ROBERT FISK I SIRIA.

Bon retorn de Robert Fisk a les primeres planes de la informació (us reproduim l' article de Vilaweb). Uns podran estar-hi d' acord i d' altres no, però hi ha una cosa indubtable: Fisk sempre ha sabut el que diu i sap molt d' aquesta zona del món que tots intenten manipular. La segona cosa important: obre un debat necessari.

La caiguda de Palmira en mans de l’exèrcit sirià aquest cap de setmana és, sens dubte, la notícia més important d’aquests darrers mesos en relació amb  l’anomenat Estat Islàmic. De dos anys ençà, Estat Islàmic mantenia una expansió constant. Guanyava territori i augmentava la capacitat militar, econòmica i organitzativa. Molts analistes havien previst que no podria aguantar aquesta expansió i que la reculada de l’organització seria la peça clau per a començar a aturar el fenomen, no únicament al Llevant sinó també a Europa. L’anomenat Estat Islàmic és un grup mil·lenarista que defensa que s’acosta la fi del món i que la seua expansió n’és la prova. Per això fer-lo recular és tan important. I tanmateix…

I tanmateix, paradoxalment, la caiguda de Palmira en mans del govern sirià ha estat una notícia poc remarcada i encara menys celebrada. El contrast amb la riuada de notícies que va seguir la caiguda de Palmira en mans de l’anomenat Estat Islàmic és sorprenent. Aquesta volta pocs titulars, poc destacats i un silenci pràcticament total a les cancelleries europees i al departament d’estat nord-americà. Per què?

Això es preguntava ahir Robert Fisk en el seu article habitual a The Independent. A l’article (versió original en anglès | versió en català amb traducció automàtica), es demana com és que David Cameron i els Estats Units no han celebrat com calia la caiguda de la ciutat de Palmira en mans del govern d’al-Assad. Una pregunta que ha desfermat una polèmica molt notable.

Fisk és un dels periodistes més experts en la política llevantina. Resideix a Beirut, treballa a la zona des del 1975 i ha viscut directament gairebé tots els grans esdeveniments d’aquestes darreres dècades que afecten el món àrab i islàmic. Juntament amb el corresponsal de La Vanguardia Tomàs Alcoverro, és considerat la principal autoritat pel que fa al món àrab. Les seues cròniques i llibres generalment mouen molta polèmica, perquè sempre diu allò que pensa i molt sovint diu coses que no agraden, però d’una manera documentada.

La pregunta de Fisk aquesta vegada és, doncs, per quina raó Cameron i Obama no han celebrat com calia la important derrota militar de l’anomenat Estat Islàmic. I la resposta és inquietant.

Per una banda, adjudica al règim d’al-Assad, als seus aliats perses i libanesos d’Hesbol·là i a la Rússia de Putin aquesta important victòria militar. I es pregunta com és que els Estats Units no van bombardar les tropes de l’anomenat Estat Islàmic fins al darrer moment, quan la ciutat ja havia estat pràcticament reconquerida. Fisk respon amb una conclusió que certament neguiteja i que li ha valgut dures crítiques: ‘They wanted to destroy Isis, but not that much’ (‘Volien destruir Estat Islàmic, però no tant’). I encara avisa que ben aviat les tropes sirianes podrien reconquerir Raqqa, la capital i centre de l’anomenat Estat Islàmic, enmig del silenci d’occident.

(Cal aclarir que el Departament d’Estat dels Estats Units va celebrar l’alliberament de Palmira, però remarcant al mateix que no sabia quin impacte podria tenir en la situació siriana, un comentari realment sorprenent.)

Una humiliació per a occident?

De la resposta de Fisk es dedueix que els Estats Units i la Gran Bretanya no tenen interès real a destruir Estat Islàmic perquè els interessa prioritàriament fer caure el règim dictatorial d’al-Assad. Una acusació que, després dels atemptats de París i Brussel·les, és particularment punyent, perquè implica que tots dos països poden veure una utilitat en l’anomenat Estat Islàmic, malgrat tot.

Però això no és tot. Fisk també pensa que l’operació a Palmira ha estat una humiliació per a occident i que això explica en part una reacció tan estranya. El 27 de setembre passat, ell mateix escrigué un article sobre l’entrada de Rússia a la guerra, en què deia que Vladímir Putin havia decidit que l’exèrcit era l’única institució sobre la qual es podria refer Rússia i que l’armava i que per això l’entrenava a marxes forçades. Pronosticava ja aleshores la caiguda de Palmira en mans de l’exercit sirià, encara que va anunciar que seria molt més ràpida que no ha estat.

Ja llavors, el corresponsal de The Independent afirmava que si l’entrada en joc de Rússia implicava un gran canvi militar seria una vergonya per a occident, després d’haver estat quatre anys sense poder ni destronar al-Assad ni eliminar l’anomenat Estat Islàmic.

SOBRE LES CINC REFLEXIONS DEN PARTAL I BRUSSEL.LES.

Coincidim en molts aspectes amb l' article den Partal (editorial a Vilaweb) d' ahir. Toca Aràbia Saudita, el wahabbisme, el nostre paper com europeus, etc. No creiem que es pugui criticar l' article de bonisme ni d' intentar que ens donem cops al pit i ens inculpem del que passa al món.
Però sí que hi ha una cosa que haurem de tenir en compte: Europa és l' ase dels cops i a més està en una situació crítica geograficament i en relació als refugiats i haurà (haurem) de prendre una direcció pròpia, i deixar de fer seguidisme de la política exterior dels nord-americans i els seus aliats. Si no som capaços de veure que la seva dinàmica a l' orient mitjà i a l' Àsia fa molt temps que va errada i no som capaços de ser mínimament crítics no ens en sortirem.
Les cinc reflexions den Partal:

A parer meu, aquests són els punts clau.

1. Cal frenar el wahhabisme i capgirar la permissivitat intolerable d’occident amb l’Aràbia Saudita. El wahhabisme és una pràctica extremada de la religió que és la font ideològica de la qual beu tot l’entorn extremista relacionat d’una manera o d’una altra amb això que en diem gihadisme. Evidentment, la primera víctima d’aquestes pràctiques és la població de l’Aràbia Saudita i de les zones controlades per aquest moviment, com l’anomenat Estat Islàmic. El wahhabisme podria ser una forma d’ignorància i prou, si no fos que els diners, inacabables, de l’Aràbia Saudita es fan servir per expandir-lo mundialment. La religió no és pas cap obstacle. En canvi, cada vegada hi ha més gent, més experts que veuen la predicació del wahhabisme com un problema. I cal fer-hi alguna cosa. Les mesquites finançades per l’Aràbia Saudita són conflictives i amagar el cap sota l’ala per no veure aquesta realitat no val per a res. L’altra cara de la moneda, però, és com es pot entendre la permissivitat que occident té amb l’Aràbia Saudita mentre passen les coses que passen. La resposta és òbvia: tot es tolera pels negocis i molt especialment pel negoci del petroli i les estranyes connexions que arriba a crear. L’exemple de la sorprenent amistat dels Bush i els Bin Laden és de manual.

2. Cal assumir l’islam europeu com a propi. L’islam moderat és un aliat d’Europa que no podem acorralar si no volem obrir espai al wahhabisme. Europa continua sense assumir que una part important de la nostra població prové de la tradició islàmica o en practica la religió. Els continuem veient com a estrangers i continuem abocant sobre ells un racisme banal que és una condemna mútua. Es calcula que ara mateix viuen a Europa prop de cinquanta milions de musulmans, un poc més del 7% de la població. La immensa majoria o són laics o fan un ús de la religió tan relaxat com la majoria dels cristians. Tanmateix, l’estigma pesa sobre tots ells, sense excepció. I, evidentment, els atemptats els tanquen més i més en un gueto que és un problema enorme. Les comunitats musulmans europees han de prendre la iniciativa del combat contra el wahhabisme però de manera coordinada, o dialogada, amb l’Europa d’arrels cristianes. Tot allò que siga oposar cristians a musulmans, com si els uns o els altres fossen un tot, afavoreix Estat Islàmic.

