Resum de 98 anys d' història d' ESTAT CATALÀ

 Aqui teniu la presentació del partit Estat Català que vam fer ahir per a youtube, podeu clicar a l' enllaç.

És el canal oficial d' Estat Català i també hi podeu trobar l' acte de l' 11 de setembre d' avui.

https://youtu.be/XGQxB8ORb98

11 de SETEMBRE DE 2020

 Acte de demà 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, al Fossar de les Moreres.

Estat Català com cada any hi serà col.laborant amb la Comissió Independentista Fossar de les Moreres. 

LA IMPUNITAT I LA QUERELLA ARGENTINA

 No creiem que Martin Villa, ni cap ex-ministre franquista siguin jutjats. No som pessimistes, és realisme d' un estat sociologicament encallat en en franquisme (l' Espanya real). Però ens agradaria donar un suport i una forta abraçada als companys de la querella argentina.

Si més no, que sapin que hem oblidat els seus abusos, que tothom ho sapi, també altres països del món, potser més democràtics. Afegim l' article de Vicent Partal, ens sembla adequat i també l' enllaç amb l' article de Xavier Montanyà.  

Querella argentina: a l’ombra més fosca és on la llum esclata més clara

L'episodi posa una llum molt brillant sobre el problema fonamental d'aquesta Espanya de la qual no hi ha més solució que anar-se'n: no hi ha una Espanya demòcrata que s'enfronte amb coherència a l'Espanya autoritària

Que tots els ex-presidents vius d’un país adopten una decisió pública és un fet molt excepcional. La diplomàcia és feta de gests i aquest gest concret es llegeix sempre com un missatge profundament nacional, no de partit ni de govern. Quan un estat fa signar una carta, un text, una declaració, a tots els ex-presidents vius, sense cap excepció i per damunt de les fronteres de partit, en llenguatge diplomàtic s’entén que allò que motiva la signatura es considera una agressió exterior de la màxima gravetat, que no admet diferències polítiques i reclama i aconsegueix la unitat de la nació.

Ahir els quatre ex-presidents espanyols encara vius van fer aquest gest tan insòlit, per adreçar-se a la jutgessa argentina Maria Servini en defensa del dirigent franquista Rodolfo Martín Villa, que demà declararà des de l’ambaixada del país austral a Madrid en l’anomenada ‘querella argentina’. Que Aznar i Rajoy facen aquest gest no pot estranyar a ningú, essent com són camarades de Martín Villa. Que el faça Felipe González ja no causa sorpresa, tampoc, vist el paper que va tenir aquells anys, però sobretot en veient-ne la degradació moral. Que el signe José Luís Rodríguez Zapatero, tot i amb l’aurèola de pertànyer a l’ala progressista del PSOE i després d’haver-se significat amb la llei de memòria històrica, és allò que indica la mesura de la importància que dóna l’estat espanyol a aquesta querella, perquè la cosa no pot ser més clara.

Especialment si tenim en compte que les cartes dels primers ministres no han arribat totes soles. Destacats dirigents de la transició, entre els quals Miquel Roca Junyent, o els líders històrics de la UGT i CCOO –quin paperot!– s’han afegit a la maniobra. I l’ínclit Josep Borrell, fidel a la seua política de no perdre mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat. El règim en ple ha eixit com un sol home a defensar un ministre de Franco que té les mans tacades de sang i que en el seu moment va ser titllat de criminal per alguns dels qui avui signen per defensar-lo. Contradictori? No pas. Perquè en realitat, defensant Martín Villa, els qui es defensen, dècades després, són ells mateixos i l’obra que els ha aplegats.

La querella argentina és un esforç heroic, que no podrem agrair mai com cal, una odissea humanitària destinada a trencar –en nom de la justícia universal– l’enorme barrera d’impunitat dreçada per Espanya per tapar els crims del franquisme, per evitar que siguen jutjats i per protegir així la seua pervivència. Ja fa deu anys que els jutges argentins lluiten per oferir als querellants la justícia que Espanya els nega sistemàticament. I en fa sis que sobre vint persones concretes, algunes de les quals mortes sense haver hagut de pagar per allò que van fer, pesa una ordre de detenció que Madrid desafia i entrebanca de manera pertinaç. Tanmateix, demà, finalment, Martín Villa haurà de respondre a les preguntes del tribunal argentí. I convindreu amb mi que la reacció de pànic que denoten cartes i signatures no pot ser ni més eloqüent ni més instructiva.

Aprofitem-ho. Hi ha aquells versos de Goethe, un poeta profundament interessat per l’òptica i els colors, que diuen que cal la foscor més completa perquè puga esclatar la llum més clara. I ací en tenim una nova prova. Perquè aquesta fosca reacció espanyola fa visible que no parlem només dels crims comesos per Martín Villa, sinó de l’essència profunda del règim en què encara avui vivim. I això il·lumina, i de quina manera i amb quina claredat, no solament la mirada sobre allò que va passar, sinó, sobretot, la realitat d’això que encara hem de suportar, d’això que són tots. L’episodi, en definitiva, posa una llum molt brillant sobre el problema fonamental d’aquesta Espanya de la qual no hi ha més solució que anar-se’n: no hi ha una Espanya demòcrata que s’enfronte amb coherència a l’Espanya autoritària. Simplement tots són tot u.

PS. Parlant d’aquest tema, permeteu-me que reivindique el treball de Xavier Montanyà i reconega el seu esforç d’anys, expressat en articles com aquests de l’any 2013, articles que avui cal llegir amb la perspectiva del temps passat:

·         Seran jutjats els feixistes i torturadors espanyols?

·         Justícia contra la impunitat del franquisme

L' ENFONSAMENT ECONÒMIC D' ESPANYA I ELS MANIFESTOS DELS DE SEMPRE.

 Entre mig de l' estiu i les vacances, amb articles monotemàtics sobre on és el "rei emèrit" (els poders de l' Estat saben perfecxtament on és) i sobre la derrota de Barça (al Bartomeu l' hauran de treure amb fòrceps, perquè ell no marxarà fàcilment) i altres noticies de curt recorregut. Hem pogut veure una noticia que sí que és important, el deute públic espanyol arriba al 114% i no s' atura, va pujant.

Les xifres són escandaloses, en menys d' un any ha passat de superar el 100% fins a arribar al 114% i pujant. El rescat és evident, encara que se li vulgui dir un altre nom. I nosaltres ens estem enfonsant en aquest vaixell i molts no volen saltar.

Avui Vilaweb, també recordava les dades:

   El deute públic a l’estat espanyol es va situar en 1,29 bilions d’euros durant el mes de juny, un 2,55% més respecte al mes anterior (32.087 milions d’euros més) i un 6,8% més interanual (82.473 milions d’euros més). Segons les últimes dades publicades aquest dimarts pel Banc d’Espanya, el deute públic va registrar un nou màxim històric i equival al 114%. Així, es manté per sobre el 100% del PIB, una xifra que ja es va superar al maig, quan va arribar al 101,4%. La major part del deute es concentra a l’administració estatal, que acumula un passiu d’1,18 bilions d’euros (un 91,3% del total). Per altra banda, el deute a les comunitats autònomes és de 304.855 milions d’euros, un 0,92% més respecte al maig (+2.733 milions d’euros) i un 1,4% en comparació amb el mateix període de l’exercici anterior (+4.223 milions d’euros).

Pel que fa als ajuntaments, el seu deute al juny es va situar en 25.049 milions d’euros, un 2,44% més intermensual (+611 milions d’euros). Malgrat tot, la xifra és un 4,5% inferior respecte al juny de l’any passat (-1.184 milions d’euros).

Finalment, el deute acumulat a les administracions de Seguretat Social va arribar als 68.855 milions d’euros (un 14,7% més respecte al maig) i el deute corresponent de la resta d’administracions públiques va créixer fins als 286.888 milions d’euros (un 4,15% més intermensual).

I amb aquestes dades esfereidores, les noticies tornen a ser les de sempre: manifest de suport al "rei emèrit" per part d' una colla d' inútils (que suposem que representen la "intel.lectualitat política espanyola. Personatges tan nefastos com Martin Villa, Alfonso Guerra o Celestino Corbacho.

Aquesta és l' Espanya on estem lligats i d' on molts no volen deslligar-se, esperem alguna cosa pitjor? 

LA CAIGUDA DE LA MONARQUIA UNICAMENT, NO SOLUCIONA EL PROBLEMA DE LA RELACIÓ DE CATALUNYA AMB ESPANYA.

Aquestes setmanes hi ha tota una campanya d' acusacions greus contra aquell que diuen "rei emèrit" (el mateixos que fa uns anys enrere li reien totes les gràcies i li deien "campechano"), bé esperem que se sapi, si més no el robatori públic i descarat. Tot no ho sabrem mai, és un pilar bàsic del Regim del 78.
Però això, que ja està bé, als catalans i catalanes no ens sol.luciona res. El "campechano" marxarà a un exili daurat i la monarquia continuarà (pla B).
Si al final caigués la monarquia (cosa improbable, recordem el pilar del 78), no canviaria res en relacio a Catalunya, tampoc la repressió (pla C), ni l' endeitament, ni els rescats europeus, ni els desnonaments, ni ...
No ens enganyem més, la monarquia és per a nosaltres un problema, però no és el problema.
És l' esquer que sempre ens posen els poders i governs espanyols per a tenir-nos entretinguts buscant sempre un govern millor a Espanya. No caiguem en el mateix parany que hem caigut des de fa anys.
No hi tornem.
En Vicent Partal, aquesta setmana també ho deixava anar a Vilaweb. Per a nosaltres és l' engany polític més perillós que tenim a curt termini.

 

La monarquia és un problema, no pas el problema

No ens enganyem: el problema que ens obliga els catalans a lluitar per la llibertat encara el 2020 no se solucionarà, ni de bon tros, amb la caiguda dels coronats.

Felipe de Borbó visitarà avui Poblet. Com ja va passar a les visites recents a València i Palma, el passeig del rei espanyol té un perfil que no pot ser més baix. Faran un volt un dilluns al matí per un lloc tancat, allunyat de les grans ciutats, al qual arribaran segurament volant i sense tenir contacte amb la població local. Aquesta gira patètica que fa el monarca està pensada per les televisions del règim, que com el vell NODO busquen els millors angles i intente fer veure que tot plegat és el que no és. Així i tot, a Poblet es trobaran segurament amb protestes i amb una forta sentor, facilitada amablement pels pagesos de la zona, segons que m’expliquen.

És evident que la monarquia espanyola està en caiguda lliure. Tant, que ja hi ha qui intenta preparar escenaris postmonàrquics que miren al mateix temps de perpetuar el règim del 78, malgrat que la corona n’és l’eix central i el pilar bàsic. En aquest sentit, és evident, no se li pot escapar a ningú, que la monarquia és un problema greu per a nosaltres i també per als espanyols. Però alerta amb perdre la perspectiva: la monarquia és un problema, però no és pas el problema.

Final del formulario

D’això ja n’hauríem d’estar escaldats, si més no, els qui tenim una certa edat i memòria. Recorde que Joan Fuster en contava una anècdota significativa. Explicava que va anar a Madrid a un d’aquells grans concerts de Raimon, durant el final del franquisme, i el van fer seure en unes cadires especials reservades per a tota la troupe de l’antifranquisme, platajuntas i coses d’aquelles. Li van tocar de companys de platea líders que aspiraven a ser-ho en un futur, però que encara eren, en aquell moment, simples persones perseguides pel règim. Amb ells hi va estar parlant més o menys amenament fins que, en un moment determinat, quan va treure la qüestió de l’autonomia, va quedar sobtat en observar la reacció dels interlocutors: ‘Ah sí, sí, ja us concedirem l’autonomia als catalans…’ ‘Concedirem!’, explicava Fuster amb grans rialles i remarcant les síl·labes del d’aquest verb tan significatiu. Personatges que tenien un peu a la presó es permetien de ‘concedir-nos’ l’autonomia com si ells foren els propietaris de res i l’autonomia fos un favor, i no un dret. Fuster encara reia més fort, s’indignava, en realitat, quan explicava que quan els va replicar que ell era valencià i que tot allò no era tan sols cosa de ‘concedir’ res al Principat, el nerviosisme dels aspirants a regents pujava d’uns quants graus, molts, i la incomoditat es feia més que manifesta, fins a obligar al silenci.

Quan va morir Franco se’ns va dir, ens van dir, que el problema de l’Espanya unitarista i supremacista era el general mort, no pas la mateixa Espanya ni el nacionalisme. Que ens esperava un futur de concòrdia, respecte i felicitat. Avui sabem que això era una mentida de l’alçada d’un campanar. És veritat que ho podíem haver sabut ja aleshores, només que haguérem escoltat atentament els vells republicans dels anys trenta. Però la distància biogràfica i la transformació de tot era tan gran que semblava difícil creure que no anava a canviar res. Recorde, en aquest sentit, l’estupor que vaig sentir la primera vegada que em van explicar que la república espanyola va deixar caure Mallorca en mans de Franco per tal que no caigués en mans de la Generalitat de Catalunya i les seues tropes –cosa que s’explica a la perfecció en aquesta entrevista a Gonzalo Berger–, i el relat que em van fer tot just l’any passat a la Ciutat de Mèxic quan vaig demanar visitar el Café La Habana, centre de trobada dels republicans exiliats després de la derrota del 1939, i allà em van narrar de quina manera tan hostil els represaliats republicans espanyols es malfiaven dels seus companys catalans i seien sempre en taules separades, mirant-se’ls de reüll.

No fotem, doncs. La monarquia és un problema i cal eliminar-la. Però el problema, el problema amb majúscules, el problema que causa presos i exiliats, persecució policíaca i resistència i ens obliga els catalans a lluitar per la llibertat més bàsica encara el 2020, aquest problema no se solucionarà, com si fos un miracle, amb la caiguda dels coronats. Aquest problema només el solucionarà la independència i, si ho volen després, amb l’establiment d’unes relacions normals i decents, dignes, no de superioritat ni rapinya, entre totes les nacions que convivim a la península Ibèrica. N’estem avisats.

     

98è aniversari de la fundació d' ESTAT CATALÀ.

                                                               

98è aniversari de la fundació d’Estat Català

Aquest any fa 98 anys que es fundà el partit independentista Estat Català als locals del CADCI de Barcelona,  seguint la crida d’en Francesc Macià.

Estat Català ha sigut testimoni, al llarg de la seva dilatada història de lluita per la independència de Catalunya, de dictadures, cops d’estat, guerra, presons i exili.

Avui, 98 anys després, Catalunya viu un moment històric excepcional en què la persistència en la lluita será cabdal en aquesta darrera etapa, abans d’aconseguir ser un estat lliure i independent.

Durant els darrers 10 anys, hem avançat molt. L’1 d’Octubre ens mostra el camí, la independència és viable i si hi anem tots junts és inevitable.

Estat Català creiem que ara és l’hora de sumar forces per entomar una nova confrontació amb l’estat espanyol i que aquesta vegada sigui la definitiva, sumar forces per crear una nova estructura política clarament independentista i progressista, disposada a declarar la independència, si té prou suport electoral.

És un moment únic en què es donen un seguit de confluències: 

• l’ANC, representant majoritària de la societat civil, acaba d’aprovar en el seu full de ruta la lluita sense renúncies a favor de la independència de Catalunya, sense descartar la declaració unilateral d'independència.
• Els independentistes hem guanyat les darreres eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona per primer cop a la història, amb el potencial polític que representa la gerència de l'organisme econòmic més important de Catalunya.
• El Consell per la República és reconegut per totes les forces polítiques i socials independentistes com a òrgan de Govern de Catalunya a l’exili.
• La nova crida, encapçalada pel President Carles Puigdemont, a fer una nova organització política independentista i progressista (Junts, per Catalunya), amb un funcionament radicalment democràtic, amb la participació de les persones a nivell individual, sense quotes ni rèmores del passat, una organització per aconseguir la majoria electoral per poder fer efectiu l’1-O i declarar la independència.

Estat Català creiem que és el moment de sumar i treballar plegats per la independència i és per això que donem ple suport a aquesta nova iniciativa política i fem una crida a tots els independentistes i d’esquerres a sumar-se a la nova organització que farà el congrés constituent el proper dissabte 25 de juliol.

Estat Català us convoquem demà al matí, a Tarragona, a l’acte, organitzat per Independentistes i d’esquerres, de suport a Carles Puigdemont i a la nova organització política. Ens trobarem a la Rambla President Companys, número 12, davant del monument del president màrtir.

Estat Català també fem una crida a participar en les mobilitzacions contra la visita del Borbó a Catalunya.

Els catalans no tenim rei. República Catalana, independència!

Països Catalans 18 de juliol 2020

ANUL.LAR JUDICIALMENT L' ADVERSARI POLÍTIC.

En aquests temps d' informes policials, posteriors linxaments mediàtics i denuncies fictícies que sempre s' acaben admetent si són a persones vinculades a determinades idees polítiques (i en el nostre camp, independentista, n' hi ha una bona representació), va bé recordar en quin sistema polític estem immersos i quin és el moment actual.
Ens sembla un bon recordatori l' article d' avui de J. Miró, de la Direcció d' Estat Català.

 ANUL.LAR JUDICIALMENT L' ADVERSARI POLÍTIC.
 

Els darrers anys hem vist com hi ha una tendència arreu d'anul·lar judicialment l'adversari polític quan no es pot guanyar per les urnes. Els poders fàctics de l'estat fan servir el poder judicial com a arma per atacar i anul·lar l'adversari polític. Hem vist els darrers anys els atacs contra la progressista Cristina Kirchner que ha sigut la primera dona presidenta de l'Argentina per vot popular. Al Brasil, el 2017, van empresonar i condemnar a nou anys i mig de presó per corrupció passiva a Lula da Silva, ex-president del Brasil i candidat del partit del Treball i les esquerres del Brasil a la presidència de la la nació, tots sabem els resultats: Lula a la presó i el candidat de l'extrema dreta, Bolsonaro, és l'actual president del Brasil. Luis Ignacio Lula Da Silva ha quedat lliure després de 580 dies empresonat per ordre del Tribunal Suprem Federal.

Encara més recent, l'estat francés pretén fer desaparèixer de la vida política Oscar Temaru, líder independentista de la Polinèsia francesa. Oscar Temaru ha sigut alcalde de Faa'a, de l'illa de Tahití, i president de la Polinèsia francesa en dues legislatures, gran activista contra les proves nuclears franceses al Pacífic i també impulsor, el 2013, de la Polinèsia com a país inscrit dintre del llistat de l'ONU de països a descolonitzar. Oscar Temaru és un bon amic de Catalunya i va estar al nostre costat, donant suport pel referèndum de l'1-O. L'actuació de l'estat francès contra ell i el moviment independentista que representa ha sigut tot un clàssic, emmarcat en aquesta nova tendència d'anul·lar els adversaris i opositors polítics. Un jutge francès acusa el dirigent independentista del fet que l'ajuntament de Faa'a, mentre ell n'era l'alcalde, va donar una subvenció a una ràdio local, considerada propera als independentistes. El líder independentista ha rebut suport de totes les forces independentistes de la Polinèsia i a nivell internacional.

L'estat espanyol no es queda pas endarrerit, sempre ha sigut capdavanter en guerra bruta i la no separació de poders. Tenim el darrer cas contra l'independentisme català en què s'intenta eliminar políticament Laura Borràs, portaveu dels independentistes a Madrid i possible candidata de JxC a la presidència de la Generalitat en les properes eleccions, i a la vegada atacar el MHP Carles Puigdemont i l'Institució de les Lletres Catalanes. Sempre el mateix patró: un atac combinat de l'aparell judicial amb una àmplia campanya de linxament mediàtic. Ja ho deia Goebbels: menteix, que alguna cosa queda.