Estat Català ens vam
manifestar a Estrasburg , per denunciar la vulneració dels drets de vot i
participació democràtica de mes de 2000.000 de persones de l'Unió Europea per
part de l'Estat espanyol , amb la complicitat i silenci dels estats
europeus.Més de 10.000 catalans vam pujar a Estrasburg, per donar suport als
eurodiputats independentistes catalans Carles Puigdemont, Oriol Junqueres i Toni
Comin que estan privats de drets fonamentals.A la concentració davant la seu
Parlament Europeu els independentistes catalans van rebre el suport de 32
eurodiputats i d'alsacians, bretons, bascos, occitans,corsos,irlandesos,sards,
sicilians i d'altres pobles que també lluiten per la seva llibertat
Ahir vam tenir ocasió de veure en quin moment precís estem de la nostra història, la composició dels nous ajuntaments ens va donar la imatge real de cada comarca i municipi (amb pactes sorprenents en algun lloc, però entenedors en molts casos per la situació política local de cada municipi). El cas de Barcelona va semblar una maniobra estratègica d' Estat (espanyol). La visió d' Estat (espanyol) contra l' independentisme va ser molt clara i nítida, recolzada en el cinisme de la sra. Colau i també en la incapacitat dels nostres líders dels partits independentistes, que potser no han tingut suficient visió d' Estat (Català).
Ahir va circular un video per la xarxa d' una entrevista premonitòria de Nació Digital, on el que sembla una incoherència teòrica, agafa coherència si veiem la visió d' Estat (espanyol).
També avui ha estat molt entenedor (per a qui ho vulgui entendre) l' article de Gonzalo Boye, sobre el lawfare, Brasil i Espanya. Bona lectura:
A través de la magnífica feina dels periodistes de The Intercept Glenn
Greenwald i Victor Pougy, hem pogut descobrir la trama corrupta, i
colpista, existent al Brasil mitjançant la qual una sèrie de fiscals i jutges
comandats per l'exjutge Sergio Moro, avui ministre de Justícia amb Bolsonaro,
van aconseguir alterar la realitat política arribant a empresonar l'expresident
Luiz Inácio Lula da Silva després d'acusar-lo i condemnar-lo per corrupció.
Glenn Greenwald no és nou en l'ofici
de revelar trames complexes, perilloses i enquistades en els aparells estatals,
tal com ho va demostrar amb el cas d'Edward Snowden. Si alguna cosa
caracteritza Greenwald és la serietat, el rigor, la independència i, sobretot,
el valor per denunciar, a través del seu treball, qualsevol mena de
muntatge que ataqui els principis bàsics de la democràcia.
El que estan explicant del Brasil bé
pot emmarcar-se en el que s'ha anomenat lawfare,
anglicisme que sorgeix de combinar law (llei)
i warfare (guerra).
El rellevant, en tot cas, no és la seva denominació ni la seva definició, sinó
com s'està estenent per diversos països una estratègia que va ser descrita per
primera vegada a Unrestricted
Warfare, llibre sobre estratègia militar publicat el 1999.
Només dos anys després, el 2001,
aquest concepte comença a ser utilitzat fora de l'àmbit militar nord-americà i
això es produeix, com bé constaten autores com Vollenweider i Romano, a partir
de la publicació d'un article del general Charles Dunlap a la revista de la
Duke Law School.
La lawfare no és més que la guerra a través
d'altres mètodes, però amb un clar objectiu: l'aniquilació de l'enemic, del
contrari, del dissident i, això, mitjançant la utilització no només del dret,
sinó, també i especialment, de les estructures del poder judicial que és cridat
a jugar un paper vital en aquesta nova forma de guerra.
Aquest nou tipus de guerra,
implementada a través de la judicialització de la política, és una
cosa que s'està veient en diversos casos, especialment a Llatinoamèrica,
en països com el Brasil, l'Equador, l'Argentina, Colòmbia, etc., i que ha donat
els resultats esperats pels seus dissenyadors: l'aniquilació dels enemics
polítics mitjançant la "creació" de causes penals que bé acaben amb
aquests enemics a la presó o destruïts mediàticament i políticament de manera
irreversible.
La lawfare no
és més que la guerra a través d'altres mètodes, però amb un clar objectiu:
l'aniquilació del dissident mitjançant les estructures del poder judicial
El principal instrument a través del
qual es duria a terme aquesta nova forma de guerra, segons Vollenweider i
Romano, seria el poder judicial i això perquè en els últims anys s'ha convertit
"en un potent espai des d'on desplegar, gairebé sense limitacions,
estratègies de desestabilització i persecució política, fins a situar-se molt
lluny del principi republicà de l'equilibri de poders".
Això seria així, segons aquestes
mateixes autores, perquè "és l'únic (poder) que no deriva de la voluntat
popular sinó de complexos mecanismes de designacions polítiques i concursos,
sumat a privilegis que els altres poders no tenen" i això "li permet
operar políticament sota una completa capa d'institucionalitat" intentant
"objectius similars als que en altre temps buscaven les forces
armades: deslegitimar i perseguir figures polítiques populars oposades als seus
interessos" cosa que farien "a través d'"experts", que fan
anar un llenguatge tècnic objectiu (el llenguatge jurídic), que es vanta
de no estar "contaminat per la política" i, afegeixo, donant
l'aparença d'imparcialitat.
Aquesta nova forma de guerra
ideològica seria la que importants fiscals federals del Brasil, comandats per
l'actual ministre de Justícia de Bolsonaro, haurien utilitzat per
acabar amb la carrera política de Lula, derrotar políticament el seu
partit i, d'aquesta manera, alterar, irremeiablement, el curs polític brasiler
amb conseqüències que encara tardarem anys a delimitar.
El que ha passat al Brasil és molt
greu, però, segurament, no som capaços de dimensionar-ho perquè ens agafa lluny
i perquè no és senzill contextualitzar-ho, però si fem un exercici
d'imaginació, encara que tot això no sigui més que una ficció amb finalitats
didàctiques, potser podem comprendre com funciona aquesta estratègia.
Imaginem, per un moment, que en lloc
del Brasil som a Espanya i que existeix una opció política forta, seriosa i amb
un projecte clar que, per exemple, plantegés un model republicà i la
independència de part del territori de l'Estat. L'esmentat projecte podria ser
combatut políticament o, seguint els manuals americans de la lawfare, també ho podria ser
judicialment... i seguim al terreny de les hipòtesis.
Suposem que s'hagi optat per fer-ho
per via judicial, per a la qual cosa, llavors, caldria disposar de fiscals
disposats a concertar-se per generar causes penals que poguessin servir de base
per criminalitzar l'esmentat projecte polític. Insisteixo, només estem parlant
figuradament.
En qualsevol cas, no n'hi hauria
prou de disposar d'un grup de fiscals disposats a saltar-se la llei i
utilitzar-la al seu aire perquè aquest procés de criminalització de l'oponent
polític tingués èxit, també farien falta jutges disposats a legalitzar aquestes
actuacions, a portar a la presó, primer preventivament, els opositors, per,
després d'un procés aparentment legal, condemnar-los i, d'aquesta manera,
treure'ls de circulació per molts anys aconseguint, per tant, la derrota del
projecte polític que representen però per una via "neta" i
aparentment legal.
Imaginem que, en lloc del Brasil, som a
Espanya i que existeix una opció política forta, seriosa i amb un projecte clar
que plantegés un model republicà i la independència de part del territori de
l'Estat
Molts, arribat a aquest punt, ens
plantejaríem que això seria impossible a Espanya perquè, per a això, existeixen
mecanismes que impedeixen els abusos i que, per exemple, es podria
acudir al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) perquè reconduís
aquests comportaments o que, a través d'accions penals, es podria exigir responsabilitat
a aquests jutges i, a més, que sempre ens quedaria el Tribunal Constitucional
per fer complir els mandats constitucionals i vetllar pel respecte dels drets
fonamentals.
El problema sorgiria, i sempre
parlant de manera hipotètica, en el cas en què el CGPJ també estigués format
per jutges disposats a participar en aquesta lawfare i, també, si això mateix passés en
el Tribunal Constitucional. Al Brasil justament això és el que ha
passat i, ara, l'única esperança de Lula i del seu projecte polític està
en el Tribunal Interamericà de Drets Humans, l'equivalent americà del Tribunal
Europeu de Drets Humans d'Estrasburg.
Afortunadament, el que va
passar al Brasil, passa a l'Equador, a l'Argentina, a Colòmbia i en
altres diversos països de Llatinoamèrica, però no passa a Espanya perquè aquí
seria impensable que una conjunció així d'interessos polítics s'alineessin per
generar un resultat tan pervers i, a través del retorciment dels
instruments jurídics i de l'ús de l'aparell judicial i fiscal, es pogués aniquilar
l'enemic polític.
Francament, crec que seria
impensable que a Espanya hi hagués fiscals disposats al que ha passat al Brasil
i, molt menys, que les altes instàncies jurisdiccionals estiguessin disposades
a jugar el paper que han jugat al Brasil, per molt que després poguessin acabar
ocupant càrrecs ministerials.
A Espanya, quan un fiscal anomena
"cop d'estat" a actes que en altres països s'han qualificat
de mers exercicis democràtics, ho fa no perquè estigui criminalitzant la
política, ni com a part d'una "Spanish
way of lawfare" sinó per mer excés dialèctic, ja que aquí
seria impensable que uns "gringos"
o uns "sudacas"
ens ensenyessin un mecanisme tan expeditiu, brutal i cru per acabar amb
els rivals polítics.
Tan clar és que estem davant d'una
ficció com que a Espanya el "quart poder", la premsa, actuaria com un
eficaç contrapès que denunciaria una cosa d'aquestes característiques i no
passaria com al Brasil, l'Equador o altres països llatinoamericans on els
mitjans no només van callar sinó que van ser còmplices d'aquesta barbaritat...
La gran diferència és que nosaltres no necessitaríem Greenwald i Pougy per
revelar una barbaritat tan gran perquè aquí això no succeiria.
Finalment s' acaba això que en diuen "judici al procés". No n' esperem res de bo, ni ara ni abans. El punt de vista dels catalans i el dels espanyols està molt lluny, som dues realitats molt diferents (no només culturalment, lingüísticament o històricament) sinó que cada vegada es fa més palés que ho som en gairebé tots els àmbits, però ells ens necessiten com a súbdits i aquesta necessitat fa que els conceptes com "drets individuals" o "col.lectius" o "democràcia" agafin uns matisos molt diferents aquí o allà.
Fa temps que, des d' Estat Català (com molts d' altres), diem que no hi fem res en aquest estat, però esperarem que s' acabi el judici d' una vegada, donem suport a la convocatòria per la tarda en què
s' acabi el judici i sortim al carrer.
Aprofitem per adjuntar un article de dimecres que va escriure Josep-Lluís Carod-Rovira al Nació Digital, que és una reflexió de la poca importància que tenen per a ells els vots i la necessitat d' enfocar el tema econòmicament també, perquè és on pot fer desencallar la situació.
Vots, no.
Diners, sí
«Només ens en sortirem si les nostres decisions
qüestionen, afecten i condicionen, de forma directa, la seva economia»
per
Josep-Lluís Carod-Rovira, 5 de juny de 2019 a les
21:00 |
Cap dels quatre projectes d’Estatut d’Autonomia aprovats pel poble de
Catalunya, o bé pels seus representants, no ha estat mai respectat per
Espanya. Així va ser el 1919 amb el text aprovat per l’Assemblea de la
Mancomunitat. I amb l’Estatut de Núria, que tenia el suport del 99% dels vots
emesos, el 1931. I amb l’Estatut de Sau, el 1979, preparat per diputats i senadors
catalans a Madrid. I amb el del 2006, que al Parlament havia rebut 120 vots
favorables i només 15 en contra. El fanatisme radical de l’espanyolisme polític
n’escapçà el contingut a les corts espanyoles i el tribunal constitucional va
fer-hi la resta, fins i tot després d’haver estat aprovat en referèndum. El vot
dels catalans, doncs, no val res a l’hora de decidir el nostre estatus
jurídico-polític. Però tampoc no serveix per a decidir qui és diputat o senador
a Madrid, ni europarlamentari a Brussel·les i Estrasburg, ni per determinar
quina persona presideix la Generalitat, tant se val el que la gent voti.
El diputat i el senador més votats han estat suspesos d’aquesta condició
institucional i representativa guanyada netament a les urnes i han deixat
de ser, doncs, diputat i senador, com altres tres escollits catalans també. I
el que ha tret més vots a les europees ni tan sols pot recollir l’acreditació
corresponent, ja que corre el risc de ser detingut si ho intenta. Tant se val
que hagi obtingut més sufragis que els guanyadors de les eleccions en 16 dels
28 estats de l’actual UE. Ni tan sols es respecta, per a la ronda de consultes
amb el cap d’estat, que són els grups parlamentaris els que decideixen qui
assumeix aquesta funció i qui millor que qui n’ha encapçalat la llista? Votem
el que votem, doncs, queda clar que, amb un pretext o bé un altre, no som
nosaltres qui decidim, sinó que qui acaba decidint per nosaltres és Espanya. La
realitat és que Catalunya, la societat catalana, els votants catalans, no tenim
l’última paraula en res, votem el que votem a les urnes, perquè no tenim la
consideració de subjecte polític sobirà, sinó subordinat, subsidiari i
dependent d’uns altres. El nostre vot, la nostra voluntat, no compta. I el que
sí que és determinant és la voluntat d’uns altres i els seus vots en unes
institucions estatals on ells sempre seran majoria i nosaltres minoria.
Els nostres vots no compten, deia. Ni volen la nostra llengua, que els crea
rebuig i incomoditat, ni la nostra cultura, que ignoren tant i que no
tenen cap interès per conèixer. No hi fa res que tinguem una literatura rica i
potent, comparable a la d’altres literatures d’un pes demogràfic similar. Tant
se val el coratge emprenedor, l’esperit laboriós, el caràcter innovador, la
creativitat en tots els llenguatges artístics, la xarxa empresarial, la cultura
industrial, la iniciativa privada, el nivell capdavanter de la ciència i la
recerca, l’europeisme, el cosmopolitisme, el neguit per viatjar i parlar llengües
diverses o la passió per la modernitat en tots els àmbits. Ni donen importància
a una societat forjada des d’ella mateixa, sense estat i amb l’estat en contra,
autocentrada en valors com l’associacionisme, el voluntariat, el cooperativisme
o la solidaritat.
Res de tot això, doncs, no compta per a Espanya ni hi té la més mínima
importància. No compten els vots, ni volen la llengua, ni els
interessen els nostres valors com a societat nacional diferenciada. En
realitat, l’únic que els interessa de nosaltres són els diners que en treuen i
res més. Els Països Catalans són una font de finançament essencial per al
manteniment, funcionament i continuïtat de l’estat espanyol tal i com l’hem
conegut fins ara. No solament figuren al capdavant en la recaptació d’impostos,
sinó a la cua de les inversions. Els nivells baixíssims d’execució del
pressupost estatal en aquests territoris són un veritable escàndol, any rere
any. L’incompliment d’allò que s’aprova és una pràctica regular que castiga el
benestar dels nostres conciutadans, sobretot dels més vulnerables, i la
modernització general del país.
L’estat de les infraestructures és una altra vergonya, atès que a
l’envelliment i deteriorament de les ja existents s’hi sumen la manca
de les imprescindibles, com el corredor ferroviari mediterrani, en una
planificació d’estructura radial, centralista, on tot està pensat perquè
conflueixi a Madrid i poder articular així, nacionalment, Espanya. Fins i tot
els ports de Barcelona i de València han de destinar els beneficis assolits per
a mantenir els ports de l’estat que són deficitaris i no gens eficients. I és a
Madrid on s’eliminen els peatges d’autopistes, perquè Espanya ha quedat reduïda
a Madrid, on una elit parasitària extreu el resultat dels nostres esforços per
al seu manteniment i continua emprant el centralisme econòmic, cultural i
polític per mantenir les regions més pobres de l’estat en situació de subsidi,
dependència i subdesenvolupament permanents. El benestar de les elits
instal·lades a Madrid només és possible mantenir-lo amb el nostre malestar.
Només ens volen retenir, tan sols s’oposen que ens n’anem d’Espanya, no pas
perquè no volen perdre la nostra llengua, la cultura o bé els nostres
valors, sinó perquè no es poden permetre de perdre’n els diners que hi aportem,
en una pràctica d’espoli persistent que es fa ja insostenible. Fins ara, només
pagàvem i callàvem. Ja fa temps que hem decidit que no callarem més i ens hem
posat a parlar, tot i que continuem pagant. Tinc la convicció que el nostre únic
desllorigador no és cultural, ni polític, sinó econòmic. Només ens en sortirem
si les nostres decisions qüestionen, afecten i condicionen, de forma directa,
la seva economia. Perquè això és l’únic que els farà reaccionar. Altrament dit,
el dia que comencem a deixar de pagar ja haurem entrat, de debò, en la fase
final del procés.
Estat Català volem felicitar la llista
del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín que ha guanyat les
eleccions europees a Catalunya , amb un 28,59% del vots i per davant la llista
socialista del 155 , encapçalada pel ministre d'afers estrangers espanyol Josep
Borrell. La llista independentista ha obtingut més de 1.000.000 vots i dos
eurodiputats , un resultat històric de l' independentisme català en unes
eleccions a Europa. Volem també felicitar pels molts bons
resultats la llista a les eleccions europees encapçalada per l'Oriol Junqueres
"Ara Repúbliques" amb 765.617 vots i un 21,19% dels vots. La suma de les dues opcions
independentistes a Europa ens porta a uns resultats mai vistos del 50% del vots
independentistes a unes eleccions europees. També volem felicitar als companys de EH
Bildu per haver obtinguts els millors resultats electorals de l'Esquerra
Abertzale i, molt especialment, al nou eurodiputat i bon amic Pernando Barrena. A nivell d'eleccions al Parlament
Europeu volem destacar igualment la gran victòria a Escòcia dels companys del
SNP Estat Català valorem molt positivament
els resultats de les eleccions municipals arreu de Catalunya i, molt
especialment, la victòria d'ERC a l'ajuntament de Barcelona, la capital de
Catalunya i la futura República Catalana, on ja fa 89 anys el nou partit ERC va
guanyar per primera vegada les eleccions, amb el candidat Jaume Aiguadé d'Estat
Català, que va ser el més votat i primer alcalde republicà de la capital de
Catalunya. També volem felicitar molt especialment a Miquel Pueyo per la
victòria electoral a la ciutat de Lleida on, després de més de 40 anys, s'ha
pogut fer fora la casta clientelista socialista de la Paeria. Davant el fort l'avenç de l'extrema
dreta i el feixisme a tota Europa, constatem que a Catalunya no deixa de ser
una opció política insignificant que no arriba al 2% dels vots. El poble
català, com sempre, es manté a l'avantguarda de l'antifeixisme. Estat Català fem una crida a reprendre
la unitat estratègica independentista i donar l'impuls definitiu al Consell de
la República.
Aquesta setmana hi ha hagut dues noticies que han donat moltes línies escrites als diaris, moltes paraules a tv i ràdios i molts missatges a la xarxa: l' actuació del jutge Marchena i el tema de la proposta de Miquel Iceta al Senat espanyol.
La primera noticia ens torna més de 200 anys enrera i torna a reobrir, per enèsima vegada, el tema de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) en tres vasos que no siguin comunicants a l' Estat espanyol, els drets individuals i col.lectius (entre ells els drets de la defensa, el dret d' opinió i el d'expressió), igualdat davant de la llei i els drets dels votants que hem elegit unes persones que NO són delinquents, que NO estan condemnades, que NO han comés cap crim, que NO estan "fugits" i que es presentaven de manera lliure en llistes electorals i als quals se' ls van restringint els seus drets més bàsics i se' ls restringeix ara mateix.
En la segona notícia que éra la proposta d' Iceta per a presidir el Senat espanyol, suposem que és perquè el PSOE faci el milhomes (no pacta amb l' independentisme i defensa "la unidad de España") al mateix temps que dona "peixet als "catalans" posant un català al Senat. O potser per obrir una cortina de fum i tenir una excusa per aïllar l' independentisme al Congrès espanyol.
El PSOE al mateix temps ha aconseguit revertir la situació i tornar a l' esquema dreta-esquerra i (com a nacionalisme espanyol "amable" que són), ens ho posaran difícil per a oposar-nos als seus projectes falsament "d`esquerres", mentre intentaran exprémer al màxim la seva cara "amable" en les seves relacions a Europa, sempre en contra nostra (ara amb un Borrell més "motivat")..
Ho fan amb tota la premeditació, no creiem que no hagin entès res i que pensin que proposar Iceta de president del Senat farà que tot torni al 2011 i que els catalans saltem de contents.
No volem un gest insultant, volem pactar, si cal, la manera de sortir d' aquest Estat de manera civilitzada i madura, no que ens prometin una inversió inexistent en algún lloc de Catalunya o un català presidint "no sé quina entitat espanyola".
Però no serà fàcil, els governants espanyols (és igual si són de dretes o d' unes suposades "esquerres") no es poden apartar de la mentalitat imperial que els envolta des de fa segles.
Ara falta saber si nosaltres ens podem treure de damunt la mentalitat colonial, però qualsevol pacte d' engrunes ja no serveix, només ens serveix "el pa sencer".
I investir Sanchez no serveix de res als catalans, siguem dignes del nostre país.
Aprofitem per a adjuntar una carta que es va fer circular per la xarxa fa tres dies i que resumeix la situació, al nostre entendre, que es va donar amb la proposta "socialista":
MIQUEL ICETA VERSUS DON MIGUEL
Las personas no somos receptoras de la cortesía y el respeto de los demás
simplemente por ser personas. La cortesía es un movimiento de ida y vuelta, y
el respeto se gana a través de nuestros actos.
Imagino, señor Iceta, que le hacía mucha ilu ser senador de las españas y
que le llamaran Don Miguel. Si así fuera su ego subiría tanto como,
seguramente, su hacienda. Pero hay un refrán muy sabio que dice que donde las
dan las toman, así que le seguirán llamando Miquel, a secas.
Ahora que tanto le interesa a usted que el Parlament de Catalunya le vote,
resulta que los ciudadanos con dos dedos de frente, nos acordamos de que usted,
según dijo, el día 1 de Octubre de 2017 fué a comerse una paella mientras le
partían la cadera a una señora mayor, le sacaban un ojo a otro ciudadano, y
otro tuvo una parada cardio-respiratoria porque un poli de esos que estaban
acojonados, le propinó una patada en los testículos, y así sucesivamente hasta
llegar a un total de más de mil personas heridas de mayor o menor
consideración.
Nos acordamos también de su foto con Albiol y Arrimadas denunciando nosequé
ante el TC, de la foto donde, junto con la señora Arrimadas también, se reía
usted de Turull, en el intervalo que lo dejaron libre de la cárcel, de la foto
en la españolísima manifestación, con los señores Millo, Albiol y demás
especímenes fascistas.
Tenemos aún en nuestras retinas la imagen del Parlament donde se aplaudió a
los familiares de los presos políticos, mientras usted permanecía de espaldas y
sentado, sin contar con que fué su partido quien firmó, también, el 155.
Señor Iceta, hay algo que se llama dignidad, y por dignidad, no se le ha
votado. Usted no se merece, por parte de los catalanes, ningún gesto de cortesía.
¿Dónde está la cortesía de ustedes, que permiten que esté encarcelada gente
inocente, que se les expolie sus bienes, o que se esté realizando un juicio que
más que juicio parece el club de la comedia? Porque la represión sobre mi
pueblo y nuestros dirigentes no ha cesado aún.
Señor Iceta, para ganarse el respeto de los ciudadanos y la cortesía de
éstos, es necesario hacer algo más que bailar la conga en los actos
electorales.
Aquesta setmana en David Fernandez, va publicar un article prou interessant al diari "Ara" (3-5-2019) i ens en fem ressò en aquesta pàgina:
Podran allargar l’excepció però
difícilment podran impedir la solució
"Stop it!"
Josep Borrell
Democràcia és alguna cosa més –i menys escarransida i força més quotidiana–
que votar cada 1.500 dies. Això segur. Que en ple segle XXI, alguns la
pretenguin limitar, reduir i recloure al sol fet de dipositar una papereta cada
quatre anys no deixa de ser un sarcasme i una mala broma de molt mal gust. Que,
a més, una part de la Junta Electoral Central pretengui dictar qui pot ser
candidat i qui no, prevaricant al seu grat i alterant la seva pròpia
legislació, és una altra osca de la demofòbia rampant, impune i arbitrària que
ens assetja. Put a tuf d’operació d’estat contra un expresident de la
Generalitat perseguit, que fa nosa i que destorba. Un tuf d’excepcionalitat
que, tanmateix, ja dura any i mig, té mil urpes i cap rostre: asseu polítics en
presó preventiva al Suprem, confina Tamara Carrasco a Viladecans, exilia
consellers i activistes, i fa de gota malaia, un dia sí, l'altre també, que no
cessa. Panorama: més de mil investigats, fiances que ja sumen 10 milions
d’euros i una sentència que pretendrà gebrar-nos l’ànima i torçar-nos
l’espinada. "La supremacia de la voluntat popular sobre la llei està al
darrere de funestes experiències històriques ben conegudes": ho ha dit el
fiscal Javier Zaragoza mentre rebia un guardó del govern socialista d’Aragó.
Que algú li expliqui, sisplau, què ha passat cada cop que la llei s’ha imposat
sobre la voluntat popular democràtica.
Paraula d’alta
judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l’Estat, que no
trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res
Raó d’estat i paraula d’alta judicatura pescada entre passadissos suprems:
això és l’Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no
passarà res de res. 'Haz que pase'. Val la pena saber els seus plans i com hi
pensen. Perquè mentre pretenen condemnar uns pocs per condemnar-nos a quasi
totes i tots, no deixa de ser paradoxal que l'única sentència disponible –per
ara– sigui unilateral i sense judici: remet al ‘càstig’ sever que ha recaigut
sobre aquells que van comandar, dissenyar i planificar la virulenta i
fracassada repressió del primer dia d’octubre. Zero investigació, total
absolució i, de propina i per si no quedava del tot clar, tots han estat
ascendits, condecorats o premiats. Capten el missatge salvatge? Que res
canviarà. 'Haz que pase'. La banal rutina de la impunitat l’hauríem de recordar
cada dia contra aquesta tecnologia de l’oblit, la més vella de les tècniques
del poder, que pretén esborrar l’1-O del mapa de la memòria. Endebades, sobra
dir-ho.
Alterar el relat quan la realitat no els quadra és un clàssic de tota
deriva autoritària i per això també s’esforcen –com poden– en no haver de
recordar gaire que el 80% de la societat catalana està en contra dels
empresonaments de mig Govern i que el 75% continua estant tossudament a favor
d’un referèndum democràtic. Ah, i que la deslegitimació i desautorització
col·lectiva de la monarquia és quantificable: només rep el suport d’un de cada
deu catalans, que la suspenen majoritàriament amb un 1,8 sobre 10. Ah, i que el
57% de la ciutadania catalana votaria avui contra la Constitució espanyola. Ah,
i que cada cop que hi ha urnes, perden. Fet i fet, la tesi de Soraya –la que va
comandar la repressió de l’1-O, sí– era pur retorn a la mera 'conllevancia'
gassetiana: es fonamentava en provar de fer baixar el suport a la independència
del 48% al 40%, que qui dia passa, any empeny. Ens oblidem ràpid d’algunes
victòries –o no acabem de saber gestionar-les– però caldrà recordar que les
eleccions del 21-D, De Cospedal 'dixit', s’havien convocat "perquè guanyi
el bloc constitucionalista". Es veu que ells tampoc n’aprenen i ja no
saben què fer. En el festival de qui la diu més grossa en què es converteix
cada campanya electoral, Alejandro Fernández va escriure el 21 d’abril:
"El nacionalismo catalán aún no es consciente del precio que va a pagar
por romper el pacto constitucional. Tras 30 años mimados como niños malcriados
desde las élites en Madrid se vinieron arriba y se rebelaron: se van a quedar
sin nada. NADA". Més enllà que ell, com a ciutadà català, es vulgui quedar
sense res, el que caldria dir-li és que una mica menys i qui es queda sense res
és ell. Una diputada.
La línia dura i la
línia tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir,
endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació
La darrera campanya electoral, anàlisi de discursos de mata-degolla, deixa
un contrallum gens explorat o en el qual insistim poc: cada cop que les tres
dretes histriòniques s’esbronquen entre si sobre com ha de ser la reconquesta i
amb quina intensitat i extensió variable s’ha de tornar a aplicar el 155
–llarg, permanent o perpetu–, estan reconeixent la derrota. Renuncien ja
d’entrada a guanyar res per les urnes. Només parlen –la via Cayetana del
"rescate"– de càstigs, pors i lleis. Subtext: fa temps que donen per
fet que, democràticament, ja han perdut. M’incloc entre els que valoren –i
molt– que el bloc 'hooligan' només hagi tret set diputats a Catalunya, però em
comptaré sempre entre els que mai oblidarem que el PSC també va integrar el
bloc del 155. D’aquella tardor queden moltes frases però la que més em va
frapar va ser la del lehendakari Urkullu quan deia que el problema català
radicava en el fet que la democràcia participativa s’havia superposat a la
democràcia representativa. La democràcia aprofundida, com a conflicte. Fa
pensar. El poder establert un dia es queixa que es participa poc i l’endemà que
participem massa. O votem poc o votem massa: cinisme oficial en temps de crisi.
Diuen, diuen, diuen
–en perspectiva comparada i amb el teló de fons del procés de pau al País Basc–
que un dia Rubalcaba va dir: "Ja que han d’arribar, que arribin el més
tard possible i en les pitjors condicions imaginables". Fer renunciar, fer
desistir, fer abandonar: hi ha moltes maneres de fer-ho. Hi ha tantes formes de
victòria com de derrota. En tot cas, punt de partida, la línia dura i la línia
tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir,
endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació. Uns per la via
de la imposició repressiva, els altres per la via d’una estranyíssima variant
de diàleg, format marrada per arribar enlloc, consistent en mantenir la
repressió i obligar-te d’entrada a renunciar per sempre als teus objectius. Ja
s’ho trobaran. Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la
solució. Amb mirada llarga, sobre el paper i sense data de concreció encara, la
pregunta ja no és el què, sinó el com i el quan. No hi ha haurà cap resolució
democràtica que no passi per un referèndum: si és acordat o si és desobedient
ja ho dirà el futur i nosaltres mateixos. En tots dos casos, votaré
legítimament 'sí' pendent dels qui legítimament votin 'no'. En diuen
democràcia. I cada cop que puja, temps estranys de retrocés, la borsa baixa.
No
tenen programa, no tenen propostes, només l’atac fàcil als altres (sempre
independentistes, esquerra, lluitadors socials, etc). Així de buit de contingut
és el PP, els Ciudadanos o Vox, tres cares de la mateixa moneda.
La
setmana passada va visitar Barcelona, sense l’interès de ningú, un tal José
Maria Aznar, molt “popular” a Espanya i persona que mou molts fils de la dreta
espanyola (potser gairebé tots els fils). Va intervenir la seva “protegida”,
una tal Cayetana Alvarez de Toledo que es va fer la víctima “d’ un atac a la
UAB”, qualificant de “pijos” els estudiants que paguen unes matrícules altíssimes,
mentre ella (que sí que és “pija”) es fa la víctima. És la seva tàctica, no
saben fer res més, és el nacionalisme espanyol i colonialista de
sempre.
Però
el mestre (Aznar) ho fa més bé que els deixebles, i torna a la manipulació
fàcil: diu com sempre que els independentistes som “colpistes, sectaris,
malversadors, xenòfobs, supremacistes, i que empenyem la violència de
carrer”. Ell ho diu tot de “carrerilla” com diuen ells, perquè són
paraules buides que les diuen sense cap argument.
Si
llegissin algun llibre, que no fa cap mal, els aznaristes s’adonarien que la
seva Espanya té un veritable rècord de cops d’ estat. Només per recordar els
més recents: cop d’ estat del General Pavia (1874), Primo de Rivera (1923),
intent de Sanjurjo i cop d’estat de Franco (1936) i cop d’estat sibil·lí de
Tejero (1981) . Tot això amanit amb dictadures militars clarament anticatalanes
com les del mateix Primo de Rivera (1923), Berenguer (1930) o Franco (1939).
Tots
aquests cops d’estat, alguns amb les dictadures conseqüents, estaven
orquestrats pels monàrquics i per les monarquies del moment, però al segle XX
també amb la col·laboració del feixisme espanyol que dominava totalment el
partit Falange Española i la cúpula militar. Tot això que sap tothom, ara
ho giren a l’ inrevés i resulta que som els independentistes catalans els que
hem fet cops d’ estat (i no n´hem fet cap). Un
cop d´estat es fa per a fer caure un govern amb utilització de la força, tothom
sap que els independentistes catalans no tenim cap intenció de fer caure cap
govern espanyol ni d’ utilitzar la força, només volem exercir el nostre dret a
decidir el nostre futur, sense un estat colonialista.
No
cal dir que no som malversadors. Com ho podríem ser amb una economia i finances
totalment intervingudes per Madrid? Tampoc cal dir que no som
xenòfobs, ni sectaris, ni supremacistes. Aquest darrer adjectiu és molt
surrealista que l’apliqui als catalans, ja que s’aplicava als blancs dels
territoris racistes (dominadors) contra els negres (dominats) i ho exercien amb
força. En l’ Espanya actual està molt clar qui és el dominador, qui és el
dominat i qui té el monopoli de la força (fins i tot ells es vanten d’ això).
Mentida i manipulació sempre.
La
història no els interessa perquè els és desfavorable, per això la manipulen. No
en tenien prou en dir mentides cada dia que ara es posen amb Estat Català.
Ataquen a “los camisas verdes de Estat Català” per feixistes i curiosament
diuen que les portaven d’ aquest color per no confondre´s amb les camises
negres de Mussolini. En què quedem, es volien semblar a Mussolini o es volien
diferenciar? Com que no ho saben, la diuen més grossa i diuen que els escamots
d’ Estat Català van inventar el feixisme a Catalunya. El feixisme estava
inventat a Itàlia als anys 30 i va arribar ràpidament a Espanya de la mà dels
molts “assessors” italians que ajudaven els partits espanyols tals com la
Falange o els monàrquics. Més tard van passar a ajudar a tot el bloc franquista
(la CEDA, els falangistes, els requetès, els monàrquics, etc) no només
ideològicament, sinó també amb material bèl·lic i finalment bombardejant
directament pobles i ciutats i va morir molta població civil. Gran part d’
aquests bombardejos d’avions feixistes italians sobre població civil es van fer
sobre pobles i ciutats de Catalunya i País Valencià.
Parlen
del 1934, i menteixen una altra vegada que des de Catalunya es volia fer “un
cop d´estat”, realment només va ser una resposta contra l’aliança CEDA-Partit
Radical de Lerroux (aquell partit que deia que era d`esquerres, però sempre
pactava amb les dretes espanyoles), més o menys com fa avui Ciudadanos.
No,
el que va passar als anys 30, no va ser culpa de Catalunya, sinó de la
intransigència dels sectors que sempre havien governat i continuen governant
Espanya (monàrquics, feixistes i dretes, amb l’ ajut de les altes capes
militars i d’ algun partit que es diu d’ esquerres i fa el contrari), que
tenien por de perdre el monopoli polític i econòmic. I el feixisme no va
començar a Catalunya, el feixisme eren ells.
Per
dissimular, ataquen Dencàs (Conseller de Governació el 1934) i Miquel Badia
(Secretari d’ Ordre Públic) i manipulen quan diuen que Dencàs va mantenir
contactes amb diplomàtics feixistes italians. Fa riure que continuin dient
això, quan tots sabem que el feixisme italià sempre va ajudar els feixistes
espanyols, i ara també.
Mireu
qui ajuda, fins i tot ara, a les dretes més reaccionàries a Espanya i a
l’ultradreta: el feixisme francès o l’italià. I cap d’ ells ha tingut mai
cap simpatia per cap partit català. Quan
es diuen mentides, el recorregut és curt, no hi ha arguments per aguantar-ho.
Fa
pocs dies l’ historiador, economista i diplomàtic Angel Viñas presentava i
explicava en el seu darrer llibre l’ estratègia dels conspiradors monàrquics
espanyols en connivència amb la Itàlia feixista, per tal d’
enderrocar la República i establir un règim similar al de Mussolini a Espanya.
Conspiracions i contactes que van fer aquests dos sectors ja des del 14 d’
abril del 1931. Ni Dencàs, ni els escamots d’ Estat Català van participar mai
en cap contacte. Però és molt fàcil mentir a Espanya.
Tot
anava bé per al pacte feixista- monàrquic entre espanyols i italians
fins que va morir el general Sanjurjo, tampoc es va poder fer càrrec del
projecte Calvo Sotelo, així que se’n va fer càrrec de rebot el general Franco,
que va trair els monàrquics, quan aquests ja s’ havien asseguratel suport de la
Itàlia feixista, fins i tot amb avions que van bombardejar pobles i ciutats
catalanes.
Per
acabar el discurs, Aznar i els seus van explicar que “això és l’ Espanya
democràtica” i és tan “democràtica” que ho han de dir cada dia 50 vegades
perquè ningú s’ ho creu.
Afegien
que “Espanya construyó una història ejemplar de convivència”. Que els preguntin
als musulmans i jueus de la península la convivència que els aportava Espanya,
als asteques de Mèxic, als inques del Perú, de l’ Equador o de Bolivia, que els
ho preguntin als flamencs com va anar la convivència espanyola, o als cubans i
filipins del segle XIX...
I
finalment van dir que “se empezó a construir en la época de la
Transición...” D’aquesta etapa farcida d’enganys i manipulació que
ells en diuen “Transición” millor no parlar-ne, perquè hauríem de parlar de la
llei de punt i final encoberta, de la monarquia posada amb calçador amb el suport d’
un partit que es deia d’ esquerra, d’ una constitució amanida pels militars,
etc. etc.
En
resum, mentides, manipulació de la història i utilització de partits dignes com
Estat Català per guanyar vots espanyols atacant Catalunya. Mentint i parlant de
feixisme, quan ells són els partits hereus de la Falange i de la CEDA dels anys
30.
