona lectura:

         A través de la magnífica feina dels periodistes de The Intercept Glenn Greenwald i Victor Pougy, hem pogut descobrir la trama corrupta, i colpista, existent al Brasil mitjançant la qual una sèrie de fiscals i jutges comandats per l'exjutge Sergio Moro, avui ministre de Justícia amb Bolsonaro, van aconseguir alterar la realitat política arribant a empresonar l'expresident Luiz Inácio Lula da Silva després d'acusar-lo i condemnar-lo per corrupció.

Glenn Greenwald no és nou en l'ofici de revelar trames complexes, perilloses i enquistades en els aparells estatals, tal com ho va demostrar amb el cas d'Edward Snowden. Si alguna cosa caracteritza Greenwald és la serietat, el rigor, la independència i, sobretot, el valor per denunciar, a través del seu treball, qualsevol mena de muntatge que ataqui els principis bàsics de la democràcia.

El que estan explicant del Brasil bé pot emmarcar-se en el que s'ha anomenat lawfare, anglicisme que sorgeix de combinar law (llei) i warfare (guerra). El rellevant, en tot cas, no és la seva denominació ni la seva definició, sinó com s'està estenent per diversos països una estratègia que va ser descrita per primera vegada a Unrestricted Warfare, llibre sobre estratègia militar publicat el 1999.

Només dos anys després, el 2001, aquest concepte comença a ser utilitzat fora de l'àmbit militar nord-americà i això es produeix, com bé constaten autores com Vollenweider i Romano, a partir de la publicació d'un article del general Charles Dunlap a la revista de la Duke Law School.

La lawfare no és més que la guerra a través d'altres mètodes, però amb un clar objectiu: l'aniquilació de l'enemic, del contrari, del dissident i, això, mitjançant la utilització no només del dret, sinó, també i especialment, de les estructures del poder judicial que és cridat a jugar un paper vital en aquesta nova forma de guerra.

Aquest nou tipus de guerra, implementada a través de la judicialització de la política, és una cosa que s'està veient en diversos casos, especialment a Llatinoamèrica, en països com el Brasil, l'Equador, l'Argentina, Colòmbia, etc., i que ha donat els resultats esperats pels seus dissenyadors: l'aniquilació dels enemics polítics mitjançant la "creació" de causes penals que bé acaben amb aquests enemics a la presó o destruïts mediàticament i políticament de manera irreversible.

La lawfare no és més que la guerra a través d'altres mètodes, però amb un clar objectiu: l'aniquilació del dissident mitjançant les estructures del poder judicial 

El principal instrument a través del qual es duria a terme aquesta nova forma de guerra, segons Vollenweider i Romano, seria el poder judicial i això perquè en els últims anys s'ha convertit "en un potent espai des d'on desplegar, gairebé sense limitacions, estratègies de desestabilització i persecució política, fins a situar-se molt lluny del principi republicà de l'equilibri de poders".

Això seria així, segons aquestes mateixes autores, perquè "és l'únic (poder) que no deriva de la voluntat popular sinó de complexos mecanismes de designacions polítiques i concursos, sumat a privilegis que els altres poders no tenen" i això "li permet operar políticament sota una completa capa d'institucionalitat" intentant "objectius similars als que en altre temps buscaven les forces armades: deslegitimar i perseguir figures polítiques populars oposades als seus interessos" cosa que farien "a través d'"experts", que fan anar un llenguatge tècnic objectiu (el llenguatge jurídic), que es vanta de no estar "contaminat per la política" i, afegeixo, donant l'aparença d'imparcialitat.

Aquesta nova forma de guerra ideològica seria la que importants fiscals federals del Brasil, comandats per l'actual ministre de Justícia de Bolsonaro, haurien utilitzat per acabar amb la carrera política de Lula, derrotar políticament el seu partit i, d'aquesta manera, alterar, irremeiablement, el curs polític brasiler amb conseqüències que encara tardarem anys a delimitar.

