Però això, que ja està bé, als catalans i catalanes no ens sol.luciona res. El "campechano" marxarà a un exili daurat i la monarquia continuarà (pla B).
Si al final caigués la monarquia (cosa improbable, recordem el pilar del 78), no canviaria res en relacio a Catalunya, tampoc la repressió (pla C), ni l' endeitament, ni els rescats europeus, ni els desnonaments, ni ...
No ens enganyem més, la monarquia és per a nosaltres un problema, però no és el problema.
És l' esquer que sempre ens posen els poders i governs espanyols per a tenir-nos entretinguts buscant sempre un govern millor a Espanya. No caiguem en el mateix parany que hem caigut des de fa anys.
No hi tornem.
En Vicent Partal, aquesta setmana també ho deixava anar a Vilaweb. Per a nosaltres és l' engany polític més perillós que tenim a curt termini.
La monarquia és un problema, no pas el problema
No ens enganyem: el problema que ens obliga els catalans a lluitar per la llibertat encara el 2020 no se solucionarà, ni de bon tros, amb la caiguda dels coronats.
Felipe de Borbó visitarà avui Poblet. Com ja va passar
a les visites recents a València i Palma, el passeig del rei espanyol té un
perfil que no pot ser més baix. Faran un volt un dilluns al matí per un lloc
tancat, allunyat de les grans ciutats, al qual arribaran segurament volant i
sense tenir contacte amb la població local. Aquesta gira patètica que fa el
monarca està pensada per les televisions del règim, que com el vell NODO
busquen els millors angles i intente fer veure que tot plegat és el que no és.
Així i tot, a Poblet es trobaran segurament amb protestes i amb una forta
sentor, facilitada amablement pels pagesos de la zona, segons que m’expliquen.
És evident que la monarquia espanyola està en caiguda
lliure. Tant, que ja hi ha qui intenta preparar escenaris postmonàrquics que
miren al mateix temps de perpetuar el règim del 78, malgrat que la corona n’és
l’eix central i el pilar bàsic. En aquest sentit, és evident, no se li pot
escapar a ningú, que la monarquia és un problema greu per a nosaltres i també
per als espanyols. Però alerta amb perdre la perspectiva: la monarquia és un
problema, però no és pas el problema.
D’això ja n’hauríem d’estar escaldats,
si més no, els qui tenim una certa edat i memòria. Recorde que Joan Fuster en
contava una anècdota significativa. Explicava que va anar a Madrid a un
d’aquells grans concerts de Raimon, durant el final del franquisme, i el van
fer seure en unes cadires especials reservades per a tota la troupe de
l’antifranquisme, platajuntas i coses d’aquelles. Li van tocar
de companys de platea líders que aspiraven a ser-ho en un futur, però que
encara eren, en aquell moment, simples persones perseguides pel règim. Amb ells
hi va estar parlant més o menys amenament fins que, en un moment determinat,
quan va treure la qüestió de l’autonomia, va quedar sobtat en observar la
reacció dels interlocutors: ‘Ah sí, sí, ja us concedirem l’autonomia als
catalans…’ ‘Concedirem!’, explicava Fuster amb grans rialles i remarcant les
síl·labes del d’aquest verb tan significatiu. Personatges que tenien un peu a
la presó es permetien de ‘concedir-nos’ l’autonomia com si ells foren els
propietaris de res i l’autonomia fos un favor, i no un dret. Fuster encara reia
més fort, s’indignava, en realitat, quan explicava que quan els va replicar que
ell era valencià i que tot allò no era tan sols cosa de ‘concedir’ res al
Principat, el nerviosisme dels aspirants a regents pujava d’uns quants graus,
molts, i la incomoditat es feia més que manifesta, fins a obligar al silenci.
Quan va morir Franco se’ns va dir, ens
van dir, que el problema de l’Espanya unitarista i supremacista era el general
mort, no pas la mateixa Espanya ni el nacionalisme. Que ens esperava un futur
de concòrdia, respecte i felicitat. Avui sabem que això era una mentida de
l’alçada d’un campanar. És veritat que ho podíem haver sabut ja aleshores,
només que haguérem escoltat atentament els vells republicans dels anys trenta.
Però la distància biogràfica i la transformació de tot era tan gran que semblava
difícil creure que no anava a canviar res. Recorde, en aquest sentit, l’estupor
que vaig sentir la primera vegada que em van explicar que la república
espanyola va deixar caure Mallorca en mans de Franco per tal que no caigués en
mans de la Generalitat de Catalunya i les seues tropes –cosa que s’explica a la
perfecció en aquesta entrevista a Gonzalo Berger–, i el
relat que em van fer tot just l’any passat a la Ciutat de Mèxic quan vaig
demanar visitar el Café La Habana, centre de trobada dels republicans exiliats
després de la derrota del 1939, i allà em van narrar de quina manera tan hostil
els represaliats republicans espanyols es malfiaven dels seus companys catalans
i seien sempre en taules separades, mirant-se’ls de reüll.
No fotem, doncs. La monarquia és un problema i cal
eliminar-la. Però el problema, el problema amb majúscules, el problema que
causa presos i exiliats, persecució policíaca i resistència i ens obliga els
catalans a lluitar per la llibertat més bàsica encara el 2020, aquest problema
no se solucionarà, com si fos un miracle, amb la caiguda dels coronats. Aquest
problema només el solucionarà la independència i, si ho volen després, amb
l’establiment d’unes relacions normals i decents, dignes, no de superioritat ni
rapinya, entre totes les nacions que convivim a la península Ibèrica. N’estem
avisats.
