ENTREVISTA AL PRIMER MINISTRE ESCOCÈS.

Entrevista amb el primer ministre d'Escòcia, que referma l'opció d'un referèndum per a la independència al seu país el 2010. Entrevista apareguda a Vilaweb.

Senyor primer ministre, com encara la convocatòria del referèndum per la independència previst per al 2010?

Jo sóc optimista de mena: aquest referèndum és el que hem de fer. I penso que el moment en què el farem és important perquè serà després de les eleccions generals a Gran Bretanya i podríem tenir, o bé un govern conservador, o bé un parlament a Londres sense una majoria clara, molt ajustat. Una situació política com aquesta fa pensar a la gent sobre el futur d'Escòcia. Alhora espero que aleshores els núvols negres de la recessió econòmica hauran començat a escampar. I si no fos així encara seria un argument més per a enfortir la idea del dret d'Escòcia a manar sobre la seva economia, a respondre en circumstàncies difícils. Nosaltres necessitem més capacitat i, crec jo, un marc econòmic europeu, que no tenim ara, i que és la millor opció. Per tot això crec que el 2010 serà un bon any. És clar que els altres partits en el parlament poden unir-se i aturar el referèndum perquè nosaltres som, en definitiva, un govern en minoria. Però si fan això, el tema del referèndum esdevindrà un gran tema, segurament el tema dominant en la campanya electoral escocesa del 2011. Per tant, em sembla que el 2010 és un bon any per prendre decisions.

Vostè ha passat molts anys treballant per la independència del seu país i ara n'és el primer ministre. Com porta aquest canvi? Es pot governar sense deixar de banda l'aspiració de la independència o governar l'obliga a canviar mentalment?

No hi veig cap contradicció, jo. Les dues coses han de ser compatibles per a la gent que vol la independència d'Escòcia, que creu que Escòcia ha d'anar més enllà. Perquè és evident que una de les maneres d'aconseguir la independència és demostrant-li a la gent que tens la capacitat, l'habilitat de governar-te. Penso que demostrar aquesta capacitat, demostrar que podem tenir èxit com a una administració autònoma, que dirieu vosaltres, és una manera de crear confiança, la confiança que la gent necessita per avançar. Nosaltres a Escòcia podem demostrar que portem el servei de sanitat molt bé i això ens serveix per a dir que ens sembla que podem portar també l'economia millor. Així que una cosa creix amb l'altra.

A Europa hi ha diversos casos com l'escocès. Fins i tot a Brussel·les hi ha qui parla d'ampliació interior o del Grup dels Quatre, referint-se a Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya. Hi veu semblances entre aquestes realitats?

Jo no crec que haguem de portar Escòcia, Catalunya o Flandes, per exemple, a una situació en la qual pensem que el futur de Catalunya depèn d'Escòcia o que el d'Escòcia depèn de Catalunya o de Flandes, o d'enlloc. Jo penso que és molt millor que la gent miri les circumstàncies concretes del seu país i decideixi aleshores què és el millor que pot fer per la seva nació. Tot i això, és cert que la meva visita aquí o a qualsevol altre país significa i posa en evidència que tenim amistats i relacions amb partits arreu de la Unió Europea i que aprenem d'ells i hi dialoguem, i que mirem de treure coses positives de la col·laboració mútua, és clar que això passa, sens dubte. Però dit això, jo no vinc ara a Catalunya a veure com salvaré Escòcia des de Catalunya ni crec que Catalunya hagi d'anar a Escòcia o a Flandes o a enlloc. El futur de Catalunya és a Catalunya i en els sentiments, les eleccions i les actituds dels catalans. I així és que ha de ser.

No sé si vosté sap que cinc dies abans de la signatura del Tractat d'Unió entre Anglaterra i Escòcia, només cinc abans del 25 d'abril de 1707 va tenir lloc la batalla d'Almansa, que obriria la porta a la destrucció del Regne de València i l'ocupació de tot el país, tret de Menorca. El 1707 marca la fi del període històric lliure dels nostres dos països i tres-cents anys després ens trobem de nou treballant per una sobirania més ampla a Europa. Li diu això alguna cosa?

Els països han arribat a llocs distints com a productes de períodes particulars de la història. Jo penso que el que és més interessant de tot és saber què farem al futur. I saber què ha canviat en aquests tres-cents anys que fa que els països intentin guanyar autonomia, llibertat o capacitat de maniobra dins el marc europeu. Com a regla general, crec que, sigui quina sigui l'opció que prenguem en qualsevol lloc en el marc europeu tal i com el coneixem, una bona tria per als països petits és tenir la màxima llibertat dins aquest nou context europeu. Països diferents triaran vies diferents, que per això és que trien, però tenir aquesta flexibilitat dins la Unió Europea és una opció molt atractiva per als països petits, per a les nacions petites.

ARTICLE SOBRE ERC

Article de reflexió sobre la situació on estem nacionalment.

AUTOR: Francesc Puigpelat.

