dimecres, 16 de març de 2016

EL PSOE I LA "CRISI DE CONVIVÈNCIA"

Cansen els del Psc- PSOE amb la cantarella de la "crisi de convivència" calcada de la que diuen els PP i Ciudadanos. Només tenim crisi de convivència a Catalunya. Sembla mentida que siguin tant manipuladors que són capaços de dir-nos les mentides a la cara i quedar-se tan amples.
Us afegim el comentari de l' escriptor Victor Alexandre sobre l' entrevista de Meritxell Batet (psc-PSOE). o:
per Víctor Alexandre
13 de Març 2016 a les 20.55 h
No és pas perquè sigui mentida -que ho és-, ni tampoc perquè denoti una vergonyosa aridesa argumental -que també-, la raó per la qual resulta patètica la cantarella sobre la terrible crisi de convivència a Catalunya arran del Procés, sinó perquè mostra descarnadament els principis autoritaris i absolutistes dels qui la propaguen, que són PP, PSOE i Ciudadanos. Ho veurem analitzant les paraules que Meritxell Batet, diputada i secretària d'estudis i programes del PSOE, i membre de l'equip negociador per a la investidura de Pedro Sánchez, va dir dies enrere al programa Via Lliure, de RAC1, en ser entrevistada per un excel·lent Xavi Bundó. En el decurs de l'entrevista, en aparèixer el tema de la "crisi de convivència" que Pedro Sánchez repeteix a tort i a dret, Batet va respondre això:


• Batet: "A Catalunya hi ha més dificultats per pensar i per parlar. Sobretot de determinats temes. És a dir, allà on mai no hi havia hagut conflicte, per exemple dins les famílies o en l'entorn de la feina, sí que hi és. No sé si és una crisi de convivència, en tot cas sí que hi ha un tema que enrareix les relacions, i jo crec que això no és bo per a una societat."
• Presentador: "Quan diu que costa parlar de determinats temes, què vol dir? Hauríem de ser més explícits en això, perquè una "crisi de convivència" és un argument molt gros. Quan diu "dificultat de parlar", què vol dir exactament?"
• Batet: "Doncs que hi ha temes que generen conflictivitat en les relacions personals. És a dir, que comences a parlar i en lloc de parlar en un to serè i exposar punts de vista que poden ser diferents, i arribar a acords, o no arribar-hi, i cadascú seguir pensant el mateix, doncs hi ha determinats temes que el que generen és un conflicte entre amics o entre treballadors d'un mateix lloc o amb familiars."
• Presentador: "I això en el debat sobre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, o sobre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, no es produeix, oi?"
• Batet [incòmoda]: "Bé..., estem parlant de la societat..."
• Presentador: "Estem parlant de famílies en què el fet que el pare sigui del PSOE i el fill de Podemos, no genera el mateix debat, oi?"
• Batet [incòmoda]: "Bé..., vostè m'ha preguntat per una qüestió concreta, i jo visc a Catalunya part del meu temps i això sí que ho he detectat. És a dir, hi ha una major dificultat, com a mínim en els entorns en què jo em moc, que poden ser molt diversos, des de la universitat fins al familiar, passant pels veïns. Sí que es produeix aquesta qüestió, que és diferent a temps anteriors.

Fa sentir vergonya aliena que algú que es diu d'esquerres s'expressi en aquests termes. És a dir, que arribi a l'extrem de criminalitzar el dret a la llibertat sota el pretext que aquesta reivindicació fa que la gent no pugui pensar ni enraonar. La senyora Batet i el Partit Socialista, talment com la dreta més dreta, enyoren els temps en què aquesta reivindicació no existia gràcies al fet que el moviment independentista era testimonial o minoritari. Ara, en canvi, l'independentisme té majoria absoluta al Parlament i els testimonials o minoritaris són la senyora Batet i el seu partit. Residuals, n'hauríem de dir, per ser precisos. I és que les coses han canviat molt, oi, senyora Batet? Temps era temps...

La grémola de la senyora Batet i companyia recorda força la de l'amo blanc que es planyia de la fi d'aquells temps en què els lacais negres eren submisos i no pensaven en coses tan enutjoses i conflictives com la llibertat. De sobte, però, havien aparegut tot de lacais insubmisos que escalfaven el cap dels seus companys, parlant-los de drets i de dignitat, i les coses van fer un tomb. Els lacais més porucs o més afavorits per l'amo blanc prou que s'hi resistien, i també ho feien els lacais convençuts que un negre no pot decidir per ell mateix, perquè només l'amo blanc sap què convé al lacai negre. Però els insubmisos creixien i creixien en nombre i ja no tenien por. Ni dels crits ni del fuet. Quina crisi de convivència més funesta! Allò era la fi del món.

Pedro Sánchez, cap de la senyora Batet, està consternat i parla de la "crisi de convivència que pateix Catalunya". És a dir, que el fet que el 80% dels catalans vulgui celebrar un referèndum per decidir el futur polític de la nació catalana ho considera una malaltia, un tumor maligne que cal extirpar. Ho diu algú que gosa dir-se demòcrata i d'esquerres. Com hi ha món!

Benvolguda senyora Batet, la controvèrsia és inherent a la naturalesa humana. Els escriptors en sabem força, d'això, perquè sense controvèrsia, sense conflicte, no hi hauria literatura, no hi hauria dramatúrgia, només hi hauria pensament únic. La dissidència, la discrepància, com l'amor o l'amistat, són l'essència de les relacions humanes, i és un fet demostrat per la vida que no hi ha relació, per apassionada i incandescent que sigui, que no es pugui trencar fàcilment. La història de la humanitat és una història de dominació sistemàtica d'uns sobre uns altres i de lluita persistent d'aquests altres per alliberar-se'n. Digui'm una sola obra literària, teatral o cinematogràfica que no plantegi cap conflicte d'interessos entre els seus personatges, digui'm una sola coexistència, per pacífica que sigui, en què no sorgeixi mai la controvèrsia o la dissidència. I digui'm en virtut de quina superioritat moral pot algú creure's amb dret de negar a un tercer la finalització d'una relació.

La nostra vida no té sentit sense llibertat, senyora Batet. Cap sentit. S'han acabat els temps en què el pensament únic de la hispanitat era acceptat submisament pels catalans, com un designi diví, i la dissidència era reprimida. Ara hi ha hagut una presa de consciència del dret a una vida pròpia i nominal, sense imposició de documents nacionals de falsa identitat, i Catalunya ja no tornarà a la cleda espanyola. Potser vostè, que també és catalana, ens dirà que no vol pas la llibertat. Molt bé. I què? Què fan els demòcrates quan discrepen sobre una qüestió? Potser estic equivocat, però tinc entès que voten. Posen una papereta en una urna i accepten l'opció majoritària. Posem les urnes, senyora Batet? Fem un referèndum vinculant per tal que els catalans diguem si volem ser lliures o captius? No li agrada la idea, oi? Quan la derrota es veu a prop, les urnes fan molta por, és comprensible. L'absolutisme és més segur. És millor tancar-se a pany i forrellat davant les veritats conflictives. Doncs les posarem, les urnes. Les posarem d'acord amb la legalitat catalana; les posarem d'acord amb les nostres pròpies lleis. Perquè una nació que no té lleis pròpies, senyora Batet, no és una nació lliure; és una nació sotmesa a les lleis d'una altra nació