La via de la unilateralitat ha d' estar sempre oberta (sigui amb declaració DUI, o amb referèndum RUI), per a nosaltres és més directe el primer . De fet és la darrera, però també l' única via. Fa uns dies Vilaweb ens feia un extens article de lliçons sobre vies unilaterals. Unes vies que han utilitzat la gran majoria de països del món, però en aquest cas sobre exemples més propers en el temps:
L’aprovació aquest
dimecres de les conclusions de la comissió del procés constituent, en el ple
del Parlament, han suposat un desacatament al Tribunal Constitucional, posant
la sobirania del Parlament per sobre del Tribunal. Albiol, en el ple,
considerava la votació un cop al Tribunal Constitucional i afirmava que es
trencava l’ordenament jurídic espanyol. Tenia raó.
L’acció de dimecres
activa definitivament el mecanisme unilateral, segons la primera conclusió
aprovada, degut a que no s’ha deixat ‘cap marge d’acció per al reconeixement
del dret de decidir del poble català en l’interior del marc jurídic
constitucional i legal espanyol’. El mateix exdiputat d’EUiA, David Companyon,
sentenciava en una entrevista a VilaWeb que ‘si la teva disjuntiva és que el
referèndum ha de ser pactat, o no serà, ja dius que no serà’. Per tant, s’ha
arribat al punt en que es fa evident que sense la possibilitat de la via
unilateral, simplement no existeix el procés. La unilateralitat com a mètode
per assolir la independència és un mecanisme que ha estat utilitzat per moltes
nacions ara independents i hi ha lliçons a aprendre de les seves experiències.
La democratització
dels estats.
En el passat la violència havia marcat gairebé sempre les independències de les
nacions. Però en les darreres dècades l’assumpció dels valors democràtics i
pacífics per part de molts estats ha permès arribar a independències acordades,
fetes de muti acord. Si abans de la Segona Guerra Mundial només s’havien
produït tres referèndums d’independència, a partir d’aquell moment ja se’n han
produït desenes.
L’exemple més
clarificador és com ha evolucionat l’actitud del Regne Unit amb el pas dels
anys. Si el 1933 considerava que Austràlia Occidental no tenia dret a
separar-se de la Federació Australiana per ser aquesta ‘indissoluble’, en canvi
el 2014 acceptava un referèndum escocès malgrat que l’’Act of Union’ entre
Escòcia i Anglaterra remarcava també que la unió era ‘per sempre’. Aquesta
evolució cap a la solució democràtica dels problemes, que s’ha produït al Regne
Unit o Canada, no s’ha produït en altres estats, però. I per això els
mecanismes unilaterals han estat utilitzat per moltes nacions, en molts casos
amb patrons similars. Podem explicar, per això, quines són les diverses fases
de la unilateralitat.
La primera fase:
l’assoliment de la majoria social.
En la primera fase s’acostuma a canalitzar el sentiment nacional i de greuge
cap a l’estat a través de la premsa i de les mobilitzacions socials, posant un
especial èmfasi a l’hora de mostrar la impossibilitat de reformar l’estat del
qual et vols separar. A Eslovènia el procés va agafar força el 1987 amb la
publicació de diversos articles sobre les condicions polítiques i socials en
que es trobava aquesta república, aleshores iugoslava, així com sobre la
possibilitat de democratització i assoliment de la plena sobirania, en
contraposició a les demandes centralitzadores sèrbies. L’oposició eslovena era
especialment critica amb l’exèrcit.
El punt àlgid arribaria
amb la filtració el març de 1988 de documents secrets del Comitè Central de la
Lliga dels Comunistes, on s’explicava com s’hauria de portar a terme la
instauració de la llei marcial a Eslovènia, un fet que va aixecar una gran
polèmica i fortes protestes de la població. Poc després eren detinguts els
responsables directes de la publicació, tres periodistes i un oficial de
l’exercit. La reacció immediata dels eslovens va ser crear el Comitè de
Protecció dels Drets Humans, que donaria lloc a la ‘Primavera eslovena’. Es van
convocar mobilitzacions contra el procés penal en marxa que van arribar a
concentrar 40.000 persones i es van recollir 100.000 signatures per
l’alliberament dels ‘Quatre de Ljubljana’.