Catalunya és un país on més de 14.000 milions d'euros anuals, que representen més del 8% del PIB, desapareixen en un pou sense fons que es diu Madrid. No és cap apreciació discutible ni cap dada inventada: són les xifres de les balances fiscals del Ministerio de Economía, publicades aquest estiu. 14.000 milions d'euros donen per molt: recordem que el debat sobre el finançament es redueix a que la Generalitat pugui ingressar entre 1.000 i 2.500 milions més a l'any. Una misèria!
El gran llast per al desenvolupament econòmic de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans és aquest dèficit de 14.000 milions i el sistema de relació política (autonomia basada en dependència i submissió) que el possibilita. I el gran repte de Catalunya, des de fa anys, és canviar les relacions de poder amb Madrid de manera que s'aturi l'espoli.
Aquest va ser el discurs que va fer triomfar ERC el 2003. El mateix 2003, però, es va produir un gravíssim error, que al cap de cinc anys de cega persistència s'ha agreujat: l'aposta per un Tripartit amb l'excusa de fer "polítiques socials". L'absurd d'aquesta opció és que no es poden fer "polítiques socials" si no es resol abans el contenciós amb Madrid i es recupera una part substancial dels 14.000 que s'espolien. Parafrasejant Francesc Cambó: "Esquerra? Dreta? Diners!"
Aquesta és la contradicció. L'ordre lògic havia de ser:
1.- Recuperar els diners.
2.- Invertir-los en benestar social.
I això, traduït a política de pactes, fora el següent:
1.- Pactar amb CiU, fer front comú amb Madrid i aconseguir el concert econòmic o similar, per exemple.
2.- Un cop aconseguits els diners, fer un pacte d'esquerra amb el PSC i ICV i ocupar-se de les "polítiques socials".
Amb la perspectiva que donen cinc anys de Tripartit, es veu que l'opció estratègica d'Esquerra va ser un pífia garrafal des del punt de vista de l'autogovern, de l'economia i dels interessos del país. És una contradicció colossal, perquè Montilla no és ni serà mai el líder que necessita Catalunya per defensar els seus interessos a Madrid. Aquesta setmana ho comprovarem, quan els 25 diputats del PSC votin de franc a favor dels pressupostos del PSOE.
Però Carod i Puigcercós persistiran en l'error. A Catalunya hi ha un caldo de cultiu enorme per al sobiranisme, però Esquerra (paradoxalment) ha esdevingut el gran fre al sobiranisme. I aquest és un dels factors que causa la perplexitat, el pessimisme i la desafecció dels catalans.

S´HAURIA D´HAVER JUTJAT FA MOLTS ANYS A AQUEST HOME.

Bon article d´en V. Partal sobre el feixista FRAGA IRIBARNE.

I escriuré els noms...

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes. I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat.

I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no ! era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista. A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

Enllaç notícia sencera: http://correo14.terra.es/cp/ps/Mail/ExternalURLProxy?d=terra.es&t=d7318&s=1230043229150&u=llampfort&url=http://www.vilaweb.cat/www/mailobert!!id~~3161213&urlHash=7.877894474335978E-35

UN ALTRE PAÍS QUE OBRE LA PORTA A LA INDEPENDÈNCIA.

Grenlàndia obre la porta a la independència.

El 75,54% ha votat a favor de més autogovern respecte de Dinamarca
Els habitants de Grenlàndia van aprovar ahir en referèndum d'ampliar l'autogovern respecte de Dinamarca amb el 75,54% dels vots. El 'no' ha obtingut un 23,57% en una consulta en què van participar un 72% dels electors, una xifra més elevada de l'esperada. El referèndum te caràcter consultiu i ara haurà de ser ratificat pels parlaments de Nuuk i Copenhaguen, però les diferents forces polítiques s'han posat d'acord a respectar-ne el resultat.
El nou estatut entrarà en vigor l'1 de juny de 2009, coincidint amb els trenta anys de l'autonomia grenlandesa. El principal escull amb què han topat els dos governs per posar-se d'acord en l'augment d'autonomia ha estat el repartiment dels ingressos proporcionats pel subsòl, perquè es creu que Grenlàndia té sota el gel reserves de cru molt importants, comparables a la meitat de les d'Aràbia Saudita. Aquesta explotació canviaria de manera substancial l'economia del país, que actualment viu de la pesca i dels ajuts del govern danès.

DECLARACIONS D´ALFONS LOPEZ TENA.

El valencià Alfons López Tena va fer unes declaracions necessàries i aclaridores per a què ningú tingui la tentació de continuar enredant a la ciutadania catalana.

"No és cert que hi hagués cap pacte entre les forces catalanes i el govern espanyol en1978. La Constitució consagra una única nació: España i un únicsubjecte de sobirania: el pueblo español, que sobiranament decideixorganitzar l'Estat de forma descentralitzada.

L'Estatut d'Autonomiacatalà estarà sempre per sota de les lleis que aprova el parlamentespanyol.

Llavors, ni autodeterminació ni autonomia ni res, simpledescentralització d'un Estat unitari"

ARTICLE DE REFLEXIÓ D´EN J.R. RESINA (STANFORD- EUA).

Esperant els tancs.

Escrit per Joan Ramon ResinaCatedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA).

Dies enrere Ferran Mascarell llençava, des d'aquesta mateixa secció, una proposta i un desafiament. La proposta: bescanviar nació per Estat. El desafiament: que els partidaris de la independència expliquin com pensen aconseguir-la. La proposta sorprèn. Abans de morir a Stanford l'any passat, el filòsof Richard Rorty va escriure que els Estats Units, un país que no es pot dir que vagi curt d'Estat, encara havia d'aconseguir "la nostra nació". Es veu que Catalunya, en canvi, de nació en va sobrada i la pot dilapidar. En realitat el que voldria Mascarell té tot l'aspecte d'un dúmping de valors: vendre nació per comprar Estat. I com que opina que la independència és una quimera, hem de concloure que l'Estat en alça és l'espanyol. Els sona? Són valors PSC de tota la vida. 25 diputats a Madrid fent Estat, o, per dir-ho com Miquel Iceta, fent-se responsables del govern espanyol. El PSC governa a Espanya amb conseqüències dramàtiques per a Catalunya i per a la democràcia -llei antiterrorista, GAL, tancament de diaris i il·legalització de partits, espoli fiscal, mutilació estatutària, infradotació de serveis, supeditació de l'espai informatiu i cultural català, tercera i quarta i cinquena hora de castellà-. I encara vol més Estat.

