Va molt bé la reflexió, per veure si pot sortir una societat millor que la que estem vivint, ho necessitem i no serà gens fàcil fer canvis, ni a nivell mundial, ni europeu, ni espanyol ni català, però ho intentarem, no estem aquí per a defallir.
Avui l' Andreu Barnils, feia una reflexió (en aquest cas a nivell polític, en referència a casa nostra) prou clar, per a saber on estem i on volem anar quan tornem a caminar.
Us el deixem aquí:
Nosaltres, els unilaterals
Els independentistes pragmàtics han vist, aquesta
setmana, com la seva via fracassava a Madrid
Nosaltres, els unilaterals, tenim aquests dies una
oportunitat d’or per a fer demagògia. Podríem escarnir els independentistes
pragmàtics, vist que la seva teoria de cercar el diàleg amb Espanya ha obtingut
aquest fantàstic resultat: Jaume Asens sembla Joan Coscubiela i el PSOE pacta
amb Ciutadans. Felicitacions. Sort que eren els aliats. Sort que tocàveu de peus
a terra. Sort que sabíeu què fèieu.
Nosaltres, els unilaterals, podríem aquests dies recrear-nos
en preguntes retòriques: si independentistes dels comuns com Jaume Asens han
deixat de ser independentistes i insulten al president Torra com si fossin de
Ciutadans, qui eixampla la base? Nosaltres o Ciutadans? Si l’esquerra espanyola
militaritza la solució i opta per l’autoritarisme, qui eixampla la base,
nosaltres o el PP? Si un govern del PSOE premia els ‘piolins’ del 2017, qui
eixampla la base, nosaltres o Vox? Sort que tocàveu de peus a terra. Sort que
sabíeu què fèieu.
Nosaltres, els unilaterals, podríem recordar en aquests
moments la teoria que hem hagut d’aguantar per terra, mar i aire, durant llargs
mesos i pesades hores: la política de blocatge a Madrid no mena enlloc. És hora
de fer política. No podem votar sempre que no. Nosaltres, els unilaterals
podríem ara agafar la vostra teoria i el vostre eslògan i us el podríem
estampar a la paret juntament amb la votació d’aquesta setmana a Madrid: No
d’ERC, No de Junts. No de la Cup. No és fer política, això, doncs? I què és?
Podríem, també, llegir amb interès què passa al País
Valencià i a les Illes, aquests dies, on ves que la base no s’eixampli gràcies
al que diuen de fa molts anys tants teòrics,
tants llibres i
la meitat dels pragmàtics fins no fas pas tant: com pitjor, millor. Com pitjor
ho faci Madrid, millor per als independentistes. (Una mica més d’empenta,
de mando único i de desconfinament caòtic, i faran
independentistes molts valencians. Ja no falta tant.) Si avui, en lloc d’un
govern del PSOE amb comuns, tinguéssim un govern del PP, seria pitjor, però amb
Rajoy de president potser Asens encara seria independentista. És el com pitjor,
millor, que funciona. Passa que fa lleig de dir-ho.
Sí, nosaltres, els unilaterals, podríem dir tot això i no
aniríem enlloc. Què hi guanyaríem? Veure que els nostres companys, els
independentistes pragmàtics, s’han fotut una patacada èpica? Que van perduts
com mai? Que la seva teoria es demostra falsa? Que els pragmàtics s’han
enfonsat? Molt bé. I què? La realitat és que nosaltres també.
On és la nostra via unilateral? Enlloc no és. I aquests
dies, encara menys. Anem tan perduts com ells. O més, que a diferència seva, ni
marquem el pas, ni l’agenda, ni els nostres decideixen gaire res. Pitjor encara:
els unilaterals no hem sabut explicar ni tan sols la nostra diagnosi del passat
recent. El nostre relat no domina, i la majoria de votants veu l’octubre del
2017 com un fracàs de la via unilateral, i no pas com allò que va ser: el
fracàs de la via dialogada. (La via unilateral es va morir el dia del seu èxit
esclatant: el primer d’octubre del 2017; el 2 d’octubre ja van refugiar-se a
cercar el diàleg.)
Els unilaterals fa tres anys que, el partit, el veiem de la
grada estant: a l’una banda Espanya i a l’altra els pragmàtics. Veure com els
pragmàtics perden estrepitosament no ens fa jugar el partit. A la grada hi
continuem estant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada