dilluns, 27 d’abril del 2020

LA UNILATERALITAT, L' ÚNICA VIA.

Aquesta setmana passada Jordi Miró (direcció d' Estat Català) va publicar aquest article a Racó Català, la unilateralitat com a via.

LA UNILATERALITAT, L' ÚNICA VIA.

Aquesta crisi que estem patint amb el Coronavirus ens porta un altre cop al lloc de sortida. Els catalans no tenim cap possibilitat de futur dintre del Regne d’Espanya, estem totalment menyspreats com si fóssim ciutadans de segona, les nostres institucions autonòmiques queda palès que no serveixen per res, no són altra cosa que titelles davant les autoritats de l’estat. On és aquesta voluntat descentralitzadora del PSOE? On han quedat els cants de sirena d’entomar el problema polític català, les taules de diàleg i la resta de promeses als partits catalans? La realitat ha sigut que ens han aplicat un altre cop l’article 155, amb una recentralització total i deixant Catalunya sense capacitat de reacció davant la crisi sanitària. Hem vist com han arribat a extrems amb anuncis que tenen tota una intencionalitat política com la campanya #estevirus lo paramos unidos o a una situació de militarització de les compareixences mediàtiques, que enlloc d’una crisi sanitària sembla més un cop d’estat.
La sortida d’aquesta crisi sanitària serà llarga i dura, i molt més a l’estat espanyol, per les negligències del govern espanyol des de primera hora amb la negativa de tancar Madrid o bloquejar les possibles accions paliadores i preventives que havien començat a fer a Catalunya, com tancar Igualada i la Conca d'Òdena.
Els catalans no podem permetre que es deixin morir els nostres familiars, especialment la gent gran, per la negligència i responsabilitat d’un mal govern, d’una colla d’ineptes i inútils.
És evident que la pandèmia és mundial i toca a tots els països del món, però també ha quedat demostrat que en els països que han posat en marxa un confinament total al primer moment i han fet el test de forma massiva, el nombre de morts ha sigut molt més baix.
 A més de les mortaldats que ha produït la pandèmia, ara, quan s’aixequi el confinament, caldrà veure l’impacte econòmic que tindrà, serà una situació dramàtica sense precedents  a la història contemporània i portarà milions de persones a l’atur, amb una Europa totalment desapareguda durant la crisi i també  mostrant la seva cara més insolidària.
Si Espanya era un estat en total fallida amb un deute superior al PIB, ara serà del tot inviable que pugui mantindre el sistema de pensions i també pagar el deute existent més els multimilionaris deutes futurs 
Catalunya no pot continuar sent el sac de cops d’aquest estat caduc, la majoria del poble català ha expressat, l’1-O i a les diferents eleccions, que vota majoritàriament per la independència de Catalunya.
Amb Espanya no tenim sortida, la independència és l'únic camí i la unilateralitat l'única via.

dissabte, 25 d’abril del 2020

25 D' ABRIL: Derrota a Almansa/ Revolució dels Clavells

Avui, 25 d' abril, recordem una derrota amb conseqüències molt dolentes per a valencians, catalans, illencs i aragonesos, la Batalla d' Almansa. I al mateix temps donem el nostre suport als amics del País Valencià.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               
Al mateix temps recordem que en un 25 d' abril de 1974 hi va haver la Revolució dels Clavells a Portugal, el nostre record per aquest fet històric que ens omple de satisfacció.
                               

dissabte, 11 d’abril del 2020

SOBRE "PERIODISTES SOLDATS DISPAREN AL CONFINAMENT"

La decisió del Govern espanyol de "desescalar" la tornada a la feina dels treballadors a partir de dilluns a Espanya, dimarts a una part dels Països Catalans, no té cap sentit, es miri per on es miri. Estem exposats tots (a ells que els agrada parlar tant d' aquesta "unitat", buida de sentit) a un rebrot del contagi, no hi estan d' acord molts metges i científics i tampoc l' OMS, encara estem amb hospitals colapsats i amb mancances greus de material tant als hospitals com al carrer...
No s' enten decissió tan absurda si no és per obeir a qui mana realment a Espanya. I tots sabem qui mana. Son quatre pilars intocables des de fa cents d' anys.
El govern "més progressista d´Espanya (com diuen alguns) només són els servents fidels i avantatjats d' aquest caos ordenat.
Al Govern espanyol només els faltava posar en marxa un altre sector de complement, estem molt d' acord amb l' editorial de Vilaweb d' avui, és la pota que faltava. Felicitats Vilaweb.

I tot això, només per a que ells ens demostrin que l' economia va davant de la salut?

  Periodistes soldats disparen al confinament
Com poden creure els apologetes del PSC que els serveis sanitaris s’han col·lapsat cada any excepte aquest?
El Periódico ha publicat un article del periodista Michele Catanzaro en què afirma que el col·lapse hospitalari anunciat com a possible conseqüència del coronavirus i que ha servit de base a la demanda del confinament en realitat no ha existit.
A partir d’aquest article, i fins i tot manipulant-lo, s’ha organitzat tota una autèntica campanya política desencadenada a l’uníson pel PSC sector política i pel PSC sector periodisme. Bàsicament per continuar atacant els monstres del moment, Oriol Mitjà, el govern de la Generalitat i l’independentisme o, de manera més general, qualsevol que s’opose en el punt que siga a l’autoritat competent. Els apologetes de Pedro Sánchez han eixit tots en tromba a fer servir aquest text per a ‘demostrar’ que el govern espanyol tenia raó i que la Generalitat era una exagerada.
Final del formulario
Aquesta onada d’atacs sense mesura ha indignat amb raó moltíssimes persones. Hi ha testimonis, sobretot de sanitaris que a alguns els haurien de fer caure la cara de vergonya. Per exemple aquest indignat enfilall del doctor i catedràtic Ramon Brugada. Per qualificar això d’ara Jordi Fontanals ha trobat una magnífica definició: ‘periodistes soldats’. Una definició molt encertada que jo compartesc i que segurament caldria ampliar també, coherentment, a ‘polítics soldats’. Perquè, al cap i a la fi, amb això que descrivim, el que se cerca i s’aconsegueix fins a un cert punt és la militarització del debat públic que pretén Sánchez desplegant tota la seua faramalla bèl·lica. Es tracta de no pensar, d’obeir als teus generals, de lluitar a mort per conquerir qualsevol cota que ordene l’alt comandament, si cal marginal i si cal al preu de la teua vida, de seguir les ordres a cegues…
Per això la utilització de l’article d’El Periódico pel batalló socialista ha passat per alt, amagat o manipulat, fets essencials, algun dels quals, el mateix Catanzaro ‒a tall d’exemple, quan omet, no sé si per desconeixement, que les dades oficials del govern espanyol certifiquen que el col·lapse del sistema es va produir de manera efectiva el 28 de març en nou comunitats autònomes, o quan no explica, malgrat criticar-los, que el manifest dels seixanta-nou científics va ser clau per a conscienciar la societat perquè s’adoptassen les mesures que efectivament han rebaixat el perill que ells mateixos advertien que podíem córrer.
Però tant hi fa, perquè el text ara ja serveix només per a executar la campanya política que importa als socialistes avui, que no és cap altra que justificar com siga i al preu del que siga l’absurda decisió del govern PSOE-Podem d’aixecar dimarts que ve el confinament total. I és en funció d’això, i de la forma matussera que inevitablement implica l’exercici bèl·lic, que els soldats ho arrasaran tot. Menystenint  miserablement en alguns casos l’esforç immens de la població i d’una manera molt especial dels treballadors del sistema públic de salut, que han fet una adaptació intel·ligent i coordinada dels recursos, en canvi de concentrar tot l’esforç en una sola causa i de deixar de banda la resta. Quants càncers no s’han diagnosticat aquests dies? Quantes pròtesis s’han deixat de posar? Quantes hèrnies no s’han operat? Quants malalts han hagut d’ajornar mesos el seu tractament? No és això un col·lapse?
La cosa tanmateix té un punt de grotesc i incoherent que cal remarcar. El Periódico, el mateix diari que el 9 d’abril publica que el col·lapse no ha existit, el vint de març publicava que ‘Les UCI més saturades comencen a seleccionar els pacients’. Un article en què afirmava que ja ‘no pot prevaler el principi de “el primer a arribar, el primer a ingressar”, sinó que en una situació tan “excepcional” s’ha de manejar com si fos “medicina de catàstrofe”‘.  I no és això un col·lapse?
En el cas dels soldats polítics, la incoherència (per no dir obertament el ridícul) encara és més molt gran. N’hi ha prou amb un exemple: mireu aquesta nota del PSC del 7 de maig de 2018. Assumpta Escarp hi afirma que ‘tot i que la grip no ha entrat encara en fase d’epidèmia, el col·lapse a les urgències evidencia que els pretesos plans de millora del passat govern no són efectius’. O aquesta altra de l’11 de gener de 2017, en què ella mateixa demana al conseller Comín que ‘abordi els problemes que ara i cada dia pateixen els nostres ciutadans i ciutadanes amb el col·lapse als serveis d’urgències’. O encara aquesta en què el diputat Òscar Ordeig diu que ‘el col·lapse a hospitals i CAP mostra la realitat d’un país que pateix de desgovern des de fa sis anys’. Podríem continuar durant hores perquè la paraula ‘col·lapse’ apareix massa sovint a les notes de premsa del PSC, però això només evidenciaria que segons els socialistes hi ha hagut un col·lapse sanitari ja fa anys que justament aquests darrers dies ha desaparegut.
De segur que en vista d’aquestes flagrants contradiccions us preguntareu com és possible que aquesta gent, els soldats, observen i visquen en una realitat tan diferent de la realitat en què els ciutadans vivim cada dia. Com poden creure que els serveis sanitaris s’han col·lapsat cada any excepte aquest? Bé, precisament això passa en tots els ‘moment Txornòbil‘, quan els règims trontollen de debò, fins al punt d’esdevenir un perill concret per a la seua població, per a cadascun dels seus ciutadans. Segons les dades d’ahir, actualitzades a les 18.55, a l’estat espanyol ja hi ha hagut 15.970 morts, el tercer en xifres totals i on més gent, en termes relatius, ha mort. 

dimecres, 1 d’abril del 2020

ESPANYA ÉS A LA RUïNA

Que ningú ens digui que teniem res contra Pedro Sanchez, tampoc que " no és facil gestionar una pandèmia" i menys que " si cau Sanchez, el recanvi és pitjor". Això no pot ser mai cap excusa per a criticar el Gobierno español en tot el que fa malament i és molt criticable.
No som simples súbdits acrítics, si Espanya té un problema i el recanvi de Sanchez és el PP-Cs-Vox, potser alguns hauren d' obrir els ulls i veure que el problema és Espanya.
No ens centrarem en detalls (alguns importants) com: les retallades sanitàries, la previsió de l' epidèmia veient el que passava a Itàlia, la recerca de marcaretes, respiradors i material sanitari, les condicions dels professionals, la negativa d'aillar poblacions afectades, la negativa de tancar ports i aeroports i ferrocarrils, o la propaganda de que arribaven un milió de mascaretes dilluns que no han arribat a Catalunya encara el dimecres...No ens centrarem en els detalls perquè caldria fer un article sobre la incompetència.
En canvi hem vist, a bastament, la propaganda sense cap efectivitat (publicitat inútil, rodes de premsa llargues, presència sempre de militars on havien d' estar sanitaris i metges...).
A un Govern se' l jutja pel que ha fet, mai pel que ha promés. Les paraules se les emporta el vent.
I ara ens venen amb els ERTOS, la devallada econòmica i l' atac ferotge contra els autònoms i per no allargar-nos en l' anàlisi us adjuntem l' article de Jordi Galves d' avui a El Nacional, per a acabar la reflexió econòmica:

    Espanya és a la ruïna
Tan fàcil que seria que Espanya fos com el Canadà o la França, que va i surt per televisió el que mana, i et diu com s’ho faran amb els diners, amb els ajuts, els impostos, amb les coses pràctiques per fer front a la catàstrofe del virus coronat. I te n’assabentes de cop, i ho entens amb facilitat. Et fan discursos breus, inequívocs, que poden generar un xic de confiança i una certa satisfacció de ser sota l’aixopluc d’un Estat que funciona més o menys, de vegades, però que sí que funciona, sobretot quan hi ha una situació d’alarma. Aquí no, aquí a l’Estat espanyol, a sobre de patir com cap altre Estat d’Europa el flagell de la malaltia, per deixadesa, per arrogància, per imprevisió, per indolència, a sobre hem de suportar la reiterada diarrea mental d’un governant que se sent culpable i abusa de la televisió. Culpable no pas per tenir cap imperatiu moral sinó perquè sap que ha acabat amb la seva carrera política i intenta revertir la situació. La credibilitat de Pedro Virusánchez abans de la crisi sanitària ja era escassa, acostumats com ens té a proclamar, si molt convé, una cosa i la contrària, sense limitació moral, sense imitació de cap referent ètic. Però és que ara ja ha esdevingut un personatge inquietant, que no genera cap tipus de confiança ni d’empatia. Un personatge grotesc que, quan ja ha esgotat els arguments, imita com un embriac els discursos de Winston Churchill sense adonar-se que el primer ministre anglès era bastant més que un simple alcohòlic. Que tenia la capacitat de ser respectable, creïble, protector, eficaç, eficient. I això, amb el mèrit afegit d’haver-ho tingut tot en contra després del desastre dels Dardanels.
Els decrets del govern de Virusánchez són una improvisació constant, plena d’errors i de contradiccions. Com si amb vint-i-dos ministeris i tota una marabunta de funcionaris no en tinguessin mai prou per governar un Estat que proclamen com a descentralitzat. A la tradicional eficàcia espanyola, coneguda i  celebrada arreu del món, s’hi ha d’afegir la retòrica d’un que només té paraules perquè no té res més. Perquè no en té ni cinc de calaix. El govern del virus no parla clar perquè no s’atreveix a dir la veritat. Culpa de la situació a la mala sort vírica, a les autonomies, a l’independentisme, a la Unió Europea, a Holanda que no vol fer-se càrrec dels deutes espanyols. A la pèrfida Albió. Encara estem en allò de “yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos”. Espanya continua en fallida i no té d’on treure els diners que necessita si no ressuscita el general Marshall amb el seu pla i la rega amb una pluja de milions. Que per cert,  mai no va afavorir Espanya quan podia haver-ho fet. Com recorda poèticament  Berlanga en la seva famosa pel·lícula, el pla Marshall va passar de llarg i va deixar l’Espanya de Franco amb un pam de nas. I és que el general ianqui havia lluitat contra el feixisme europeu i hi ha coses que et deixen marcat per a sempre.
El govern del virus o virusgovern de Virusánchez no vol perdonar l’impost dels autònoms perquè viu, en part, de xuclar-los la sang. Perquè els autònoms aporten, en conjunt, més riquesa i no et poden clavar una hòstia com Amancio Ortega o Ana Patricia Botín-Sanz de Sautuola O’Shea. O sigui que manen tancar per decret, amb l’exèrcit al carrer, les activitats no essencials i després, quan els de les gestories, intenten presentar un ERTO, no sempre l’ERTO és acceptat perquè sí senyor, Espanya va inventar la picaresca. Si es tracta d’un bar, per exemple, restaurant, hotel, botiga, perruqueria, gimnàs, museu o biblioteca l’autoritat laboral ordena la suspensió dels llocs de treball del personal de l’empresa afectada. Els treballadors passen a cobrar de l’atur mentre duri l’estat d’alarma i l’empresa deixa de pagar la seguretat social del seu personal. Ara bé, amb altres tipus d’activitats econòmiques les coses són més complicades. Per una banda l’Estat obliga a petits empresaris o autònoms a tancar, els impedeix treballar, però no vol deixar d’extorquir-los. A les gestories de tot Catalunya comencen a arribar aquests dies les primeres denegacions d’ERTO a paletes, mecànics, electricistes, que segons l’Estat no poden acreditar força major per tancar el negoci.
Ho torno a dir. Virusánchez et tanca el negoci a punta de canó i després t’argumenta que el teu negoci no ha estat xapat per una causa de força major. I que vol que et rasquis la butxaca. Qui diu paletes diu advocats, per exemple, o professionals relacionats amb la salut, com els dentistes, els podòlegs, els fisioterapeutes, massatgistes, etc. No poden garantir les mesures mínimes de seguretat per als clients, no tenen material de protecció, ni tenen proveïdors operatius. Així que molts autònoms no podran cobrar l’atur, a alguns perquè la pròpia administració els farà impossible que acreditin que han hagut de tancar per la força. D’altres perquè no podran acreditar una disminució significativa dels ingressos. Sí, els del govern d’Espanya diran i proclamaran que han ajudat a tothom, que han establert mesures perquè les persones sense recursos també puguin pagar el lloguer. Però a l’hora de la veritat, en la pràctica, l’Estat el que està fent és depredar l’activitat econòmica de les petites empreses i convertint-la en impossible. Espanya, en general, no té una economia ruïnosa per casualitat. Sempre ha actuat així. Avui ja comencen a parlar de rescat, quan encara deuen tants diners de l’anterior crisi. Espanya és un fracàs d’Estat des del punt de vista polític i econòmic. I la corda es tiba i es tiba fins que un  dia es trenca.