3. La tensió social alimenta els comportaments extremistes i per això suavitzar-la és inajornable. Això és evident. I en cada cas es manifesta d’una manera pròpia. Als barris majoritàriament musulmans, pobres, amb escassos serveis socials, on creix una generació jove que no té cap futur raonable és on s’alimenta el wahhabisme més radical i la fascinació per Estat Islàmic. Europa ha entrat fa anys en la via única de l’austeritat, que veu en l’austeritat la gran solució dels problemes que té. Però la realitat ens indica que forçar aquesta austeritat contra la població, especialment contra les capes més pobres, no fa sinó crear problemes cada volta més greus. Que en el cas dels entorns musulmans pot manifestar-se amb una adhesió, desesperada, a Estat Islàmic i grups semblants.

4. Cal entendre que l’apologia de la seguretat a qualsevol preu és inútil i, a més, perillosa. Defensar que aquest problema es liquidarà amb policies i exèrcit és un gran error. Cap problema de debò no es resol amb policies i exèrcit, però aquest encara menys. L’eficàcia de la policia per a plantar-hi cara és qüestionada perquè no pareix que estiga en condicions d’entendre bé què passa. Acostumada a enfrontar-se a moviments d’intencions i formes molt diferents, sembla que hi ha un gran desconcert a l’hora d’entendre com es comporten les xarxes que conformen l’entramat gihadista extrem. Que cal millorar l’eficàcia de la policia és clar i que aquests grups, arreu d’Europa, han de ser la seua prioritat també és indubtable. Però la limitació de les llibertats individuals no és pas cap solució eficaç, desvirtua el missatge i gira la repressió contra la població indiscriminadament. Cosa que és simplement una barbaritat.

5. Cal recuperar l’ètica de la política o els donarem arguments constantment. La política no pot ser només tàctica ni pot basar-se en l’obsessió en favor d’un estat, d’un govern, d’una nacionalitat o d’una religió. Europa, i occident en general, té un comportament polític molt cínic, especialment al món àrab i musulmà. No pots, com va passar a Algèria, negar la validesa democràtica d’un procés només perquè han guanyat els qui tu no vols que guanyen. No pots animar una revolta i després, quan s’alça i et necessita, girar-t’hi d’esquena. No pots proposar un procés de pau entre Israel i Palestina i deixar que es vaja podrint mes rere mes enmig de constants violacions. No pots atacar l’Irac després de l’11-S, perquè tothom sap que si volies respondre als autors dels atemptats havies d’atacar el Paquistan i l’Aràbia Saudita. No pots parlar de justícia mentre tens obert Guantánamo. No pots parlar de dignitat i llibertat mentre violes les lleis internacionals i envies els teus refugiats a Turquia, carregant de diners i prebendes un règim tan corrupte i criminal com el d’Ankara. Tot és discutible, evidentment, i tot demana matisos. Però no crec que ningú puga defensar avui la coherència dels principis ètics ni de l’actuació d’occident. N’hi ha ben poca.

Alguns poden pensar que tot això que acabe d’explicar forma part del que se’n diu ‘bonisme’. Són aquests que creuen que hi ha gent, idees o països que no s’equivoquen mai, facen què facen. És curiosa aquesta tendència tan antieuropea i tan poc intel·lectual de desqualificar els altres de manera castrense i molt especialment de desmerèixer el pensament complex, la complexitat de les situacions. Però avui em sembla molt difícil que ningú puga discutir-me que, anant pel camí que anem i fent el que hem fet fins ara, la situació no únicament no millora, sinó que empitjora de dia en dia. Per tant, potser que comencem a mirar, també, cap a una altra direcció.

EL PSOE I LA "CRISI DE CONVIVÈNCIA"

Cansen els del Psc- PSOE amb la cantarella de la "crisi de convivència" calcada de la que diuen els PP i Ciudadanos. Només tenim crisi de convivència a Catalunya. Sembla mentida que siguin tant manipuladors que són capaços de dir-nos les mentides a la cara i quedar-se tan amples.

Us afegim el comentari de l' escriptor Victor Alexandre sobre l' entrevista de Meritxell Batet (psc-PSOE). o:

per Víctor Alexandre

13 de Març 2016 a les 20.55 h

No és pas perquè sigui mentida -que ho és-, ni tampoc perquè denoti una vergonyosa aridesa argumental -que també-, la raó per la qual resulta patètica la cantarella sobre la terrible crisi de convivència a Catalunya arran del Procés, sinó perquè mostra descarnadament els principis autoritaris i absolutistes dels qui la propaguen, que són PP, PSOE i Ciudadanos. Ho veurem analitzant les paraules que Meritxell Batet, diputada i secretària d'estudis i programes del PSOE, i membre de l'equip negociador per a la investidura de Pedro Sánchez, va dir dies enrere al programa Via Lliure, de RAC1, en ser entrevistada per un excel·lent Xavi Bundó. En el decurs de l'entrevista, en aparèixer el tema de la "crisi de convivència" que Pedro Sánchez repeteix a tort i a dret, Batet va respondre això:

• Batet: "A Catalunya hi ha més dificultats per pensar i per parlar. Sobretot de determinats temes. És a dir, allà on mai no hi havia hagut conflicte, per exemple dins les famílies o en l'entorn de la feina, sí que hi és. No sé si és una crisi de convivència, en tot cas sí que hi ha un tema que enrareix les relacions, i jo crec que això no és bo per a una societat."

• Presentador: "Quan diu que costa parlar de determinats temes, què vol dir? Hauríem de ser més explícits en això, perquè una "crisi de convivència" és un argument molt gros. Quan diu "dificultat de parlar", què vol dir exactament?"

• Batet: "Doncs que hi ha temes que generen conflictivitat en les relacions personals. És a dir, que comences a parlar i en lloc de parlar en un to serè i exposar punts de vista que poden ser diferents, i arribar a acords, o no arribar-hi, i cadascú seguir pensant el mateix, doncs hi ha determinats temes que el que generen és un conflicte entre amics o entre treballadors d'un mateix lloc o amb familiars."

• Presentador: "I això en el debat sobre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, o sobre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, no es produeix, oi?"

• Batet [incòmoda]: "Bé..., estem parlant de la societat..."

• Presentador: "Estem parlant de famílies en què el fet que el pare sigui del PSOE i el fill de Podemos, no genera el mateix debat, oi?"

• Batet [incòmoda]: "Bé..., vostè m'ha preguntat per una qüestió concreta, i jo visc a Catalunya part del meu temps i això sí que ho he detectat. És a dir, hi ha una major dificultat, com a mínim en els entorns en què jo em moc, que poden ser molt diversos, des de la universitat fins al familiar, passant pels veïns. Sí que es produeix aquesta qüestió, que és diferent a temps anteriors.

Fa sentir vergonya aliena que algú que es diu d'esquerres s'expressi en aquests termes. És a dir, que arribi a l'extrem de criminalitzar el dret a la llibertat sota el pretext que aquesta reivindicació fa que la gent no pugui pensar ni enraonar. La senyora Batet i el Partit Socialista, talment com la dreta més dreta, enyoren els temps en què aquesta reivindicació no existia gràcies al fet que el moviment independentista era testimonial o minoritari. Ara, en canvi, l'independentisme té majoria absoluta al Parlament i els testimonials o minoritaris són la senyora Batet i el seu partit. Residuals, n'hauríem de dir, per ser precisos. I és que les coses han canviat molt, oi, senyora Batet? Temps era temps...

La grémola de la senyora Batet i companyia recorda força la de l'amo blanc que es planyia de la fi d'aquells temps en què els lacais negres eren submisos i no pensaven en coses tan enutjoses i conflictives com la llibertat. De sobte, però, havien aparegut tot de lacais insubmisos que escalfaven el cap dels seus companys, parlant-los de drets i de dignitat, i les coses van fer un tomb. Els lacais més porucs o més afavorits per l'amo blanc prou que s'hi resistien, i també ho feien els lacais convençuts que un negre no pot decidir per ell mateix, perquè només l'amo blanc sap què convé al lacai negre. Però els insubmisos creixien i creixien en nombre i ja no tenien por. Ni dels crits ni del fuet. Quina crisi de convivència més funesta! Allò era la fi del món.

Pedro Sánchez, cap de la senyora Batet, està consternat i parla de la "crisi de convivència que pateix Catalunya". És a dir, que el fet que el 80% dels catalans vulgui celebrar un referèndum per decidir el futur polític de la nació catalana ho considera una malaltia, un tumor maligne que cal extirpar. Ho diu algú que gosa dir-se demòcrata i d'esquerres. Com hi ha món!

Benvolguda senyora Batet, la controvèrsia és inherent a la naturalesa humana. Els escriptors en sabem força, d'això, perquè sense controvèrsia, sense conflicte, no hi hauria literatura, no hi hauria dramatúrgia, només hi hauria pensament únic. La dissidència, la discrepància, com l'amor o l'amistat, són l'essència de les relacions humanes, i és un fet demostrat per la vida que no hi ha relació, per apassionada i incandescent que sigui, que no es pugui trencar fàcilment. La història de la humanitat és una història de dominació sistemàtica d'uns sobre uns altres i de lluita persistent d'aquests altres per alliberar-se'n. Digui'm una sola obra literària, teatral o cinematogràfica que no plantegi cap conflicte d'interessos entre els seus personatges, digui'm una sola coexistència, per pacífica que sigui, en què no sorgeixi mai la controvèrsia o la dissidència. I digui'm en virtut de quina superioritat moral pot algú creure's amb dret de negar a un tercer la finalització d'una relació.

La nostra vida no té sentit sense llibertat, senyora Batet. Cap sentit. S'han acabat els temps en què el pensament únic de la hispanitat era acceptat submisament pels catalans, com un designi diví, i la dissidència era reprimida. Ara hi ha hagut una presa de consciència del dret a una vida pròpia i nominal, sense imposició de documents nacionals de falsa identitat, i Catalunya ja no tornarà a la cleda espanyola. Potser vostè, que també és catalana, ens dirà que no vol pas la llibertat. Molt bé. I què? Què fan els demòcrates quan discrepen sobre una qüestió? Potser estic equivocat, però tinc entès que voten. Posen una papereta en una urna i accepten l'opció majoritària. Posem les urnes, senyora Batet? Fem un referèndum vinculant per tal que els catalans diguem si volem ser lliures o captius? No li agrada la idea, oi? Quan la derrota es veu a prop, les urnes fan molta por, és comprensible. L'absolutisme és més segur. És millor tancar-se a pany i forrellat davant les veritats conflictives. Doncs les posarem, les urnes. Les posarem d'acord amb la legalitat catalana; les posarem d'acord amb les nostres pròpies lleis. Perquè una nació que no té lleis pròpies, senyora Batet, no és una nació lliure; és una nació sotmesa a les lleis d'una altra nació

ELS PARTITS ESPANYOLS, LLACH I GASTEIZ.

Després del que hem sentit i vist al Congreso de los Diputados español aquests dies, ens ha semblat que estan tots en la posició de sempre.
El PSOE encara vol vendre una altra moto (i no serà la darrera moto que vulgui vendre), sembla que no se
n' adonin (o no se' n vulguin adonar) que fan 100 anys tard, fa més de cent anys que venen motos i arriben tard, massa tard i nosaltres ja estem cansats d' escoltar-los. No ens serveix de res que continuin escoltant-los a altres "regiones españolas". Que se' ls confitin¡¡¡ És la fi d' un engany que ha durat des de la Dictadura de Primo de Rivera (aquell altre Rivera).
No tenim res contra els espanyols, que trïin el millor govern que puguin o sapin i que els hi vagi molt bé.
Nosaltres hem de marxar pel bé nostre i també pel seu bé (encara que no ho entenguin ara).
Del PP i Ciudadanos, no cal ni parlar-ne, les seves declaracions sobre Catalunya ja ho diuen tot.
De Podemos, el dubte, però sempre poden ser millors governants per a Espanya que els que hi ha ara.
Finalment, només dir, que és un govern estranger, que han de resoldre ells, nosaltres anem marxant.

Molt significatiu també el vot PP-PSOE per impedir el nomenament de fill adoptiu a Lluis Llach a Gasteiz. El nostre homenatge a Llach i a la ciutat basca en aquest vídeo: