UNILATERALITAT.

La via de la unilateralitat ha d' estar sempre oberta (sigui amb declaració DUI, o amb referèndum RUI), per a nosaltres és més directe el primer . De fet és la darrera, però també l' única via. Fa uns dies Vilaweb ens feia un extens article de lliçons sobre vies unilaterals. Unes vies que han utilitzat la gran majoria de països del món, però en aquest cas sobre exemples més propers en el temps:

 L’aprovació aquest dimecres de les conclusions de la comissió del procés constituent, en el ple del Parlament, han suposat un desacatament al Tribunal Constitucional, posant la sobirania del Parlament per sobre del Tribunal. Albiol, en el ple, considerava la votació un cop al Tribunal Constitucional i afirmava que es trencava l’ordenament jurídic espanyol. Tenia raó.

L’acció de dimecres activa definitivament el mecanisme unilateral, segons la primera conclusió aprovada, degut a que no s’ha deixat ‘cap marge d’acció per al reconeixement del dret de decidir del poble català en l’interior del marc jurídic constitucional i legal espanyol’. El mateix exdiputat d’EUiA, David Companyon, sentenciava en una entrevista a VilaWeb que ‘si la teva disjuntiva és que el referèndum ha de ser pactat, o no serà, ja dius que no serà’. Per tant, s’ha arribat al punt en que es fa evident que sense la possibilitat de la via unilateral, simplement no existeix el procés. La unilateralitat com a mètode per assolir la independència és un mecanisme que ha estat utilitzat per moltes nacions ara independents i hi ha lliçons a aprendre de les seves experiències.

La democratització dels estats.
En el passat la violència havia marcat gairebé sempre les independències de les nacions. Però en les darreres dècades l’assumpció dels valors democràtics i pacífics per part de molts estats ha permès arribar a independències acordades, fetes de muti acord. Si abans de la Segona Guerra Mundial només s’havien produït tres referèndums d’independència, a partir d’aquell moment ja se’n han produït desenes.

L’exemple més clarificador és com ha evolucionat l’actitud del Regne Unit amb el pas dels anys. Si el 1933 considerava que Austràlia Occidental no tenia dret a separar-se de la Federació Australiana per ser aquesta ‘indissoluble’, en canvi el 2014 acceptava un referèndum escocès malgrat que l’’Act of Union’ entre Escòcia i Anglaterra remarcava també que la unió era ‘per sempre’. Aquesta evolució cap a la solució democràtica dels problemes, que s’ha produït al Regne Unit o Canada, no s’ha produït en altres estats, però. I per això els mecanismes unilaterals han estat utilitzat per moltes nacions, en molts casos amb patrons similars. Podem explicar, per això, quines són les diverses fases de la unilateralitat.

La primera fase: l’assoliment de la majoria social.
En la primera fase s’acostuma a canalitzar el sentiment nacional i de greuge cap a l’estat a través de la premsa i de les mobilitzacions socials, posant un especial èmfasi a l’hora de mostrar la impossibilitat de reformar l’estat del qual et vols separar. A Eslovènia el procés va agafar força el 1987 amb la publicació de diversos articles sobre les condicions polítiques i socials en que es trobava aquesta república, aleshores iugoslava, així com sobre la possibilitat de democratització i assoliment de la plena sobirania, en contraposició a les demandes centralitzadores sèrbies. L’oposició eslovena era especialment critica amb l’exèrcit.

El punt àlgid arribaria amb la filtració el març de 1988 de documents secrets del Comitè Central de la Lliga dels Comunistes, on s’explicava com s’hauria de portar a terme la instauració de la llei marcial a Eslovènia, un fet que va aixecar una gran polèmica i fortes protestes de la població. Poc després eren detinguts els responsables directes de la publicació, tres periodistes i un oficial de l’exercit. La reacció immediata dels eslovens va ser crear el Comitè de Protecció dels Drets Humans, que donaria lloc a la ‘Primavera eslovena’. Es van convocar mobilitzacions contra el procés penal en marxa que van arribar a concentrar 40.000 persones i es van recollir 100.000 signatures per l’alliberament dels ‘Quatre de Ljubljana’.

A les tres repúbliques bàltiques també es va produir una mobilització popular, coneguda en aquest cas com ‘La Revolució Cantanda’, degut a que en les manifestacions es cantaven cançons prohibides per la URSS com a forma de reivindicar la independència. Les protestes sobiranistes, es mesclaven amb la defensa dels drets humans i per exemple, en el cas letó, amb protestes ecològiques per exemple contra els projectes de Moscou de construir el metro de Riga i una planta hidroelèctrica. A Lituània, la Lliga de la Llibertat va recollir 1.200.000 signatures per exigir la retirada de les tropes soviètiques.
Però, el gran esdeveniment en totes tres repúbliques va ser la Via Bàltica, una cadena humana que va unir les tres capitals al llarg de 560 km. per exigir la independència dels tres països. Es va fer el 23 d’agost de 1989, coincidint amb el 50è aniversari del Pacte Nazi-Soviètic que es va repartir Europa deixant Lituània, Letònia i Estònia en mans de la URSS.

La segona fase: de la mobilització social a la política.
La següent fase porta a la transformació d’aquests moviments civils sobiranistes en partits polítics independentistes quan es constata la incapacitat de modificar l’estat a través de la pressió popular. A Eslovènia i Croàcia, mentre els governs reformistes cercaven una reforma confederal per acontentar la població, els serbis s’oposaven i apostaven per més centralització.
L’estiu de 1989 va aparèixer a Eslovènia una proposta de federació asimètrica iugoslava, que donés més competències a Eslovènia, inclosa l’autonomia militar. La proposta va portar a unes esmenes a la Constitució Eslovena, aprovades el 27 de setembre de 1989, on entre altres reformes es legalitzava el multipartidisme i Eslovènia es reservava el dret a finançar només les institucions federals que consideressin adequades. Com a resposta, els serbis van intentar fer un ‘míting de la veritat’ a Ljubljana, que va ser impedit per les forces d’ordre eslovenes i van iniciar un boicot econòmic a Eslovènia. Els nous partits sorgits en aquell moment formarien immediatament l’Oposició Democràtica Eslovena (DEMOS), amb la demanda d’un estat independent a l’estil de les democràcies occidentals.

En una altre república balcànica, a Croàcia, es formava en aquella època la Unió Democràtica Croata (HDZ), gairebé clandestinament. El partit es va fundar el 17 de juny de 1989 però no va ser registrat fins l’11 de gener de 1990 quan es va permetre la creació de nous partits polítics.

El cop definitiu al projecte iugoslau seria el Congrés de la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia de gener de 1990. Eslovènia va demanar reformes cap a la confederació però els serbis, favorables al centralisme, van bloquejar-les totes, provocant que els eslovens abandonessin el Congrés. Davant aquest fet, els croates van marxar també, en refusar els serbis ajornar-lo. Macedonis i bosnians es van negar a seguir fins que no es solucionés la situació. I això va significar la fi de la Lliga dels Comunistes, tancant la porta a qualsevol reforma acordada amb el que era l’estat central.

En els països bàltics també apareixen corrents reformistes i sobiranistes, que en un inici no havien de ser partits, però que s’hi convertirien. A Lituània, inicialment el moviment Sajūdis demanava drets civils, desnuclearització i retirada de les tropes soviètiques, així com propietat privada i llibertat d’empresa. El 1989, assolien com a grup de pressió una reforma constitucional de caire nacionalista, l’emissió de programes lituans a la TV i la negativa a finançar més programes d’energia nuclear. En un principi no s’enfrontaven al govern lituà però la col·laboració es trencà quan el govern es va negar a fer una Declaració de Sobirania. Llavors, el moviment es va tranformar en partit independentista.

A Estònia, també es van produir reformes per part del Partit Comunista d’Estònia, sota la pressió del Front Popular d’Estònia. Es va proclamar la superioritat de les lleis estonianes sobre les de la URSS (16 de novembre de 1988), així com la legalització dels partits i la convocatòria d’eleccions pel 18 de març de 1990. A Letònia, sota la pressió del Front Popular de Letònia, també s’aprovà el multipartidisme, així com considerar nul·la l’annexió soviètica i es van convocar eleccions. El Front en un primer moment donava suport a les reformes de Gorbatxov, reclamava sobirania dins l’URSS, la oficialitat del letó, així com la creació d’un Comitè Olímpic Propi. Però, l’octubre de 1989 el Congrés del Front també aprovà mocions a favor de la independència nacional i el multipartidisme.

Tercer pas: Els independentistes assoleixen el govern i preparen la independència.
El tercer pas, és quan els independentistes assoleixen el govern i porten l’autogovern al màxim fins assolir la independència. Els recursos econòmics i també, en aquests països no-democràtics, el control de les forces d’ordre són claus per l’èxit del moviment independentista. La convocatòria de referèndums d’independència, en molts casos, ajuden a legitimar les declaracions.

A Eslovènia, el mes d’abril de 1990 es celebraven eleccions i els partits de la coalició independentista DEMOS vencen amb el 55% dels vots. En aquesta situació i en un país que no era encara totalment democràtic era clau el monopoli de la força. Per això l’exercit iugoslau va ordenar fer-se amb tot l’arsenal de la Defensa Territorial Eslovena (un cos militar auxiliar), per por de que fos utilitzada per crear unes forces armades. Però els eslovens, anticipant el moviment, havien creat ja una estructura de comandament secret, transferint l’arsenal a una insignificant i antiquada institució similar a una Guàrdia Nacional (MSNZ). A la vegada va mobilitzar 21.000 membres de la Defensa Territorial cap a aquesta nova estructura. Quan l’exercit va anunciar que la Defensa Territorial seria reemplaçat per un sistema centralitzat ja era massa tard.

En el cas croata, els independentistes, per a sorpresa dels comunistes, també van vèncer en les eleccions. Aquest fet va portar als serbis a boicotejar el Parlament, prendre el control de les zones de majoria sèrbia i cercar deslligar-se de Croàcia. En la primera sessió parlamentaria ja es va apostar per crear una nova Constitució, canvis polítics, econòmics i canvis socials. Aprovant al desembre una nova Constitució. Paral·lelament es va produir una purga d’empleats serbis a l’administració, que tot i representar el 12% de la població croata, eren el 17% dels funcionaris i prop del 30% en el Ministeri d’Interior (especialment dins la policia).

A més, tant el govern eslovè com el serbi van decidir no contribuir al pressupost de la Federació, reduint de manera important la capacitat d’aquest. Com a ultimàtum, a l’octubre de 1990, eslovens i croates van proposar mantenir Iugoslàvia unida convertint-la en una confederació d’estats independents. Amb un espai econòmic comú, política exterior comuna (juntament amb les pròpies de cada República), moneda comuna i una aliança militar similar a l’OTAN. Aquesta proposta va ser rebutjada per Sèrbia. El 23 de desembre de 1990 les institucions eslovenes porten a terme un referèndum d’independència on el 89% dels votants ho fan a favor d’un estat independent. Els croats el celebrarien el 19 de maig de 1991, i amb una participació del 83%, van tenir un 93% de vots favorables.

També en les tres repúbliques bàltiques les forces independentistes van guanyar les eleccions. A Lituània, les eleccions es van celebrar el 24 de febrer, amb victòria independentista. L’11 de març ja s’abolia la censura i es declarava la independència, sent restablerta la constitució de 1938, a la vegada que exigien la cessió del control de duanes i fronteres. Però, el bloqueig econòmic de la URSS i la tensió amb els russos i polonesos de Lituània va fer ajornar la declaració fins el 2 de gener de 1991.

En el cas estonià, el Parlament va declarar el poder soviètic il·legal al país, proclamant un període de transició per restaurar la República d’Estònia, assolint així la independència gradualment. A l’abril s’aboleix el servei social obligatori i es crea una nova policia i forces d’ordre. El següent pas va ser deixar de pagar al tresor soviètic i s’inicia la transició al lliure mercat. El 3 de març del 1991 la declaració d’independència d’Estònia s’aprovà en referèndum amb un gran percentatge de suport (77,8% dels votants) i l’endemà al cop d’estat fracassat a Moscou (19-21 d’gost), la república proclamava la restauració de la seva independència i rebutjava la legislació soviètica.

A Letònia la victòria independentista va comportar una declaració d’independència, recuperant la constitució de 1922. A més es va obrir un polèmic registre ‘d’únicament letons’, on es van inscriure 807.000 ciutadans. El gener els tancs soviètics es van dirigir a Riga però es van trobar amb el que es va conèixer com ‘els dies de les barricades’, on gairebé 700.000 ciutadans van sortir al carrer per construir barricades i murs. Davant el caràcter pacífic, no van poder declarar l’estat d’emergència i es van acabar retirant. Finalment, el referèndum d’independència es va fer el 3 de març de 1991, amb un 73,88% dels vots van ser a favor.

Quart pas: la declaració d’independència.
El pas final són les declaracions de sobirania, on es remarca que les lleis de l’estat no tenen valor en el territori i finalment la declaració d’independència.

A Eslovènia, El 20 de febrer el Parlament declarava que el govern federal no tenia ja cap autoritat sobre Eslovènia. El 8 de maig el Parlament aprovava la Declaració de Dissociació, que independitzava el territori totalment, fent-se efectiva aquesta el 26 de juny. La independència es va declarar el 25 d’aquell mes de juny. Aquest fet va suposar una guerra de deu dies, en una contraofensiva ben plantejada pel govern eslovè. Els eslovens van prendre el control fronterer (el 40% del pressupost federal provenia de les taxes de duana per Àustria i Itàlia), obligant l’exercit iugoslau a fer els primers trets. El 15 de gener de 1992 Eslovènia era oficialment reconeguda per tots els estats membres de la Comunitat Europea, incorporant-se a l’ONU el 22 de maig del mateix any. Dos dies abans de la declaració d’independència els ministres d’afers exteriors de la Comunitat Europea i els Estats Units van pactar no reconèixer una declaració d’independència unilateral d’Eslovènia i van advertir en públic que Eslovènia no entraria mai a formar part de la Unió Europea. Les amenaces no van durar no un sol dia.

En el cas croata, el 21 de febrer el parlament posava la constitució per sobre les lleis iugoslaves i redactava una resolució de dissociació. Finalment el 25 de juny de 1991, el Parlament declarava la seva independència. L’endemà era reconeguda per Eslovènia, però totes dues nacions acordaven al mateix temps una moratòria de tres mesos sobre la declaració per evitar més tensions. Lituània va ser l’únic estat que va reconèixer Croàcia el 30 de juliol. El 8 d’octubre en finalitzar la moratòria, la independència es va fer efectiva. La Comunitat Econòmica Europea la reconeixeria el 15 de gener de 1992 i l’ONU el maig de 1992.

En el cas lituà, que havia posposat la independència, el desembre Lituània no va firmar el nou Tractat de la Unió de la URSS, pensat per evitar la independència i el 2 de gener la van proclamar. En aquell moment 10.000 soldats soviètics van travessar la frontera per obligar a fer el servei militars als joves. L’11 de gener un miler de voluntaris es tanquen al Parlament, amb armes de caça i còctels molotov, sent assetjats per 5.000 soldats. Quatre dies més tard ja són 15.000 els concentrats davant el Parlament i el 17 es va convocar una manifestació en l’enterrament de 14 manifestants morts per l’exercit. La manifestació reuneix 500.000 persones amb el bisbe Julijonas Steponavicius al capdavant. Finalment, el 31 de gener es retiren la majoria de les tropes i triomfa la independència.

Els letons, per la seva part, veient la reacció a Lituània, van fer les barricades arreu de la capital, que es van mantenir fins la tardor de 1992. Fins i tot després de proclamar la independència el 21 d’agost de 1991 (després el cop d’estat fallit) i fins i tot després de ser reconeguda per la URSS al setembre de 1991, les barricades es van mantenir.

Els estonians també es van negar a signar el nou Tractat de la Unió i en aquest país també es van crear múltiples barricades a Tallinn per a protegir el Congrés dels tancs soviètics. Era habitual la concentració de població davant les estacions de ràdio i TV per a servir d’escut humà davant possibles atacs. Finalment el procés gradual d’independència seria proclamada després l’intent fallit de cop d’estat. Fet que va provocar que no es produís vessament de sang.

Aquests exemples recents, a Europa, demostren que fins i tot en estats no democràtics ni l’amenaça militar no ha pogut aturar els processos d’independència unilaterals. Processos que han finalitzat en estats independents reconeguts internacionalment, malgrat l’amenaça de fer-ho que sempre ha estat sobre la taula fins el minut abans de la proclamació.

EL T.C. I VOTACIÓ DE LES CONCLUSIONS DE LA COMISSIÓ D' ESTUDI DEL PROCES CONSTITUENT.

El ple del Parlament de Catalunya que comença avui plantarà cara a l’amenaça del Tribunal Constitucional espanyol pel que fa al debat i votació de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent. Junts pel Sí i la CUP demanaran que aquest punt sigui inclòs en l’ordre del dia i forçaran una votació amb els 72 diputats que tenen. Fonts de tots dos grups expliquen que han parlat sobre com i quan ho faran, i que en algun moment del ple reclamaran una alteració de l’odre del dia per a incloure un punt de debat i votació de les conclusions.

La direcció de JxSí es va reunir ahir i va refermar aquesta decisió, ja manifestada també per la CUP la setmana passada. A hores d’ara, encara no se sap quin dia i a quina hora tenen previst de reclamar que es faci aquesta votació.

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) va avisar que no es podia fer res que derivés d’aquesta comissió, perquè considerava que s’incompliria la seva resolució contrària a la declaració del 9-N i tot allò que n’emanés.

Fermesa dels grups malgrat la negativa de la mesa del parlament
JxSí i la CUP ja havien avisat dels seus plans la setmana passada, aprofitant que l’article 81.3 del reglament del parlament permet que s’alteri l’ordre del dia si ho acorda el ple a proposta del president o bé a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres de la cambra.

Dimecres passat, en la reunió de la junta de portaveus i de la mesa, tant JxSí com la CUP van demanar que les conclusions de la comissió d’estudi fossin incloses en l’ordre del dia del ple d’aquesta setmana. Però la mesa, en una reunió extraordinària, va decidir de no fer-ho.

‘Els grups, malgrat el que decideixi la mesa, continuarem endavant’, va dir la portaveu parlamentària de Junts pel Sí, Marta Rovira. Va explicar que estarien pendents de la decisió fins divendres, però ja va avançar que anirien fins al final perquè aquestes conclusions poguessin ser ratificades pel ple. ‘Tenim tota la legitimitat i tenim la majoria parlamentària suficient. No entenem que hi hagi cap obstacle, ni tan sols reglamentari’, va dir. I va reivindicar el dret del parlament de fer un debat.

Per una altra banda, la diputada de la CUP Eulàlia Reguant va dir que pel seu grup la posició del TC no tenia importància. ‘Ens preocupa poc el TC –va dir–. Veient que durant quaranta anys ha estat incapaç de garantir un dret com el de l’habitatge, ens preocupen poc aquestes interlocutòries i aquest tribunal, que no fa ni ha fet mai la seva feina.’ I afegí que la CUP s’estimava més que aquest incident d’execució del TC no alterés el funcionament normal de la cambra, és a dir, que fos la mesa que fixés l’ordre del dia del ple i que les conclusions ja fossin incloses entre els punts que es votaran a partir d’avui.

Però no va ser d’aquesta manera i, per tant, la CUP i JxSí impulsaran que s’alteri l’ordre del dia del ple d’aquesta setmana i que s’hi incloguin, doncs, les conclusions.

ENFONSAMENT ECONÒMIC I RATIFICACIÓ DEL PROCÈS CONSTITUENT.

Després de la trobada-teatre del Conseller d' economia i vicepresident català i la vicepresidenta espanyola a Madrid. Trobada necessària perquè mai puguin dir que els representants catalans no van a les reunions o "no volen dialogar". Però a efectes pràctics res de res, com deia el mateix Jonqueras.
I no esmentem la tàctica del govern espanyol patètica de "arreglar les xifres per no caure en multes europees", "dir que els endeutaments més grans venen de le autonomies i dels municipis", treure diners dels fons de pensions o augmentar el deute extern a més del 100% del PIB. Els compte espanyols són patètics i alguns diaris europeus no tenen gaire bona opinió den Montoro i De Guindos. Tenen un problema, però ens collen a nosaltres.
Després del que estem veient dia a dia, potser caldria que les conclusions sobre el procès constituent entressin a l' ordre del dia del darrer ple del Parlament.
Cal que anem avançant i no només simbòlicament, esperem que es puguin ratificar en sessió plenària.  

Les conclusions sobre el procés constituent queden fora de l’ordre del dia de l’últim ple del parlament

JxSí i la CUP forçaran que es puguin debatre i ratificar en sessió plenària

La mesa del Parlament de Catalunya ha convocat ja el ple de la setmana vinent —l’últim abans de les vacances— i ha mantingut la seva decisió de no incloure les conclusions de la comissió d’estudi sobre el procés constituent en l’ordre del dia. Així ho va decidir dimecres, limitant-se a prendre nota de les conclusions però sense donar a aquesta qüestió una tramitació específica. El dia anterior, el Tribunal Constitucional espanyol havia advertit la mesa que havia d’impedir ‘qualsevol iniciativa’ que impulsés el procés constituent. JxSí i la CUP havien demanat que s’inclogués aquest assumpte, malgrat el que digués el tribunal i ja van avançar que forçarien que les conclusions es puguin debatre i ratificar en sessió plenària. Es pot alterar l’ordre del dia si ho acorda el ple a petició de la presidenta, de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels diputats.

ACTE D' ESTAT CATALÀ A ST. ANDREU

Estat Català davant l'aixecament feixista del 18 de juliol del 36

Acte d'Estat Català  a Sant Andreu
Xerrada i debat al bar del centre cultural "Els Catalanistes" Sant Andreu
Parlaments:
Jordi Bosch de les JEC presentarà l'acte
Tomàs Callau, historiador i secretari general d'Estat Català
Jordi Miró ,president d'Estat Català
Carrer de Ramon Batlle, 9, 08030 Barcelona
Dimarts19 de juliol a les 19,30
Metro Sant Andreu 

CRISTÒFOL SOLER: "ESPANYA ES UN ESTAT FALLIT; CAL MARXAR DE PRESSA".

Bé, ja hem vist els resultats de l' ANC. I creiem molt correctes les declaracions de la Carme Forcadell, Presidenta del Parlament català, l' objectiu és continuar seguint el full de ruta i si hi ha consens estan oberts a incloure el referèndum. Però no hauríem de passar els carros davant dels bous.
Dit això i coincidint amb la celebració de la diada del Pi de les Tres Branques, aprofitem per penjar l' entrevista de Vilaweb a en Cristòfol Soler (President de l' Assemblea Sobiranista de Mallorca) i amb el qual coincidim tant en l' opinió que Espanya és un estat fallit, com en l' opinió de que hem de marxar de pressa.
I si algú encara no ho veu políticament que miri els números (economia) i s' acabarà de convèncer ràpidament:

Cristòfol Soler: ‘Espanya és un estat fallit; cal marxar de pressa’

Entrevista al president de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, que avui és a l'Aplec del Pi de les Tres Branques

Cristófol Soler, president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, és avui a l’Aplec del Pi de les Tres Branques. Hi fa una intervenció al costat del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, la vice-presidenta al País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent, Paulí Fontoba; i la representat de l’ANC de Catalunya Nord, Daniela Grau. Hem parlat amb Soler per saber quin missatge vol fer arribar als assistents a l’Aplec i per demanar-li quina és la situació del sobiranisme a les Illes després de les eleccions espanyoles de juny. Soler, ex-president del govern balear pel PP, defensa la fraternitat i la intensificació de relacions entre els territoris de ‘la gran nació catalana’. I demana als catalans del Principat que vagin de pressa a marxar d’una Espanya que ‘és un estat fallit’.

—Quin missatge portareu des de les Illes a l’Aplec del Pi?
—Bàsicament, la idea de fraternitat entre tots els territoris històrics que formem la gran nació catalana. Aquesta és una idea que tenim molt clara. Com sabeu, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, l’Assemblea Nacional Catalana i la Plataforma pel Dret de Decidir del País Valencià vàrem constituir l’abril passat la Confederació d’entitats sobiranistes dels Països Catalans. Això ja és una eina que tenim en comú per a fer feina. Per avançar com a gran nació, com a agrupament d’això que en diuen Països Catalans. Jo pens que realment el nom correcte és el de gran nació. Històricament, el nom era aquest. Nosaltres, amb commemoracions com la del Tricentenari ens han fet veure aquesta qüestió. En aquest moment, de totes totes, volem enviar un missatge de fraternitat als principatins. Perquè tal vegada passen en aquest moment per una situació d’atac des de les clavegueres de l’estat espanyol.

—L’atac serà cada vegada més ferotge…
—No havia trontollat mai tant el sistema democràtic —d’aquesta democràcia entre cometes. Els catalans del Principat estan aguantant ara una envestida amb tots els mitjans de les clavegueres. És una situació que no és fàcil d’aguantar per un país. Aquest és el missatge de germandat que volem transmetre. Els volem encoratjar a continuar endavant. Perquè tenim cada vegada més la convicció que, després d’ells, hi anirem nosaltres. Ens quedarà molta feina a fer, però el procés del Principat serà un gran catalitzador. Ho dic des d’un país que és el que pateix més espoliació dins del conjunt de l’estat espanyol.

—Els canvis de govern al País Valencià i a les Illes ha afavorit la reconstrucció de ponts institucionals?
—Ha millorat des del moment que no hi ha governs en contra. Cal tenir en compte que no hi ha governs a favor. Des de les Illes i del País Valencià, s’està parlant d’una millora del sistema de finançament autonòmic. Nosaltres, des de l’ASM, és una pantalla que ja tenim passada. No creim que sigui possible un nou sistema de finançament autonòmic. Perquè el sistema espanyol es basa en treure profit del nostre finançament. Parlar d’un finançament just dins l’estat espanyol és parlar d’un impossible. Fa tres-cents anys que l’estat espanyol viu de les aportacions dels territoris de parla catalana. Mallorca i Eivissa, des del 1715 que són espoliades. I la cosa encara dura. I al País Valencià i el Principat, també. No hi pot haver un sistema de finançament just que no perjudiqui els nostres territoris. Què fa la presidenta Armengol parlant del finançament autonòmic amb el president Puigdemont, que ja està en tota una altra dimensió? Que no ho veuen que ja van denegar el pacte fiscal a n’Artur Mas? Demanar un nou sistema de finançament just és no viure en la realitat.

—El sobiranisme ha viscut una certa convulsió a les Illes aquests últims mesos. Més va aliar-se amb Podem per a les eleccions i va néixer una formació nova: Sobirania per a les Illes. Està més reforçat o afeblit ara?
—Primer de tot, hem de tenir en compte que mai en unes eleccions espanyoles s’havia presentat una candidatura sobiranista identificant-se com a tal i explicant el seu ideari amb claredat. Aquesta vegada no veiem la possibilitat que hi hagués una coalició electoral de partits de país, en clau illenca i no madrilenya. Tot i respectar la decisió de Més —que és un partit sobiranista, almenys el sector del PSM— d’anar amb un partit estatal, vam veure que no hi hauria una opció clarament sobiranista pels electors. Van decidir anar amb un Podemos que havia dit que era garant de la unitat d’Espanya. Nosaltres vam proposar una candidatura de país. El PI no es va presentar. Esquerra Republicana de les Illes va dir que hi era i va afavorir que es fes una candidatura cívica, que es va presentar com a sobiranista a cara oberta.

—I com evolucionarà ara aquesta situació?
—L’Assemblea Sobiranista de Mallorca no és un partit polític. En determinats moments, podem aportar gent a una formació sobiranista com va fer l’ANC amb Junts pel Sí. Però això són situacions excepcionals. Nosaltres esperam que reaccionin els partits i en pròximes eleccions nosaltres no entrem en el joc dels partits. No és la nostra feina. Nosaltres tenim gent del PSM, del PI, d’Esquerra, i gent independent, que volen empènyer pel projecte del sobiranisme per les Illes des de la societat civil. Això és important i hem de perseverar en aquesta línia. Tenim un gran dèficit a les Illes per no haver explicat la nostra història. Encara ara no s’explica la nostra història. Això és una feina que l’Assemblea fa i ha de continuar fent.

—Dèieu que a l’Aplec del Pi d’avui donaríeu un missatge de fraternitat i germanor. Voleu demanar alguna cosa als catalans del Principat?
—Força, coratge i una mica més de pressa. Que avaluïn també la situació d’Espanya. Espanya és un estat fallit. Cal marxar de pressa. L’Espanya de matriu castellana no ha aconseguit integrar les nacions que la formen. No ho ha aconseguit històricament i no ho aconseguirà ara. I cal actuar en conseqüència. Avui s’ha d’exercir el dret de decidir sense cap complex. És un dret internacional reconegut que aquí ens han volgut capar amb la constitució. És un dret que està per damunt de qualsevol constitució. És un dret fonamental dels drets humans. No ens poden oposar a aquest dret el dret a la integritat de l’estat espanyol. Això no funciona d’aquesta manera. Aquí no es resolen els problemes brandant la constitució, que és el que fa el govern espanyol. Ara és un bon moment i els catalans del Principat han d’aprofitar-lo. Les raons jurídiques i les raons polítiques són de la seva part sempre que s’actuï per mitjans democràtics. Amb un estat que juga brut, s’ha de tenir la paciència de mantenir-se sempre en les vies democràtiques fins a l’últim moment. L’Espanya de fa tres-cents anys i la d’ara no són tan diferents.

POSICIÓ D' ESTAT CATALÀ AMB LA DUI I EL RUI.

No entenem gaire la manera com ens estem aturant a cada pedra que trobem al camí i com perdem el temps analitzant si la pedra és rodona o quadrada.
Perdoneu, però a Espanya fa més de 6 mesos que no tenen govern i nosaltres continuem badant. Entenem que hi ha persones que fan la seva feina, la fan bé i creuen en uns objectius clars. Però el que no entenem és l' aturada a cada pam (sigui per esperar Podemos, sigui per pactar amb algú quan no hi ha ningú a l' altra part, sigui pels pressupostos o ara per si una DUI o una RUI -o RI -).
Sobre aquest darrer tema, la posició d' Estat Català va ser clara (i publicada en alguns mitjans digitals). La tornem a penjar per si algú no l' havia llegit en el seu moment:

DUI , RUI?
  Després del trencament del pacte de govern per part de la CUP, ara surten amb la proposta d'introduir un RUI per continuar donant suport al govern. L'ANC, curiosament, en fa bandera i farà aquests propers dies una consulta entre els adherits sobre l'oportunitat o no de pressionar els partits per fer el RUI. No s'entén gaire aquesta proposta de debat d'un possible RUI (ara RI) que ha fet el secretariat de l'ANC per aquest 15 de juliol als associats. No s'entenen les presses i encara menys l'enfocament parcial, no és gaire correcte no contemplar les diferents vies d'encarar aquest darrer tram cap a la independència de Catalunya.

Un altre factor que ha accelerat el debat sobre la unilateralitat és que Unidos Podemos, l'única força política que “semblava” que podia aceptar fer un referèndum pactat a Catalunya, ha quedat fora de joc després del 26J. Amb la victòria del PP és impensable poder arribar a cap acord de fer un referèndum d'independència pactat. Ens trobem davant el dilema de fer una Declaració Unilateral d'Independència (DUI) per part del govern de la Generalitat amb els vots de la majoria absoluta dels 72 diputats (aquí la CUP no té marge d'escenografies diverses perquè el vot es Sí o No a la independència) o fer un referèndum unilateral d'independència convocat pel govern de Catalunya, també amb una pregunta clara, Sí o No a la independència de Catalunya.

Arguments a favor d'una DUI. 

El primer argument és que Catalunya no té una altra sortida degut al bloqueig i a la negativa permanent del govern espanyol de permetre a Catalunya de fer un referèndum. És l'alternativa més pràctica i democràtica que té el Parlament de Catalunya, amb una majoria absoluta sortida de les urnes de diputats favorables a la independència i a més tenint en compte que es van presentar a les eleccions del pasat 27S amb aquest punt en comú: “independència”. Les passes podrien ser: l'aprovació per part del Parlament de Catalunya de la llei de transitorietat i, en paral·lel, la Declaració Unilateral d'Independència, seguit de la immediata convocatòria d'un referèndum unilateral d'independència per a la ratificació de la independència declarada pel Parlament de Catalunya a través de la DUI. La llei de transitorietat, com molt bé va explicar la Marta Rovira, Secretària general d'ERC, al col·loqui organitzat per Sobirania i Justícia, serveix perquè “les estructures d'estat estiguin ja a punt per a la desconnexió, encara que sigui només per a allò bàsic i imprescindible” per funcionar des del moment zero.

Des de la DUI hem de funcionar com un Estat, en què les matèries bàsiques com seguretat, ordre públic, sanitat, hisenda, educació, serveis elementals com llum, aigua, telèfon, etc. han d'estar garantits i funcionar amb normalitat. Antoni Abad, professor de Dret a la Universitat de Copenhague, que va intervenir sobre el moment polític al Parlament de Catalunya i després va ser entrevistat per Vilaweb deia: “Certament, la DUI perfecta seria amb el 50%+1 dels vots. Tots hi estem d’acord. Però això que no és democràtic pot tenir una lectura diferent si veus que els nostres representants al Parlament tenen una majoria absoluta independentista. I també sabem que, en la resta del 52%, hi ha vots, i representants, que no es poden qualificar ni d’independentistes ni de no independentistes [CSQP, Unió]. La validesa que donis al 48%, doncs, depèn.

I, finalment, tenim la negativa de l’estat espanyol a fer un referèndum, que és clau per a legitimar una DUI. De fet, si llegim la doctrina del Tribunal Superior del Canadà, veiem que legitimaria aquesta passa, a Catalunya. Es fa la DUI perquè no ens deixen cap més sortida.” I diu el Tribunal Suprem del Canadà, punt 155: ‘Tot i que no existeix el dret, en virtut de la constitució o de la llei internacional, de la independència unilateral, és a dir, la independència sense negociació prèvia, com acabem de discutir, això no descarta la possibilitat d’una declaració inconstitucional d’independència que, de facto, porti a la independència. L’èxit final d’una independència com aquesta dependria del reconeixement per part de la comunitat internacional, que és probable que consideri la legalitat i legitimitat de la independència tenint en compte, entre més fets, la conducta del Quebec i també la del Canadà, a l’hora de concedir o denegar el reconeixement.’ Això en el cas català-espanyol, implica que la conducta de Catalunya serà observada, però també la d’Espanya. El blocatge continu al referèndum més el resultat de les ‘plebiscitàries’ legitimen la declaració d’independència, tal com ho comenten privadament experts en dret internacional públic.

A efectes de dret constitucional comparat, i fins i tot a efectes de dret internacional públic, l’opinió del Tribunal Suprem del Canadà és fonamental i cabdal. El Llibre Blanc sobre la Transició Nacional de Catalunya contempla la DUI en l'apartat 1.3 ”Les DUI no s’ajusten a les disposicions de l’ordenament constitucional vigent, malgrat que des de la perspectiva del dret i la pràctica internacionals no constitueixen necessàriament il·lícits internacionals. Amb tot, la legitimitat política de les DUI posteriors a unes eleccions plebiscitàries es basa en la legitimitat democràtica del nou Parlament sorgit d’aquestes eleccions, celebrades com a alternativa a la impossibilitat de fer un referèndum o una consulta i en un marc de plena llibertat per defensar qualsevol opció”. “La declaració o proclamació unilateral d’independència, en aquest context, comporta la voluntat de desconnectar de manera immediata de les institucions de l’Estat espanyol i del seu ordenament jurídic, de tal manera que ja no es reconeix l’autoritat d’aquelles institucions ni la vinculació a aquell Estat. L’autoritat pública a Catalunya a partir d’aquest moment és només la de la Generalitat, i l’ordenament jurídic aplicable és només el que emana de la voluntat de les seves institucions (incloent-hi el dret internacional que es reconegui internament)”. “Per aquest motiu, l’efectivitat d’una proclamació unilateral d’independència està en gran part condicionada a l’existència de les estructures d’Estat amb la capacitat per exercir les funcions de govern sobre el territori i obtenir l’acceptació social del seu exercici.”

“D’altra banda, en qualsevol escenari de no col·laboració, si no hi ha hagut una consulta prèvia, seria convenient celebrar un referèndum de ratificació de la declaració o proclamació d’independència que, en el seu cas, s’hagués produït. Existeix algun exemple en aquest sentit, i aquesta opció s’hauria de tenir en compte, en funció de les circumstàncies del moment. Fins i tot podria valorar-se la possibilitat que la mateixa proclamació d’independència inclogués un compromís de celebració d’un referèndum de ratificació en el termini més breu possible.” Despres del 26J i amb uns resultats clars contraris a qualsevol sortida pactada, en Ramon Cotarelo, catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UNED i bon amic de Catalunya, diu: “En el termini immediat, Catalunya s'haurà de decidir per una mesura de caràcter unilateral; un referèndum o una declaració unilateral d'independència (RUI vs DUI). I cada vegada està més clar que la més segura i més prometedora és la DUI perquè és institucional, legítima, no compromet la posició dels funcionaris a Catalunya, s'internacionalitza immediatament la qüestió i la sotmet a arbitri judicial internacional amb una perspectiva molt elevada de sortir triomfant”.

Per què no al RUI abans de la DUI? 

Hi ha qui defensa que el RUI és la millor opció, com la bona amiga Elisenda Paluzie que argumenta que és el millor mitjà per a accedir a la independència: “D’una banda s’ha anat imposant a la comunitat internacional com el mecanisme més acceptat per a resoldre democràticament els conflictes nacionals, en aplicació del principi d’autodeterminació”. L'argumentari dels favorables al RUI, que donen com a exemples dels darrers decades països com Croàcia, Bònia, Eslovènia, etc. no són comparables, perquè majoritàriament són països en descomposició de l'antic bloc de l'est i és per això que van ser factibles els referèndums unilaterals. El que no sembla contemplat pels defensors del RUI és el control del territori, amb això es pot produir un frau electoral per no tenir el Control del Cens electoral, tal com apunten l'Hèctor Lopez Bofill i l'Antoni Abat, cal el control del territori i la clau és tenir el cens propi. Diu Antoni Abad: “Sense cens propi, ens podien fer trampa. I ja havia passat més vegades”. Un dels problemes que va haver-hi al Canadà, al segon referèndum, va ser justament amb el cens.

Els canadencs, de qui ningú no posa en dubte el seu tarannà democràtic, van obrir el cens a molts estrangers. I va ser això: van perdre pel cens. Aquí, què passa amb els 250.000 catalans a l’estranger? Perquè el 27-S van votar només 15.000. I parlem d’unes eleccions en què els partits del Sí van obtenir un 48%. Hi ha un paral·lelisme molt gran. Per això és fonamental que nosaltres fem el cens. I torno a insistir amb la DUI. Amb la DUI podem fer el cens nosaltres sense problemes. I tenim mecanismes per fer-lo. També hi ha problemes de cens a la Nova Caledònia, on es farà un referèndum d'independència pactat amb l'Estat francès el proper 2018, les forces independentistes han denunciat l'augment desproporcionat de nous censats que pot fer perillar les garanties democràtiques del referèndum d'independència del poble kanak.

L'altra part, en sentit oposat, és la no participació i no reconeixement, per part dels sectors unionistes, del RUI, tot treient “legitimitat” amb acusacions d'antidemocràtics i bloquejant els possibles suports internacionals. D'altra banda, per fer un RUI es posa tota la responsabilitat damunt els funcionaris de la Generalitat, amb una DUI tota la responsabilitat recau en els parlamentaris i membres del govern. En un cas de repressió judicial per part de l'Estat espanyol, els primers estan totalment indefensos i en lel segon cas són representants electes del poble, que han exercit democràticament el mandat pel qual van ser escollits i solament han complert amb el programa electoral. A tall de conclusió, en aquest moment polític excepcional que estem vivint amb el Brexit de la Gran Bretanya i les postures obertes de l'UE respecte a Escòcia, cal accelerar el procés, deixar de banda les tàctiques i partidismes i fer la DUI, és l'única alternativa factible perquè Catalunya sigui un nou estat, progressista, democràtic i reconegut internacionalment.