De Vilaweb.
La manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana per
a exigir la formació d’un govern republicà ha tingut un to inusualment dur
contra els partits polítics. Diversos ciutadans anònims han pujat a l’escenari.
Són gent que se l’ha jugada de diversa manera i que creu que els càrrecs
electes no responen les expectatives. El mecànic encausat per no voler atendre
un guàrdia civil, una funcionària de l’Assemblea que es mobilitza contra
el 155 en defensa de les institucions catalanes, una estudiant universitària
que va protegir el seu col·legi electoral l’1-O, una bombera, una voluntària de
l’ANC que va ajudar a organitzar la manifestació del 20-S i en Jordi
Pesarodona, el regidor encausat per posar-se un nas de pallasso, han repetit la
frase ‘Jo me la vaig jugar i vull que els meus representants que se la juguin’.
El discurs més dur, però, ha estat el de
Jordi Pairó, secretari d’Incidència Política de l’ANC. Pairó ha demanat a
partits i institucions per què no planten cara a l’estat espanyol i ha
contraposat la seva actuació a la dels ciutadans anònims als darrers mesos.
Escolteu-ne ací el discurs íntegre:
I llegiu-ho íntegre ací:
«Acabem de veure mostres d’il·lusió,
dignitat i valentia. En són una mostra, però cada dia en trobem a totes les
manifestacions, concentracions i a qualsevol dels actes per a reclamar la
República. Il·lusió, dignitat i valentia que no estem disposats de perdre.
Ens vam trencar la cara l’1-O. Ho diem
poc i fa que n’oblidem la magnitud. Ens van trencar la cara, l’estat que ens
ocupa ens va trencar la cara. Vam passar el 10 i el 27 d’octubre a Lluís
Companys. El 27 mateix a plaça de Sant Jaume sense saber si dormiríem a casa.
El 28 d’octubre vam començar a despertar i ens vam adonar del que havia passat
realment, però ens vam recompondre i vam seguir.
El 3, el 18, l’11 de novembre… ja sabeu
totes les dates, tots hi érem. Des del 28 d’octubre la il·legitimitat i la
il·legalitat del 155 ens va portar a lluitar per la restitució del govern
legítim. I el 21 de desembre vam respondre defensant el govern legítim a les
urnes contra aquest 155 il·legal i demolidor.
Com sempre, sí. Com sempre.
El 21 de desembre vam renovar les
majories, amb gairebé un 80% de participació i sent plenament conscients de la
repercussió dels nostres actes, ja havíem passat l’1 d’octubre. Ja ens havien
trencat la cara. Som majoria!
Sempre hem estat al peu del canó i a
punt per a ser cridats per a defensar la República. Sempre hi hem estat i ara,
entre sorpresa, indignació i tristesa, veiem que algú s’ha oblidat de la força
del carrer. Nosaltres hi serem sempre. No podem cedir ni un gram davant
l’estat. Però no veiem la mateixa determinació al parlament.
Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol
Junqueras i Quim forn són a la presó. Carles Puigdemont, Clara Ponsatí,
Meritxell Serret, Lluís Puig, Toni Comín i Anna Gabriel a l’exili. Per sortir
al carrer pacíficament o bé per tirar endavant un mandat democràtic a les
urnes.
Que potser els hem de deixar als llimbs
dels barrots de la presó? O en l’oblit de la distància? Quin flac favor! Si no
hi ha marge de normalitat, per què portem dos mesos i mig negociant amb
tranquil·litat i normalitat? Que volem un govern autonòmic? Oi que no? Doncs a
veure si ens posem les piles.
Els plens del parlament no poden estar
condicionats per l’estat. La sobirania no es demana, s’exerceix. Si el
parlament vol decidir sobiranament el president de la Generalitat, es fa i
prou. I nosaltres serem al carrer.
Què cony està passant? Què és el que no
se’ns està dient? Per què ens vam trencar la cara l’1 d’octubre? I sobretot,
per què rebem represàlies pel que vam defensar al carrer? Per a res?
Què vol dir que s’ha d’investir un
candidat efectiu? Un d’aprovat per l’estat espanyol? I
on és el fre? Amb el canvi recent de candidat hem vist que el problema no és el
candidat, sinó la ideologia. Ja n’hi ha prou, plantem cara! La voluntat de les
urnes no es cedeix ni un sol pas!
No tenim pressa per a fer un govern
feble, tenim fam d’un parlament fort, de defensar la República, i de fer valer
la voluntat de tot un poble unit en una lluita. La por i la presó són les armes
de l’estat per a contrarestar la nostra lluita absolutament pacífica i no-violenta.
Però com totes les armes, quan deixen de fer por deixen de ser una arma. Només
acceptant les conseqüències de la lluita serem lliures per a lluitar-la.
Els carrers han fet un exercici de
sacrifici i compromís, i res no calmarà la set de República que hi ha als
carrers si no és el mateix sacrifici i compromís per part dels partits i les
institucions.
Sempre ho hem dit, i sempre ho direm, la
nostra recepta és clara: Som forts quan estem junts, només quan plantegem
estratègies des de la més absoluta unitat tenim garantit que guanyarem.
Les institucions, els partits i la
mobilització ciutadana han d’anar junts per a aconseguir l’objectiu. Aquesta unitat ens fa forts
davant l’estat espanyol. Ens volen febles, ens volen dèbils i ens volen
dividits. Però ens han de trobar valents, forts i
junts!
Aquesta vegada sortim al carrer per a
exigir-nos entre nosaltres que cal plantar cara a l’estat espanyol. Hem de
plantar cara al govern espanyol i tota la seva maquinària. Per què hem de
suportar que ens diguin hauríem de ser a la presó per a aconseguir un objectiu
polític?
Hem de reprendre el camí del 27
d’octubre, fer costat al govern de la República i començar a desplegar la
República ara.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada