Els seus portaveus (PP i C's) només treballen per humiliar els catalans, per posar pals a les rodes i per impedir que aquí es pugui fer res. Mo saben fer res més que el bloqueig.
És per això que ens sentim bastant representats per l' editorial d' avui de Vilaweb.
CEDIR NI SERVEIX NI SERVIRÀ DE RES.
Ahir dos ministres del
govern espanyol van amenaçar de mantenir el 155 o fins i tot endurir-lo si no
es forma un govern tal com ells volen i encapçalat per qui ells vulguen –Pere
Martí ja s’hi va referir a bastament en l’anàlisi vespertina d’ahir, si la voleu
llegir. I no va ser l’única amenaça. El govern espanyol també va anunciar
represàlies contra la mesa del parlament només per haver acceptar de tramitar
les resolucions que es votaran avui. I els partits unionistes van intensificar
la pressió i van escampar la por, en un intent d’impedir la investidura de
Jordi Sànchez. No sé què deuen pensar aquells que tanta força han fet, des de
l’independentisme, per evitar la investidura de Carles Puigdemont, però el
panorama és ben clar i inequívoc: no acceptaran res. Res de res. I amb cap
cessió no n’hi haurà prou. Perquè no cerquen –els dos PP i el PSC– cap pacte,
sinó l’aniquilació. I potser seria hora que ho començàssem a entendre, això.
Ahir vaig participar en un acte magnífic al paranimf de l’Hospital
Clínic de Barcelona. Un dels qui hi va parlar fou el doctor Josep Maria Llovet,
una eminència científica i un ciutadà conscient i segur, que va dir les
paraules més exactes i clarividents que he sentit des de fa molt temps. Entre
més coses, va dir que ja estava bé de flagel·lar-nos repetint i repetint que no
estàvem preparats per a la independència i que havíem fallat. A l’octubre hi
hagué una confrontació, va dir, i com a confrontació hem d’entendre tot allò
que va passar, passa i passarà.
I és així,
certament. Som enmig d’una confrontació i, per tant, hauríem de pensar en
termes de confrontació, no en termes de possibilisme i encara menys en termes
d’acord, de possibles negociacions. No ens equivoquem: ací no s’ha tancat cap
període, sinó que continuem dins el conflicte començat a la tardor.
Allò que
explica millor què va passar durant l’octubre republicà és el descobriment, el
20 de setembre, que Espanya estava disposada a fer-ho tot per impedir la
independència. Absolutament tot. I la constatació, la vàrem tenir el primer
d’octubre, quan descobrírem que si calia matar matarien –perquè és evident que
si no hi va haver morts va ser per sort, només. Es va constatar aquell dia que,
si de cas, l’error greu del govern i de la societat catalana havia estat de no
haver pensat, abans, que Espanya no tindria cap mirament a implantar mesures dictatorials
contra l’independentisme, indignes d’un sistema democràtic. Vam ser ingenus?
Potser. Però una volta apresa la lliçó –ara sí– no hauríem de tornar a ser
ingenus. N’hauríem d’haver après. I no hauríem de tornar a congriar fantasies.
I en aquest
sentit la pregunta és òbvia i simple: per quina raó hauríem de creure’ns que el
govern espanyol ara acceptarà ni tan sols la formació del govern
independentista més moderat? Alguns volien pensar que el problema era investir
Puigdemont, per allò de l’exili, però ara el problema ja és Sànchez. I, no us enganyeu, ho serà tothom i qualsevol cosa. Siguem conscients que el
govern espanyol i els seus jutges deixen clar, amb els seus actes, que la
democràcia i l’autogovern només tornaran en aquest país quan hi arribe la
República. I que, en conseqüència, cedir ni serveix ni servirà de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada