L´encaix impossible de Catalunya dintre d´Espanya.

Cartografia de l’impossible (Article de la Patricia Gabancho al diari Avui).

El dia de les eleccions europees José Luis Rodríguez Zapatero va fer unes declaracions que havien de ser convencionals: festa de la democràcia i anem tots a votar, per entendre’ns, però hi va afegir un matís. Va dir que esperava que s’hi votés molt, a Espanya, per demostrar que “a Europa, som els millors”. És ben sabut que ZP té una tirada notable cap a la frivolitat, però en aquest cas està expressant amb precisió el seu pensament, el pensament espanyol. Espanya està contentíssima amb ella mateixa: és la millor. Aquest llarg procés de trenta anys de democràcia ha aconseguit que Espanya tirés endavant una certa modernitat i que ara se sentin on sempre han volgut ser: al cim del món. Que aquesta percepció sigui discutida per la realitat real o que funcioni en el terreny de l’esport i poca cosa més, no desdiu que l’orgull espanyol ha fet el cim.

Per això Espanya es gira cap a Catalunya i li diu: “Som poderosos, moderns i rics, ¿com és que encara no voleu ser espanyols?”. I si Catalunya, un xic desconcertada, contesta: “És que no som espanyols, o no som ben bé espanyols”, aleshores es produeix la topada. Espanya té pressa per tancar el debat interior, perquè a còpia de no entendre de què va el tema, el tema li fa nosa. La distreu. Espanya s’està construint a velocitat de creuer, només faltaria que hagués de dedicar esforços a tenir contents els catalans. Després passa que els catalans voten menys que ningú i consagren a les estadístiques una desafecció política més alta i més intensa que mai en cap moment anterior de la democràcia (87% dels ciutadans estan descontent amb la política a Catalunya). Estan passant, doncs, coses interessants. Fa l’efecte que les coses, determinades coses, s’acceleren.

Constato aquesta realitat a través de diferents signes, tenint al cap la recent lectura del llibre d’Enric Juliana La deriva de España, encara fresc al taulell de les llibreries. Juliana és un afinadíssim observador de la realitat espanyola des de la tasca de corresponsal de La Vanguardia a Madrid, però també des de la pròpia curiositat, crec endevinar que moguda per una voluntat de comprensió. Per què, sembla preguntar-se, és tan difícil que Catalunya i Espanya s’entenguin? I ell mateix, al llarg de dos centenars de pàgines molt ben escrites i més que res molt carregades d’informació interessantíssima, demostra que Catalunya i Espanya són dos projectes de diferent intensitat però bàsicament incompatibles. Juliana posa tota la seva intel·ligència al servei d’aquesta cartografia espanyola, que va repassant comunitat per comunitat, sense amagar un cert dolor català davant la prepotència espanyola.

El que queda clar en el llibre és que les prioritats espanyoles mai passen per Catalunya; els eixos de desenvolupament, que són les claus del futur econòmic i per tant social i cultural, sempre estan en una altra banda. Que existeix un poderós eix vertical, com una espinada política, que uneix Sevilla amb Madrid i que, si s’ha de perllongar, anirà a buscar Europa a través del País Basc. I que s’entrelluca un altre eix horitzontal que va de Madrid a València, una València que, i això ho dic jo, ha acceptat de bon grat ser el pati d’esbarjo de la capital a canvi de veure potenciat el seu port, que aviat connectarà amb l’enorme pol logístic de Saragossa, destinat a fer-li el by-pass al port de Barcelona. La paradoxa espanyola és que si contribueix a desenvolupar Catalunya, Catalunya s’infla d’orgull i es distancia; si no ho fa, Catalunya s’emprenya. Fins ara s’emprenyava des de la depressió i el desconcert, ara ja no.