El que ha passat al Brasil és molt greu, però, segurament, no som capaços de dimensionar-ho perquè ens agafa lluny i perquè no és senzill contextualitzar-ho, però si fem un exercici d'imaginació, encara que tot això no sigui més que una ficció amb finalitats didàctiques, potser podem comprendre com funciona aquesta estratègia.

Imaginem, per un moment, que en lloc del Brasil som a Espanya i que existeix una opció política forta, seriosa i amb un projecte clar que, per exemple, plantegés un model republicà i la independència de part del territori de l'Estat. L'esmentat projecte podria ser combatut políticament o, seguint els manuals americans de la lawfare, també ho podria ser judicialment... i seguim al terreny de les hipòtesis.

Suposem que s'hagi optat per fer-ho per via judicial, per a la qual cosa, llavors, caldria disposar de fiscals disposats a concertar-se per generar causes penals que poguessin servir de base per criminalitzar l'esmentat projecte polític. Insisteixo, només estem parlant figuradament.

En qualsevol cas, no n'hi hauria prou de disposar d'un grup de fiscals disposats a saltar-se la llei i utilitzar-la al seu aire perquè aquest procés de criminalització de l'oponent polític tingués èxit, també farien falta jutges disposats a legalitzar aquestes actuacions, a portar a la presó, primer preventivament, els opositors, per, després d'un procés aparentment legal, condemnar-los i, d'aquesta manera, treure'ls de circulació per molts anys aconseguint, per tant, la derrota del projecte polític que representen però per una via "neta" i aparentment legal.

Imaginem que, en lloc del Brasil, som a Espanya i que existeix una opció política forta, seriosa i amb un projecte clar que plantegés un model republicà i la independència de part del territori de l'Estat

Molts, arribat a aquest punt, ens plantejaríem que això seria impossible a Espanya perquè, per a això, existeixen mecanismes que impedeixen els abusos i que, per exemple, es podria acudir al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) perquè reconduís aquests comportaments o que, a través d'accions penals, es podria exigir responsabilitat a aquests jutges i, a més, que sempre ens quedaria el Tribunal Constitucional per fer complir els mandats constitucionals i vetllar pel respecte dels drets fonamentals.

El problema sorgiria, i sempre parlant de manera hipotètica, en el cas en què el CGPJ també estigués format per jutges disposats a participar en aquesta lawfare i, també, si això mateix passés en el Tribunal Constitucional. Al Brasil justament això és el que ha passat i, ara, l'única esperança de Lula i del seu projecte polític està en el Tribunal Interamericà de Drets Humans, l'equivalent americà del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg.

Afortunadament, el que va passar al Brasil, passa a l'Equador, a l'Argentina, a Colòmbia i en altres diversos països de Llatinoamèrica, però no passa a Espanya perquè aquí seria impensable que una conjunció així d'interessos polítics s'alineessin per generar un resultat tan pervers i, a través del retorciment dels instruments jurídics i de l'ús de l'aparell judicial i fiscal, es pogués aniquilar l'enemic polític.

Francament, crec que seria impensable que a Espanya hi hagués fiscals disposats al que ha passat al Brasil i, molt menys, que les altes instàncies jurisdiccionals estiguessin disposades a jugar el paper que han jugat al Brasil, per molt que després poguessin acabar ocupant càrrecs ministerials.

A Espanya, quan un fiscal anomena "cop d'estat" a actes que en altres països s'han qualificat de mers exercicis democràtics, ho fa no perquè estigui criminalitzant la política, ni com a part d'una "Spanish way of lawfare" sinó per mer excés dialèctic, ja que aquí seria impensable que uns "gringos" o uns "sudacas" ens ensenyessin un mecanisme tan expeditiu, brutal i cru per acabar amb els rivals polítics.

Tan clar és que estem davant d'una ficció com que a Espanya el "quart poder", la premsa, actuaria com un eficaç contrapès que denunciaria una cosa d'aquestes característiques i no passaria com al Brasil, l'Equador o altres països llatinoamericans on els mitjans no només van callar sinó que van ser còmplices d'aquesta barbaritat... La gran diferència és que nosaltres no necessitaríem Greenwald i Pougy per revelar una barbaritat tan gran perquè aquí això no succeiria.