dimecres, 30 de març de 2016

ROBERT FISK I SIRIA.

Bon retorn de Robert Fisk a les primeres planes de la informació (us reproduim l' article de Vilaweb). Uns podran estar-hi d' acord i d' altres no, però hi ha una cosa indubtable: Fisk sempre ha sabut el que diu i sap molt d' aquesta zona del món que tots intenten manipular. La segona cosa important: obre un debat necessari.

La caiguda de Palmira en mans de l’exèrcit sirià aquest cap de setmana és, sens dubte, la notícia més important d’aquests darrers mesos en relació amb  l’anomenat Estat Islàmic. De dos anys ençà, Estat Islàmic mantenia una expansió constant. Guanyava territori i augmentava la capacitat militar, econòmica i organitzativa. Molts analistes havien previst que no podria aguantar aquesta expansió i que la reculada de l’organització seria la peça clau per a començar a aturar el fenomen, no únicament al Llevant sinó també a Europa. L’anomenat Estat Islàmic és un grup mil·lenarista que defensa que s’acosta la fi del món i que la seua expansió n’és la prova. Per això fer-lo recular és tan important. I tanmateix…

I tanmateix, paradoxalment, la caiguda de Palmira en mans del govern sirià ha estat una notícia poc remarcada i encara menys celebrada. El contrast amb la riuada de notícies que va seguir la caiguda de Palmira en mans de l’anomenat Estat Islàmic és sorprenent. Aquesta volta pocs titulars, poc destacats i un silenci pràcticament total a les cancelleries europees i al departament d’estat nord-americà. Per què?

Això es preguntava ahir Robert Fisk en el seu article habitual a The Independent. A l’article (versió original en anglès | versió en català amb traducció automàtica), es demana com és que David Cameron i els Estats Units no han celebrat com calia la caiguda de la ciutat de Palmira en mans del govern d’al-Assad. Una pregunta que ha desfermat una polèmica molt notable.

Fisk és un dels periodistes més experts en la política llevantina. Resideix a Beirut, treballa a la zona des del 1975 i ha viscut directament gairebé tots els grans esdeveniments d’aquestes darreres dècades que afecten el món àrab i islàmic. Juntament amb el corresponsal de La Vanguardia Tomàs Alcoverro, és considerat la principal autoritat pel que fa al món àrab. Les seues cròniques i llibres generalment mouen molta polèmica, perquè sempre diu allò que pensa i molt sovint diu coses que no agraden, però d’una manera documentada.

La pregunta de Fisk aquesta vegada és, doncs, per quina raó Cameron i Obama no han celebrat com calia la important derrota militar de l’anomenat Estat Islàmic. I la resposta és inquietant.

Per una banda, adjudica al règim d’al-Assad, als seus aliats perses i libanesos d’Hesbol·là i a la Rússia de Putin aquesta important victòria militar. I es pregunta com és que els Estats Units no van bombardar les tropes de l’anomenat Estat Islàmic fins al darrer moment, quan la ciutat ja havia estat pràcticament reconquerida. Fisk respon amb una conclusió que certament neguiteja i que li ha valgut dures crítiques: ‘They wanted to destroy Isis, but not that much’ (‘Volien destruir Estat Islàmic, però no tant’). I encara avisa que ben aviat les tropes sirianes podrien reconquerir Raqqa, la capital i centre de l’anomenat Estat Islàmic, enmig del silenci d’occident.

(Cal aclarir que el Departament d’Estat dels Estats Units va celebrar l’alliberament de Palmira, però remarcant al mateix que no sabia quin impacte podria tenir en la situació siriana, un comentari realment sorprenent.)

Una humiliació per a occident?
De la resposta de Fisk es dedueix que els Estats Units i la Gran Bretanya no tenen interès real a destruir Estat Islàmic perquè els interessa prioritàriament fer caure el règim dictatorial d’al-Assad. Una acusació que, després dels atemptats de París i Brussel·les, és particularment punyent, perquè implica que tots dos països poden veure una utilitat en l’anomenat Estat Islàmic, malgrat tot.

Però això no és tot. Fisk també pensa que l’operació a Palmira ha estat una humiliació per a occident i que això explica en part una reacció tan estranya. El 27 de setembre passat, ell mateix escrigué un article sobre l’entrada de Rússia a la guerra, en què deia que Vladímir Putin havia decidit que l’exèrcit era l’única institució sobre la qual es podria refer Rússia i que l’armava i que per això l’entrenava a marxes forçades. Pronosticava ja aleshores la caiguda de Palmira en mans de l’exercit sirià, encara que va anunciar que seria molt més ràpida que no ha estat.
Ja llavors, el corresponsal de The Independent afirmava que si l’entrada en joc de Rússia implicava un gran canvi militar seria una vergonya per a occident, després d’haver estat quatre anys sense poder ni destronar al-Assad ni eliminar l’anomenat Estat Islàmic.