FRACASSA LA CAMPANYA UNIONISTA ESPANYOLA A INTERNET.

Es constata (noticia d´avui de Nació Digital), que l' unionisme espanyol fracassa en la seva campanya per internet, continuem avançant, malgrat tot.

 Gemma Aguilera |

La campanya per aconseguir el suport d'un milió d'unionistes ha quedat en un no res.

Fa un parell d'anys que va arrencar. Però sembla que les xarxes socials no són la millor eina per difondre l'unionisme des de dins. La comunitat virtual Som catalans i també espanyols va endegar l'agost de 2011 una campanya a Facebook per aconseguir el suport d'un milió de ciutadans en contra de la independència.

Amb el lema '1.000.000 de personas en contra de la independencia de Cataluña', la pàgina de Facebook s'ha esforçat a penjar amb regularitat notícies i enllaços que demostren la maldat del sobiranisme català, sobretot del president de la Generalitat, Artur Mas, i les bondats de l'unionisme. Una de les darreres entrades és el vídeo de Gerard Piqué defensant la seva condició d'espanyol i el seu orgull de defensar Espanya amb la Roja. Però ni així. El comptador de seguidors de la pàgina està tant per sota de les expectatives del grup que tot just arriba a l'1%. En concret, 13.137 M'agrada.

De ben poc ha servit denunciar a les xarxes socials l'engany del sobiranisme català, que inclou la tergiversació de la història: "Quieren convencernos de que lo que fuera una guerra de sucesión se trató en realidad del atropello de la nación catalana, sometida desde entonces a una España que lleva 300 años oprimiéndola y expoliándola. Esto es lo que nos contaba Artur en la Diada del pasado 11 de septiembre, en un intento de remover las tripas al pueblo, aunando pasado y economía, para tratar de salvar los muebles de su mala gestión".

Potser després del Concert de la Llibertat d'aquest vespre aquesta pàgina de Facebook aconseguirà algun seguidor més, indignat amb Ramoncín o Dyango.

SEMBLA QUE FINALMENT ES COMENÇA A TENIR EN COMPTE LA DECLARACIÓ UNILATERAL.

Finalment, sembla que hi ha una mica de seny i es comença a tenir en compte la Declaració Unilateral si cal per continuar el procès. Cosa que s' havia desestimat de manera poc comprensible.
Alguns mitjans com Vilaweb, penjaven aquesta noticia ahir. SI fa temps que havia avançat la conveniència de tenir en compte la Declaració Unilateral:

La declaració unilateral seria legítima, segons Viver Pi-Sunyer

El president del Consell Assessor per a la Transició Nacional diu que si l'estat frena la consulta, es pot optar 'per la via dels fets'

• Carles Viver Pi-Sunyer, director de l'Institut d'Estudis Autonòmics (IEA) i president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, considera que es pot optar 'per la via dels fets' si el govern espanyol no autoritza la consulta d'autodeterminació. 'Si l'ordenament jurídic no es fa servir per canalitzar les reivindicacions polítiques, sinó per frenar-les, es poden obrir més vies en què el dret té poc a dir', va declarar ahir davant la comissió parlamentària d'Afers Institucionals. En la intervenció va defensar l'informe de l'IEA sobre les vies per a una consulta. 

Pi-Sunyer va explicar que, com a jurista, no li agradaria arribar al punt d'haver de contemplar accions fora del camí jurídic, però va defensar la possibilitat d'obrir vies 'purament polítiques' si l'estat blocava totes les opcions legals. 

L'informe de l'IEA sosté que la consulta es podria convocar amb l'actual llei de consultes referendàries, que és objecte de recurs per part del govern espanyol al Tribunal Constitucional, o bé amb la llei de consultes no referendàries que prepara el parlament, o bé, també, amb una autorització expressa de l'estat a la Generalitat. I encara dues vies més: mitjançant una reforma de la constitució espanyola –modificant-ne l'article 150.2 o el 92–, amb l'objectiu d'autoritzar a les comunitats autònomes de fer una consulta d'aquestes característiques. 

