Però és evident que hi ha una guerra mediàtica oberta entre dos cavalls que corren per a guanyar una cursa: un cavall té tot el suport mediàtic (o gairebé tot) i està ben alimentat, l' altre cavall corre sense gairebé cap suport.
Pot ser que les tres notícies positives encapçalessin els mitjans durant uns dies, però l' afer Santi Vidal, taparà les tres notícies alhora. És evident que no calia dir el que va dir Santi Vidal (tant si és veritat com si no), però algú creu que l' adversari no ho aprofitaria? Estem en una guerra mediàtica i no podem donar mai facilitats a l' adversari. Aprofitem per afegir unes reflexions de l' Eduard Voltas sobre el tema:
Sobre el cas Santi Vidal, voldria compartir cinc reflexions.
1) Un referèndum acordat
i vinculant garantiria que, en cas de victòria del Sí, la transició cap al nou
estat independent fos endreçada i amb la màxima seguretat jurídica. En un
escenari com aquest, per exemple, seria la Hisenda espanyola qui lliuraria a la
Generalitat les dades fiscals dels ciutadans de Catalunya. I el Reino de España
i la Generalitat anirien junts als mercats a explicar com es reparteixen les
obligacions del deute i a qui li toca pagar què a partir d'una data X. Però
l'escenari no és aquest. Hi ha al davant un estat hostil que ha promès fer de
tot per impedir el referèndum i, no cal dir-ho, la independència. És molt
important no oblidar mai això: la negativa hostil de l'estat espanyol a
un referèndum acordat i vinculant és el terreny de joc on es juga el partit.
Qui situa les coses en un terreny d'anormalitat, i desagradable per a tots, són
ells.
2) Davant d'aquest fet
desgraciat i antidemocràtic, la Generalitat té l'obligació de tenir previstos
tots els escenaris, i a més ho ha de fer preveient el boicot actiu espanyol.
Això obliga al secret en determinades qüestions, i qui se n'escandalitzi és un
ingenu o un cínic. No sé si és veritat que el nostre govern té un acord amb dos
fons d'inversió internacionals per finançar la Generalitat en cas que l'estat
talli l'aixeta, com ha dit el jutge Vidal, però he de dir que em
preocuparia molt que no el tingués. I a més entenc perfectament que l'única
manera que tenir un acord així és en secret. També em preocuparia molt que no
estigués dissenyat l'operatiu tècnic per poder recaptar els impostos dels
catalans (persones i empreses) de forma eficient i en el mínim temps possible.
I a més entenc molt bé que hi hagi capes d'aquest operatiu que han de conèixer
molt poques persones.Cal ser molt cínic per escandalitzar-se d'això quan
està demostrat que l'estat, ell sí, està utilitzant les clavegueres per
boicotejar un procés democràtic. Si van organitzar un atac informàtic
massiu contra la Generalitat per intentar impossibilitar un procés participatiu
amb urnes de cartró, si s'han inventat comptes corrents a Suïssa, si el
ministre de l'Interior es vanta en converses enregistrades de fabricar proves
falses contra polítics independentistes, com pots exigir a la Generalitat que
ho faci tot i tothora a pit descobert?
3) Les afirmacions del
jutge Vidal en diverses conferències (no un dia que se li escalfés la boca) són
imperdonables te les miris com te les miris. Si el que diu que s'està fent és
cert, compromet l'èxit de les operacions i deixa el Govern (i la gent que se la
juga) al peu dels cavalls. I si el que diu són fabulacions per, en les seves
pròpies paraules, "animar la tropa", demostraun nivell de
frivolitat difícilment explicable que l'inhabilita políticament per continuar
en primera línia.
4) L'ascens i
caiguda del jutge Vidal fa reflexionar. Molts que en teníem referències
excel·lents com a jutge i vam tenir una alegria quan va sortir políticament de
l'armari, ara assistim entre estupefactes i indignats a l'episodi que ha
protagonitzat. Que s'hagi d'obligar a dimitir una persona que ha estat
represaliada per l'estat (recordem que està inhabilitat per escriure una
constitució catalana en les seves hores lliures!) és especialment dolorós, però
haver patit la repressió no et pot convertir en un intocable, i menys si fas
coses que perjudiquen greument el col·lectiu. ERC ha fet el que havia
de fer.
5) És evident que la
força mediàtica de l'unionisme és escandalosament més gran que la de
l'independentisme i amb aquest episodi s'ha tornat a comprovar. La
premsa proindependència no té la capacitat de fer dimitir un polític unionista,
per escandalosa que sigui la revelació. En canvi, quan ells posen en marxa el
mecanisme per trinxar algú, tenen la capacitat de marcar l'agenda. És una
qüestió de musculatura industrial, d'audiències, de domini de l'espai
radioelèctric, de xarxa de lleialtats, de moltes coses. Però una cosa és
constatar això, i una altra de ben diferent és instal·lar-se en el victimisme
estructural contra els mèdia. Xavier Trias no tenia un compte a Suïssa ni Artur
Mas a Luxemburg, però Santi Vidal sí que ha dit el que ha dit. Esperar que no
ho aprofitessin és no entendre res.
