Aquests dies hi ha un article a Vilaweb de reflexió sobre la manera que pot encara el Govern espanyol la situació de manca d' entesa amb Catalunya. Algunes observacions també les haviem fet nosaltres de forma parcial. Però l' article és més complet, per això el deixem al bloc.
Nosaltres hem destacat des de fa molt temps el treball seriós en l' àmbit internacional, perquè creiem fonamental el reconeixement internacional, com es comenta al final de l' article..
Què pot passar si
l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?
El govern espanyol amenaça de fer 'el que calgui' per
impedir el referèndum
El govern espanyol pot intervenir la
Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president
titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir les seves
funcions? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la
força? I com
reaccionarien els ajuntaments i els ciutadans? I els mossos d’esquadra?
Aquests darrers
dies han crescut els rumors, les amenaces i les opinions sobre la possibilitat
d’una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. El govern de Rajoy ha anunciat que està disposat a
prendre les mesures que calgui per impedir el referèndum. Els mitjans espanyols
apunten fins i tot a filtracions sobre una possible suspensió de l’autonomia
catalana. Però és possible, això?
Molt poc fonament jurídic
L’autonomia forma part del marc jurídic
espanyol. El dret d’autonomia és consagrat a l’article 2 de la constitució i
els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la
constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.
El govern espanyol ha insinuat dues
possibles vies d’intervenció. La més habitual és la de l’article 155, però
també podria aplicar el famós i polèmic article 8.
L’article 155 diu:
«1. Si una comunitat autònoma no complia
les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de
forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern,
previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no
l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les
mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites
obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.
2. Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat
anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les
comunitats autònomes.»
I l’article 8 diu: «1. Les Forces
Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire,
tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya,
defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.»
Tindria valor jurídic una suspensió de
l’autonomia?
Fa de mal saber. La justícia espanyola
té forts lligams amb el poder polític i, per tant, és probable que validés
l’actuació del govern. Però, així i tot, l’argument jurídic seria molt feble.
L’article 155 parla de ‘compliment forçós’ per part de les autoritats
autonòmiques i diu que el govern espanyol donaria instruccions a totes les
autoritats de les comunitats autònomes. Fet que descarta, òbviament, de
substituir-les o de dissoldre’n les institucions. Aquesta mesura només es
podria aplicar a partir d’una interpretació molt abusiva, i per tant molt
discutible, de la constitució espanyola.
Pel que fa a l’article 8, és evident que
l’actuació de l’exèrcit significaria un trasbals enorme a escala europea,
impossible d’acceptar per la Unió. De fet, els tribunals europeus, com es va
veure en el cas de l’edifici de la PAH de Salt, poden interpretar les lleis
espanyoles i paralitzar decisions. Podrien intervenir també en cas de suspensió
o dissolució de l’autonomia. Caldria, però, demanar-ho.
Dissolució o substitució?
El buit legal suscita el dubte respecte
de les conseqüències d’una intervenció de l’estat sobre l’autonomia. Només hi
ha dues possibilitats plausibles:
—La substitució del president de la
Generalitat per un president triat des de Madrid i que no hagi passat per les
urnes.
—La dissolució completa i la liquidació
de la institució.
La liquidació sembla molt difícil.
Deixant de banda els debats institucionals —perquè paralitzaria completament la
vida quotidiana al Principat—, la Generalitat té el paper clau d’ordenar i
prestar la majoria dels serveis que reben els ciutadans. Dissoldre-la
implicaria dificultats operatives molt grosses. Els mestres, per exemple, són funcionaris
de la Generalitat. I també els metges, del Servei Català de la Salut. Passarien
automàticament a ser funcionaris de l’estat? Com en controlaria les plantilles
l’estat? Quina cadena de comandament i decisions improvisaria?
Jurídicament, la dissolució de la
institució també tindria greus problemes. Les autonomies són estat, juntament
amb les institucions ‘centrals’ i les municipals. I tots els territoris tenen
autonomia. La constitució no preveu un territori sense autonomia. Ben al
contrari, car l’article 2 ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les
nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes’.
Substituir el president per un president
titella, l’opció més probable
La sortida més probable, doncs, seria de
substituir el president de la Generalitat i els alts càrrecs per persones
escollides directament a Madrid. Seria un fet evidentment greu i també portaria
dificultats importants, però no tant com la solució anterior.
El maldecap més gros seria trobar un
polític o una personalitat pública, un banquer famós o un empresari de
prestigi, que s’avingués a substituir, emparat per la força de l’estat, el
president de la Generalitat. No és difícil d’imaginar que les conseqüències
personals per a ell i per a l’empresa o associació que representés serien molt
greus. I això comptant encara amb la possibilitat que aquests nomenament fos
efectiu. Perquè la segona part de l’equació és la reacció de la Generalitat a
un decret de dissolució. I segurament no ho faria fàcil.
La insubordinació institucional
El fet més sorprenent de les opinions
que arriben des de Madrid és que consideren cosa feta que un decret
d’intervenció de la Generalitat seria respectat submisament per Catalunya. I
aquí la pregunta és molt simple: què passaria si no?
Imaginem-nos la situació. El govern
espanyol decreta la intervenció de la Generalitat, però el president es nega a
abandonar el Palau i referma solemnement la seva autoritat. Els diputats
continuen reunits al parlament. I els mossos patrullen pels carrers. I els
mestres van a les escoles. I…
Imaginem-nos que immediatament després
reaccionen els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les associacions
de tota mena, empreses, clubs, etc., que aproven mocions proclamant solemnement
que només reconeixen l’autoritat del govern i el parlament legítims i que
rebutgen la intervenció espanyola.
De què serviria, en aquestes condicions,
un decret signat a Madrid nomenant un president diferent i desautoritzant el
president escollit? El precedent d’Itàlia, que invoquen alguns polítics
espanyols, on la Unió Europea va imposar un president no votat, és clarament
diferent: allà els partits polítics ho van acceptar. Però no sembla que la
majoria del Parlament de Catalunya avui estigui disposat a acceptar una proposta
d’aquest estil.
El xoc de trens
Amb això aniríem, doncs, de cap al xoc
de trens. Dues legitimitats confrontades. La Generalitat podria invocar la
constitució espanyola i el govern espanyol també. I si això passés quan ja
hagués estat aprovada la llei de transitorietat, encara hi hauria un conflicte
de legitimitats sumat a un conflicte de legalitats. Tindríem un president amb
el suport de la societat, amb la legitimitat democràtica d’haver estat votat i
amb una possible interpretació de la constitució o d’una nova legalitat a favor
i un altre president abonat pel govern espanyol i amb una legitimitat que
farien recolzar sobre una altra interpretació de la mateixa constitució.
Com es podria resoldre la qüestió?
El xoc de trens presentat així tindria
tres components ineludibles, que decidirien quina de les dues legitimitats
s’acabaria imposant en un termini probablement curt:
—la reacció popular,
—les finances de les institucions
catalanes,
—la reacció de la comunitat
internacional.
En l’era de la informació global i de
les imatges instantànies, el comportament de la ciutadania tindria una gran
importància. Un conflicte d’aquestes dimensions faria aterrar a Barcelona una
part substancial dels mitjans de comunicació globals i allò que es veiés al
carrer faria la volta al món. Des de manifestacions a barricades, el ventall de
possibles situacions és gairebé infinit.
Per una altra banda, les finances són un
aspecte clau. La Generalitat haurà de resistir si més no unes quantes hores i
segurament uns quants dies. És evident que la primera maniobra que farà el
govern espanyol, si no la fa ja ara, serà l’ofec econòmic. Com es poden
aconseguir els diners per a resistir és la principal qüestió a resoldre. Que
l’agència catalana recaptés els impostos seria la millor via: simplement no
enviant els diners a Madrid la qüestió s’hauria resolt. Però això sembla que no
arribarà a ser realitat en el període de temps necessari.
El reconeixement internacional, factor
clau
Així doncs, l’única solució, i definitiva,
va vinculada amb el tercer component: el reconeixement internacional. Si hi ha
reconeixement internacional —no pas unànime, però sí d’uns quants països— no
serà gens difícil de vendre deute i finançar-se en el mercat internacional.
Però això passarà?
Perquè s’esdevingui la reacció
internacional s’han de complir dues condicions. Primera, que el govern català
la demani i segona, que es proclami la independència, car altrament el
conflicte no deixaria de ser un afer interior entre dues administracions
espanyoles, tan greu com es vulgui però en definitiva un afer interior.
Així doncs, la intervenció espanyola
sobre la Generalitat podria acabar essent, a la força, el disparador de la
proclamació unilateral d’independència. Un efecte segurament no desitjat, però
alhora difícil d’evitar si es desferma la successió previsible de fets. Per
això, els contraris a la intervenció sobre la Generalitat adverteixen Madrid
que s’hi pensi molt abans de fer el pas, perquè si el fa no hi haurà marxa
enrere, ni per als uns ni per als altres.
