PRESENTACIÓ DEL LLIBRE D' EN MARCEL.LÍ PERELLÓ A L' ATENEU BARCELONÈS.

Companys i companyes, el dimarts vinent dia 2 de maig a les 19:00 hores, a l' Ateneu Barcelonès (a la Sala Pompeu Fabra) es farà la presentació del llibre "Marcel.lí Perelló - Una vida perseverant per la independència".
No cal dir que us animem a anar a l' acte, ja que en Marcel.lí Perelló va ser Secretari General d' Estat Català i director del Diari de Barcelona en l' etapa de guerra del 1936-39 i un organitzador permanent d' activitats a l' exili català.
L' acte també comptarà amb la presència de la neta del protagonista. Us hi esperem.

  

PRIMER GUANYAR EL REFERÈNDUM, DESPRÉS DECLARACIÓ D' INDEPENDÈNCIA, A CONTINUACIÓ NEGOCIACIÓ.

Molts opinadors, mitjans de comunicació i polítics ens estan dient aquests dies coses semblants a "plans B", "autonomisme", "negociacions despré4s del referèndum"...
Hi ha una cosa molt clara: que primer hem de ser independents, després ja negociarem amb Espanya la manera de fer-ho el millor possible (que no perjudiqui els interessos de ningú). Però l' única negociació serà si es fa de tu a tu, entre un estat i l' altre en igualtat de condicions. Què hem de negociar amb un estat veí, si no som independents?
Vicent Partal, apuntava avui una editorial, que ens sembla necessària per a "despistats" , "gent que enreda la troca" i altres espècies.
Us pengem sencera la reflexió a Vilaweb:      

Les declaracions d’Ada Colau a Aljazeera sobre el referèndum cap a la independència han alçat una certa polseguera. Ella mateix va aclarir ahir amb dues piulades de Twitter que la cadena li havia tallat abruptament la resposta a l’hora d’editar-la. Tal com es va veure l’entrevista, semblava que ella afirmàs que la victòria del sí no implicava la independència, cosa que li ha valgut notables crítiques. Però, segons que diu, va afegir-hi una frase que li van tallar: que després del referèndum caldria ‘un període de negociació per a veure com es fa efectiu el resultat’.

La batllessa de Barcelona té raó en part. Però només en part. Després del referèndum, i en el supòsit que el resultat siga favorable a la independència, efectivament caldrà una negociació amb Espanya sobre el repartiment dels actius i els passius. Però ja ha de ser una negociació d’estat a estat i això, com és lògic, només es pot fer després d’haver proclamat la independència. La seqüència, doncs, ha de ser: victòria al referèndum – proclamació de la independència – negociació amb Espanya. No pas: victòria al referèndum – negociació amb Espanya a veure què fem – proclamació de la independència. Així no.

Així no perquè posar la negociació amb Espanya entre el referèndum i la proclamació equival a matar l’acte de sobirania que és en si el referèndum, oimés si és, com serà, unilateral. Si Espanya no accepta de fer cap referèndum, no hi ha res a negociar-hi sobre com aplicar-ne el resultat. Seria incongruent.

Però això no vol dir tampoc, i ací és on té part de raó, que tot siga automàtic a partir del resultat del referèndum. Perquè hi haurà un tercer actor fonamental en aquest procés, que serà la Unió Europea i, a través seu, la comunitat internacional. Ara, no perdem de vista tampoc que, per tal que la UE puga i vulga intervenir-hi, calen fets consumats. Sense declaració d’independència serem un afer intern: tan senzill com això. En canvi, amb declaració d’independència pel mig la teoria de l’afer intern serà massa difícil de mantenir. És possible, això sí, que la Unió Europea propose d’explorar alguna solució intermèdia, diguem-ne confederal. Si acceptem aquest envit una volta proclamada la independència, no em preocuparà gaire, perquè ja no parlarem d’un acord ‘espanyol’ sinó ‘europeu’. En canvi, no podríem acceptar, de cap manera, un acord ‘espanyol’ validat per una Europa que se’n podria desentendre de seguida i deixar-nos als peus dels cavalls.

Siga com siga, això darrer, una possible intervenció europea, és pura teoria, encara, pura especulació. I el fet important és l’ordre en què s’han de desenvolupar els fets, a partir de la possible victòria del sí en el referèndum: primer, victòria electoral; segon, proclamació de la independència; i tercer, negociació amb Espanya, amb la Unió Europea o amb tots dos alhora. Acceptem, doncs, que no tot serà automàtic i que encara quedarà feina després de guanyar el referèndum. Però acceptem-ho partint del principi que tot haurà canviat i que ja no hi podrà haver cap pas enrere, cap retorn a l’autonomia. Perquè l’afer intern haurà deixat de ser intern. Definitivament.

LES MENTIDES DE LES INVERSIONS ESPANYOLES

La baixada d' inversions estatals a Catalunya,  el Pais Valencia  i Les Illes es evident. El cas de Valencia es encara mes escandalos.
Es evident que els lemes que van inventant per entabanar-nos els van caient per desgast es una setmana. De seguida van cremar el lema del dialeg, ara han cremat de seguida el lema de les inversions. I van perdent credibilitat.
Avui en Partal a Vilaweb, en fa un article que va be tenir en compte i amb un titol molt ironic sobre l' argumentacio del PP valencia:

Contagiant el separatisme:
  Ahir el govern espanyol va presentar el seu projecte de pressupost. Després de setmanes de titulars enganyosos, la realitat és ací i simplement no hi té res a veure. Recordeu el famós ‘Rajoy promet una pluja de milions fins al 2020’ que obrí amb els màxims honors la portada d’El Periódico? Doncs ací la teniu, la pluja: en el pressupost del 2017 l’estat espanyol anuncia una inversió a Catalunya de 1.149 milions d’euros, inferior a la inversió anunciada el 2016, que havia estat de 1.170 milions d’euros. La propaganda no ha durat ni una setmana.

Però el cas del Principat és poca cosa al costat de l’escandalós càstig que rep el País Valencià. No parlem pas de poca cosa, no. El País Valencià, on tenim un dèficit públic insostenible de fa anys, rep una bufetada intolerable amb aquest pressupost. Si el 2016 l’estat anunciava unes inversions de 870 milions d’euros, per a enguany la inversió baixa ja de bon començament fins a 580 milions. És una caiguda, atenció, del 33% del total, cosa que fa del País Valencià la comunitat autònoma amb menys inversió per cap.

Les Illes, finalment, segueixen la tònica del Principat, amb una davallada de la inversió estatal de 150 milions a 140 i escaig.

És una frase coneguda aquella que diu que l’acte de govern més decisiu al cap de l’any són els comptes, perquè efectivament és allà on es fa la política. És en la distribució de la despesa on hi ha la veritat de les intencions. I la veritat, en el nostre cas, no pot ser més diàfana. Hi ha una intenció, volguda i coordinada, de fer mal, de discriminar, d’enfonsar econòmicament el país, de dificultar-ne el dia a dia. I és una intenció que ja fa massa anys que dura i que l’únic que no la veu és el qui no vol mirar.

Tanmateix, en tot plegat sobta molt especialment com ho veu el PP, com es veu des dels nostres PP. I en destaque la dirigent valenciana, Isabel Bonig, que fa pocs dies reclamava a Rajoy una millora del pressupost valencià (parèntesi: ja es veu que no té gens d’influència). Ho destaque perquè aquell dia em va cridar molt l’atenció la raó amb què Bonig reclamava aquesta millora. No va dir que fos just o necessari, com veritablement ho és. Ca! Va dir que calia millorar el finançament valencià ‘per evitar el contagi separatista’. I no em digueu que l’argument no és certament cridaner. N’hi ha per a moure a l’acció, de Salses (Portbou, en aquest cas) a Guardamar, i de Fraga (també, també) a Maó.