A les tres repúbliques
bàltiques també es va produir una mobilització popular, coneguda en aquest cas
com ‘La Revolució Cantanda’, degut a que en les manifestacions es cantaven
cançons prohibides per la URSS com a forma de reivindicar la independència. Les
protestes sobiranistes, es mesclaven amb la defensa dels drets humans i per
exemple, en el cas letó, amb protestes ecològiques per exemple contra els
projectes de Moscou de construir el metro de Riga i una planta hidroelèctrica.
A Lituània, la Lliga de la Llibertat va recollir 1.200.000 signatures per
exigir la retirada de les tropes soviètiques.
Però, el gran esdeveniment en totes tres repúbliques va ser la Via Bàltica, una
cadena humana que va unir les tres capitals al llarg de 560 km. per exigir la
independència dels tres països. Es va fer el 23 d’agost de 1989, coincidint amb
el 50è aniversari del Pacte Nazi-Soviètic que es va repartir Europa deixant
Lituània, Letònia i Estònia en mans de la URSS.
La segona fase: de la
mobilització social a la política.
La següent fase porta a la transformació d’aquests moviments civils
sobiranistes en partits polítics independentistes quan es constata la
incapacitat de modificar l’estat a través de la pressió popular. A Eslovènia i
Croàcia, mentre els governs reformistes cercaven una reforma confederal per
acontentar la població, els serbis s’oposaven i apostaven per més
centralització.
L’estiu de 1989 va aparèixer a Eslovènia una proposta de federació asimètrica
iugoslava, que donés més competències a Eslovènia, inclosa l’autonomia militar.
La proposta va portar a unes esmenes a la Constitució Eslovena, aprovades el 27
de setembre de 1989, on entre altres reformes es legalitzava el multipartidisme
i Eslovènia es reservava el dret a finançar només les institucions federals que
consideressin adequades. Com a resposta, els serbis van intentar fer un ‘míting
de la veritat’ a Ljubljana, que va ser impedit per les forces d’ordre eslovenes
i van iniciar un boicot econòmic a Eslovènia. Els nous partits sorgits en
aquell moment formarien immediatament l’Oposició Democràtica Eslovena (DEMOS),
amb la demanda d’un estat independent a l’estil de les democràcies occidentals.
En una altre república
balcànica, a Croàcia, es formava en aquella època la Unió Democràtica Croata
(HDZ), gairebé clandestinament. El partit es va fundar el 17 de juny de 1989
però no va ser registrat fins l’11 de gener de 1990 quan es va permetre la
creació de nous partits polítics.
El cop definitiu al
projecte iugoslau seria el Congrés de la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia de
gener de 1990. Eslovènia va demanar reformes cap a la confederació però els
serbis, favorables al centralisme, van bloquejar-les totes, provocant que els
eslovens abandonessin el Congrés. Davant aquest fet, els croates van marxar
també, en refusar els serbis ajornar-lo. Macedonis i bosnians es van negar a
seguir fins que no es solucionés la situació. I això va significar la fi de la
Lliga dels Comunistes, tancant la porta a qualsevol reforma acordada amb el que
era l’estat central.
En els països bàltics
també apareixen corrents reformistes i sobiranistes, que en un inici no havien
de ser partits, però que s’hi convertirien. A Lituània, inicialment el moviment
Sajūdis demanava drets civils, desnuclearització i retirada de les tropes
soviètiques, així com propietat privada i llibertat d’empresa. El 1989,
assolien com a grup de pressió una reforma constitucional de caire
nacionalista, l’emissió de programes lituans a la TV i la negativa a finançar
més programes d’energia nuclear. En un principi no s’enfrontaven al govern
lituà però la col·laboració es trencà quan el govern es va negar a fer una
Declaració de Sobirania. Llavors, el moviment es va tranformar en partit
independentista.
A Estònia, també es van
produir reformes per part del Partit Comunista d’Estònia, sota la pressió del
Front Popular d’Estònia. Es va proclamar la superioritat de les lleis
estonianes sobre les de la URSS (16 de novembre de 1988), així com la
legalització dels partits i la convocatòria d’eleccions pel 18 de març de 1990. A Letònia, sota la
pressió del Front Popular de Letònia, també s’aprovà el multipartidisme, així
com considerar nul·la l’annexió soviètica i es van convocar eleccions. El Front
en un primer moment donava suport a les reformes de Gorbatxov, reclamava
sobirania dins l’URSS, la oficialitat del letó, així com la creació d’un Comitè
Olímpic Propi. Però, l’octubre de 1989 el Congrés del Front també aprovà
mocions a favor de la independència nacional i el multipartidisme.
Tercer pas: Els
independentistes assoleixen el govern i preparen la independència.
El tercer pas, és quan els independentistes assoleixen el govern i porten
l’autogovern al màxim fins assolir la independència. Els recursos econòmics i
també, en aquests països no-democràtics, el control de les forces d’ordre són
claus per l’èxit del moviment independentista. La convocatòria de referèndums
d’independència, en molts casos, ajuden a legitimar les declaracions.
A Eslovènia, el mes
d’abril de 1990 es celebraven eleccions i els partits de la coalició
independentista DEMOS vencen amb el 55% dels vots. En aquesta situació i en un
país que no era encara totalment democràtic era clau el monopoli de la força.
Per això l’exercit iugoslau va ordenar fer-se amb tot l’arsenal de la Defensa
Territorial Eslovena (un cos militar auxiliar), per por de que fos utilitzada
per crear unes forces armades. Però els eslovens, anticipant el moviment,
havien creat ja una estructura de comandament secret, transferint l’arsenal a
una insignificant i antiquada institució similar a una Guàrdia Nacional (MSNZ).
A la vegada va mobilitzar 21.000 membres de la Defensa Territorial cap a
aquesta nova estructura. Quan l’exercit va anunciar que la Defensa Territorial
seria reemplaçat per un sistema centralitzat ja era massa tard.
En el cas croata, els
independentistes, per a sorpresa dels comunistes, també van vèncer en les
eleccions. Aquest fet va portar als serbis a boicotejar el Parlament, prendre
el control de les zones de majoria sèrbia i cercar deslligar-se de Croàcia. En
la primera sessió parlamentaria ja es va apostar per crear una nova
Constitució, canvis polítics, econòmics i canvis socials. Aprovant al desembre
una nova Constitució. Paral·lelament es va produir una purga d’empleats serbis
a l’administració, que tot i representar el 12% de la població croata, eren el
17% dels funcionaris i prop del 30% en el Ministeri d’Interior (especialment
dins la policia).
A més, tant el govern
eslovè com el serbi van decidir no contribuir al pressupost de la Federació,
reduint de manera important la capacitat d’aquest. Com a ultimàtum, a l’octubre
de 1990, eslovens i croates van proposar mantenir Iugoslàvia unida
convertint-la en una confederació d’estats independents. Amb un espai econòmic
comú, política exterior comuna (juntament amb les pròpies de cada República),
moneda comuna i una aliança militar similar a l’OTAN. Aquesta proposta va ser
rebutjada per Sèrbia. El 23 de desembre de 1990 les institucions eslovenes
porten a terme un referèndum d’independència on el 89% dels votants ho fan a
favor d’un estat independent. Els croats el celebrarien el 19 de maig de 1991,
i amb una participació del 83%, van tenir un 93% de vots favorables.
També en les tres
repúbliques bàltiques les forces independentistes van guanyar les eleccions. A
Lituània, les eleccions es van celebrar el 24 de febrer, amb victòria
independentista. L’11 de març ja s’abolia la censura i es declarava la
independència, sent restablerta la constitució de 1938, a la vegada que
exigien la cessió del control de duanes i fronteres. Però, el bloqueig econòmic
de la URSS i la tensió amb els russos i polonesos de Lituània va fer ajornar la
declaració fins el 2 de gener de 1991.
En el cas estonià, el
Parlament va declarar el poder soviètic il·legal al país, proclamant un període
de transició per restaurar la República d’Estònia, assolint així la
independència gradualment. A l’abril s’aboleix el servei social obligatori i es
crea una nova policia i forces d’ordre. El següent pas va ser deixar de pagar
al tresor soviètic i s’inicia la transició al lliure mercat. El 3 de març del
1991 la declaració d’independència d’Estònia s’aprovà en referèndum amb un gran
percentatge de suport (77,8% dels votants) i l’endemà al cop d’estat fracassat
a Moscou (19-21 d’gost), la república proclamava la restauració de la seva
independència i rebutjava la legislació soviètica.