La construcció del mapa espanyol, adverteix Juliana, juga en contra de Catalunya, perquè Catalunya no mereix prou confiança, vista des de Madrid i potser també des de la plaça de Sant Jaume, per abocar-hi generosament recursos i estímuls. Jo no sé si Enric Juliana pretenia dir exactament això però és el que es desprèn de les seves pàgines, insisteixo, documentades i que fins i tot inclouen xafarderies. En voleu una? El peculiar Miguel Sebastián, que mai se sap si de debò li falta un bull, li diu a ZP que no freni la immigració, que amb 60 milions d’habitants Espanya serà imparable a Europa. ¿Cal recordar que el 25% de la immigració s’instal·la a Catalunya? Jo no crec gens que Espanya estigui tot el dia conspirant contra Catalunya, no. Espanya es construeix a ella mateixa i, com que els projectes són antagònics, en la mesura que Espanya creix i se somia, Catalunya rep bufetades a dojo. Cosa que a Espanya no li sap greu. El món camina cap al respecte impecable de la diferència mentre Espanya avança en direcció contrària: buscant a tota ultrança l’homogeneïtat perquè aquest cos estrany enclavat en la seva estructura simplement desaparegui.

De moment hi fem nosa i ara amb ganes de fer-n’hi més en el futur. Resulta que el món polític català, tant de toll estancat on xipollegen les paraules però no suren els fets, està sent sacsejat per un vent imprevisible. Aculada Catalunya contra la paret, una part cada cop més substancial del catalanisme s’està girant cap a la independència. Vull dir política i també societat. No pas per raons identitàries –no se’n parla gens, en aquests termes!– sinó per pura racionalitat. Una argumentació ponderada demostra la impossibilitat d’encaixar un país viable dins la carcassa espanyola: només cal esmentar el Tribunal Constitucional o el model de finançament. O el fet que, per tal de tenir un aeroport com cal, els empresaris catalans hagin hagut de comprar-se una línia aèria sencera! Això, disculpeu, no passa enlloc del món.

Els opositors contesten amb vaguetats del tipus “la societat no ho vol”, però ningú argumenta amb els beneficis que comporta ser una part d’Espanya: ningú. Objectivament, aquests beneficis no existeixen. Aquesta és la feblesa dels qui defensen el projecte espanyol, és a dir, cent anys més de defensa i pidolància. No hi ha benefici tangible. Diumenge passat, a les pàgines de l’AVUI, Josep Ramoneda, que és un analista brillant i gens exaltat, definia molt bé la situació. El catalanisme convencional, venia a dir, és un camí derrotat per la circumstància espanyola. Només hi haurà, deia literalment Ramoneda, o conllevancia o independència. Només cal afegir-hi que Espanya no està per la conllevancia, sinó per l’asfíxia amb més o menys anestèsia, que això són les inversions tan trompetejades del ministre Blanco. És bo constatar que la classe intel·lectual catalana ja ha canviat el xip.

AIXÍ LES GASTA LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA.

Constatan desviaciones de votos de Iniciativa Internacionalista en al menos 24 localidades vascas

Articulo publicado en Gara el día 9 de Junio de 2009
El cómputo realizado en Hego Euskal Herria por los interventores de II-SP otorgan a la candidatura liderada por Alfonso Sastre la tercera fuerza en la CAV, al igual que en Nafarroa. GARA ha podido comprobar que el Ministerio del Interior español ha despojado a esta lista de al menos 1.800 votos en 24 municipios vascos. El espectacular incremento de votos nulos y blancos en el Estado español hace, además, sospechar que las irregularidades han sido una constante.
En la noche del domingo, el Ministerio español de Interior otorgó 113 votos a la candidatura POSI en Amezketa y ninguno a II-SP. Éste fue uno de los datos que encendió la alarma, pero durante la jornada de ayer la cascada de informaciones sobre la alteración de resultados fue incesante. Y más aún en el resto del Estado español, donde ha llamado la atención sobremanera el alto número de votos nulos (98.079) y blancos (220.179), máxime cuando la abstención marcó la jornada electoral.
En lo que respecta a Hego Euskal Herria, hay datos constatados. GARA ha podido comprobar que hay al menos 1.800 votos que los interventores de II-SP constataron como suyos pero que en el escrutinio oficial, realizado por el Ministerio español, han ido a parar a otras candidaturas. Esta cuantía de votos altera el escrutinio final situando a la lista encabezada por Alfonso Sastre en tercera posición en el conjunto de Araba, Gipuzkoa y Bizkaia, al igual que ocurre en Nafarroa.
Al parecer la irregularidad no se produce a la hora de contabilizar los datos en las mesas electorales, ya que como se muestra en la imagen superior las actas de registro del escrutinio asignan, en la mayoría de los casos, esos votos a la candidatura de Alfonso Sastre. El «error» parece estar a la hora de informatizar los votos por parte del Ministerio de Alfredo Pérez Rubalcaba.
La primera irregularidad es el número asignado a la candidatura II-SP, ya que mientras que en la papeleta y en las listas de candidaturas registradas se le otorga el número 31, en los impresos de las actas de escrutinio este número corresponde a Democracia Nacional y la lista de Alfonso Sastre pasa a precederle en el puesto 30.
Esta anomalía produce que muchos votos abertzales acaben yendo a parar a esta candidatura españolista que ha triplicado sus votos en Hego Euskal Herria, con resultados tan llamativos como 73 votos en Soraluze -cuando nunca había cosechado ninguno-, 53 en Legazpi y 78 en Villabona.
Sin embargo, el cambio de orden entre candidaturas no aclara la pérdida de votos de II-SP en numerosos municipios vascos, donde listas tan desconocidas como Unión Nacionalista Asturiana, Movimiento Social Republicano, POSI, UCE o SAIN han llegado a ser incluso primera fuerza, como ocurre con el POSI en Amezketa.
En Zumarraga, 219 de votos contabilizados por los interventores de II-SP han ido a parar a la lista del Movimiento Social Republicano, candidatura que se estrena en Gipuzkoa con un total de 267 votos.
Pese a que es en Gipuzkoa en donde GARA ha constatado más irregularidades, no es el único herrialde en que ocurre. En la localidad navarra de Mañeru los 18 sufragios de II-SP se los han computado a la asturiana UNA. Según el recuento oficial, la lista de Sastre tampoco recabó ningún apoyo en Erronkari, donde «desaparecen» los catorce contabilizados por el interventor de la coalición. En Etxalar, según el Ministerio tan sólo fueron tres los habitantes que apoyaron a II-SP, cuando el acta de escrutinio contabilizó 94.
En lo que respecta al resto del Estado español, el espectacular incremento de votos nulos y blancos ha sido alarmante, con un incremento de 57.000 en el primero y de 125.000 en el segundo en comparación con los comicios de hace cinco años. El voto blanco se ha convertido en la séptima fuerza en el Estado español, con especial relevancia en provincias como Barcelona y Madrid. En la primera se han dado 33.144 votos en blanco más que en las anteriores.
Más allá de estos simples indicios, existen algunos datos objetivos que hacen pensar en más irregularidades fuera de Euskal Herria, como las quejas llegadas desde Gandía, Castelló o Málaga, donde aseguran que los datos de las actas y del Ministerio español tampoco concuerdan.
Desde Madrid denunciaron además que las papeletas de II-SP llegaron a los colegios electorales con fallos de imprenta, lo que les hace pensar que han podido ser contabilizadas como nulas. Asimismo, cabe recordar los numerosos colegios en que ni siquiera hubo papeletas, como se denunció el domingo.
Los datos que ha divulgado el Ministerio español de Interior son, por ahora, provisionales. No se harán definitivos hasta que la Junta Electoral Central estudie y resuelva las impugnaciones y los proclame oficialmente, además de sumar los votos de los residentes en el extranjero.
Será mañana a partir de las 10.00 cuando se haga el recuento oficial en cada junta provincial. Luis Ocampo, representante general de Iniciativa Internacionalista, ha pedido a los apoderados que acudan a las mismas. Ocampo no ocultó su temor de que se haya podido producir un «pucherazo» en torno a estas elecciones, por lo que aseguró que denunciarán todas las irregularidades que detecten. En declaraciones a GARA, apuntó incluso la opción de impugnar los comicios si observaran «una manipulación de suficiente importancia». En las próximas horas analizarán los datos con la ayuda de expertos.
Entre los datos que le hacen pensar en un fraude, citó que en Castilla-León, Castilla La Mancha y La Rioja Izquierda Castellana ha bajado de su voto tradicional entre el 50 y el 75 %.

ACTE FINAL D´INICIATIVA INTERNACIONALISTA ALS PP.CC.

L´acte final de campanya d´Iniciativa Internacionalista es farà aquest divendres 5 de juny a la Plaça del Diamant de la Vila de Gràcia.

SUPORT INDEPENDENTISTA A INICIATIVA INTERNACIONALISTA.

Militants de l'esquerra independentista catalana donen suport a Iniciativa Internacionalista
Són membres d’Endavant, de la CAJEI, de Maulets, del SEPC i de la CUP
En una conferència de premsa, avui a migdia a Barcelona, militants de l'esquerra independentista catalana han donat suport electoral a Iniciativa Internacionalista amb vista als comicis del 7 de juny. A la conferència, hi havia militants de les organitzacions Endavant, CAJEI, Maulets, SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans), CUP (Candidatura d'Unitat Popular), CCSI (Comitè Català de Solidaritat Internacionalista) i Terra i Llibertat.

En nom d'aquests militants independentistes, Joan Sebastià Colomer ha explicat les raons que els han portat a fer púbilc el suport a la candidatura.’És una candidatura popular, els candidats no són professionals de la política. Per exemple, el primer candidat català Josep Garganté, que ocupa el tercer lloc de la llista estatal, es juga el lloc de treball per defensa el que és just. La resta de candidats provenen dels moviments populars que lluiten contra el capitalisme i pels drets democràtics dels pobles’.

Colomer també ha explicat que hi donen suport ‘perquè Iniciativa Internacionalista representa en aquestes eleccions el projecte de l'esquerra independentista: un projecte socialista, compromès amb la defensa (amb fets i no paraules) del dret a l'autodeterminació, i contra l'opressió de gènere’.

Denuncia a la Llei de partits

A més, ha afegit que animen a votar II-SP per ‘denunciar les condicions antidemocràtiques que són la il·legalització d'organitzacions polítiques a través de la Llei de partits, el tancament de mitjans de comunicació, la repressió de la dissidència política, i els maltractaments i les tortures a les casernes’.

A la roda de premsa, com a estudiant de l'esquerra independentista, també hi ha participat Arnau Mallol. Primer ha recordat la lluita dels estudiants catalans aquest any, i ha afegit que ‘és imprescindible de fer arribar aquesta lluita a Europa’. Ha conclòs que Iniciativa Internacionalista ‘és l'unica candidatura que defensa amb fermesa i sinceritat una educació pública i de qualitat, i que creu decididament en l'autodeterminació dels Països Catalans’.

CATALUNYA TÉ MOLTES RAONS PER SENTIR-SE OFESA.

