dijous, 24 de març de 2016

SOBRE LES CINC REFLEXIONS DEN PARTAL I BRUSSEL.LES.

Coincidim en molts aspectes amb l' article den Partal (editorial a Vilaweb) d' ahir. Toca Aràbia Saudita, el wahabbisme, el nostre paper com europeus, etc. No creiem que es pugui criticar l' article de bonisme ni d' intentar que ens donem cops al pit i ens inculpem del que passa al món.
Però sí que hi ha una cosa que haurem de tenir en compte: Europa és l' ase dels cops i a més està en una situació crítica geograficament i en relació als refugiats i haurà (haurem) de prendre una direcció pròpia, i deixar de fer seguidisme de la política exterior dels nord-americans i els seus aliats. Si no som capaços de veure que la seva dinàmica a l' orient mitjà i a l' Àsia fa molt temps que va errada i no som capaços de ser mínimament crítics no ens en sortirem.
Les cinc reflexions den Partal:
A parer meu, aquests són els punts clau.
1. Cal frenar el wahhabisme i capgirar la permissivitat intolerable d’occident amb l’Aràbia Saudita. El wahhabisme és una pràctica extremada de la religió que és la font ideològica de la qual beu tot l’entorn extremista relacionat d’una manera o d’una altra amb això que en diem gihadisme. Evidentment, la primera víctima d’aquestes pràctiques és la població de l’Aràbia Saudita i de les zones controlades per aquest moviment, com l’anomenat Estat Islàmic. El wahhabisme podria ser una forma d’ignorància i prou, si no fos que els diners, inacabables, de l’Aràbia Saudita es fan servir per expandir-lo mundialment. La religió no és pas cap obstacle. En canvi, cada vegada hi ha més gent, més experts que veuen la predicació del wahhabisme com un problema. I cal fer-hi alguna cosa. Les mesquites finançades per l’Aràbia Saudita són conflictives i amagar el cap sota l’ala per no veure aquesta realitat no val per a res. L’altra cara de la moneda, però, és com es pot entendre la permissivitat que occident té amb l’Aràbia Saudita mentre passen les coses que passen. La resposta és òbvia: tot es tolera pels negocis i molt especialment pel negoci del petroli i les estranyes connexions que arriba a crear. L’exemple de la sorprenent amistat dels Bush i els Bin Laden és de manual.

2. Cal assumir l’islam europeu com a propi. L’islam moderat és un aliat d’Europa que no podem acorralar si no volem obrir espai al wahhabisme. Europa continua sense assumir que una part important de la nostra població prové de la tradició islàmica o en practica la religió. Els continuem veient com a estrangers i continuem abocant sobre ells un racisme banal que és una condemna mútua. Es calcula que ara mateix viuen a Europa prop de cinquanta milions de musulmans, un poc més del 7% de la població. La immensa majoria o són laics o fan un ús de la religió tan relaxat com la majoria dels cristians. Tanmateix, l’estigma pesa sobre tots ells, sense excepció. I, evidentment, els atemptats els tanquen més i més en un gueto que és un problema enorme. Les comunitats musulmans europees han de prendre la iniciativa del combat contra el wahhabisme però de manera coordinada, o dialogada, amb l’Europa d’arrels cristianes. Tot allò que siga oposar cristians a musulmans, com si els uns o els altres fossen un tot, afavoreix Estat Islàmic.

3. La tensió social alimenta els comportaments extremistes i per això suavitzar-la és inajornable. Això és evident. I en cada cas es manifesta d’una manera pròpia. Als barris majoritàriament musulmans, pobres, amb escassos serveis socials, on creix una generació jove que no té cap futur raonable és on s’alimenta el wahhabisme més radical i la fascinació per Estat Islàmic. Europa ha entrat fa anys en la via única de l’austeritat, que veu en l’austeritat la gran solució dels problemes que té. Però la realitat ens indica que forçar aquesta austeritat contra la població, especialment contra les capes més pobres, no fa sinó crear problemes cada volta més greus. Que en el cas dels entorns musulmans pot manifestar-se amb una adhesió, desesperada, a Estat Islàmic i grups semblants.

4. Cal entendre que l’apologia de la seguretat a qualsevol preu és inútil i, a més, perillosa. Defensar que aquest problema es liquidarà amb policies i exèrcit és un gran error. Cap problema de debò no es resol amb policies i exèrcit, però aquest encara menys. L’eficàcia de la policia per a plantar-hi cara és qüestionada perquè no pareix que estiga en condicions d’entendre bé què passa. Acostumada a enfrontar-se a moviments d’intencions i formes molt diferents, sembla que hi ha un gran desconcert a l’hora d’entendre com es comporten les xarxes que conformen l’entramat gihadista extrem. Que cal millorar l’eficàcia de la policia és clar i que aquests grups, arreu d’Europa, han de ser la seua prioritat també és indubtable. Però la limitació de les llibertats individuals no és pas cap solució eficaç, desvirtua el missatge i gira la repressió contra la població indiscriminadament. Cosa que és simplement una barbaritat.

5. Cal recuperar l’ètica de la política o els donarem arguments constantment. La política no pot ser només tàctica ni pot basar-se en l’obsessió en favor d’un estat, d’un govern, d’una nacionalitat o d’una religió. Europa, i occident en general, té un comportament polític molt cínic, especialment al món àrab i musulmà. No pots, com va passar a Algèria, negar la validesa democràtica d’un procés només perquè han guanyat els qui tu no vols que guanyen. No pots animar una revolta i després, quan s’alça i et necessita, girar-t’hi d’esquena. No pots proposar un procés de pau entre Israel i Palestina i deixar que es vaja podrint mes rere mes enmig de constants violacions. No pots atacar l’Irac després de l’11-S, perquè tothom sap que si volies respondre als autors dels atemptats havies d’atacar el Paquistan i l’Aràbia Saudita. No pots parlar de justícia mentre tens obert Guantánamo. No pots parlar de dignitat i llibertat mentre violes les lleis internacionals i envies els teus refugiats a Turquia, carregant de diners i prebendes un règim tan corrupte i criminal com el d’Ankara. Tot és discutible, evidentment, i tot demana matisos. Però no crec que ningú puga defensar avui la coherència dels principis ètics ni de l’actuació d’occident. N’hi ha ben poca.


Alguns poden pensar que tot això que acabe d’explicar forma part del que se’n diu ‘bonisme’. Són aquests que creuen que hi ha gent, idees o països que no s’equivoquen mai, facen què facen. És curiosa aquesta tendència tan antieuropea i tan poc intel·lectual de desqualificar els altres de manera castrense i molt especialment de desmerèixer el pensament complex, la complexitat de les situacions. Però avui em sembla molt difícil que ningú puga discutir-me que, anant pel camí que anem i fent el que hem fet fins ara, la situació no únicament no millora, sinó que empitjora de dia en dia. Per tant, potser que comencem a mirar, també, cap a una altra direcció.