A Letònia la victòria
independentista va comportar una declaració d’independència, recuperant la
constitució de 1922. A
més es va obrir un polèmic registre ‘d’únicament letons’, on es van inscriure
807.000 ciutadans. El gener els tancs soviètics es van dirigir a Riga però es
van trobar amb el que es va conèixer com ‘els dies de les barricades’, on gairebé
700.000 ciutadans van sortir al carrer per construir barricades i murs. Davant
el caràcter pacífic, no van poder declarar l’estat d’emergència i es van acabar
retirant. Finalment, el referèndum d’independència es va fer el 3 de març de
1991, amb un 73,88% dels vots van ser a favor.
Quart pas: la
declaració d’independència.
El pas final són les declaracions de sobirania, on es remarca que les lleis de
l’estat no tenen valor en el territori i finalment la declaració
d’independència.
A Eslovènia, El 20 de
febrer el Parlament declarava que el govern federal no tenia ja cap autoritat
sobre Eslovènia. El 8 de maig el Parlament aprovava la Declaració de
Dissociació, que independitzava el territori totalment, fent-se efectiva
aquesta el 26 de juny. La independència es va declarar el 25 d’aquell mes de
juny. Aquest fet va suposar una guerra de deu dies, en una contraofensiva ben
plantejada pel govern eslovè. Els eslovens van prendre el control fronterer (el
40% del pressupost federal provenia de les taxes de duana per Àustria i
Itàlia), obligant l’exercit iugoslau a fer els primers trets. El 15 de gener de
1992 Eslovènia era oficialment reconeguda per tots els estats membres de la
Comunitat Europea, incorporant-se a l’ONU el 22 de maig del mateix any. Dos
dies abans de la declaració d’independència els ministres d’afers exteriors de
la Comunitat Europea i els Estats Units van pactar no reconèixer una declaració
d’independència unilateral d’Eslovènia i van advertir en públic que Eslovènia
no entraria mai a formar part de la Unió Europea. Les amenaces no van durar no
un sol dia.
En el cas croata, el 21
de febrer el parlament posava la constitució per sobre les lleis iugoslaves i
redactava una resolució de dissociació. Finalment el 25 de juny de 1991, el
Parlament declarava la seva independència. L’endemà era reconeguda per
Eslovènia, però totes dues nacions acordaven al mateix temps una moratòria de
tres mesos sobre la declaració per evitar més tensions. Lituània va ser l’únic
estat que va reconèixer Croàcia el 30 de juliol. El 8 d’octubre en finalitzar
la moratòria, la independència es va fer efectiva. La Comunitat Econòmica
Europea la reconeixeria el 15 de gener de 1992 i l’ONU el maig de 1992.
En el cas lituà, que
havia posposat la independència, el desembre Lituània no va firmar el nou
Tractat de la Unió de la URSS, pensat per evitar la independència i el 2 de
gener la van proclamar. En aquell moment 10.000 soldats soviètics van travessar
la frontera per obligar a fer el servei militars als joves. L’11 de gener un miler
de voluntaris es tanquen al Parlament, amb armes de caça i còctels molotov,
sent assetjats per 5.000 soldats. Quatre dies més tard ja són 15.000 els
concentrats davant el Parlament i el 17 es va convocar una manifestació en
l’enterrament de 14 manifestants morts per l’exercit. La manifestació reuneix
500.000 persones amb el bisbe Julijonas Steponavicius al capdavant. Finalment,
el 31 de gener es retiren la majoria de les tropes i triomfa la independència.
Els letons, per la seva
part, veient la reacció a Lituània, van fer les barricades arreu de la capital,
que es van mantenir fins la tardor de 1992. Fins i tot després de proclamar la
independència el 21 d’agost de 1991 (després el cop d’estat fallit) i fins i
tot després de ser reconeguda per la URSS al setembre de 1991, les barricades
es van mantenir.
Els estonians també es
van negar a signar el nou Tractat de la Unió i en aquest país també es van
crear múltiples barricades a Tallinn per a protegir el Congrés dels tancs
soviètics. Era habitual la concentració de població davant les estacions de
ràdio i TV per a servir d’escut humà davant possibles atacs. Finalment el
procés gradual d’independència seria proclamada després l’intent fallit de cop
d’estat. Fet que va provocar que no es produís vessament de sang.
Aquests exemples recents,
a Europa, demostren que fins i tot en estats no democràtics ni l’amenaça
militar no ha pogut aturar els processos d’independència unilaterals. Processos
que han finalitzat en estats independents reconeguts internacionalment, malgrat
l’amenaça de fer-ho que sempre ha estat sobre la taula fins el minut abans de
la proclamació.