He llegit aquests dies que Espanya s´ofèn.
Que Espanya s´ofèn, diuen? Que s´ofèn...??? Què punyetes ens ha d´explicar Espanya sobre ofenses!
Ofensa és que t´imposin una llengua forana al teu propi País.
Ofensa és que t´imposin una nacionalitat que no et correspon.
Ofensa és que et dilueixin en una sobirania estrangera per negar-te la pròpia.
Ofensa és que no et reconeguin ni com a nació ni com a poble ni com a res.
Ofensa és que basin la imposició d´una falsa unitat nacional en uns anacrònics drets de conquesta.
Ofensa és que ens tractin de pidolaires quan exigim el què és nostre.
Ofensa és que et retallin les lleis de mínims que ha aprovat el nostre Parlament i referendat el poble.
Ofensa és que, malgrat les passades de ribot, recorrin aquestes lleis a un tribunal constitucional que tampoc és nostre.
Ofensa és que et neguin el pa i la sal del finançament incomplint les lleis, els compromisos i tota la decència d´una ètica política inexistent.
Ofensa és que et facin obtenir un “Documento Nacional de Identidad” que et nega la identitat real.
Ofensa és escoltar la COPE .
Ofensa és llegir La Razón , ABC o “Libertad Digital”.
Ofensa és que ens diguin que són compatriotes nostres.
Espanya s´ofèn!!! Què vol dir que s´ofèn? S´ofèn perquè li xiulen el desafecte en les grades d´un camp de futbol?
Voleu ofenses?
Ofensa és que, per interessos personals d?un rei i d´un govern estrangers, se´t venguin una part de la teva Pàtria a un altre País, sense que hi puguem dir la nostra.
Ofenses són les que han omplert els nostres cementiris i fossars des de fa segles.
Ofensa és haver-te enviat un avantpassat a les galeres del Rei d´Espanya per haver travessat un setge marítim en l´intent desesperat d´abastir de menjar la família.
Ofensa és que te n´esquarterin un altre i li pengin el cap dins d´una gàbia durant dotze anys pel delicte de defensar les llibertats del seu País i per haver rebutjat per tres vegades la “real clemencia”.
Ofensa és que empresonin un cosí germà de ton pare per la mateixa raó i que, després de torturar-lo el llencin daltabaix d´un cinquè pis de l´Hospital Clínic i diguin que s´ha suïcidat i que després en neguin el cos a la família ni els diguin on és enterrat fins passats més de cinquanta anys, quan gairebé tots els fills ja s´han mort.
Ofensa és que executin el President electe del teu País només per haver estat President electe.
Ofensa és que executin l'alcalde del teu poble només per haver estat alcalde del teu poble.
Ofensa és que després no vulguin reconèixer la farsa d´uns judicis indignes ni et permetin passar pàgina de l´horror.
Tot això són ofenses.
Ofensa són cinc segles de menyspreu.
Ofensa són quatre segles de tenir el País partit en dos Estats que li són adversos.
Ofensa són tres segles de domini, opressió, negació i espoli.
Ofensa són dos segles de guerres internes propiciades pel mal govern i per lluites de poder en clau espanyola.
Ofensa són cent anys de combatre la voluntat de revifament de la nostra nació.
Ofensa són quaranta anys de dictadura criminal.
Ofensa són trenta de democràcia a mitges, basada en una Constitució filla de la por i la remor de sabres.
Ofensa és que hagis d´aguantar i pagar de la teva butxaca la vergonya d´un Rei col.locat on és per la voluntat d'un criminal de guerra, després d'haver jurat els “Principios del Movimiento Nacional”.
Ofensa és que et vulguin fer combregar amb rodes de molí.
Però la pitjor de totes les ofenses és que, després d´haver d´aguantar tot això, a sobre et diguin que tu també ets espanyol.
Té raó en Vicent Partal en la seva anàlisi i no deixa de ser cert que hem d´anar fent la viu viu com podem, mentre desitgem una País que s´assembli a un equip de futbol. (que té collons, la cosa!)
Però al menys, que ningú ens tregui el dret de xiular allò que ens doni la gana i quan ens doni la gana.
El dia que tota aquesta parafernàlia de reis, banderes i himnes espanyols siguin els símbols d´un País estranger, jo us asseguro que no se´m passarà pel cap de xiular-los i els podré tenir tot el respecte que ara no els tinc.
Mentre representin tot allò que representen, jo seguiré celebrant les xiulades encara que al Secretari General del meu propi partit no li agradi.
Diuen que és una falta de respecte. És clar que sí, i tant, que ho és! I què! Què volen? Com esperen que els paguem tots aquests segles d´abús i prepotència? Amb afecte i moixaines? Au va! Ja prou que ho fem això! Ja prou que, com a País, ens hem avesat a ser un ramat de xaiets ensinistrats i obedients, com perquè, ni que sigui de tant en tant, ens puguem donar el gustet d´una bona xiulada amb gust de poc.
I tant poc!
Aquesta és l´única cosa que em cou de tot plegat. Que com a poble no siguem capaços d´anar ni un pamet més enllà dels xiulets i el voleiar de quatre estelades mig amagades entre banderes i samarretes blaugranes...i gràcies!
I és que, per més que es vulguin fer els ofesos, ells saben ben bé que tot plegat no són més que focs d´encenalls. Ja podem seguir xiulant a l´aire per tots els estadis del món, perquè mentre seguim consumint les energies en protestes estètiques, ells seguiran controlant l´aixeta de la nostra indignació...i la dels nostres recursos i, si cal arribar-hi, també de la nostra sang.
Mentrestant, nosaltres seguirem bevent mansament de la font de la Santa Paciència, mentre Espanya es fot de nosaltres amb aquell deix de condescendència petulant que neix del seu antic menyspreu cap a nosaltres.
Perquè seva és l´ofensa i nostra la vergonya.
Carles

EL PP DE BCN ATACA L´INDEPENDENTISME.

L'Ajuntament de Barcelona ha rebutjat la proposta del PP de deixar sense subvencions a la Plataforma pro seleccions catalanes i "a altres grups nacionalistes i independentistes" (?) per la xiulada a l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei
Agencias Agències
“La propuesta del PP, que también pedía que el Ayuntamiento de Barcelona expresase su respeto institucional por el himno de España, ha sido rechazada hoy en comisión por PSC, CiU, ICV-EUiA y ERC, que han coincidido en considerar que la pitada fue una manifestación espontánea de libertad de expresión legítima”.(textual).
La proposta del PP, que també demanava que l'Ajuntament de Barcelona va expressar el seu respecte institucional per l'himne d'Espanya, ha estat rebutjada avui en comissió per PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC, que han coincidit en considerar que la xiulada va ser una manifestació espontània de llibertat d'expressió legítima.
En l'argumentació de la proposta, admesa amb reticències en la comissió per les dubtes sobre l'àmbit en que havia de debatre, la regidora popular Àngels Esteller ha assegurat que la xiulada "no va ser espontània" i que aquestes organitzacions "dediquen les subvencions a comprar xiulets ".
El primer tinent d'alcalde, Carles Martí (PSC), ha assenyalat que el grup municipal socialista "no té res en contra d'Espanya, ni de l'himne d'Espanya, sinó tot el contrari", però ha votat en contra de la proposta popular per considerar un intent de "coacció a la llibertat d'associació".
Per la seva banda, el regidor de CiU Jaume Ciurana ha considerat que la proposta popular tenia "un punt d'oportunisme" i que defensar que s'està davant d'una "campanya orquestrada" pressuposa reconèixer "una capacitat de convocatòria i disciplina a unes organitzacions, que sincerament no tenen ".

Ciurana ha recordat que entre els articles de l'Estatut recorreguts davant el Tribunal Constitucional són els que fixen els símbols de Catalunya i que l'himne de Catalunya, "Els Segadors", també ha estat rebut amb xiulets en diversos esdeveniments esportius.
El regidor d'ERC Jordi Florensa ha defensat el "dret a riure quan et ve de gust", front a les acusacions vehements de "falta de lleialtat institucional", que li ha llançat la regidora Esteller per la seva actitud de fer-ho durante l´exposició de la proposta.

Florensa ha recordat que els fets no van passar "ni a Barcelona ni al Principat de Catalunya" i ha criticat que els populars considerin "llibertat d'expressió" els atacs contra els símbols de Catalunya i "facin 'casus belli'" quan són contra els d'Espanya, amb la qual cosa el PP "també tenen la culpa" que es produeixin aquestes "manifestacions espontànies".
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Cal que el PP es pregunti :
D´on prové el dret d´Espanya per governar Catalunya? En què es basa? No pas en el desig del poble. Es tracta d´una vella conquesta, usurpació. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la. Segons la Convenció de Ginebra, el primer deure d'un presoner de guerra és fugir cap a la llibertat. I exactament això volem els catalans: complir amb la Convenció internacional de Ginebra.
Un violador no té dret a retenir la dona que ha segrestat ni a negociar un Estatut de mitges tintes.

GOOD BYE, SPAIN.

Segurament és una de les fotografies més representatives de les que han circulat per internet sobre el partit de futbòl a VALÈNCIA.