90è ANIVERSARI DELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ: Homenatge a Francesc Macià i als voluntaris catalans.

Ahir l' Ajuntament de Prats de Molló i diverses entitats com l' Associació Prats Endavant. IPECC, Indrets de la Memória i representants dels partits ERC i ESTAT CATALÀ, vam particpar en un acte d' homenatge a Francesc Macià i als voluntaris dels Fets de Prats de Molló en el seu 90è aniversari.
Gràcies als organitzadors i a l' Ajuntament de Prats de Molló (Vallespir).

                                          Foto: Núria Trulla.

Des de la seva fundació Estat Català i el seus dirigents van intentar buscar aliances per enderrocar la Dictadura de Primo de Rivera i substituir la monarquia espanyola al mateix temps que es declararia la República Catalana.

Fins el 1926 els intents van fracasar a nivell internacional (fins i tot el viatge a l’ URSS) i també a nivell d’ estat espanyol ja que únicament va trobar sintonia amb independentistes bascos, anarquistes del sector Durruti i pocs militars republicans espanyols. Amb això no n´hi havia prou, i va empenyer Estat Català a fer una maniobra amb els seus propis mitjans i gairebé en solitari.

I aquí ens trobem amb els Fets de Prats de Molló, que avui cel.lebrem el 90è aniversari. De fet era uma incursió militar en territori de la Catalunya del sud, des de la Catalunya del nord, fins arribar a Olot i allí proclamar per ràdio la República Catalana amb el suport d’ una vaga general de la CNT. Si tot sortia bé, s’aniria conquerint tot el territori i si sortia malament s’obriria uma ressistència de guerrilla a les Guilleries.

El projecte no es va poder realitzar per la delació d’uns infiltrats italians i les detencions dels caps de l’ organització catalana, per part de la policia francesa. Però en canvi els fets, el ressò i els posterior judici van ser un èxit propagandístic , va atreure l’ atenció internacional pel cas català i també la simpatia pels arguments expressats a la premsa pels encausats.  

Estat Català en aquest 90è aniversari de la gesta de Prats de Molló volem retre un especial homenatge a tots els voluntaris i d'una forma especial a Francesc Català i Serra, va néixer dia 5 d’abril de 1901 a Ripoll, va ser dels primers en apuntar-se a Estat Català. S’incorporà com a voluntari a l’Exèrcit Català per propiciar la revolta contra la Dictadura de Primo de Rivera i proclamar la independència de Catalunya, en el marc de l’Operació Olot.

Francesc Català figura entre els 112 que signaren el jurament i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí de dia 1 de novembre de 1926, s’apressaren 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Al llarg del dia, continuaren arribant voluntaris en els trens procedents de París, Tolosa i Montpeller.  Fins dos dies després, la matinada de dia 4 de novembre, la Sureté francesa no ordenà la detenció dels residents aVille Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit Català. A la casa, entre d’altres, foren detinguts Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Bordes i Josep Carner-Ribalta, els quals, atesa l’evident condició jeràrquica en la conxorxa, serien traslladats en tren directament a París.

L’interès internacional del judici creixia i, òbviament, també la pressió política. El prestigi de Francesc Macià es multiplicava i l’expectació del cas era màxima. Per rebaixar l’atenció, dia 29 de novembre de 1926 els jutges acordaren amb els advocats alliberar i acompanyar a la frontera belga els detinguts i ja van passar a Bègica on van ser acollits com a refugiats. Els objectius dels catalans van ser coneguts i internacionalitzats d’ una manera clara i un d' ells era una declaració d' independència.

                                           Foto: Núria Trulla.

13 de novembre: DEFENSEM LES NOSTRES INSTITUCIONS.

Demà defensem les nostres institucions i els nostres ajuntaments. Us afegim un article d' en Jordi Miró, president d' Estat Català:

Estelada als ajuntaments, símbol de llibertat

Des de fa uns anys molts dels els nostres ajuntaments han substituït la bandera d'ocupació espanyola per l'estelada de la llibertat. Aquest fet polític, de transcendental importància, no ha passat desapercebut a les autoritats d'ocupació espanyoles i després de la fase de coacció, mitjançant amenaces, han començat a emprendre accions legals per mitjà dels tribunals.

La vergonyosa detenció de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, per haver penjat l'estelada al balcó de l'ajuntament, ens indica el tarannà continuista del nou govern espanyol del PP pel que fa a Catalunya, amb el suport passiu del PSOE, i que seguirà la via repressiva judicial contra la voluntat d'independència del poble català. Han encausat l'Artur Mas i els seus consellers pel 9N, després la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i ara han començat pels ajuntaments catalans pel fet d’haver penjat l'estelada al balcó. En aquests moments hi ha 227 causes pendents d'execució arreu de Catalunya.

La bandera estelada fa més de cent anys que es símbol de llibertat pels catalans, ha estat un símbol de la lluita per la independència de Catalunya i contra l'opressió espanyola, als carrers, amb les mobilitzacions, i també als ajuntaments. No és cap novetat al nostre país que l'estelada sigui bandera de llibertat i que els ajuntaments catalans, com a màxima expressió de la voluntat popular, hagin penjat l'estelada com ha símbol de resistència a l'opressor i com ensenya de la nova República catalana. Ens ve de lluny. Durant els fets d'octubre del 1934 l'estelada va ser penjada en una bona colla d'ajuntaments catalans distribuïts per tot el territori català. És bo de recordar que molts ajuntaments de Catalunya ja van penjar l'estelada aquell octubre del 34 com a pública expressió de la proclamació de l'Estat Català i de la República catalana. Alguns d’aquests ajuntaments van ser:

Vilanova i la Geltrú, que el 5 d'octubre proclama la República Catalana i hissa la bandera estelada; Badalona, el dia 6 es van hissar estelades a l'ajuntament i a varis centres polítics; Mataró, on l'alcalde republicà, Salvador Cruxent, reproduí la proclama de Companys a la Generalitat i a continuació hissà l'estelada acompanyat de Joan Peiró; Sant Cugat; Sant Boi; Navàs; Alpicat, amb majoria del BOC; Monistrol, també amb un nucli important del BOC; la Bisbal del Baix Empordà; Vic, on republicans i obreristes van proclamar l'Estat català; Tarragona, on s'hissà l'estelada a la Comissaria de la Generalitat i el delegat del govern a Tarragona, Lluís Prunés, proclamà l'Estat català; Sarral; Tàrrega; Vilafranca del Penedès, on es penja, al Centre Agrícola com a l'ajuntament, la bandera roja i verda dels rabassaires, la roja i negra, la roja i l'estelada; Sant Jaume dels Domenys, amb majoria de rabassaires; Sant Quintí de Mediona; Gelida; Valls, on es va començar amb una manifestació que va acabar a l'ajuntament encapçalada per una estelada amb el triangle roig en comptes del blau històric; la Pobla de Mafumet, on s'hissaren a l'ajuntament l'estelada i la bandera de la Unió de Rabassaires; Almacelles, on un cop coneguda la proclamació de la República catalana es produí una manifestació "amb música" fins a l'ajuntament on l'alcalde repetí la proclama de l'Estat català i van hissar la bandera estelada; Girona, on fou hissada l'estelada i el diputat Miquel Santaló va ratificar la proclamació de l'Estat català; a Tortosa, seu del marcel·linisme, l'alcalde va penjar la bandera catalana al fer la proclama republicana des de l'ajuntament tot negant-se a penjar l'estelada, que va ser penjada a la seu d’ERC pel diputat Miquel dels Sants Cunillera; Torrella de Montgrí; l'Escala; Igualada, on grups de les JERC i Palestra van hissar la bandera al balcó de l'ajuntament; Cornellà, on el govern municipal d'esquerra amb USC va proclamar l'Estat català i va ordenar que s'hissés la bandera estelada; l'Hospitalet de Llobregat; Calaf; Sant Celoni, on van destituir l'ajuntament de la Lliga, van hissar l'estelada i van llençar pel balcó el retrat d'Alcalá Zamora; Amer; Moià; a Verges una manifestació que entonava Els segadors s’adreçà a casa de l’alcalde de la Lliga perquè proclamés l'estat català , aquest accedí i des de l'ajuntament va fer la proclamació i va hissar la bandera estelada; Begur; a Sant Andreu de Llavaneres i a Arenys de Mar, foren les JEREC i Nosaltres Sols els que van assaltar l'ajuntament governat per la Lliga, van proclamar l’Estat català i van hissar l'estelada; Caldes; a Gavà, una gran manifestació va pujar rambla amunt per penjar l'estelada a l'ajuntament; a Sitges, Pere Curtiada, d'Estat Català, va proclamar la República i va penjar l'estelada a l'ajuntament...

Els ajuntaments de Catalunya són la màxima expressió democràtica, amb ells vam aconseguir la República i amb ells aconseguirem la independència. Ara més que mai no podem deixar sols els nostres càrrecs electes, per la seva coherència i el compromís amb la llibertat del nostre poble. Gràcies al seu agosarament i sacrifici avui som aquí i la independència és a tocar.

Aquest diumenge 13 hem de sortir massivament al carrer per mostrar el nostre suport a tots els encausats i a les nostres institucions.

BANDERES ESTELADES: SÍMBOLS DE LLIBERTAT.

Banderes estelades símbol de llibertat als ajuntaments catalans

Sitges  6d'octubre 1934

                                                             

Vic 6'octubre 1934

 

                                                

 Igualada 6 d'octubre 1934

Banderes estelades ahir com avui son símbol de llibertat 
Estat Català donem ple suport a la Montserrat Venturós amb la seva manifesta voluntat de penjar l'estelada com a bandera de llibertat.
Tota la nostra solidaritat amb les encausades i encausats!
Tots els ajuntaments amb l'estelada

SUSO DE TORO: L' ESPANYA QUE HI HA I QUE HI HAURÀ.

L’Espanya que hi ha i que hi haurà

SUSO DE TORO

Ara sí, l’arc iniciat en els pactes sobre els quals es va aixecar la Constitució s’ha tancat en un cercle. Aquest joc s’ha acabat. S’han acabat els assajos i qualsevol dubte: aquesta és l’Espanya que hi ha, i no hi ha cap altre projecte nacional que tingui base política i social possible.

Espanya és això i no canviarà: això és el que diu aquest Parlament de Mariano Rajoy. El Parlament ja és seu. Quan el seu partit no va aconseguir majoria absoluta, va “declinar” intentar formar govern pactant amb altres forces, i això retrata plenament la seva cultura política antidemocràtica: només vol governar sobre la derrota humiliant dels seus rivals. Aquest és Mariano Rajoy, i qui expliqui qualsevol altra cosa menteix. Des de llavors tots els seus passos han anat dirigits a imposar la seva posició de força. Per formar un govern del seu gust havia de tenir els seus rivals destrossats, i ho ha aconseguit: el PSOE està liquidat organitzativament, políticament i moralment. Va ser llavors quan va acceptar l’encàrrec del rei “sense cap tipus de reserva”.

Mereix un capítol a banda la relació, plena de suspicàcies, entre el PP -i Rajoy concretament- i la casa de Borbó. Mai ningú havia debilitat tant aquesta relació com el candidat que “declina”, que va deixar atònit i en suspens el monarca, alhora que és un ferm suport de la monarquia com a continuadora del règim, d’origen potencialment problemàtic encara que avui no ho sigui. El franquisme i les seves Corts són la font de la legitimitat jurídica de la monarquia, un pecat original que no pot ser esborrat encara que es desitgi. Però tant per al PP com per a Rajoy, encara que no ho reconeguin en veu alta, són també la font de legitimitat que reconeixen a aquesta democràcia i les seves institucions. De vegades sembla que Franco tenia més visió històrica que la dreta espanyola avui. Naturalment la monarquia vol ser representació i és garantia de “la unitat d’Espanya”.

La nova investidura de Rajoy, aquest cop amb el suport dels que abans van ser la seva oposició, és un pacte polític d’abast sobre les bases i amb les condicions imposades per Rajoy. L’estat espanyol sencer és seu, de la dreta espanyola: ho és novament el poder executiu, ho és el poder judicial -com acaba de reconèixer amb preocupació el Consell d’Europa- i ho és el legislatiu. Naturalment la seva ideologia recorre de dalt a baix el funcionariat, no només gestors i advocats de l’Estat, sinó la gran massa de funcionaris i guàrdies formats en el continu ideològic del nacionalisme espanyolista hereu directe del franquisme. Però és que fins i tot el futbol és seu! No cal que l’hi preguntin a Gerard Piqué, ja ho aclareix el mateix president de la Federació de Futbol, Javier Tebas, militant de Fuerza Nueva i públicament madridista. Espanya és seva i tot queda a casa, ho diuen sense rubor, i els altres som rellogats.

I això és així perquè tenen un poder indiscutit. En temps de pau el sistema de mitjans de comunicació espanyol és la garantia que no hi haurà veritable democràcia a Espanya. D’això se n’encarreguen unànimement les capçaleres de premsa madrilenyes, que es presenten com a “nacionals”, i totes les empreses de telecomunicacions. Elles són la força, el poder que manté la població espanyola en la immaduresa democràtica, la garantia que no podran exercir la ciutadania i que els altres som els seus ostatges.

Hi va haver un temps en què el poder polític estava més distribuït i hi havia matisos, però l’evolució natural de la democràcia espanyola, accelerada per la crisi econòmica, va conduir a la concentració en un nucli compactat. Més que la crisi, el catalitzador va ser Catalunya. A Espanya tot poder polític és espanyolista, i la resta són dissidències insignificants.

La crisi del PSOE ha arraconat qualsevol díscol. Ara per ara és un partit que ofereix totes les garanties necessàries, un partit que mai faria una llei de memòria històrica o donaria una oportunitat a revisar el sistema constitucional amb un nou Estatut. L’espanyolisme militant i els interessos de burocràcies d’autonomies que van interioritzar el subsidi com un dret i com una forma de vida són propietàries del partit. El PSC fa una patètica afirmació d’existència però ja no li pot servir de gaire. No podrà refer-se perquè el partit mare comparteix la posició del PP i no deixarà marge a res que no sigui permetre la sardana, però els toros són obligatoris. La majoria forjada al Parlament espanyol que dóna un nou govern a Rajoy és políticament anticatalanista (i ideològicament anticatalana, també).

Aquesta és la nova llei. Parteix del fet que el desig de la majoria dels catalans és “el repte més greu” que té Espanya, i durarà una legislatura.

ARRIMADAS: PARLEN ELS PROVOCADORS

Estem acostumats a que MOLTS dirigents espanyols es dirigeixein amb molt poc respecte quan parlen de Catalunya, estem acostumats a que dirigents espanyols expliquin mitges veritats quan parlen de Catalunya pretenent que la seva audiència espanyola tingui només la informació que a ells els interessa transmetre. Estem acostumats que ALGUNS dirigents espanyols facin declaracions al límit de la provocació per veure el pols dels catalans i catalanes.
Estem acostumats, és el que han fet, MOLTS dirigents des de fa tres segles. Això no vol dir que la situació sigui normal, tot just és el que no hauria de passar. Els provocadors no haurien de ser els que marquen el ritme a Espanya. És un símptoma que cal que mirin.
No hi ha res casual en les declaracions de l' Arrimadas, com tampoc n´hi havia en la fundació dels Ciudadanos. Però no caurem en el parany.
Com deia en Tardà: "Fotem el camp..."

La cap de Ciutadans al parlament, Inés Arrimadas, ha donat explicacions avui al matí a Catalunya Ràdio sobre unes declaracions en una entrevista a 13TV que han aixecat molta polseguera. Arrimadas hihavia dit: ‘No sóc ingènua. Perquè sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, porto escorta a Catalunya, perquè a Catalunya ja sabem què passa.’ Aquest matí, en una entrevista amb Mònica Terribas, Arrimadas ha dit que s’havien mal interpretat les seves paraules, i que no diu cap mentida quan diu que duu escorta, perquè el Departament d’Interior l’hi assigna com a cap de l’oposició. Però què és això que ‘tothom sap què hi passa, a Catalunya?’ Acaba responent: ‘Tenim una situació de tensió política.’

La conversa ha anat així:

—Mònica Terribas: Vostè porta escorta com tots els polítics rellevants d’aquest país que necessiten una certa protecció i que el Departament d’Interior decideix protegir. Per què ho va utilitzar?

—Inés Arrimadas: Utilitzar? No sé què vol dir amb ‘utilitzar’. Jo vaig dir una realitat, que és que porto escorta i no passa res.

—M. T.: Vostè porta escorta perquè està amenaçada?

—I. A.: No. Perquè el Departament d’Interior considera que sóc una de les persones a Catalunya que n’ha de portar, per la responsabilitat política que tinc.

—M. T.: Igual que qualsevol conseller i que qualsevol membre rellevant del país.

—I. A.: Això ho haurà de decidir el departament. És evident que el president, que els consellers, això passa a tot arreu, hagin de portar escorta. Jo puc ser responsable de les meves paraules, no de les interpretacions que alguns en poden fer. Jo porto escorta. I si algú vol que menteixi no ho faré.

—M. T.: Vostè porta escorta d’ofici, o per què? Perquè vostè diu que ‘tots sabem què hi passa, a Catalunya’.

—I. A.: Això, de veritat, estic fent una enumeració, no una conseqüència. I això és un tall d’una televisió. A mi em sorprèn molt, Mònica, t’ho dic de veritat, el rebombori que es fa de tot això.

—M. T.: Per això li hem trucat. Perquè el que s’interpreta és que Inés Arrimadas insinua a 13TV…

—I. A.: Alguns interpreten això. Que també hauríem de veure quins són els periodistes que han dit això. O el senyor Turull, que és l’ideòleg del cartell de CiU que diu que l’Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva m’hagi de demanar explicacions… Jo sincerament faig moltes entrevistes, això de l’escorta m’ho han preguntat moltes vegades, és com un tema que genera interès.

—M. T.: Però vostè està amenaçada?

—I. A.: Jo he rebut amenaces.

—M. T.: Com Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, suposo.

—I. A.: Exacte, sí.

—M. T.: A través de Twitter i aquestes coses que uns persegueixen més que uns altres.

—I. A.: Sí. Ahir precisament ens van atacar per cinquena vegada consecutiva la seu a l’Hospitalet. Per exemple. L’altre dia que vam sortir del parlament vam ser escopits i escridassats per alguna gent que havia vingut a la porta del parlament.

—M. T.: A banda i banda hi ha brètols, amenacen periodistes quan van a una manifestació… Quan diu que tots sabem què passa a Catalunya què vol dir?

—I. A.: Jo no vull parlar d’una banda i d’una altra. Les interpretacions que vostès vulguin fer del que he dit són seves, no són meves.

—M. T.: Per això li ho pregunto, no volem interpretar. ‘Tots sabem què hi passa, a Catalunya’. Què hi passa, a Catalunya?

—I. A.: Tenim una situació de tensió política. No heu posat la pregunta del senyor Marhuenda que dóna peu a la meva explicació. Això és una entrevista molt llarga, i en poseu un tall molt petit i tothom pot fer les interpretacions que vulgui. Jo puc dir que porto escorta, no dic mentides i això no ho he decidit jo. Tinc companys d’altres comunitats autònomes que no en tenen, que el servei d’Interior de la seva comunitat autònoma no considera que sigui necessari. Això vol dir que jo he dit com es diu en algunes tertúlies que l’independentisme, que estem en una situació… No he dit res de tot això. La interpretació que en faci alguna gent és seva.

La pregunta del director de La Razón, Paco Marhuenda, a què fa referència Arrimadas es pot escoltar perfectament en aquest vídeo:

Paco Marhuenda li demana a Arrimadas si caldrà fer un cop d’autoritat per frenar el procés d’independència i si es pot donar cap missatge d’esperança a la gent que els escolta. El director de La Razón ve d’expressar la seva extremada preocupació per la situació a Catalunya, declarant que ell se sent tranquil perquè viu a Madrid, però que encara té família a Catalunya, i que el procés polític català és la seva preocupació més gran. Arrimadas diu que sí que es pot donar el missatge d’esperança: ‘Jo tinc esperança i no sóc cap ingènua. Perquè sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, porto escorta a Catalunya, perquè  ja sabem què hi passa, a Catalunya.’

VIC, BADALONA, FORCADELL ...

Aquesta setmana com veieu, està farcida de cites per a declarar davant la justícia espanyola de regidors (Vic i Badalona) i representants del Parlament de Catalunya (Carme Forcadell). No és cap casualitat.
Com ja havíem dit, el nostre suport incondicional a les nostres institucions (tant municipals com nacionals), de la mateixa manera com han fet altres entitats i organitzacions.
Aprofitem per recuperar una imatge històrica (molt poc coneguda) del partit Estat Català a Vic, els anys 30.

I afegim la reflexió den Vicent Partal avui a Vilaweb, sobre l' actuació del regidor Joan Coma (de Capgirem Vic).

El debat sobre això que en diuen la ‘desobediència’ passa ràpidament del terreny de la teoria al de la pràctica, senyal evident que el final del procés s’acosta. De les conseqüències de tot plegat i com cal fer-hi front, ja en vaig parlar en ocasió de l’actuació dels regidors de Badalona, el 12 d’octubre passat. Avui voldria continuar-ho argumentant, arran la situació creada per la denúncia contra Joan Coma.

Coma va decidir de no presentar-se a l’Audiència espanyola on havia estat convocat ahir al matí. Això incrementa l’enfrontament que Catalunya sosté amb l’estat. Si no vaig errat, és el primer càrrec electe català que es nega a acceptar que els tribunals espanyols jutgen les accions polítiques que fan les nostres institucions. I això és un salt polític d’una dimensió important.

Tanmateix, m’imagine que ell és conscient també que ser el primer el posa en una situació especialment delicada. Malgrat el suport popular i institucional que rep, suport al qual em sume incondicionalment, és més que probable que acabe essent detingut. Deduesc de les seues paraules que ho sap. I que per això ahir va demanar en públic als Mossos que no acatassen l’ordre de detenir-lo, però immediatament després demanà també als seus companys que si el detenien no volia violència ni agressivitat cap als qui se n’encarregassen: ‘Que ho respectin, des de la calma i sense insults’, digué, exactament. (Mireu al respecte també l’entrevista que li ha fet Josep Rexach on va més enllà encara, aclarint que el conflicte no és amb els Mossos sinó amb l’Audiencia.)

Els Mossos, com és ben sabut, són policia a les ordres del govern, però també actuen com a policia judicial. I quan fan de policia judicial reben ordres directes de la justícia, no del govern. És fàcil de preveure que ben prompte l’Audiència espanyola demanarà als Mossos que detinguen Coma i el lliuren a la Guàrdia Civil, que seria, en circumstàncies normals, l’encarregada de portar-lo a declarar a Madrid.

Em sorprendria molt que això no fos així i, en el moment en què ens trobem, sense haver aprovat la llei de transitorietat, no sé veure de quina manera que siga legal això es podria evitar. Hi insistesc: legal. Evidentment, el govern de Catalunya podria desobeir també ell, actuar il·legalment i negar-se a executar les ordres judicials ordenant als seus funcionaris l’incompliment. Cosa que significaria un pas endavant en l’enfrontament amb l’estat d’una dimensió colossal, immensament més gran que el que ha donat Joan Coma. I, sincerament, no veig el govern de Catalunya disposat a assumir ara les conseqüències d’un pas d’aquesta dimensió.

Aleshores què passa si els Mossos no desobeeixen i acudeixen a detenir Coma, fent funcions de policia judicial?

Doncs passarien unes quantes coses, totes elles importants. Primer que el gest del regidor de Capgirem Vic compliria la funció de posar en relleu els límits que té ara mateix el govern de Catalunya. Perquè el mateix govern que li dóna suport obert i unànime ha de detenir-lo a les ordres d’un tercer, en aplicació d’una decisió injusta que rebutja. És evident que la posició del regidor de Capgirem Vic els pressiona, els obliga a qüestionar-se tot allò que fan i els causarà una incomoditat manifesta. El govern té un problema, doncs.

L’actitud de Joan Coma, però, compleix també la funció de retratar clarament el sistema i el moment en què ens trobem. Perquè la denúncia d’un regidor d’extrema dreta, contrari a la democràcia, serveix perquè un tribunal d’excepció, heretat del franquisme, processe un representant votat pel poble, l’únic delicte del qual és donar suport a una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya. En aquest sentit cal remarcar que la denúncia del paper de l’Audiència espanyola, que és la que provoca el problema, uneix tothom i consolida el bloc rupturista a Catalunya, cosa que no es pot menystenir. La imatge d’ahir al matí a Vic, amb polítics de grups tan diferents fent costat a Coma, és una passa endavant en la línia de ruptura amb el règim nascut de la transició, inimaginable fa només un any. L’Audiencia Nacional espanyola té per tant, un problema bastant més greu que no pas el del govern de Catalunya.

I finalment, em sembla que el fet més important és que el gest de Joan Coma fa pedagogia, apel·la directament als altres càrrecs electes del país i marca una manera concreta de col·lapsar les institucions espanyoles.

Entenguem-nos: la desobediència no es pot exigir a ningú. O t’ho creus i ho fas en llibertat o és un contrasentit: la desobediència només pot nàixer de la pròpia llibertat. Però, evidentment, no és igual desobeir tu sol que, per exemple, trobar-te amb mil càrrecs electes autoinculpats per haver fet la mateixa cosa que tu has fet. O trobar-te amb nou-cents ajuntaments i el parlament aprovant mocions basades en les teues paraules exactes i enviant notificacions a l’Audiència on diguen que ho han fet i que també volen ser cridats a declarar. No és igual per a qui fa el pas, però, sobretot, no seria igual per al país. Ni per a Espanya. Que aleshores sí que tindria un problema d’un abast tal que no el podria ni gestionar.

ESTAT CATALÀ: SUPORT AL PARLAMENT I A LA PRESIDENTA.

Estat Català cridem a defensar el Parlament de Catalunya

Donem tot el nostre suport a la Presidenta del Parlament
de Catalunya Carme Forcadell.
Prou agressions judicials espanyoles.

Declarem la independència !!!