Article clarificador aparegut fa uns dies a Vilaweb, amb l´economista Guillem López Casasnovas.
L'economista Guillem López Casasnovas parla de la situació econòmica, de les operacions d'endeutament públic i de la nova regulació financera
El govern espanyol va anunciar el nou requisit de solvència de les caixes: un 10% de capital principal. És una nova fita en l'ofensiva de l'estat contra el model de caixes, que se suma a la controvertida relació de poder econòmic de l'estat i les comunitats autònomes. L'obligació d'obtenir un permís d'endeutament imposada als governs català, balear i valencià, també és motiu de comentari del doctor i catedràtic de la UPF i conseller del Banc d'Espanya, Guillem López Casasnovas.
Quina és la política prioritària per a reactivar l'activitat i el creixement econòmic?
Recuperar prestigi internacional, de país seriós que som i volem continuar essent, competent i competitiu, perquè els inversors vegin tot allò de bo que tenim. Atents a fer-ho sense renúncies, sense amagar fets diferencials, com, fins i tot, els de la llengua i de la cultura, que a primer cop d'ull des de fora poden fer l'efecte de no ser competitius, però que ho son: l’obertura al món, el multilingüisme, una cohesió social més gran.
L'emissió de deute dels governs català, balear i valencià no empenyora el futur?
El deute de la Generalitat hauria de ser un deute de l'estat o avalat per aquest, no 'segmentat' ni denigrat per insolvent com sembla que volen alguns gestors de l'estat. L'emissió i el recurs als capitals hauria de ser cosa dels nostres representants de l'administració general de l'estat –no entesa com a administració central. Les comunitats autònomes són també estat, que costegem entre tots.
Quin impacte té l'espoliació fiscal en el dèficit públic dels Països Catalans?
Si per espoliació entenem la diferència entre el finançament que l'administració central de l'estat ens atorga i el que tindríem, si avui ens financéssim exclusivament amb la nostra renda i riquesa, tot. No tindríem dèficit.
Es pot parlar d'autonomia financera si per a endeutar-se o refinançar el deute cal un permís del govern espanyol?
La del deute de fet sembla que finalment és l'única corresponsabilitat fiscal de veritat; en realitat, avui és una responsabilitat total. És incoherent que amb un mal finançament de l'administració estatal aquesta després deixi sola l'administració autonòmica davant els mercats exteriors.
El concert econòmic milloraria un 70% el finançament de Catalunya. Quins inconvenients té aquest model per Catalunya?
Les reaccions contràries de tota la resta d'estat, que perdria una part de la redistribució favorable de què frueix. L'impacte d'aquestes reaccions i la valoració que en faria la societat catalana és opinable. Però no em pertoca a mi, com a acadèmic, d'opinar-ne aquí.
Des d'un punt de vista estrictament econòmic, la millor situació per al nostre país seria la independència?
Tot i essent probable, val a dir que hi ha més factors que no els estrictament econòmics. Però, d'aquests altres factors no 'estrictament econòmics', no em correspon d'opinar-ne com a economista.
Les entitats financeres deixen de donar crèdit a les famílies per comprar deute públic 'sense risc'. És cert que no té risc el deute públic en la situació actual? Quines conseqüències té aquest canvi d'orientació en la política de les entitats financeres?
És un perill que s'ha d'evitar. La millora del ràtio entre capital més reserves respecte d'actius ponderats per risc es pot fer tant augmentant el numerador com disminuint el denominador. El primer és capitalitzar; el segon pot consistir a substituir crèdits de l’economia productiva per deute públic, que amb avals europeus, o sense, té per definició un risc més baix o nul.
I que us en sembla, dels nous requisits imposats a les caixes?
La nova regulació sobre la liquiditat aprovada per Basilea deixa molt clar el principi bàsic que el risc de liquiditat no es combat exigint més capital, sinó amb unes taxes de liquiditat, com el d'un coixí de trenta dies perquè les autoritats tinguin un marge per a actuar; i una altra taxa d'estabilitat, que és una estructura financera sanejada. La nova proposta espanyola no sembla que respecti aquest principi.
La nova regulació de la liquiditat de Basilea no fa diferències entre les entitats que cotitzen i les que no, entre més coses perquè l’accés als mercats majoristes no depèn d'aquest factor (per exemple, la Caixa sempre ha pogut accedir als mercats majoristes sense dificultats), sinó d’uns altres, com la dimensió, el ràting, el risc sobirà, la transparència en el mercat, la credibilitat del balanç...
Quins altres perills s’entreveuen en la nova regulació financera?
La proposta sembla que no distingeix l'endeutament segons el termini dels venciments. No és igual una emissió que venç al cap de sis mesos que una que venç al cap de quinze anys. A més, la nova regulació de Basilea, en la part que exigeix fonts de finançament estables per a encarar les necessitats de finançament, considera entre les fonts estables el 100% de les emissions a més d'un any i, en canvi, només entre el 80%i el 90% dels dipòsits minoristes –particulars i petits negocis. Una vegada més, la proposta espanyola sembla que no segueix la nova regulació mundial.
Com veieu la reacció de les caixes catalanes, valencianes i balears? Prenen un bon camí?
En general són camins diferents; n'hi ha que són clarament millors que no pas els altres, al meu paper, però cal ser sensibles a la importància del moment i cal deixar fer la feina als responsables, i jutjar-los, si cal, al final. Entre les oportunitats perdudes amb camins diferenciats, dues caixes catalanes, una d'illenca i una de valenciana, ja naveguen avui per mars llunyanes i sota banderes de conveniència i/o obediència no catalana. Però, de nou, això és opinable i no em toca a mi de valorar-ho.
