GRÈCIA, CATALUNYA I ESPANYA.

Ens recordava fa pocs dies en Toni Strubell un aspecte important de la relació de dades entre les eleccions gregues i catalanes:

Grècia, Syriza i el 9N nostre

Fixeu-vos en una dada que no ha subratllat quasi ningú fins ara. Sobre % de cens, el suport a la independència el 9N a Catalunya és clarament superior al suport a Syriza a Grècia. (2 milions de vots sobre 11 milions Grècia i 2 milions sobre 7 a Catalunya!).

Però ells tenen un estat independent i nosaltres no, i això a nivell internacional compta molt.

Entre mig de la semblança i diferència Grècia-Catalunya s' ha posat en calçador "Podemos", però tots sabem que introduir aquest debat en la política catalana ens porta al 1977 i començar una "nova transició espanyola" aquesta vegada de la mà de la "reforma constitucional" i ATURAR totalment el procès català. 

GRÈCIA,  UNA ALTRA PROVA PILOT EUROPEA.

El triomf de Syriza a les darreres eleccions gregues ha fet disparar riuades d’articles sobre el futur grec i europeu. A Espanya i a Catalunya alguns, fins i tot,  s’ han penjat medalles d’ aquest triomf aliè.

Tenint en compte la situació grega, era la millor opció de vot i ens alegrem que hagin guanyat, però no oblidem que hi ha un vot procedent de les esquerres i un vot clarament anti-europeu predominant i així s’ entèn el pacte post-electoral amb un altre partit anti-europeu, aquesta vegada de dretes.

Però anem a pams, el vot anti-europeu és un vot contra l’austeritat, contra la troika comunitària i contra aquest model d’ Europa. Aquesta actitud també ha fet néixer nous partits i coalicions a diferents països i en alguns d’ ells amb preocupants tendències racistes, ultradretanes i/o populistes. És una tendència que ens portarà a obrir els braços al populisme més nebulós.

El cas grec, per a nosaltres, és previ i no va encara en aquest sentit, és una prova pilot en un país europeu petit, distant i amb poc pes econòmic on es provarà si una coalició més o menys d’ esquerres pot funcionar, dins del sistema això sí. Potser és una de les darreres oportunitats de govern d’ unes esquerres controlades i dins del sistema. Si no funciona (cosa que pot ser perfectament) no caldrà que es facin més proves. Syriza depenen d’ ells, però si no se’n surten tothom podrà comprovar que aquestes coalicions de centre-esquerra no poden canviar res (no poden aturar el pagament del deute, ni l’ augment de l’ atur, ni la corrupció...). I  l´obertura al populisme serà imparable.

Caldrà veure com ho gestionen els de Syriza, els ulls europeus estaran fixats en ells. Han començat amb un acord perillós amb un partit d’una dreta amb tocs racistes (ANE o “grecs independents”), però també contrària a l’ actual Europa.

La valoració del PSC ha estat molt simptomàtica, valoren positivament el triomf de Syriza i diuen que el PASOK ha caigut pels acords amb la dreta. Un discurs vell i desgastat. ANE no és dreta?

Tot fa pensar que molts aprofitaran aquest efecte- impuls grec per a traslladar aquí

 “l’experiència” (no cal dir que a Espanya el pal de paller és “Podemos”, que no és Syriza). A Espanya es saltaran el pas previ de veure fracassar un centre-esquerra de PSOE-IU i ja passaran a la següent fase directa a “Podemos”.

A Catalunya, en canvi, s’ha de fer un procés mixt (Colau-IC-Podemos). Una vegada oberts els braços de les “classes populars” al populisme “anti-europeu” es pot obrir una nova “primavera mediterrània” que com va passar a les “primaveres àrabs” acabi deixant en el poder els sectors més manipulables per part dels sectors econòmics internacionals i més conservadors socialment (com ha passat a Egipte, Líbia o com volien a Síria).

Aquesta prova pilot grega ens pot portar a unes “primaveres mediterrànies” europees en dos anys, que podrien afectar a Grècia, Itàlia, Espanya i a Catalunya si no ens espavilem una mica els catalans.

Hi ha alguns que diuen que hi ha semblances entre Grècia, Espanya i Catalunya.

L’única semblança són els impostos abusius sense repercutir en la ciutadania, la corrupció econòmica o el frau fiscal, per posar uns exemples. Però Grècia té un territori,  un país, una cultura i un govern reconegut internacionalment. Nosaltres no. Per això poden pactar “dretes” i “esquerres” pel bé del país, i ningú diu res. Aquí encara no tenim cap país, cultura ni govern reconeguts internacionalment i per tant tota semblança és impossible.

De fet, a  nosaltres no ens cal cap populisme importat. El procés independentista, si volem, pot ser transparent, democràtic i regenerador i és nostre. Que quedi clar que no volem "regenerar Espanya" via Podemos, NOMÉS VOLEM LA INDEPENDÈNCIA i LA FORMACIÓ D' UN NOU PAÍS RECONEGUT INTERNACIONALMENT i SOCIALMENT JUST.