El text afegeix que, en cas d'una negativa de l'estat a negociar aquestes vies, l'organització d'una consulta se situaria en un àmbit purament polític i, doncs, la Generalitat tindria 'la possibilitat de fer servir legítimament vies alternatives de convocatòria de consultes (com ara consultes no oficials o eleccions plebiscitàries) que, si fes falta, podrien ser implementades a través de declaracions unilaterals del parlament'.  

Respecte d'una possible declaració unilateral d'independència, Pi-Sunyer va explicar que les vies unilaterals no eren pas il·lícites, tot i que sí limitades des del punt de vista del dret', i va fer referència a la doctrina derivada del cas de Kossove. 

No va voler pressuposar la negativa de l'estat a una consulta legal, però va dir que si finalment s'hi negava fóra important de deixar-ho clar internament i a la comunitat internacional.  

L' ULTRANACIONALISME ESPANYOL A CATALUNYA.

L´ultranacionalisme espanyol també té els seus crítics a Espanya . Podeu mirar el vídeo penjat en alguns mitjans i a Youtube de l' escridassada a Wert al Teatro Real de Madrid, no només el xiulen a fora sinó també a casa.
Aquí a Catalunya l' ultranacionalisme espanyol (el binomi PP- Ciudadanos) està en un carreró sense sortida política: o s' oposa totalment a un referèndum (i axò no és gaire "democràtic) o es posa a fer campanya pel "no" i per tant legitima el referèndum.
Davant de la situació, el que fan és no fer res (boicotar i allargar la situació) a veure si el temps córre al seu favor i "surten de la crisi" (com diu en Rajoy) i s' acaba "l' independentisme" (com diu el binomi unionista).
L' independentisme no és una corrent tan mancada de criteri com pensen, només cal que continuem ferms, que els governants (CiU-ERC) demanin formalment el referèndum al Govern d' en Rajoy i tenir present la Declaració d' Independència per quan calgui.
La independència del nostre país no pot esperar, i els nostres oponents interns (binomi PP- Ciudadanos) també estan ferms i no podem baixar la guàrdia.

 En V. Aleixandre fa uns dies va fer un comentari de l' ultranacionalisme espanyol que ens va bé per radiografiar el binomi unionista:
       

L'ultranacionalisme de Rivera i Vidal-Quadras

En aquest moment especial i únic que estem vivint, hi ha poques coses que resultin tan estimulants per a la independència de Catalunya com ser testimonis de la patètica manca d’arguments del nacionalisme espanyol. Especialment de l’ultranacionalisme de PP i Ciudadanos. Tots dos, prou que ho sabem, són més amics de la boxa que dels escacs i se senten més identificats amb la llei de la força que amb la força de la intel·ligència. Però la presa de consciència nacional dels catalans els té molt alterats i els fa anar d’una banda a l’altra de l’escenari, com actors sense personatge, tot dient coses que cap autor amb cinc dits de front no posaria mai en boca d’un demòcrata. Alejo Vidal-Quadras diu que en cas que els catalans decideixin el seu futur per mitjà de les urnes serà un “acte criminal” i que el govern espanyol i la policia ho impediran “físicament”. I Albert Rivera afirma que “el dret de separar-se no existeix”. L’ultranacionalisme és així, totalitari per definició.

En primer lloc, amb relació a les paraules de Vidal-Quadras, només dir que la imatge de pistoles espanyoles contra urnes catalanes farà la volta al món i serà molt profitosa per a nosaltres, ja que mostrarà clarament qui és qui. Qui és el demòcrata i qui és el totalitari. Pel que fa a les paraules de Rivera, ens remunten a l’època del nacionalcatolicisme franquista, quan els capellans deien el mateix a les parelles que no funcionaven: “El dret de separar-se no existeix”. L’atzagaiada és tan gran que només convida al riure. Però Rivera, a més, menteix quan diu que “el dret d’autodeterminació no existeix en els estats democràtics”. I tant, que existeix! És un dret humà bàsic. I els drets humans estan per damunt de les constitucions dels estats que en són signataris. El dret d’autodeterminació d’un ésser humà o d’una col·lectivitat, com el dret de respirar, és tan elemental que no s’especifica en cap constitució. Només faltaria! Per això el Regne Unit no el nega a Escòcia i el Canadà no el nega al Quebec.

També és una fal·làcia afirmar que Catalunya pot canviar la llei al Congrés espanyol, ja que l’aritmètica d’aquella cambra està configurada de manera que PP i PSOE hi tinguin majoria eterna i que els Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, encara que sigui plegats, mai no puguin canviar ni una coma que no plagui als primers. Feta la llei, feta la trampa. La trampa espanyola, la trampa d’una democràcia totalitària que Catalunya, en el seu camí cap a la independència, està desemmascarant internacionalment.

LA DUI, MENTRE DURAN I NAVARRO MIREN LA POLÍTICA ESPANYOLA.

A més a més dels que declaradament faran campanya en contra del referèndum (o potser ho rebaixin a "consulta") i si es fa faran forta campanya pel no (el duo PP-Ciudadanos), hi ha dos personatges que tenen la seva importància d' actors principals:  Navarro (psc-PSOE) i Duran i Espanya (UDC).

Les seves argumentacions semblen estrambòtiques. Navarro una setmana demana l' abdicació del rei espanyol, una altra demana millor finaçament, però l' altra diu que no parlarà amb els independentistes, mentre la següent posa el dit a l' ull als bascos i navarresos (quan una setmana abans havia dit que no haviem de provocar tensions "interregionals"). Si un llegeix el que diu en Navarro només pot pensar que està fóra de joc o que pixa fóra del test. Però no, la clau està en que l' eix és la política espanyola (per això aquí ens costa entendre' l,  no entenem mai per a quin públic parla. Evidentment parla per l' audiència espanyola, en cas contrari no es pot entendre ni el tema del rei, ni els dels bascos, ni cap).
El cas d' en Duran, ja està comentat, és el co-pilot que porta sempre el fre posat i si pot aturarà del tot la màquina. L' eix del seu discurs i la seva política ningú l' entèn aquí, i com en el cas d' en Navarro només l' entendrem en clau espanyola.
Són dos actors necessaris en aquesta representació (necessaris per a Espanya, és clar), mentre ells enreden la troca i frenen la política catalana, no veiem a la Llanos de Luna, el Wert,  Margallo, Fernandez Diaz, etc. etc.  
L' excusa la de sempre: "la independència ens portarà més problemes econòmics", "no tenim prou suport internacional" ... Com si ara no tinguessim problemes econòmics...

Esperem que es faci un referèndum el 2014 i les persones d' aqust país puguin dir el que pensen. En cas contrari treballarem per la DUI, NO OBLIDEM QUE DELS 193 ESTATS ACTUALS DEL MÓN, 179 VAN ACCEDIR AMB UNA DECLARACIÓ D' INDEPENDÈNCIA.

Aprofitem per recordar un acte que es va fer fa poc a Figueres, per part de SI (Solidaritat Catalana) on es remarcava aquest fet important per nostre present:

 

       Uriel Bertran: “Dels 193 estats que conformen avui l'ONU, 179 ho han fet amb la Declaració d’Independència”

3

L’eix central de la conferència girava entorn de l’experiència d’Uriel Bertran a Kosovo, on va estar fa poques setmanes mantenint contactes amb personal de la ONU i dels partits polítics d’allà, per tal de saber més coses sobre el seu procés secessionista. Bertran ha explicat que “durant anys ens hem carregat de raons per justificar la Independència, però ara fa falta explicar com és farà, i de forma immediata, mentre el país se’n va avall amb la crisi”. El secretari de SI ha afegit que en vistes a la pressa que tenim només ens queda la Declaració d’Independència: “Dels 193 estats que conformen avui la ONU, 179 ho han fet amb la Declaració d’Independència!”. Llavors Bertran ha comentat que “el cas de Kosovo no és un precedent de facto, sinó que només representa un precedent legal, ja que en base a la seva Independència, el Tribunal Internacional de l’Haia va dictar sentència el 13 de Juliol de 2010, on constava que les declaracions d’Independència són legítimes, encara que Artur Mas no les trobi suficientment democràtiques”.  A partir d’aquí Bertran ha argumentat les doctrines del Tribunal Internacional, i ha conclós que “el millor camí a seguir per Catalunya és aquest, el de la Declaració d’Independència des del Parlament de Catalunya, en vistes a manca de democràcia de l’Estat espanyol i a la negativa que tindrem a fer la consulta o el referèndum d’autodeterminació; la realitat però, és molt trista, ja que  tenim uns polítics que retallen i miren cap a l’altra banda, i no se’ls veu cap determini concret cap a l’alliberament nacional, i des del carrer haurem de continuar apretant i mobilitzant-nos”. 

• 
  

BOICOT CONTRA DYANGO

Aquests dies el cantant Dyango ha estat a les pàgines d' actualitat no per la seva feina, sinó per una entrevista  on va fer una intervenció digna.
Fa anys que des d' Espanya diuen que parlessim clar, però cada vegada que algú parla clar del nostre país, o   amaguen els comentaris o carreguen contra ell/a (si pot ser, amb boicot inclòs si cal).
Aquesta vegada no ha estat diferent. El que és evident és que no els agrada el que senten:

1. Que cada vegada, els comentaris,  va més en la direcció "Adéu Espanya" i
2. Els que fan els comentaris no eren persones obertament independentistes. Això els preocupa.

Afegim la noticia de Nació Digital que ens confirma l' intent de boicot al Dyango:

Boicot contra

 Dyango

Diversos fòrums i les xarxes socials intenten 

perjudicar els interessos del cantant català

Dyango serà al concert del dia 29 al Camp Nou. Foto: Promocional


La reacció de sempre. Tant a les xarxes socials com en diversos
fòrums s'ha obert una campanya de boicot a Dyango, en
represàlia per haver defensat públicament la legitimitat d'una
consulta sobre la independència de Catalunya i, també, pel fet
de participar en el Concert per la Llibertat que organitza Òmnium
Cultural per al dia 29 de juny al Camp Nou.

Alguns mitjans de comunicació, com 20 Minutos ja han informat
de l'inici del boicot: "La majoria d'internautes han declarat la
seva sorpresa en conèixer les preferències ideològiques de
Dyango, i alguns d'ells han explicat que vetaran les seves cançons
 al no estar d'acord amb la independència". Tot i així, sembla que
el costum de boicotejar Catalunya tendeix a desinflar-se.

Més boicots

No és el primer cop que Dyango afronta alguna forma de boicot.
El més conegut va ser el que va patir després de guanyar el
Festival de Benidorm, el 1976, quan uns operaris van irrompre
en ple escenari per desmuntar-lo mentre l'artista català encara
 cantava. Temps després, exiliats cubans de Miami també van
organitzar un boicot perquè Dyango havia actuat a l'illa ante-
riorment.

SR. RAJOY: ELS ESTATS PETITS SE' N SURTEN MILLOR.

Voliem fer una resposta a les "teories" d' en Rajoy, que ens va venir a explicar a Sitges (a Europa se' n riurien), però hem aprofitat el text publicat a Vilaweb, el veiem bastant complet:

Resposta a Rajoy: Per què els estats petits se'n surten millor

El president espanyol va tancar les jornades del Cercle d'Economia dient, en referència a Catalunya, que 'els estats petits no compten gens'.

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va tancar ahir les jornades del Cercle Economia a Sitges apel·lant a la unitat de l'estat espanyol. I va acabar dient que, a Europa, els països petits no comptaven gens. 'Els petits no compten gens. Es necessita ser gran per poder tenir força a Europa', va dir. Però l'opinió de Rajoy topa amb estudis i opinions d'economistes de rellevància, que aquests últims mesos han exposat tot un seguit d'arguments segons els quals els estats més petits tenen, com a mínim a Europa, se'n surten millor.
Els estats de la Unió Europea de menys de deu milions d'habitants tenen una renda mitjana per càpita més alta que no la dels estats més grans; una economia més oberta, amb una taxa d'inversió empresarial més elevada, una taxa de creixement superior, un sector públic més ajustat i unes finances públiques més equilibrades. Són les conclusions numèriques de l'estudi 'Dimensió dels estats i comportament econòmic a la Unió Europea' (pdf), redactat pels economistes Albert Castellanos, Elisenda Paluzie i Daniel Tirado per encàrrec de la Fundació Irla.
L'estudi, que glossa el comportament econòmic dels vint-i-set estats membres entre els anys 2002 i 2010, contradiu la idea que els nous estats que sorgissin a la Unió Europea, per ampliació interna, serien econòmicament inviables.
La integració europea afavoreix les condicions de secessió
Aquest estudi corrobora, amb dades d'aquest últims deu anys relatives a la UE, les tesis d'Alberto Alesina i Enrico Spolaore, que devers l'any 2000 van estudiar els processos de secessió política des d'un angle nou. Segons aquests dos professors, la globalització econòmica i la unificació de mercats fa trontollar la idea que hi ha d'haver estats grans i heterogenis que aprofiten les economies d'escala per a oferir béns i serveis i per a construir uns mercats interns amplis.

Doncs bé, estirant el fil d'Alesina i Spolaore, una de les conclusions de l'estudi és que 'el balanç de beneficis i costos associats i (en certa manera) explicatius dels processos de secessió política depèn, en bona part, del grau d’integració econòmica i de liberalització dels mercats'.
Castellanos, Paluzie i Tirado conclouen, per tant, que aquests anys vinents una obertura comercial més gran dels estats membres pot afavorir les aspiracions secessionistes.
Ara, per a construir aquest entorn favorable a la formació de nous estats caldria garantir el procés d'integració europea i 'no caure en temptacions proteccionistes', diuen els autors de l'estudi.
Un Nobel d'economia veu viable la independència de Catalunya
Hi ha fins i tot els arguments favorables a aquesta tesi de qui fou el premi Nobel d'economia del 1992, Gary Stanley Becker, que el mes de desembre passat assegurava que una Catalunya independent no seria un desastre econòmic, sinó el contrari, perquè la globalització i l'obertura dels mercats internacionals permet als estats petits de tenir un comerç productiu i rendible amb la resta del món. En un apunt al seu bloc, Becker posava l'exemple de l'antiga Txecoslovàquia, amb un futur econòmic dubtós quan el 1993 es va produir la divisió del país entre la República Txeca i Eslovàquia. 'La ruptura d'aquests estats no ha estat, ni de bon tros, un desastre econòmic per a les seves economies.'
'El moviment cap al comerç lliure i la globalització dels últims seixanta anys ha reduït l'avantatge de tenir un gran mercat domèstic per vendre béns i serveis', explicava Becker. 'Els estats petits poden comercialitzar els seus béns i serveis amb tanta facilitat com ho poden fer els estats grans en els mercats domèstics, i adquirir avantatge gràcies a la globalització per vendre els seus productes a consumidors i empreses d'uns altres països.'
A més, Becker assegurava que als països petits els grups d'interès polític tendeixen a ser més reduïts. 'Això és la conseqüència de l’homogeneïtat que caracteritza els països petits.’
'El creixement de la competitivitat dels estats petits en el mercat global és en bona part gràcies al creixement del nombre d'estats, des del 1950 –quan hi havia uns cent estats– a l'actualitat –que n'hi ha gairebé 200–. El nombre de països independents continua creixent', conclou Becker.

LA MAJORIA DE LA POBLACIÓ JA ES DISTÀNCIA D' ESPANYA.

Fa uns anys, un escriptor català, parlava de les dues tendències dintre la societat catalana d'aquell moment (una més catalanista i una altra més espanyolista).
Han passat els anys i cada cop més persones han anat apostant per la primera tendència (que semblava aleshores minoritària). Hi ha moltes mostres d'aquest procès imparable: les dues grans manifestacions del 2010 i 2012, les Consultes per la Independència, el posicionament clar d'algunes entitats i partits, i també les propostes de la població i de la societat civil: des de vídeos, mapes. adhesius, fins a propostes de clara desobediència (Peatges, aturades de desnonaments, concentracions, proposta de pagament de l´IVA i l´IRPF a l'Agència Tributària Catalana, no aplicar la Llei Wert, etc. etc.). I aquí volem afegir-hi un fet important que ha passat una mica desapercebut per alguns mitjans: l' opocició a tancar les corresponsalies de TV3 i l' ocupació a Perpinyà de la casa de la Generalitat catalana allà. TV3 (agradi o no) continua essent una TV pública i l' única opció de no quedar engolits per Tele 5 i els seus "shows".
Han passat moltes coses, s' han creat altres entitats (ANC, AMI, etc.), s' han recollit signatures, s' ha contactat amb entitats a l' exterior, és tanta la feina que es fa que es podria fer un llistat molt llarg.
També als altres territoris de parla catalana la resposta als atacs espanyols o francesos es fa notar: defensa de l´escola valenciana, defensa del català a Les Illes, del català a la Catalunya del Nord i incipient organització contra la "Lapao" a la Franja.
Fins i tot aquesta setmana: l' àliga de la Patum, el posicionament per la llengua, la proposta del Concert per la Llibertat... Però semblava que hi havia dos punts que no acabaven d' obrir la reflexió (les classes altes i els votants d'algunes ciutats amb majoria del PSOE).
La xiulada del Liceu als princeps d'Espanya, ha obert el primer d'aquests punts. No és estrany que els de sempre s'hagin afanyat a treure importància: La Vanguardia deia que la xiulada era fruit "d' un embús a la Rambla" i Marhuenda (La Razon) deia a Antena 3 que al Liceu "hi va gent de classe mitjana-baixa". Per cert, el Govern català també li treia importància al fet.
Però, aquest fet té importància, vol dir que el debat sobre la INDEPENDÈNCIA, de Catalunya ja ha entrat en un des dos búnquers on no entrava tradicionalment: el Liceu.
L' altre búnquer l' estan reforçant: a l' Hospitalet de Llobregat el PSOE començava la campanya pel "No", intentant cohesionar el seu espai contra l' independentisme. No els representa cap problema anar de bracet amb el PP, C's ni tampoc amb Plataforma per Catalnya.
No ens queda més remei que intentar obrir a la reflexió els punts d' aquest sector: activitats divulgatives, actes i maneres d' arribar a la gent de l' Hospitalet i altres poblacions perque tinguin una altra versió de la situació. Cal reforçar la presència de les entitats, partits, col.lectius, organitzacions a l'Hospitalet i altres poblacions. No és proselitisme, és que tinguin la possiblitat d'escoltar els arguments dels altres.
Cal que sapin que Espanya no els dóna cap opció (ni econòmica ni política), les propostes espanyoles són:
 la negació del mal finançament català (cosa que veu evident tothom menys els presidents de Madrid, Extremadura o Castella), el retorn de l' Aznar, la supressió de "l' autonomia" (vesió Vidal-Quadras), o els homenetages a la División Azul, les acusacions de malversació, prevaricació, frau i falsedat a dirigents del PP, el cas Nóos, o les declaracions del Guerra, del Bono, del Wert o del President del TSJC (que diu que "el català endarrereix els judicis"), tot això sense comptar el més gros: EL FORAT DE BANKIA, L´AUGMENT DE L´ATUR, EL DEUTE IMPAGABLE I LA CONTINUACIÓ DE LA CRISI (si més no fins al 2018, segons tothom menys aquest home, anomenat De Guindos). Aquesta és la Espanya que els espera.
Cal donar més raons per la independència ?
Només cal treballar on els nostres arguments no han arribat, donar la importància que toca als fets del Liceu i fer un referèndum o una Declaració Unilateral d´Independència (DUI), però sense perdre gaire temps, perquè en cas contrari ells intentaran guanyar sense jugar perquè no tenen arguments.
Ara ja necessitem actuacions clares i decidides. La població catalana s' està decidint majoritàriament per la primera tendència que deiem al començament de l'article. El procés ja és imparable.