EL LLARG CAFÈ I LA DIFICIL SITUACIÓ DE L' INDEPENDENTISME PARLAMENTARI.

 Un article de reflexió d' avui, que comença a tocar la situació real i complicada de l' independentisme català, a La República 

Un llarg cafè al bar de l’estació

ALEIX CLARIÓ05/12/2020 a La República

Som a les portes d’unes noves eleccions, i quan alguna cosa s’acaba (una feina, una relació, un viatge…) comences a pensar com va començar tot i quin és el futur que t’espera. És un exercici retrospectiu per analitzar el que has fet, si aquell camí que vas escollir va ser l’encertat o hauries d’haver optat per l’altra quan vas dubtar. Com a país, venim d’un inici convuls: les eleccions que va convocar Rajoy després d’empresonar i exiliar el govern de l’1 d’octubre. Aquí hi ha la primera bifurcació del camí: l’independentisme s’hauria d’haver presentat? Recordo que va ser un debat viu, intens i fins i tot encès. Hi havia opinions per a tots els gustos, i al final tothom va convenir en aquesta estratègia: ens presentem per demostrar a Espanya i a la comunitat internacional que, malgrat el que ens han fet, malgrat jugar amb les seves regles imposades, tornarem a guanyar per golejada i, apunt important, investirem el president que han fet fora. Tothom va convenir que aquest era el camí per seguir la lluita contra l’Estat espanyol, per posar-lo contra les cordes i provocar una taula de negociació amb mediació internacional. I si no ens deixen investir Puigdemont? Res, en bucle repetint eleccions, ampliant majories i ocupant els carrers fins que l’Estat espanyol rebi una estirada d’orelles per resoldre el conflicte. Era una estratègia bona o dolenta? Doncs sobre el paper era molt bona, però a la pràctica va ser desastrosa. Per què? Doncs perquè quan ja s’havia iniciat la seva execució, els socis principals van decidir que no era una bona estratègia. No, no parlo de traïcions ni de ser més o menys independentistes. Aquest és un debat i un argumentari estúpid. Però sí que és cert que aquell canvi inesperat i, sobretot, no consensuat, ho va enviar tot a rodar. Error N1.Recordo el 30 de gener de 2018. Jo era dins el Parlament de Catalunya. Les cares d’incredulitat dels diputats de Junts per Catalunya i les CUP eren per fotografiar-les. La dels diputats d’ERC no us en puc dir gran cosa, perquè directament la majoria ja no van venir. Recordo també la discussió sobre si els diputats presents (Junts i CUP) havien d’entrar a l’hemicicle i seure als seus respectius llocs per fer evident que allò que estava passant no era el que s’havia acordat entre tots els actors independentistes. Les CUP ho tenien claríssim. A Junts hi havia dues opinions: unes en la línia de les CUP i l’altra que s’hi negaven perquè no volien donar la imatge de desunió de l’independentisme, i aquesta visió és la que es va acabar imposant. Error N2. Podríem dir que callar i guardar les formes ha sigut una constant de Junts al llarg d’aquesta legislatura fins fa molt poc i, personalment, crec que ha sigut un dels grans errors. Ho deia llavors, ho he dit durant i ho dic ara. Una relació entre socis no pot funcionar si un fa el que vol i l’altra fa veure que tot va bé, perquè n’hi ha que d’aquesta actitud se n’han aprofitat moltíssim. Error N3. El que va passar aquell 30 de gener ho va alterar tot, i va provocar un altre gran debat: i ara què? El president Puigdemont, abans del 155, ja havia dit que ell no volia repetir, perquè havien de pujar nous lideratges, i el procés era una cosa coral, no d’hiperlideratges i personalismes. Però el 155 i l’exili el van forçar a tornar-se a presentar, no per ganes sinó per lluitar. Però si un dels socis no el volia, ell no es faria fort en la seva posició, perquè el fet important era el projecte comú. Per això es va proposar un altre candidat a la presidència. I per això no és cap de cartell de Junts a les eleccions del 14 de febrer. Però l’estratègia no era investir algú altre i prou, sinó treure rèdit de la situació en la qual ens havíem trobat: proposaríem candidats que posessin contra les cordes a l’Estat espanyol. Per això els candidats (Sánchez, Turull) eren presos polítics. Un ham. I esgotats els hams, eleccions de nou, i tornem-hi. Va ser una estratègia consensuada amb tots els actors polítics i tothom hi va estar d’acord. Bé, com a mínim fins després de la no investidura de Jordi Turull. Llavors va començar a créixer un clam intern que reclamava que s’abandonés aquesta línia i es proposés algú “net” per poder formar un “govern efectiu” que aixeques el 155. Aquí, moltes veus (i de molt importants) s’hi van oposar, intentant fer entendre que un “govern efectiu” en aquesta situació seria, a la llarga, nefast en molts sentits. El 155 podia marxar sobre el paper, però seguiria de facto, així com la intervenció financera de la Generalitat i la repressió policial i judicial, amb tot el que això implica. No van fer ni santíssim cas, i al final, les pressions –i permeteu-me que de moment no m’allargui aquí- van provocar que es proposés un candidat viable i es constituís un “govern efectiu”. Esgotada la legislatura, podem afirmar que és l’error N4.

 Bé, no tot estava perdut. “Recuperem” institucions i normalitzem allò que no hauríem d’haver normalitzat mai. Refem estratègies. Doncs que el govern autonòmic que n’ha sortit és menys autònom que una comunitat de veïns i l’espasa de Dàmocles del 155 està permanentment sobre el coll del govern (quantes vegades va amenaçar Madrid de quedar-se la competència dels Mossos i dirigir-los des de Madrid? Tres? Quatre? Ja no ho recordo), l’estratègia era que el govern es dediqués a governar pulcrament com una autonomia, sense donar ni un sol motiu per ser intervingut o desposseir-lo d’una competència o l’altra, i que tota l’acció d’embat contra l’Estat espanyol es faria als carrers dirigit des del govern a l’exili amb el recent creat Consell per la República, a qui Madrid no li podia fer ni pessigolles. Bon govern i embat als carrers. Problema? Doncs principalment dos: el primer, que el Consell per la República no se l’acaben de creure tots, i fins i tot és desprestigiat per part d’ERC. Per què? Doncs perquè el dirigeix Puigdemont. És una explicació que no respon a cap lògica, només al ressentiment. Aquest seria l’error N5: mai s’han curat les ferides internes de l’octubre del 17 ni de les eleccions del 21D. La patada endavant només ha comportat major ressentiment i agror. El segon problema, és la moció de censura a Rajoy i la investidura de Pedro Sánchez. Allà on uns veuen pa per avui i gana per demà (sí, és més demòcrata que el PP, però quan es tracta de la unitat d’Espanya no hi ha diferència) d’altres hi veuen una oportunitat per obrir una via de diàleg des de les “esquerres” i el federalisme. Són dues visions contraposades i irreconciliables. Error N6.

I això em porta a l’error N7: la manca absoluta d’unitat. Aquests darrers tres anys, bé, de fet els dos primers, ens hem fet un fart d’escoltar crides a la unitat independentista, des d’una sola llista tot congelant partits fins assolir la independència (La Crida), acabant per la descafeïnada proposta de les “estratègies compartides”. Al final, res de res; només partidisme. Lluny de les lectures interessades que se li ha volgut donar, aquesta insistència responia a diferents motius: per començar, pel consell rebut de diversos interlocutors internacionals, que ens recomanaven que anéssim sota un sol paraigua si volíem ser un actor internacional. D’altra banda, s’havia demostrat amb la formula de Junts pel Sí que el fet d’anar sota un mateix paraigua proporcionava beneficis pel que fa a missatge, cohesió i, sobretot, resolució de conflictes entre forces polítiques; el perill d’anar per separat era que tot fos una batalla campal, i així s’ha acabat demostrant. Un altre motiu era el relat: junts podíem ser la primera força del país, és més, junts de veritat (incorporant les CUP) fins i tot podíem tenir la majoria absoluta, i això en sí mateix ja era un missatge a la comunitat internacional. Junts provocava que no hi haguessin insanes competicions per l’hegemonia del mateix espai, sinó en concentrar les energies per desafiar a l’Estat espanyol i construir les eines necessàries per ser una república independent. Per últim, junts ens permetia ser un bloc granític que ocupés tots els espais de poder polític del país, des dels ajuntaments, passant pels consells comarcals, diputacions… alhora que aïllàvem al bloc del 155. Però al final es va acabar imposant la idea que separats sumàvem més perquè hi havia gent que junts no ens votaria mai. I així és com els teòrics de la desunió han obtingut una gran victòria a costa de tot el moviment independentista. Potser sí, que separats s’han obtingut més vots (veurem realment quants el 14f), però haurien de ser milers i milers per compensar la trencadissa que ha deixat al darrera aquesta estratègia. Que el model a seguir per tothom sigui Escòcia i que el resultat sigui Itàlia no és un motiu per estar precisament satisfets. Ens sobren teòrics de la desunió i ens manquen fontaners de l’entesa.

 El fet és que des de la investidura de Pedro Sánchez ja no hi ha estratègies compartides, es dinamita tot. També internament dins el Pdecat, quan la Marta Pascal pacta en un hotel de Madrid amb Rubalcaba i a l’esquena del president Puigdemont. A poc a poc, es va instal·lant la idea transversal que el 2017, en especial l’octubre, ha sigut un error de càlcul monumental, que el cost – benefici no ha valgut la pena i que s’ha d’intentar recuperar al màxim allò que teníem el 2014: autogovern i influencia a Madrid. No es renuncia a la independència, però s’aparca pels pròxims 10 anys. Llavors, amb anàlisi interna de les pròpies forces, es valorarà si es torna a intentar o no. I el mentrestant? Ser més, ser vitals per la governabilitat d’Espanya i reformar-la des del prisma federal. Un dirigent republicà ho titula, encertadament, “Pau i Treva”. Aquí l’escissió ja és absoluta. També hi ha un consens general dins i fora de Catalunya: el president Puigdemont fa nosa. Electoralment és imbatible –això, que és teoria, es reafirma a les eleccions europees quan rep un milió de vots- i, per tant, l’única manera de fer-lo fora del tauler és anar-lo aïllant i silenciant mediàticament. Però s’ha de fer a poc a poc, res que faci saltar les alarmes. Però de la mateixa manera que hi ha aquest bloc d’opinió, n’hi ha un altra ideològicament transversal que considera que Espanya és irreformable (governi qui governi); que només s’asseurà si s’hi veu obligada; que l’única manera d’obligar-la és amb confrontació (no violenta, sempre, i anonimitzada, per no ser auto víctimes de la repressió); que cada vegada que s’ha eixamplat la base ha sigut quan ens hem enfrontat amb l’Estat i no quan hi hem pactat; que si pactem, la carpeta internacional del cas català es tancarà (perquè consideraran que està resolt); que el compromís amb la ciutadania és esdevenir una república independent a mitjà termini; que l’òrgan capaç de liderar els nous embats és el Consell per la República, per estar lliure de les urpes de l’Estat espanyol; i que la persona que més por li fa a l’Estat, la que genera més consens dins l’independentisme no partidista i té més portes obertes internacionalment, és el president Puigdemont, que pot actuar lliurement i amb immunitat. Aquí, amb aquests dos blocs definits, crec que és injust parlar de qui té raó i de si és o no un error una de les dues posicions; simplement és una trista bifurcació.

La resta, com se sol dir, és sabut per tothom. A les portes d’unes eleccions autonòmiques que no ens porten enlloc. El president Puigdemont va dir fa uns mesos una frase que trobo molt encertada: hauríem d’estar centrats en la batalla contra l’Estat i ens han obligat a baixar a batallar per l’autonomia. Quina pèrdua de temps i de recursos. Per això ell no entra tampoc en aquesta batalla: és el moment de nous lideratges, és el moment que siguin escollits democràticament i no a dit, i és el moment de centrar els esforços en eines supranacionals com el Consell per la República. La batalla no és per l’autonomia, no es lliura a Barcelona, ni tan sols a Madrid. La batalla és per la República Catalana i es lliura a escala internacional. I, d’altra banda, potser és el moment que ERC pugui posar a la pràctica la seva teoria, secundada per milers de vots de ciutadans independentistes. És una teoria que molts li han advertit que acabarà en fracàs, perquè així ho demostra tota la història entre Catalunya i Espanya, però quan un no vol escoltar el que li diuen, arriba un punt que només li pots dir: “endavant i molta sort”. L’altre dia parlant amb un amic li feia aquest símil: “La situació actual és com dos amics que volen anar de Barcelona a Girona: Junts per Catalunya està parada a Maçanet, dient-li a ERC (que està sortint de Barcelona) que la via que volen recórrer és un fracàs, i ho saben perquè ja l’han transitat. Però doncs que no els pots convèncer del contrari, al final només pots esperar-los al bar de l’estació tot fent un llarg cafè, i quan arribin, donar-los ànims i tornar-ho a parlar tot, perquè encara hi haurà molt camí al davant. L’únic perill és que quan arribin, ens hàgim barallat tant que ja no ens vulguem parlar. I l’únic problema és que, mentrestant, haurem perdut un temps preciós i ens hauran trinxat per totes bandes”.

 Alea iacta est