CAMPANYA INTERNACIONAL CONTRA SAMARANCH.

Alguns diuen que arriba massa tard. Potser sí.
Però més val ara que quan s´hagi mort :

La Campanya Internacional de protesta pel fet d'ocupar el Sr. J.A. Samaranch la Presidència d'Honor del C.O.I. va agafant cada vegada més empenta...

"El moviment olímpic no pot honorar falangistes"

Des de la seva fundació l’any 1894, el Moviment Olímpic -com a expressió de l’esport mundial organitzat- no ha deixat d’insistir en la necessitat que l’esport fos vist com una gran activitat disseminadora de valors ètics i democràtics arreu del món. Els seus documents fundacionals i de principis, inclouen entre aquests valors la germanor, la llibertat i la igualtat entre les comunitats humanes. Així, la Carta Olímpica, en la seva versió promulgada el 7 de juliol de 2007, parla en el seu primer punt del “valor educatiu del bon exemple i el respecte pels principis ètics fonamentals universals”. Alhora, al seu punt segon, estableix que l’esport ha de ser un mitjà per promoure una “societat pacífica preocupada per la preservació de la dignitat humana”. En paral.lel a això, el seu punt 4 destaca que “la pràctica de l’esport és un dret humà”.


Revelacions documentals fiables, difoses per la prestigiosa revista d’història “Sàpiens” -amb seu a Barcelona- confirmen ben clarament que Juan Antonio Samaranch, president honorari de l’actual Comitè Olímpic Internacional, té un passat feixista i de clara col.laboració amb el règim totalitari del General Francisco Franco a l’Estat espanyol. Ho confirma sense cap gènere de dubte la fotografia que reproduïm més avall, reproduïda de l’esmentada revista, de la què importants historiadors han avalat la certesa documental. Nosaltres sincerament considerem que aquest fet fa del tot incompatible i incongruent que el Sr. Samaranch pugui continuar ostentant el càrrec de President Honorari del Comitè Olímpic Internacional. És per això que us demanem que us adheriu, personalment -o com a entitat- a la campanya internacional per exigir-ne la dimissió immediata. Us ho demanem pel bé de la democràcia i de l’esperit de germanor que ha d’imperar entre els pobles que conformen la gran família de l’esport mundial. Si l'any 1948 el hongarès Nikolas Hurthy va ser expulsat del C.O.I. per haver donat el seu suport al règim nazi de Hitler i si l'any 1950 també ho fou l'italìa Giorgio Vaccaro per haver donat el seu suport a Benito Mussolini, és lógico que el Sr. Juan Antonio Samaranch també sigui suspès del seu càrrec "honorari". No fer-ho seria un insult per a tots els demòcrates i per a totes les víctimes del règims feixistes del món. Voldríem afegir, a més, que en demanar aquesta suspensió ho fem amb el suport d'entitats tan importants del moviment de recuperació de la Memòria Històrica com ho són l'Amical Mauthausen de Barcelona o el Fòrum de la Memòria del País Valencià, responsble de la troballa d'una de les fosses comuns més grans del segle XX), entre d'altres entitats de defensa dels Drets Humans. No podem deixar que el Sr. Samaranch arribi al final de la seva olímpica carrera sense haver expressat aquests sentiments com a persones sense por d'anar contracorrent. La veritat és el que sempre ha de lluir.

Atentament,

Democràcia i Dignitat a l’Esport/ Democracy and Dignity in Sport

Pimeres persones destacades en signar el Manifest (fins el 23.6.2009):

Josep Maria Terricabras (Professor de Filosofia UDG), Alan Erlich (Director de TV i cinema, Canadà), Joseba Santamaria Rekarte (Director Notícias de Gipuzkoa), Duci Simonovic (Ex internacional de bàsquet amb Iugoslàvia), Ventureta Ballús (neboda víctima CC Bochum 1944), Josep Maria Solé i Sabaté (Catedràtic d'Història UAB), William Pelz (Professor d'Història, Universitat de Chicago, USA), Maria Rosa de Madariaga (Historiadora, Madrid), Rafael Trueta (Professor Universitat de Mèxic), JM Francos (Director Tècnic Teatral, Okland USA), Empar Salvador (Presidenta FMPV), Kerby Miller (Catedràtic d'Història, Universitat de Missouri, USA), Josep Cruanyes i Tor (Portaveu Comissió de la Dignitat), Shaudin Melgar-Foraster (Professora Universitat de Toronto, Canadà), Joan Brines (Professor UV), Peter Gunther (Arxiver de Chicago, USA), Joffre Villanueva (Secretari General del Moviment Laic i Progressista de Catalunya), José Antonio Hita (Professor Unversitat de Granada), Agustina Nieto (Jurista, Ciudad Real), Carmelo Campos (Advocat, Puerto Rico), Isabel López Soto (Professora Universitat de Sevilla), Francisco Romero (Professor UV), Javier Romero (Secretari FMHCS), Albert Torrent (Periodista), Mariona Ferrer (Professor UB). Andreas Borg (Dissenyador), José Iriarte ("Bikila", ex-maratonià d'Euskadi)), Rose-Marie Serrano (Professora Universitària, França), Miguel Angel Pérez (Astrofísic, Granada), Frank Pernau (Oficial de l'Exèrcit d'EEUU); Lluís Alavedra (Arquitecte, Catalunya), Philip Paterson (Relacions Internacionals Rugby, Anglaterra), Joan Boadas (Arxiver i ex-President de l'AAC), Olga Arauz (Professora, França), Cristina Lagé (Presidenta Comunitats Catalanes a l'Exterior, País Basc), Pedro López (Professor Universitat Compltense de Madrid), Albert Abril (periodista, Catalunya), Alberto Lorenzo (Investigador de l'ARMH), Laurence Koch Amann (Professor, França), Félix Duran Herrero (President de la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques), Martxelo Toleda (President d'ESAIT, País Basc), Jaime Pastor (Professor Universitari Madrid), Gemma Lienas (Escriptora), Angel Luis Gómez Jiménez (Economista, Madrid), Xavier Nieto (Antropòleg, Catalunya), Josep Mª Minguelñl (industrial, Catalunya), Manuel Salvador Jardí (Periodista, Catalunya), Antoni Alomar (Professor Universitari, Balears), Quico Romeu (Arts Escèniques, Catalunya), Mercè Garau (Economista, Balears), Carme Forcadell (Assessora del Departament d'Ensenyament, Catalunya), Diosdado Toledano (Treballador de SEAT, Catalunya), Miquel Pérez Latre (Arxiver, Catalunya), Jorge Picó (Director de Teatre, Catalunya), Anna Romano (Actriu), José Félix Rojo (Militar, Ciutat Real), Víctor Lluelles (Director de Sitges News), Max Lill (Expert en màrqueting, Hamburg, Alemanya), Bartomeu Egea (Empresari, Catalunya), Francesc Aguilar (professor de Disseny, Castelló), Jordi Estévez (Professor UAB), Jonathan Hernández (Historiador, Tenerife), Carles-Jordi Guardiola (Editor), Carlos Peñacoba (metge de Madrid), Carlos Muquitay (Escriptor, Madrid), Xavier Messeguer (Invetsigador Universitari, Catalunya), Lluís Manel Giralt (Directiu Multinacional, Catalunya), Josep Esteve Rico (Escriptor i periodista, País Valencià), Pau Miserachs (Advocat), Manuel Escarda (metge, Valladolid), Maria del Mar González (Bibliotecària, Salamanca), Albert Aymà (Fotògraf)... fins a més de 600 adherits més...

Ara voldríem que hi firmessis tu (i/o la teva associació) i que ens ajudis a fer voltar aquesta campanya. Gràcies!

Democràcia i Dignitat a l'Esport (Entitat Legal registrada a la Generalitat de Catalunya)


info@democracyanddignityinsport.cat

Per més, si us plau feu clic: aquí
Per més informació, també podeu trucar el 665727329 o entrar al web: www.democracyanddignityinsport.com

PER A QUÈ SERVEIXEN LES MONARQUIES ?

Aprofitem aquest article, en castellà, per fer-ne un extracte sobre les riqueses que acumulen les monarquies mundials. No creiem que serveixin per a res més, només per sortir als llistats que es publiquen anualment sobre les fortunes més grans.

Per exemple, el Rei del Marroc és avui 1.000 milions de dòlars més ric que la mateixa data de l´any passat. Coneixeu gaire gent que guanyi aquesta xifra en un any i que a més a més no li afecti gens la crisi?

LAS FORTUNAS DE LAS MONARQUIAS.
Estos adinerados monarcas perdieron, en total, 22.000 millones de dólares con la recesión que ha golpeado los mercados internacionales.
El diminuto emirato de Dubai dedicó más de 60.000 millones de dólares a construir la llamada "Octava maravilla del mundo", un grupo de islas artificiales con forma de palmera en el Golfo Pérsico, que ha atraído a una lista de compradores famosos donde figuran nombres como los de la pareja Pitt-Jolie o los Beckham. Hoy, las pérdidas derivadas de este renqueante proyecto y otras malogradas inversiones han aumentado la deuda de Dubai en 80.000 millones de dólares.

Los valores inmobiliarios de las Palm Islands han caído más del 50% y se ha interrumpido la construcción de nuevas ampliaciones. Lo que es todavía más embarazoso: Dubai ha tenido que extender una mano mendigante hacia el vecino emirato de Abu Dhabi para pedir un préstamo temporal; en febrero, Abu Dhabi suscribió 10.000 millones de dólares en bonos de Dubai a 5 años. .

En consecuencia, la fortuna del jeque Mohamed bin Rashid al-Maktum se ha reducido en unos 6.000 millones de dólares en el último año, lo que lo ha convertido en el mayor perdedor de la lista anual de los 15 monarcas más ricos de Forbes. Su salvador, el jeque Jalifa bin Zayed bin Sultán al-Nahayán, gobernante de Abu Dhabi, no ha salido mucho mejor parado. Su fortuna se ha visto reducida en 5.000 millones debido a la brusca caída de los precios del petróleo, lo que lo ha hecho pasar de la segunda a la tercera posición entre los monarcas más acaudalados del mundo. .

Aunque los monarcas suelen heredar la mayor parte de sus riquezas con sus títulos, estos ricos monarcas no son inmunes a los reveses de la economía mundial y han tenido que soportar los efectos de la depresión internacional sobre sus súbditos. La crisis crediticia, el hundimiento del mercado inmobiliario y el declive bursátil han causado estragos en muchas de estas fortunas históricas. En conjunto, la fortuna de los monarcas más ricos del planeta se ha reducido en 22.000 millones de dólares en el último año, lo que supone una reducción del 17%, hasta los 109.000 millones de dólares. Doce de los quince más ricos son más pobres que hace un año y dos han conservado sus fortunas.. .

Solo uno de estos gobernantes ha sido la excepción que confirma la regla: el rey de Marruecos, Mohamed VI, cuyo seudo monopolio en el fosfato, actualmente una materia prima muy demandada, le ha permitido ganar dinero en un año que ha sido negativo para los demás. Hoy, es mil millones más rico que el año pasado, lo que lo sitúa un puesto más arriba en la lista, séptimo en el ranking, con una fortuna que se calcula en 2.500 millones de dólares netos. .

Por segundo año consecutivo, el número 1 de la lista es el rey de Tailandia, Bhumibol Adulyadej. Su fortuna está valorada en 30.000 millones de dólares, 5.000 millones menos que el año pasado, debido a una reducción de más del 10% de los valores inmobiliarios y bursátiles que poseía a través de la Crown Property Bureau, el vehículo de inversión estatal del que era fiduciario. Las crecientes tensiones políticas han desestabilizado el país y han afectado incluso al importante sector turístico. .

Los escándalos han perjudicado también las fortunas de algunos gobernantes. El príncipe Hans-Adam II de Liechtenstein, que ocupa la sexta posición de nuestra lista con una fortuna calculada en 3.500 millones, ha visto reducida su fortuna en 1.500 millones con respecto al año pasado, en parte debido a la disminución del valor de su banco LGT. .

El año pasado, el banco tuvo que responder por un escándalo de evasión de impuestos por haber ayudado, presuntamente, a varios de sus clientes más acaudalados a proteger su dinero. Hoy, el director ejecutivo del banco, el hijo del príncipe, está siendo investigado por el gobierno alemán por cargos similares de evasión fiscal. Él niega los cargos. .

ANÀLISI DEL SOCIALISME ESPANYOL I DEL CATALÀ.

Article molt interessant d´en Ferran Mascarell.

El socialisme català
U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.

Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.

Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.

Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.

Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.

Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.

Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.

L´encaix impossible de Catalunya dintre d´Espanya.

Cartografia de l’impossible (Article de la Patricia Gabancho al diari Avui).

El dia de les eleccions europees José Luis Rodríguez Zapatero va fer unes declaracions que havien de ser convencionals: festa de la democràcia i anem tots a votar, per entendre’ns, però hi va afegir un matís. Va dir que esperava que s’hi votés molt, a Espanya, per demostrar que “a Europa, som els millors”. És ben sabut que ZP té una tirada notable cap a la frivolitat, però en aquest cas està expressant amb precisió el seu pensament, el pensament espanyol. Espanya està contentíssima amb ella mateixa: és la millor. Aquest llarg procés de trenta anys de democràcia ha aconseguit que Espanya tirés endavant una certa modernitat i que ara se sentin on sempre han volgut ser: al cim del món. Que aquesta percepció sigui discutida per la realitat real o que funcioni en el terreny de l’esport i poca cosa més, no desdiu que l’orgull espanyol ha fet el cim.

Per això Espanya es gira cap a Catalunya i li diu: “Som poderosos, moderns i rics, ¿com és que encara no voleu ser espanyols?”. I si Catalunya, un xic desconcertada, contesta: “És que no som espanyols, o no som ben bé espanyols”, aleshores es produeix la topada. Espanya té pressa per tancar el debat interior, perquè a còpia de no entendre de què va el tema, el tema li fa nosa. La distreu. Espanya s’està construint a velocitat de creuer, només faltaria que hagués de dedicar esforços a tenir contents els catalans. Després passa que els catalans voten menys que ningú i consagren a les estadístiques una desafecció política més alta i més intensa que mai en cap moment anterior de la democràcia (87% dels ciutadans estan descontent amb la política a Catalunya). Estan passant, doncs, coses interessants. Fa l’efecte que les coses, determinades coses, s’acceleren.

Constato aquesta realitat a través de diferents signes, tenint al cap la recent lectura del llibre d’Enric Juliana La deriva de España, encara fresc al taulell de les llibreries. Juliana és un afinadíssim observador de la realitat espanyola des de la tasca de corresponsal de La Vanguardia a Madrid, però també des de la pròpia curiositat, crec endevinar que moguda per una voluntat de comprensió. Per què, sembla preguntar-se, és tan difícil que Catalunya i Espanya s’entenguin? I ell mateix, al llarg de dos centenars de pàgines molt ben escrites i més que res molt carregades d’informació interessantíssima, demostra que Catalunya i Espanya són dos projectes de diferent intensitat però bàsicament incompatibles. Juliana posa tota la seva intel·ligència al servei d’aquesta cartografia espanyola, que va repassant comunitat per comunitat, sense amagar un cert dolor català davant la prepotència espanyola.

El que queda clar en el llibre és que les prioritats espanyoles mai passen per Catalunya; els eixos de desenvolupament, que són les claus del futur econòmic i per tant social i cultural, sempre estan en una altra banda. Que existeix un poderós eix vertical, com una espinada política, que uneix Sevilla amb Madrid i que, si s’ha de perllongar, anirà a buscar Europa a través del País Basc. I que s’entrelluca un altre eix horitzontal que va de Madrid a València, una València que, i això ho dic jo, ha acceptat de bon grat ser el pati d’esbarjo de la capital a canvi de veure potenciat el seu port, que aviat connectarà amb l’enorme pol logístic de Saragossa, destinat a fer-li el by-pass al port de Barcelona. La paradoxa espanyola és que si contribueix a desenvolupar Catalunya, Catalunya s’infla d’orgull i es distancia; si no ho fa, Catalunya s’emprenya. Fins ara s’emprenyava des de la depressió i el desconcert, ara ja no.

La construcció del mapa espanyol, adverteix Juliana, juga en contra de Catalunya, perquè Catalunya no mereix prou confiança, vista des de Madrid i potser també des de la plaça de Sant Jaume, per abocar-hi generosament recursos i estímuls. Jo no sé si Enric Juliana pretenia dir exactament això però és el que es desprèn de les seves pàgines, insisteixo, documentades i que fins i tot inclouen xafarderies. En voleu una? El peculiar Miguel Sebastián, que mai se sap si de debò li falta un bull, li diu a ZP que no freni la immigració, que amb 60 milions d’habitants Espanya serà imparable a Europa. ¿Cal recordar que el 25% de la immigració s’instal·la a Catalunya? Jo no crec gens que Espanya estigui tot el dia conspirant contra Catalunya, no. Espanya es construeix a ella mateixa i, com que els projectes són antagònics, en la mesura que Espanya creix i se somia, Catalunya rep bufetades a dojo. Cosa que a Espanya no li sap greu. El món camina cap al respecte impecable de la diferència mentre Espanya avança en direcció contrària: buscant a tota ultrança l’homogeneïtat perquè aquest cos estrany enclavat en la seva estructura simplement desaparegui.

De moment hi fem nosa i ara amb ganes de fer-n’hi més en el futur. Resulta que el món polític català, tant de toll estancat on xipollegen les paraules però no suren els fets, està sent sacsejat per un vent imprevisible. Aculada Catalunya contra la paret, una part cada cop més substancial del catalanisme s’està girant cap a la independència. Vull dir política i també societat. No pas per raons identitàries –no se’n parla gens, en aquests termes!– sinó per pura racionalitat. Una argumentació ponderada demostra la impossibilitat d’encaixar un país viable dins la carcassa espanyola: només cal esmentar el Tribunal Constitucional o el model de finançament. O el fet que, per tal de tenir un aeroport com cal, els empresaris catalans hagin hagut de comprar-se una línia aèria sencera! Això, disculpeu, no passa enlloc del món.

Els opositors contesten amb vaguetats del tipus “la societat no ho vol”, però ningú argumenta amb els beneficis que comporta ser una part d’Espanya: ningú. Objectivament, aquests beneficis no existeixen. Aquesta és la feblesa dels qui defensen el projecte espanyol, és a dir, cent anys més de defensa i pidolància. No hi ha benefici tangible. Diumenge passat, a les pàgines de l’AVUI, Josep Ramoneda, que és un analista brillant i gens exaltat, definia molt bé la situació. El catalanisme convencional, venia a dir, és un camí derrotat per la circumstància espanyola. Només hi haurà, deia literalment Ramoneda, o conllevancia o independència. Només cal afegir-hi que Espanya no està per la conllevancia, sinó per l’asfíxia amb més o menys anestèsia, que això són les inversions tan trompetejades del ministre Blanco. És bo constatar que la classe intel·lectual catalana ja ha canviat el xip.

AIXÍ LES GASTA LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA.

Constatan desviaciones de votos de Iniciativa Internacionalista en al menos 24 localidades vascas

Articulo publicado en Gara el día 9 de Junio de 2009
El cómputo realizado en Hego Euskal Herria por los interventores de II-SP otorgan a la candidatura liderada por Alfonso Sastre la tercera fuerza en la CAV, al igual que en Nafarroa. GARA ha podido comprobar que el Ministerio del Interior español ha despojado a esta lista de al menos 1.800 votos en 24 municipios vascos. El espectacular incremento de votos nulos y blancos en el Estado español hace, además, sospechar que las irregularidades han sido una constante.
En la noche del domingo, el Ministerio español de Interior otorgó 113 votos a la candidatura POSI en Amezketa y ninguno a II-SP. Éste fue uno de los datos que encendió la alarma, pero durante la jornada de ayer la cascada de informaciones sobre la alteración de resultados fue incesante. Y más aún en el resto del Estado español, donde ha llamado la atención sobremanera el alto número de votos nulos (98.079) y blancos (220.179), máxime cuando la abstención marcó la jornada electoral.
En lo que respecta a Hego Euskal Herria, hay datos constatados. GARA ha podido comprobar que hay al menos 1.800 votos que los interventores de II-SP constataron como suyos pero que en el escrutinio oficial, realizado por el Ministerio español, han ido a parar a otras candidaturas. Esta cuantía de votos altera el escrutinio final situando a la lista encabezada por Alfonso Sastre en tercera posición en el conjunto de Araba, Gipuzkoa y Bizkaia, al igual que ocurre en Nafarroa.
Al parecer la irregularidad no se produce a la hora de contabilizar los datos en las mesas electorales, ya que como se muestra en la imagen superior las actas de registro del escrutinio asignan, en la mayoría de los casos, esos votos a la candidatura de Alfonso Sastre. El «error» parece estar a la hora de informatizar los votos por parte del Ministerio de Alfredo Pérez Rubalcaba.
La primera irregularidad es el número asignado a la candidatura II-SP, ya que mientras que en la papeleta y en las listas de candidaturas registradas se le otorga el número 31, en los impresos de las actas de escrutinio este número corresponde a Democracia Nacional y la lista de Alfonso Sastre pasa a precederle en el puesto 30.
Esta anomalía produce que muchos votos abertzales acaben yendo a parar a esta candidatura españolista que ha triplicado sus votos en Hego Euskal Herria, con resultados tan llamativos como 73 votos en Soraluze -cuando nunca había cosechado ninguno-, 53 en Legazpi y 78 en Villabona.
Sin embargo, el cambio de orden entre candidaturas no aclara la pérdida de votos de II-SP en numerosos municipios vascos, donde listas tan desconocidas como Unión Nacionalista Asturiana, Movimiento Social Republicano, POSI, UCE o SAIN han llegado a ser incluso primera fuerza, como ocurre con el POSI en Amezketa.
En Zumarraga, 219 de votos contabilizados por los interventores de II-SP han ido a parar a la lista del Movimiento Social Republicano, candidatura que se estrena en Gipuzkoa con un total de 267 votos.
Pese a que es en Gipuzkoa en donde GARA ha constatado más irregularidades, no es el único herrialde en que ocurre. En la localidad navarra de Mañeru los 18 sufragios de II-SP se los han computado a la asturiana UNA. Según el recuento oficial, la lista de Sastre tampoco recabó ningún apoyo en Erronkari, donde «desaparecen» los catorce contabilizados por el interventor de la coalición. En Etxalar, según el Ministerio tan sólo fueron tres los habitantes que apoyaron a II-SP, cuando el acta de escrutinio contabilizó 94.
En lo que respecta al resto del Estado español, el espectacular incremento de votos nulos y blancos ha sido alarmante, con un incremento de 57.000 en el primero y de 125.000 en el segundo en comparación con los comicios de hace cinco años. El voto blanco se ha convertido en la séptima fuerza en el Estado español, con especial relevancia en provincias como Barcelona y Madrid. En la primera se han dado 33.144 votos en blanco más que en las anteriores.
Más allá de estos simples indicios, existen algunos datos objetivos que hacen pensar en más irregularidades fuera de Euskal Herria, como las quejas llegadas desde Gandía, Castelló o Málaga, donde aseguran que los datos de las actas y del Ministerio español tampoco concuerdan.
Desde Madrid denunciaron además que las papeletas de II-SP llegaron a los colegios electorales con fallos de imprenta, lo que les hace pensar que han podido ser contabilizadas como nulas. Asimismo, cabe recordar los numerosos colegios en que ni siquiera hubo papeletas, como se denunció el domingo.
Los datos que ha divulgado el Ministerio español de Interior son, por ahora, provisionales. No se harán definitivos hasta que la Junta Electoral Central estudie y resuelva las impugnaciones y los proclame oficialmente, además de sumar los votos de los residentes en el extranjero.
Será mañana a partir de las 10.00 cuando se haga el recuento oficial en cada junta provincial. Luis Ocampo, representante general de Iniciativa Internacionalista, ha pedido a los apoderados que acudan a las mismas. Ocampo no ocultó su temor de que se haya podido producir un «pucherazo» en torno a estas elecciones, por lo que aseguró que denunciarán todas las irregularidades que detecten. En declaraciones a GARA, apuntó incluso la opción de impugnar los comicios si observaran «una manipulación de suficiente importancia». En las próximas horas analizarán los datos con la ayuda de expertos.
Entre los datos que le hacen pensar en un fraude, citó que en Castilla-León, Castilla La Mancha y La Rioja Izquierda Castellana ha bajado de su voto tradicional entre el 50 y el 75 %.

ACTE FINAL D´INICIATIVA INTERNACIONALISTA ALS PP.CC.

L´acte final de campanya d´Iniciativa Internacionalista es farà aquest divendres 5 de juny a la Plaça del Diamant de la Vila de Gràcia.

SUPORT INDEPENDENTISTA A INICIATIVA INTERNACIONALISTA.

Militants de l'esquerra independentista catalana donen suport a Iniciativa Internacionalista
Són membres d’Endavant, de la CAJEI, de Maulets, del SEPC i de la CUP
En una conferència de premsa, avui a migdia a Barcelona, militants de l'esquerra independentista catalana han donat suport electoral a Iniciativa Internacionalista amb vista als comicis del 7 de juny. A la conferència, hi havia militants de les organitzacions Endavant, CAJEI, Maulets, SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans), CUP (Candidatura d'Unitat Popular), CCSI (Comitè Català de Solidaritat Internacionalista) i Terra i Llibertat.

En nom d'aquests militants independentistes, Joan Sebastià Colomer ha explicat les raons que els han portat a fer púbilc el suport a la candidatura.’És una candidatura popular, els candidats no són professionals de la política. Per exemple, el primer candidat català Josep Garganté, que ocupa el tercer lloc de la llista estatal, es juga el lloc de treball per defensa el que és just. La resta de candidats provenen dels moviments populars que lluiten contra el capitalisme i pels drets democràtics dels pobles’.

Colomer també ha explicat que hi donen suport ‘perquè Iniciativa Internacionalista representa en aquestes eleccions el projecte de l'esquerra independentista: un projecte socialista, compromès amb la defensa (amb fets i no paraules) del dret a l'autodeterminació, i contra l'opressió de gènere’.

Denuncia a la Llei de partits

A més, ha afegit que animen a votar II-SP per ‘denunciar les condicions antidemocràtiques que són la il·legalització d'organitzacions polítiques a través de la Llei de partits, el tancament de mitjans de comunicació, la repressió de la dissidència política, i els maltractaments i les tortures a les casernes’.

A la roda de premsa, com a estudiant de l'esquerra independentista, també hi ha participat Arnau Mallol. Primer ha recordat la lluita dels estudiants catalans aquest any, i ha afegit que ‘és imprescindible de fer arribar aquesta lluita a Europa’. Ha conclòs que Iniciativa Internacionalista ‘és l'unica candidatura que defensa amb fermesa i sinceritat una educació pública i de qualitat, i que creu decididament en l'autodeterminació dels Països Catalans’.