LA GRÀCIA DEL NEGOCI ÉS QUE SEMBLA raonable. La nació és un sentiment, l'Estat poder. Imaginem que el catalanisme accedís a despendre's de tota reivindicació nacional. Es trobaria amb l'Estat a les mans? O es trobaria a les mans de l'Estat? El taló d'Aquil·les de la pensada és que no hi ha Estat sense comunitat política, i la qüestió és: qui en controla els valors? El nivell d'Estat de què es disposa és rigorosament proporcional a la força i extensió del sentiment nacional. Si Catalunya encara té una ombra d'autogovern és perquè fa trenta anys va convèncer que era una nació. A mesura que aquesta convicció es dissipa, s'intensifiquen els intents d'anorrear l'autogovern.

DEMANAR EL FULL DE RUTA DE LA independència és ingenu. Qui serà tan innocent d'assenyalar el gual per on passarem a peu sec? La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s'esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l'argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat. Si la caserna del Bruc li reca tant a la ministra Chacón, no és per garantir que l'exèrcit pugui esclafar la Generalitat, sinó per apuntalar simbòlicament el terror que ens lliga la voluntat i ens sega les cames.

ARRIBAT EL MOMENT, NO VEUREM TANCS sinó campanyes de desprestigi com no s'han vist mai. Es multiplicaran els crims d'opinió, s'il·legalitzaran partits i es tancaran diaris, es boicotejarà tot allò que és català i, en un acte de desesperació, es podria conculcar l'autogovern. Però tot això, si ens troba lúcids, acabarà sumant a favor de la independència. I Europa? Europa és com sant Tomàs: ha de tocar per creure. No cal esperar-ne gaire, però tampoc tolerarà una descomposició de la democràcia al seu interior. Si es convenç que Catalunya hi va de debò, no li tancarà pas la porta.

M'ADONO QUE AQUESTA PROSPECTIVA té massa condicionals i que a Catalunya li manca la voluntat que ha emancipat pobles més petits i en aparença més febles. Capitalitzar voluntat sols es pot fer treballant sobre estructures de sentiment compartides i enfortint una xarxa de lleialtats que suportin una comunitat de valors. Amb altres paraules, sols ho pot fer un poble amb consciència de nació. El camí cap a la independència és recte, però amb això no està dit que sigui curt. S'hi ha d'anar sense dubtar ni mirar enrere. Les olles d'Egipte estan buides.

Joan Ramon Resina / Catedràtic. Director del departament d'estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA)

Jornades Internacionals de Corti 2008

Discurs de Jean Guy Talamoni a les Jornades Internacionals de Corti 2008

Pour la première fois depuis 20 ans, les indépendantistes sont réunis pour relever ensemble les défis lancés à la nation.
Après une phase de réconciliation qui a commencé il y aura bientôt dix ans, le 3 juillet 1999, avec la signature du protocole de Migliacciaru, nous sommes enfin parvenus au bout du chemin.
20 années de marche en ordre dispersé : que de temps perdu, me direz vous. Certes.
Que de gâchis. C’est incontestable.
Mais la voie que nous avons empruntée à Migliacciaru, en 1999, a fini par nous conduire ici, tous ensemble, à Corti, dans notre capitale historique, et ça, c’est déjà une victoire.
Il a fallu pour cela faire appel à ce qu’il y a de meilleur en nous.
Cette victoire sur nous-mêmes, sur nos suspicions d’hier, sur nos rancœur d’avant-hier, sur les hésitations que nous pouvions avoir encore il y a peu, cette victoire, nous voulons la dédier à tous ceux - je dis bien à tous ceux - qui ont donné leur vie pour la nation, quelle que soit la formation à laquelle ils ont appartenu.
Nous voulons, ici et aujourd’hui, les honorer tous. Par ces mots qui n’ont rien d’anodin et que nous avons longuement médités avant de les prononcer, nous scellons notre réconciliation et notre unité retrouvée.
Nous pensons également à tous ceux qui suivent fiévreusement nos travaux, par le journal, du fond de leur cellule.
Ils ne sont pas spectateurs à distance de cette nouvelle démarche, mais pleinement partie prenante.
Nous saluons enfin les militants qui ont choisi la forme de lutte la plus difficile.
Notre solidarité politique, qui leur est acquise depuis tant d’années, est indéfectible.
Nous voulons enfin remercier nos invités internationaux qui ont accepté d’être les parrains de cette nouvelle démarche, et qui nous aideront à faire passer de l’autre côté de la mer un message clair, message qui fait écho au cri de tant de nationaux depuis deux cent cinquante ans :
A Corsica ùn hè micca un coppiu di dipartimenti francesi, hè una nazione vinta chì hà da rinasce.
***************
En deux cent cinquante ans, tout a changé, en Corse comme ailleurs. Tout, sauf une chose, la volonté des dirigeants français de faire disparaître notre peuple.
« La cage sans les oiseaux » n’a pas seulement été la devise de Mussolini. C’est le mot d’ordre, depuis toujours, de la politique française en Corse.
Au XVIIIe siècle, l’instrument de cette politique était la guerre, le fer et le feu.
Aujourd’hui, même si Paris n’a pas renoncé à sa présence militaire et à la répression brutale, ses armes favorites contre notre pays sont la démographie et l’accaparement économique.
La démographie :
Chaque année, 4000 étrangers débarquent en Corse pour s’y installer. Ceux qui viennent de France arrivent bien souvent pour prendre des fonctions à responsabilités, alors même que ces postes pourraient être occupés par nos jeunes diplômés, en particulier ceux qui sortent de l’Université de Corti.
Pendant que des étrangers s’installent comme chefs de service ou dans d’autres fonctions d’encadrement, de trop nombreux Corses ont le choix entre l’exil et la précarité.
Cette situation, inadmissible, est le fruit d’une politique délibérée, visant à noyer notre communauté nationale sous le flot de nouveaux arrivants.
Les nationaux corses ont toujours eu une conception ouverte du peuple corse, composé de Corses d’origine et de Corses d’adoption. Cette conception du peuple corse, qui n’a aucunement vocation à changer, ne concerne pas ceux qui arrivent en pensant que la Corse c’est la France.
Elle ne concerne pas ceux qui sont les instruments d’une politique de substitution ethnique voulue par Paris.
Notre conception du peuple corse ne concerne pas ceux qui arrivent en uniforme, ni ceux qui viennent pour nous commander sur notre terre.
En un mot, notre sens atavique de l’hospitalité ne nous fera pas accepter d’être chassé de notre propre pays.
Ceux qui sont venus en amis ont toujours été bien accueillis, quant à ceux qui viennent en conquérants, nous estimons que le mieux qu’ils aient à faire et de reprendre le bateau dans l’autre sens.

L’accaparement économique :

Aujourd’hui, une gigantesque OPA a été lancée sur la Corse : des multinationales s’emparent de secteurs économiques stratégiques, les spéculateurs font main basse sur notre terre.
Progressivement, le système politique français prépare l’avènement en Corse d’un nouveau pouvoir, tout aussi étranger, mais cette fois de nature financière.
Notre pays a connu une situation identique au XVe siècle, lorsque Gênes avait confié l’administration de l’île à la banque de Saint Georges, de sinistre mémoire.
Aujourd’hui, dans sa funeste démarche, la France a trouvé des complices corses :
Ceux qui parlent de « désanctuariser » leur propre pays.
Ceux qui élaborent un PADDUC livrant la Corse à la spéculation.
Au XVe siècle déjà, certains Corses avaient contribué à préparer la main-mise de l’Office de Saint Georges.
Probablement, comme ceux qui sont aujourd’hui à la manœuvre, y ont-ils trouvé leur compte.
Car c’est bien l’intérêt personnel qui incite ces élus à mettre la Corse à l’encan.
Per u corpu vendenu l’anima.
Ils font penser à cette caricature de dictateur latino-américain d’un roman de Garcia Marquez. Ce dictateur, cupide et ignorant, avait vendu jusqu’à la mer de son pays à une puissance étrangère.
Soyez assurés que si quelqu'un avait fait une telle proposition à nos élus, ils auraient modifié leur PADDUC en conséquence !
Redevenons sérieux : cet accaparement économique est déjà bien avancé et seul un mouvement indépendantiste fort et organisé est susceptible de l’enrayer.
À titre d’exemple, est-ce que nous pouvons accepter ce qu’annonce le Corse-Matin de ce jour, à savoir une action de la BNP pour inciter les Italiens et les Anglais à acheter des biens immobiliers dans l’île ? Et ce alors que les Corses ne peuvent déjà plus accéder à la propriété, et que les banques refusent de consentir des emprunts aux particuliers et entreprises insulaires ? Alors que les banques détournent notre épargne et refusent de jouer le jeu d’un développement productif ?
Est-ce que nous allons accepter cela ?
Notre réponse est claire et sans ambiguïté : c’est non !
***********
Nous en arrivons à la démarche que nous portons aujourd’hui sur les fonts baptismaux : la refondation du mouvement indépendantiste.

Tout d’abord, il nous faut parler de l’indépendantisme.
Etre indépendantiste corse, ce n’est pas une posture idéologique.
L’indépendance, ce n’est pas un slogan.
L’indépendance, nous en sommes convaincus, est la réponse appropriée aux problèmes de la Corse d’aujourd’hui.
Nous avons commencé à travailler, de façon approfondie, sur un projet économique d’indépendance, et consulté, pour ce faire, des experts corses et internationaux. Il nous ont confirmé ce que nous savions déjà instinctivement : l’indépendance est le seul moyen d’enrichir la Corse.
L’échec de la politique française dans notre pays est patent, et les choses ne vont guère s’améliorer.
Si un premier ministre français a choisi de venir en Corse pour annoncer que l’Etat français était en faillite, ce n’est certainement pas innocent. Il aurait pu le dire de Paris ou de Lyon. Il l’a dit en Corse et le message est facile à déchiffrer : les restrictions vont s’appliquer prioritairement à notre pays.
Ainsi, les miettes recueillies par nos élus, en vertu du mensonge de la fameuse « solidarité nationale », vont encore diminuer de volume et, pendant ce temps, nous allons continuer à payer nos impôts au Trésor public français et notre épargne va continuer à être détournée vers la France.
Très vite, l’indépendance deviendra la seule solution économique raisonnable, elle sera notre planche de salut.
Les clanistes en seront pour leurs frais, eux dont la devise, empreinte de délicatesse, était « Munghje Marianna ! » Observons au passage à quoi tenait leur amour pour la France : Munghje Marianna ! Eri, ùn ci era tant’affare à munghje, è avà ci ne serà ancu di menu.
Les indépendantistes - qui n’ont jamais eu pour projet de traire Marianne, mais plutôt de s’en débarrasser - devront s’attacher à convaincre un plus grand nombre de Corses que l’indépendance est à la fois le choix du cœur et celui de la raison.

Mais à côté de ce projet d’indépendance, dont il faudra poursuivre l’élaboration, nous devrons nécessairement formuler des propositions transitoires pour juguler les fléaux qui nous assaillent, en matière d’emploi, de précarité, de foncier. S’agissant également du déclin de la langue corse, notre langue nationale, le sanctuaire de notre identité…
Déjà, des propositions réalistes sont élaborées, dans les secteurs les plus divers, qu’il s’agisse d’agriculture, de tourisme, d’éducation ou de santé publique…
Dans les mois qui viennent, les indépendantistes devront formuler leurs propositions et leur feuille de route pour sortir de la crise.
Mais pour le faire avec force et de façon crédible, il faudra parler d’une même voix et créer l’instrument unitaire dont la Corse a besoin pour assurer la défense de ses intérêts.
Car seuls les indépendantistes unis sont capables d’affronter les forces considérables qui travaillent aujourd’hui contre la Corse et les Corses.

C’est la raison pour laquelle nous nous sommes résolument engagés dans une refondation du Mouvement patriotique.
Corsica Nazione Indipendente réaffirme solennellement sa décision d’entrer pleinement dans cette démarche de refondation.
Avec l’ensemble des formations et des militants inorganisés qui composent la démarche, nous allons continuer à examiner le parcours du mouvement national, de ses origines à aujourd’hui, à évaluer ses acquis et les limites qu’il a rencontrées. Forts de ce bilan, nous élaborerons un projet politique de souveraineté, d’émancipation économique, sociale et culturelle. Nous devrons également préparer les nécessaires adaptations du mouvement aux profondes mutations que notre société connaît aujourd’hui.
Nous conclurons par un message à tous les Corses :
Depuis plusieurs décennies, les indépendantistes se sont attachés à défendre cette terre, à arrêter la main de ceux qui voulaient la défigurer.
Ils ont préservé le peuple corse, sa culture, sa manière de participer au monde, qui serait déjà de l’histoire ancienne sans les sacrifices consentis.
Ils ont commis des erreurs. Quelle action humaine en est exempte ?
Mais ils ont tout donné, parfois jusqu’à la vie.
Aujourd’hui, aucun autre courant politique ne peut se prévaloir d’un tel attachement à notre communauté et d’une telle détermination à la défendre.
Devant les menaces qui se profilent devant nous, devant le travail de construction qui nous attend, il nous faut un outil fiable et solide. C’est cet outil que nous nous proposons de construire.
Avec tous les Corses inaccessibles au découragement.
Avec tous ceux qui ne peuvent envisager le renoncement.
Avec tous ceux qui veulent laisser aux nouvelles générations la terre bénie des dieux dont nous avons hérité.
Evviva u populu corsu !
Evviva a Nazione !

Els 14 detinguts de Batasuna a Iparralde en llibertat sense carrecs

mes de 2000 persones es manifesten a Baiona per denunciar la repressió

Detenció de Xabier Larralde portaveu de Batasuna a Iparralde

No a l'escalada repressiva franco-espanyola

No a l'escalada repressiva franco-espanyola

Estat Català denunciem la nova escalada repressiva contra l'esquerra abertzale dels estats espanyol i francès en plena sintonia. Aquests darreres dies hem vist com s'i.llegaitzava el partit històric ANV que va combatre a la guerra civil al costat dels republicans contra el feixisme i ja va ser il.legalitzat pel dictador Franco. Després hem vist il.legalitzar el PCTV que té un suport electoral de més de 160.000 vots i representació al parlament de Gasteiz. Després, i encara més increïble, la il.legalització de les Gestores que és solament un organisme de solidaritat amb els presoners polítics bascos. I com a etapa final l'entrada en escena de la repressió de l'estat francès contra l'organització política legal Batasuna amb 14 detencions, entre elles els portaveus Xavier Larralde i Jean Claude Aguere que són persones públiques i conegudes tant a nivell de tot Euskalherria com a nivell internacional pel seu treball polític en favor de les llibertats nacionals d'Eskalherria. Aquesta escalada repressiva de l'estat francès fa témer que per pressions espanyoles també es vulgui il.legalitzar Batasuna a l'estat francès.
Estat Català volem mostrar la total solidaritat amb els detinguts en aquesta nova ratzia repressiva a Iparralde i amb el conjunt d'organitzacions de l'esquerra abertzale.

11 de Setembre 2008.Reportatge i parlaments

Robert Surroca i Tallaferro.
militant històric independentista

La manifestació civil convocada per la Diada ja compta amb el suport de 59 entitats.El llistat complert d'entitats que convoquen la manifestació civil per reclamar l'Estat propi són:

Sobirania i Progré

Cercle d'Estudis Sobiranistes

Plataforma pel Dret de Decidir

Plataforma pro-Seleccions Catalanes

Intersindical-CSC

La Xarxa d'Entitats

CIEMEN

CatalunyaAcció

Catalonia Acord

Casa d'Andalusia de Sant Boi

Associació Roca i Farreras

Casal Argentí a Barcelona

Col·lectiu Immi.Cat

Comissió Centenari Estelada

Estatpropi.cat

FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya)

Club FNECAssociació Cultural Espai-Cat

Associació Catalana per la senyera més gran del món

Plataforma per la Sobirania

ADAC (Girona)

Fundació Societat i Cultura

Estudiants en Acció

Revista El Timbal (Baix Gaià)

Comissió de la Dignitat

MAPA (Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació)

Col·lectiu Joan Baptista Basset (Vilanova del Vallès)

Federació d'Entitats Senegaleses

Memorial 1714

Comitè Català de Solidaritat Internacionalista (CCSI)

Independents per Mollet (IxM)

Amics de Josep Sunyol

Associació Lluís Companys

Batzordea La Golfa,

associació de joves (Constantí)

Cercle Català de Negocis

CAL

Fundació Randa Lluís Maria XirinacsGermanies

A. Festa Nacional Països Catalans (Badalona)

COMISSIÓ 11 de SETEMBRE del PENEDÈS

Catalunya Enginyerat SLCol·lectiu CAPBREU (Castellbisbal)
Plataforma per la Llengua (secció territorial de La Selva i secció local de Blanes)

Fòrum Faustí Llaverias (Puig-reig)Horitzó Nacional (Girona)Xarxa de Blocs SobiranistesSobirania i RepúblicaFundació Manuel de PedroloEl BIC, destacament de Catalunya Acció al BerguedàCasal Independentista Bac de Roda, (Roda de Ter, Osona) Som 10 milions Col·lectiu 1714Fundació humanitària Dr. TruetaFundació Nova HistòriaFundació CatalunyaConsum CatalàInstitució Cultural de la Franja de Ponent LA XECNA (Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional) L'Assemblea Nord-Catalana (A.N-C)Col·lectiu l'Armari-Associació de Joves per l'Alliberament SexualCongrés per la Sobirania dels PPCCCercle XXI

Compañeros, Compañeras, un saludo Comunero, en nombre de Izquierda Castellana: Catalunya al igual que Castilla, conmemora su día nacional en la fecha de una derrota militar. En el caso de Castilla el 23 de Abril, la derrota del Movimiento Comunero en Villalar.
Los enemigos de nuestros Pueblos, aquellos que enarbolan la bandera del fascismo español, bajo la que asesinaron, en uno de los mayores genocidios de Europa, a cientos de miles de trabajadores y trabajadoras en los Países Catalán y en el conjunto de pueblos del Estado, recurren frecuentemente al simbolismo de las derrotas que se conmemoran para devaluar la potencialidad y el futuro de nuestras comunidades nacionales. No comprenden que esas derrotas militares, fueron auténticas victorias ideológicas y políticas porque sirvieron para grabar, en el alma de nuestros Pueblos aunque fuera desgraciadamente a sangre y fuego, su identidad nacional de una forma indestructible. Sirvieron también para hacernos comprender que o son ellos o somos nosotros, que el proyecto imperialista español es incompatible con una auténtica existencia normalizada de nuestros Pueblos: ésa fue la lección de 1714, ésa fue la lección de la guerra antifascista de los años treinta y de la resistencia posterior, ésa es la lección de la Constitución neofranquista española de 1978 y ésa es, sin ningún género de dudas, la lección de la actual ofensiva represiva, españolista y antipopular del Estado Español. El Gobierno Español actual, digno heredero de los de Felipe González y Aznar, se empeña en seguir negando los más elementales derechos políticos y económicos a los Países Catalans y al conjunto de Pueblos bajo su jurisdicción. Ante la evidentísima crisis política y económica que están sufriendo sólo tienen una alternativa: * La mentira, la manipulación mediática hasta el esperpento, contestada incluso por medios de comunicación burgueses de Europa. * La represión política hasta extremos demenciales * La superexplotación y la precarización de las condiciones de vida de los trabajadores y trabajadoras. Todo ello envuelto de nuevo en la Bandera Española. Los Países Catalans son una NACION. España es simplemente un proyecto de dominación imperialista, que responde únicamente a los intereses de clase de su gran burguesía, eso sí, dispuesta a mantenerse a sangre y fuego. En 1714 los Borbones alcanzaron la Corona de España ejerciendo un genocidio sobre Catalunya, y hoy siguen con esa tradición, añadiendo a ella el carácter de golfos, corruptos y maleducados, que cada vez ponen más de manifiesto. Juan Carlos I, ese monarca que pretenden ponernos de ejemplo, fue seleccionado, educado y nombrado por el General Franco. Esa es su única legitimidad, nunca refrendada por los/as ciudadanos. Y es cómplice evidente de los últimos crímenes del Franquismo, los del 27 de Septiembre, cuyo 33 aniversario, celebraremos próximamente. Ese personaje que juró para siempre fidelidad a los Principios Fundamentales del Movimiento, y nunca se ha disculpado por ello, es el que encabeza el actual Estado Español. Y aún pretenden convencernos de que ésto es una DEMOCRACIA. En una Democracia el pueblo tiene derecho a decidir, y en este Estado, ni cada pueblo por separado puede decidir su futuro, ni conjuntamente nos dejan decidir sobre la forma de Estado: Monarquía o República. Esto es compañeros/as, el neofranquismo puro y duro que se está ensañando de nuevo en una orgía represiva que afecta muy especialmente a EuskalHerria, Pueblo al que desde aquí envío mi más fraternal saludo, y pedimos que cese la represión contra el mismo. Quisiera tener también un recuerdo solidario para el Pueblo Cubano por la situación dramática que están viviendo en estos momentos, consecuencia de los devastadores huracanes y que como dice el Comandante Fidel Castro ''es una auténtica situación de guerra''. Sabrán salir adelante con el coraje y la solidaridad que les caracteriza. El Proyecto Imperialista Español, más tarde o más temprano será derrotado. El Estado que encarna ese proyecto imperialista y la Monarquía que lo corona, son el enemigo común de nuestros Pueblos y ya ha sido derrotado parcialmente en numerosas ocasiones. Esta crisis económica y política en la que hemos entrado, tiene que saldarse con una victoria definitiva de los Pueblos, porque sólo hay dos alternativas posibles: * O la Profundización en la fascistización y la precarización social, * O la victoria de los movimientos Nacional populares: en ello estamos y en ello seguiremos. Viva Castilla Libre y Comunera Visca Catalunya Viva la Solidaridad entre Pueblos No a la Violencia Machista Barcelona, 11 de Septiembre de 2008

Doris Bengas d'IZCA

CCSI

Brigada Internacionalista Basca d'Askapena

Soberania i Progrès

Catalunya Nord

Oriol Falguera.Comissió 100 anys d'estelada

L´historiador Agustí Barrera, va intervenir al Fossar aquest 11 de setembre, a l´acte organitzat per la Comissió Independentista Fossar de les Moreres. Aquesta és la seva intervenció:
Amics/ gues, patriotes,
Ni els quaranta anys de feixisme franquista, ni els vint-i-cinc d’autonomisme botifler no han aconseguit de deturar el creixement de l’independentisme, entès com la solució del seguit de problemes que tenim com a catalans i com a treballadors.L’autonomisme ha fracassat després de trenta anys, un autonomisme responsable de les apagades de FECSA-ENDESA del juliol d’ara fa un any, pròpies del tercer món, un autonomisme incapaç de resoldre el desgavell de RENFE a rodalies, ni l’ensorrament dels pisos del Carmel el gener del 2004, ni el descarat atac al català al País Valencià, amb el tancament dels repetidors de TV-3, resultat del pacte PSOE-PP i de la inoperància de la Generalitat de Catalunya.No volem l’autonomisme de la crosta espanyolista, ni polítics botiflers fent de lacais de Madrid a canvi de mantenir-se a la cadira, a l’escó al Parlament, el càrrec a la Generalitat, a la Diputació, o els Ajuntaments.Que ja n’estem tips i farts que ens enganyin cada quatre anys, amb la comèdia de les eleccions, amb la democràcia dels Bancs, les Caixes i les multinacionals, la seva democràcia que té per bandera l’euro.Ara fa un any morí donant una lliçó de dignitat JM Xirinacs,la premsa la TV no s’ha n’ha fet ressò, no interessa que ressonin les paraules de JM Xirinacs quan va escriure:Amics, accepteu-meaquest final absolut victoriósde la meva contesa,per contrapuntar la covardiadels nostres líders, massificadors del pobleVolem ésser nosaltres mateixos com a nació, com a poble treballador català, nosaltres mateixos que iniciem el procés de construcció nacional del Països Catalans, perquè com digué la poetessa:Amb el puny tancat m’aferro al filque tot subjectant l’estel dels meus anhelsm’ajuda a enlairar-me cap a l’incert blauQue ja n’hi ha prou d’espoli fiscal, disfressat de solidaritat, ens preguntem per què en un acte de solidaritat cristiana no ens repartim els beneficis dels Bancs, Caixes i multinacionals, que especulen amb els nostres diners. Per què només hem d’ésser solidaris els catalans i a més a més amb qui l’estat decideix ? Una solidaritat que representa el 8,7% del PIB de la Catalunya Principat, que vol dir un espoli de 14.807 milions €/ anuals el 6,4% al País Valencià i el 14,2% a les Illes diners que nosaltres necessitem perquè no hi hagi barracons a les nostres escoles, que no hi hàgin cues a la nostra sanitat, perquè tinguem guarderies per als nostres infants i geriàtrics per als nostres ancians.Com podem seguir suportant aquests índexs d’espoli fiscal, si el 19% de la població catalana ( 1,3 milions de persones) viu amb uns ingressos per sota del llindar de la pobresa. És per això que no volem un finançament just, necessitem que s’acabi l’espoli fiscal, que la riquesa que es produeix a Catalunya s’hi quedi per atendre les necessitats dels catalans. I tot això, en una situació d’increment continuat de l’atur.Enguany fa vuitanta anys de redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana ( l’Havana 1928) aquest hauria d’ésser un dels nostres documents de referència, la Constitució que van aprovar els patriotes catalans reunits a l’Havana. No volem Estatuts ribotejats, retallats, potinejats pel PP-PSOE, volem que el subjecte de decisió sigui el poble català, volem el que diu l’article primer del títol I de la Constitució Provisional de la República Catalana, que diu: El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política es constitueix en estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern la República democràtica representativa.Només hi ha una recepta màgica, per a resoldre aquesta situació de traïció i renúncia de bona part, no pas tots, els polítics actuals, organització i lluita, per a recuperar la dignitat com a poble i aconseguir que els nostres drets no siguin burlats.El camí és la defensa de la terra, és l’organitza’t i lluita sota les sigles de les organitzacions polítiques independentistes que volen transformar la societat per aconseguir el nostre alliberament nacional i social.Visca la terra ¡

Agusti Barrera.Comissió de la Dignitat

MANIFEST 11 DE SETEMBRE 2008

Catalanes i catalans:

Un any més, ens reunim amb motiu de la Diada Nacional, en aquest emblemàtic espai del Fossar de les Moreres símbol de tots els caiguts per les nostres llibertats nacionals.
Molts són els lluitadors catalans que han caigut fruit de la repressió dels ocupants espanyols i francesos. Tots es mereixen el nostre record i agraïment. Però avui volem retre un especial homenatge a Gustau Muñoz, el jove independentista i revolucionari mort per la policia molt a prop d’aquí, al carrer Ferran, ara fa 30 anys.


Avui, un cop més, volem clamar amb força que no acceptarem que es continui vulnerant la voluntat del poble català. I que no ens quedarem de braços plegats davant la imposició espanyola i francesa. Nosaltres no lluitem per defensar les engrunes d'un Estatut autonomista. Nosaltres, els i les independentistes revolucionàries només acceptarem l'Estatut que ens doni la llibertat nacional. Les forces polítiques catalanes constitucionalistes diuen mostrar-se sorpreses de la reacció del govern espanyol del PSOE davant la negociació del nou finançament. Però aquest és el mateix govern feixista amb qui van negociar aquest estatutet de rebaixa. És el mateix al qual van deixar que l'infame Alfonso Guerra li passes el ribot. I ara ni això volen complir. Els partits parlamentaris ens han portat a aquesta situació: No van voler escoltar la ciutadania. Ni després de la primera manifestació del 18 de febrer del 2006, ni després de la de l'1 de desembre passat. Centenars de milers de catalans van clamar que SOM UNA NACIÓ. I les nacions no volen estatuts. VOLEN LA SOBIRANIA. VOLEN LA INDEPENDÈNCIA. Ara fa 300 anys que la nostra nació va començar a ser ocupada a partir del País Valencià. I DIEM PROU! som una nació i tenen dret a decidir. tenim dret a l'autodeterminació. ÉS L'HORA DE LA LLIBERTAT I DE LA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT.

No podem acceptar que governs prepotents siguin del PSOE o del PP dictin el futur del nostre país. Ni podem acceptar que tribunals polítics aliens a la nostra nació com el Constitucional ens diguin si som legals o no com a poble. Fins quan haurem d'aguantar? Cal la unitat de la societat catalana i de l'independentisme en espais d'acció que donin resposta a les continues agressions espanyoles i per tal de fer respectar la voluntat del poble català.

Que quedi clar que continuarem lluitant des de tots els Països Catalans per una nació lliure i justa. Hem de construir el nostre país, amb tothom i per a tothom. Després de gairebé tres segles d'ocupació espanyola cal que cridem per fer sentir la veu d'un poble oprimit i ultratjat. Per la memòria de tots els lluitadors catalans que ha deixat la vida pel camí. LA RESISTÈNCIA CONTINUA.


Però la defensa del país no passa només per la lluita contra Espanya i França. També passa per lluitar contra les destructives infrastructures que es volen fer sobre el nostre territori, en contra de la voluntat popular i al servei dels interessos capitalistes.
El TAV ja és una realitat fins a Barcelona i ara continuarà trinxant territori cap el nord del nostre país. El govern tripartit permet que el quart cinturó tiri endavant enganyant a la gent del Vallès. I la línia de Molt Alta Tensió, la MAT comença a estar en marxa obviant la voluntat de milers de catalans del nord del país que s'han mostrat en contra, a banda i banda d'aquesta frontera artificial que ens imposen espanyols i francesos. També hem pogut comprovar que el perill de transvasaments encara no està ni de bon tros eliminat.
Lluitar pel país vol dir lluitar per tancar d'un cop aquestes perilloses centrals nuclears que no paren de tenir incidents amagats per les empreses, mentre els governs es limiten a posar multes que fan riure. Les grans empreses elèctriques guanyen muntanyes de diners a costa de la nostra seguretat. No us heu preguntat perquè quatre de les vuit centrals nuclears espanyoles, LA MEITAT, estan als Països Catalans?. I una cinquena no està en marxa a Vandellòs perquè es va haver de tancar per l'accident nuclear més greu d'Europa després de Txernòbil.

Lluitar per la construcció nacional també és lluitar contra la precarietat laboral. I ara encara més en plena crisi econòmica en què el capital voldrà fer pagar als de sempre, als febles, al poble, els plats trencats després d'haver acumulat fortunes especulatives durant anys. Les immobiliàries especulen mentre la gent no té accés a un habitatge digne. I les empreses especulen amb els treballadors i treballadores mitjançant les deslocalitzacions.

Hem de seguir denunciant la negació dels nostres drets lingüístics i de la nostra identitat. El català està esquarterat i afeblit. Discriminat i en algunes parts de la nació perseguit. Mentre des d'Espanya tornen els Manifiestos feixistes contra la nostra llengua i en favor de la imposició del castellà. Però aquest poble ja va saber donar resposta com cal a altres manifiestos de la història. I ara ho tornarà a fer.

Cal lluitar. Solidàriament amb la resta de pobles en lluita. Però a casa nostra, si nosaltres no lluitem, ningú no ho farà per nosaltres.
Cal plantar cara ara més que mai. Contra Espanya, contra França i contra aquest sistema capitalista i patriarcal depredador. Cal passar a l'acció. L'Estat està entrant en una profunda crisis d'identitat i de cohesió i cal aprofitar-ho. Les reformes autonòmiques del PSOE ja no aconsegueixen convèncer a ningú. L'alliberament nacional, la construcció d'uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes, serà una realitat si ens unim en la resposta. Serà una realitat si nosaltres, catalans i catalanes, ho volem. El camí és dur, però la fita és la llibertat.

VISCA LA REÚBLICA CATALANA INDEPENDENT!!

VISCA ELS PAÏSOS CATALANS LLIURES!!

VISCA LA TERRA!!

Comissió Independentista Fossar de les Moreres