AIXÒ JA VÉ DE LLUNY

Després de la votació a l' Eurocambra sobre el Suplicatori dels eurodiputats catalans, la desestimació dels recursos de Jordi Cuixart i Jordi Sanchez al Tribunal Constitucional i el manteniment de la porta tancada a la llei d' amnistia del PSOE que no deixarà cap escletxa. Tot quedarà en mans judicials definitivament, Justicia Europea en els casos majors i més importants o Tribunals espanyols en els caos menors. 

Tenim molt de recorregut encara i no ens enganyem ells no les tenen totes. Potser el que ens fa forts és que venim de lluny, moltes persones han fet un llarg recorregut històric i no ens aturarem per això.

Diumenge, a La República, Josep-Lluis Carod-Rovira feia un recordatori d' on venim, recordatori necessari, on el nostre partit ESTAT CATALÀ va ser una peça important el segle passat.

    

De vegades sembla com si això de voler ser independents hagi començat fa quatre dies

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Tant aquí com també a Espa­nya, de vega­des sem­bla com si això de voler ser inde­pen­dents hagi començat fa qua­tre dies. Els refe­rents emprats com a prova, en ambdós casos, així ho demos­tren. Cor­rem el perill que hom arribi a creure’s que l’inde­pen­den­tisme actual, majo­ri­tari ja de la Jon­quera a Alca­nar, és una sim­ple reacció ego­ista a la crisi econòmica actual moti­vada per la pandèmia, quan encara no ens havíem des­em­pa­lle­gat del dal­ta­baix del 2008. O bé que és la res­posta a la severa rup­tura ins­ti­tu­ci­o­nal, política i emo­ci­o­nal que es pro­du­eix, el 2010, quan un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, amb man­dat cadu­cat, trinxa un Esta­tut d’Auto­no­mia que abans ja havien esbo­ci­nat a les corts espa­nyo­les. Ni tam­poc tot comença amb el canvi d’estratègia de la vella CiU, quan Mas opta per l’inde­pen­den­tisme, un cop cons­ta­tat que la via auto­no­mista ni dona, ni donava abans, per a gaire més. Ni és cosa del gir inde­pen­den­tista que fa ERC el 1987, ni tan sols del seu pro­jecte naci­o­nal poste­rior, inclu­siu, cívic i d’esquer­res. Ni és l’arri­bada de la CUP el deto­nant que explica l’estat de coses actual. Ni tan sols el nai­xe­ment de l’ANC, les acci­ons dels CDR, les noves fun­ci­ons assu­mi­des per Òmnium, l’acció sin­di­cal de la CSC i la COS ni l’empenta del Sin­di­cat d’Estu­di­ants dels Països Cata­lans. Tots són fac­tors impor­tants per enten­dre on som ara, però cap d’ells, en soli­tari, té la vir­tut d’expli­car-ho tot. Cor­rem el perill de caure en l’autoi­ni­ci­a­lisme, en la con­vicció de creure que tot comença amb nosal­tres, igno­rant, per sim­ple des­co­nei­xe­ment històric o per interès polític clar, que abans que arribéssim nosal­tres ja n’hi havia d’altres i que és gràcies a la suma de tots ells que ara som on som. L’his­to­ri­a­dor Fèlix Cucu­rull, pri­mer, i Eva Serra després, ja expli­ca­ven el clar sen­tit eman­ci­pa­dor que, a Cata­lu­nya, va tenir la guerra dels Sega­dors. I, més tard, arreu dels Països Cata­lans, la guerra de Suc­cessió a la corona espa­nyola. Aquí, Cata­lu­nya, el País Valencià i les Bale­ars, van fer la mateixa opció, en l’estruc­tura pro­funda de la qual hi havia el mateix desig alli­be­ra­dor i de man­te­ni­ment de la pròpia per­so­na­li­tat naci­o­nal, motiu pel qual, el 1707, el desen­llaç advers de la bata­lla d’Almansa ens afectà a tots nega­ti­va­ment i el seu impacte encara dura.

Abans d’ara, doncs, ja hi havia el Bloc d’Estu­di­ants Inde­pen­den­tis­tes, el Movi­ment de Defensa de la Terra, Naci­o­na­lis­tes d’Esquerra, el Bloc d’Esquer­res d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal de Xiri­nachs, el Bloc Català dels Tre­ba­lla­dors, el Col·lec­tiu Com­bat, el Movi­ment d’Uni­fi­cació Mar­xista dels Països Cata­lans, els Inde­pen­den­tis­tes dels Països Cata­lans, Esquerra Cata­lana dels Tre­ba­lla­dors al nord, el Par­tit Soci­a­lista d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal dels Països Cata­lans i el PSAN-Pro­vi­si­o­nal i l’heroic i mai prou valo­rat com es mereix Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya durant el fran­quisme. I el Movi­ment d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal de Cata­lu­nya de Joa­quim Jua­nola, des de Veneçuela, com a Mèxic hi havia la gent dels Qua­derns de l’Exili, el Movi­ment Social d’Eman­ci­pació Cata­lana, Enllà. Cata­lu­nya per la inde­pendència dels pobles i el soci­a­lisme, el Par­tit Soci­a­lista Català i, a Mèxic i Cuba, la Unió dels Cata­lans Inde­pen­den­tis­tes, Free Cata­lo­nia a Nova York, el Con­sell Naci­o­nal Català de Batista i Roca des de Lon­dres, l’Agru­pació Patriòtica Cata­lana de Xile i el Grup Joven­tut Cata­lana a Bue­nos Aires. I abans, el Par­tit Català Pro­le­tari de Jaume Comte, el Par­tit Naci­o­na­lista Català dels ger­mans Xam­mar i el Nosal­tres Sols de Daniel Car­dona. I el Comitè Lli­ber­tat amb Pere Seras; Hipòlit Nadal i Mallol amb la revista Res­sor­gi­ment, i Manuel Massó i Llo­rens amb la Unió Naci­o­nal Cata­lana de Sud-amèrica, tots des de Bue­nos Aires i, des de Mon­te­vi­deo, el Grup Sepa­ra­tista Avant, d’Adolf Gamundi i l’anar­quista Albà Ros­sell. Com des de San­ti­ago de Xile, el Comitè de Publi­ci­tat Cata­lana de Josep Abril i Llinés i, des de Cuba, Josep Conan­gla i Fon­ta­ni­lles, refe­rent de l’inde­pen­den­tisme a Amèrica, l’home clau en l’ Assem­blea Cons­ti­tu­ent del Sepa­ra­tisme Català (1928); la revista La Nova Cata­lu­nya; la Cons­ti­tució Pro­vi­si­o­nal de la República Cata­lana, i el Par­tit Sepa­ra­tista Revo­lu­ci­o­nari de Cata­lu­nya, tot a l’Havana. I la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal de Clubs Sepa­ra­tis­tes, a Nova York, Mon­te­vi­deo, l’Havana i San­ti­ago de Cuba.

I abans d’aquests, l’Estat Català i la Fede­ració Democràtica Naci­o­na­lista de Fran­cesc Macià; la valen­ci­ana Joven­tut Naci­o­na­lista Obrera; el set­ma­nari argentí La Nación Cata­lana, diri­git per Joan Como­rera; el Blok Naci­o­na­lista Cat­ha­lo­nia de Guantánamo, amb Albert Daroca; el Grop Naci­o­na­lista Radi­cal de San­ti­ago de Cuba, amb Sal­va­dor Car­bo­nell, i Fora gri­llons!, la pri­mera publi­cació inde­pen­den­tista cata­lana a Amèrica, i dese­nes de comitès, clubs, grups, asso­ci­a­ci­ons i uni­ons inde­pen­den­tis­tes que van pro­li­fe­rar sobre­tot al con sud d’Amèrica i a Cuba. I la Unió Cata­la­nista de Martí i Julià, Vicenç A. Balles­ter i el mallorquí Pere Oli­ver i Domenge. I, més enrere, el 1901, la colla de joves patri­o­tes que, encapçalats per Josep M. Folch i Tor­res, fun­den La Reixa, el pri­mer grup que es defi­neix inde­pen­den­tista. I abans, J.N. Roca i Far­re­ras, el repu­blicà del segle XIX que s’ima­gina una nació “amb ambai­xa­des” i que parla ober­ta­ment de Països Cata­lans. I tots aquells que, amb les armes a la mà, han llui­tat també per la inde­pendència, des del com­plot de Gar­raf fins a Terra Lliure, pas­sant pel Front d’Alli­be­ra­ment Català i l’Exèrcit Popu­lar Català. Expres­si­ons diver­ses d’una mateixa aspi­ració col·lec­tiva que con­fi­gu­ren el fil roig de la con­tinuïtat de la nos­tra història col·lec­tiva. I totes aque­lles per­so­nes que, de Per­pinyà a Ala­cant, sovint en soli­tari, han ima­gi­nat una pàtria lliure i com­pleta. És gràcies a tots ells que avui som aquí, perquè això ja ve de lluny.