Hi ha una cosa molt clara: que primer hem de ser independents, després ja negociarem amb Espanya la manera de fer-ho el millor possible (que no perjudiqui els interessos de ningú). Però l' única negociació serà si es fa de tu a tu, entre un estat i l' altre en igualtat de condicions. Què hem de negociar amb un estat veí, si no som independents?
Vicent Partal, apuntava avui una editorial, que ens sembla necessària per a "despistats" , "gent que enreda la troca" i altres espècies.
Us pengem sencera la reflexió a Vilaweb:
Les
declaracions d’Ada Colau a Aljazeera sobre el referèndum cap a la independència
han alçat una certa polseguera. Ella mateix va aclarir ahir amb dues piulades
de Twitter que la cadena li havia tallat abruptament la resposta a l’hora
d’editar-la. Tal com es va veure l’entrevista, semblava que ella afirmàs que la
victòria del sí no implicava la independència, cosa que li ha valgut notables
crítiques. Però, segons que diu, va afegir-hi una frase que li van tallar: que
després del referèndum caldria ‘un període de negociació per a veure com es fa
efectiu el resultat’.
La batllessa
de Barcelona té raó en part. Però només en part. Després del referèndum, i en
el supòsit que el resultat siga favorable a la independència, efectivament
caldrà una negociació amb Espanya sobre el repartiment dels actius i els
passius. Però ja ha de ser una negociació d’estat a estat i això, com és lògic,
només es pot fer després d’haver proclamat la independència. La seqüència,
doncs, ha de ser: victòria al referèndum – proclamació de la independència –
negociació amb Espanya. No pas: victòria al referèndum – negociació amb Espanya
a veure què fem – proclamació de la independència. Així no.
Així no perquè
posar la negociació amb Espanya entre el referèndum i la proclamació equival a
matar l’acte de sobirania que és en si el referèndum, oimés si és, com serà,
unilateral. Si Espanya no accepta de fer cap referèndum, no hi ha res a
negociar-hi sobre com aplicar-ne el resultat. Seria incongruent.
Però això no
vol dir tampoc, i ací és on té part de raó, que tot siga automàtic a partir del
resultat del referèndum. Perquè hi haurà un tercer actor fonamental en aquest
procés, que serà la Unió Europea i, a través seu, la comunitat internacional.
Ara, no perdem de vista tampoc que, per tal que la UE puga i vulga
intervenir-hi, calen fets consumats. Sense declaració d’independència serem un
afer intern: tan senzill com això. En canvi, amb declaració d’independència pel
mig la teoria de l’afer intern serà massa difícil de mantenir. És possible,
això sí, que la Unió Europea propose d’explorar alguna solució intermèdia,
diguem-ne confederal. Si acceptem aquest envit una volta proclamada la
independència, no em preocuparà gaire, perquè ja no parlarem d’un acord
‘espanyol’ sinó ‘europeu’. En canvi, no podríem acceptar, de cap manera, un
acord ‘espanyol’ validat per una Europa que se’n podria desentendre de seguida
i deixar-nos als peus dels cavalls.
Siga com siga,
això darrer, una possible intervenció europea, és pura teoria, encara, pura
especulació. I el fet important és l’ordre en què s’han de desenvolupar els fets,
a partir de la possible victòria del sí en el referèndum: primer, victòria
electoral; segon, proclamació de la independència; i tercer, negociació amb
Espanya, amb la Unió Europea o amb tots dos alhora. Acceptem, doncs, que no tot
serà automàtic i que encara quedarà feina després de guanyar el referèndum.
Però acceptem-ho partint del principi que tot haurà canviat i que ja no hi
podrà haver cap pas enrere, cap retorn a l’autonomia. Perquè l’afer intern
haurà deixat de ser intern. Definitivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada