Aquesta setmana hi ha hagut alguns articles interessants, també una Cimera a Madrid que. de manera sorprenent no aconseguia obrir-se pas com a primera noticia a la "premsa de Madrid" tapada per la investidura sí o la investidura no de Pedro Sanchez (el món es pot acabar, però la investidura de Pedro Sanchez s' ha de fer).
Entre els articles que hem llegit durant la setmana ens ha agradat especialment el de dilluns passat de Vicent Partal a Vilaweb, sobre ENDESA (patrocinadora del "evento"), monopolística i gran contribuidora a la contaminació. Tot un exemple del teatre de les Cimeres i de la insultant exhibició del capitalisme d' amics espanyol, com bé deia el titular de l' article.
ENDESA: UNA INSULTANT EXHIBICIÓ DEL CAPITALISME D' AMICS.
Ahir tots els diaris en paper de Madrid
i uns quants dels Països Catalans van coincidir, un a un, en els titulars i les
fotografies de la portada. Cadascun amb la seua tipografia i estil i sota el
seu logotip tradicional. El fenomen sorprenent tenia una explicació: la portada
no era cap portada periodística sinó un anunci disfressat de portada. D’Endesa.
Alguna vegada ja havia passat que les
portades dels diaris en paper –cada dia més moribunds– havien estat
substituïdes per anuncis. Me’n ve al cap un cas recent amb anuncis del Banc
Santander. Però aquesta és la primera vegada, que jo recorde, en què els anuncis
han adoptat la forma i la maquetació de notícies, a la portada. Alguns van
mirar de suavitzar-ho posant la paraula ‘Publicitat’ en algun racó, però
l’impacte al quiosc era demolidor. Després aquests mitjans faran estudis
demanant-se per quin motiu la premsa tradicional és moribunda i clamaran contra
les fake news, reclamant el periodisme de sempre. La venda de
l’ànima té aquestes coses: que has de fer veure que no existeix.
L’anunci, pagat en ocasió de la cimera
sobre el clima de les Nacions Unides, diu que Endesa encapçala ‘el canvi cap a
una societat lliure d’emissions’. Cosa que és simplement mentida, per més que
figure a la portada. Justament la setmana passada, l’Observatorio de la
Sostenibilidad, una associació privada amb un prestigi científic important,
publicava l’informe
‘Emergencia Climática en España’, on quedava clar que és precisament
Endesa l’empresa que més emissions va generar a l’estat espanyol durant el
2018. Exactament és responsable de l’expulsió a l’atmosfera de trenta milions
de tones de diòxid de carboni, que equivalen al 23% de les emissions
industrials i –alerta amb la dada– el 9,3% de totes les emissions. El seu
competidor immediat en aquesta terrible classificació, Repsol-Petronor, n’emet
deu milions, és a dir, una tercera part.
I no és tan solament qüestió dels diaris
o de la utilització que se’n faça. És que la cimera del clima es finança amb
diners d’Endesa i algunes empreses semblants, tot i que després –el capitalisme
d’amics espanyol té aquestes coses– podran deduir fiscalment fins un 90% de la
despesa, tal com explica aquest report de
la Directa.
Tot plegat és una perversió insultant,
però una perversió que cal situar bé al seu lloc. A l’estat espanyol el cercle
infernal per a la població creat entre el BOE, l’Íbex i els mitjans forja una
versió particular d’allò que en la ciència política s’anomena ‘crony
capitalism’ o ‘capitalisme d’amics’.
El model espanyol, com el d’alguns
altres països, consisteix en la utilització de les capacitats del govern per un
conjunt de grans empreses per a limitar la lliure competència i enriquir-se
molt més enllà del que seria raonable. A costa d’esprémer la població per la
via de decisions polítiques, mitjançant el BOE. Altrament, no hi ha cap raó que
puga explicar, per exemple, com és que l’estat espanyol té pràcticament la llum
més cara d’Europa mentre es posen totes les traves del món a la generació
d’energia solar. Un informe recent de
l’Agència Europea de Cooperació de Reguladors Energètics explica que aquesta
darrera dècada els consumidors de l’estat espanyol som els qui hem tingut la
pujada de preu més gran: un 66,8% entre el 2008 i 2018.
Tanmateix, la peculiaritat del cas
espanyol està en el fet que aquestes empreses són, pràcticament totes, les
antigues empreses estatals creades durant el franquisme, privatitzades en
l’època d’Aznar i controlades gràcies a les famoses portes giratòries entre la
política i els negocis. Rodolfo Martín Villa, el sinistre ex-governador
franquista de Barcelona, responsable dels assassinats del 3 de març de 1976 a
Vitòria, va ser l’arquitecte de l’expansió de l’empresa. I hi han passat o hi
són encara, cobrant sous magnífics, polítics com ara Miquel Roca i Junyent,
Luís de Guindos, Elena Salgado i fins i tot José Maria Aznar.
Aquesta ‘peculiaritat’ del capitalisme
d’amics espanyol enllaça el poder real d’avui amb el del règim de Franco i
explica algunes, per no dir totes, les anomalies de l’anèmica democràcia
espanyola. Cosa que ha posat en relleu amb una contundència difícil de
contestar l’historiador Paul Preston, que aquest dies publica la versió en
català del seu llibre Un poble traït. Hi retrata com la corrupció i
la incompetència política, amb la conseqüència de la divisió social,
s’arrosseguen d’ençà del 1873 fins avui. És un retrat esbalaïdor, especialment
quan llegeixes el darrer capítol i t’adones fins a quin a punt això de la
transició ha estat una maniobra per a mantenir viu el negoci. Entre més raons
per a poder continuar mentint impunement, si cal comprant directament les
portades dels diaris.
