Us pengem l' article de la Presidenta del Parlament de Catalunya d' abans d' ahir al diari New York Times, en anglès. A continuació la versió en català que va traduir des de diferents diaris digitals. Pensem que és clau per a la internacionalització del procés cap a la independència:
Carme Forcadell, center, accompanied by
Catalonian regional officials and supporters, arriving for court in Barcelona
in December. CreditAlejandro Garcia/European Pressphoto Agency.
BARCELONA — Are the interests of citizens in
a democratic parliament debatable? This is what is at stake in Catalonia, where
parliamentary deputies demand the right to exercise their freedom of speech,
while the Spanish government says they must accept being censored.
Last July,
the Catalonian Parliament debated a report on the road map to
independence in Catalonia,
and voted on it. Afterward, the state prosecutor filed a
complaint that
charged me with contempt of court and neglect of duty. My crime was simply to
fulfill my duties as president of the Parliament in allowing a debate that had
been requested by a majority in the chamber.
This is
just one more example of the Spanish government’s strategy of using judicial
measures to interfere in the political affairs of Catalonia. And because this government is
unable to resolve political challenges through politics, it is using a
politicized court system to silence dissent and democratic debate.
What is
happening in Catalonia is a judicial assault
by Spain
on Catalonian democracy and freedom of speech, an assault that violates the
principle of the separation of powers that is the foundation of the rule of law
in this country.
This
violation was denounced as far back as 2010 in a manifesto signed by 1,400 judges, which warned of an excessive
politicization and loss of independence in Spain’s judicial branch. In 2014,
three Spanish judicial associations warned the United Nations special
rapporteur that several initiatives of the Spanish government were “eroding the
principle of separation of powers.”
Catalan
elected officials who favor independence are now the target. More than 400 town and city councilors, and
mayors, have been charged with offenses because of their legitimate advocacy
for independence. The previous president and other members of the Catalonian
government are to be put on trial merely for organizing a public consultation
in 2014 on independence in which more than 2.3 million Catalans participated. Their crime was setting up polling
stations so that citizens could express their democratic views.
Aware of
the negative publicity its measures have received abroad, the Spanish
government has tried to improve its image by rolling out a program called
“Operation Dialogue.” This cosmetic initiative, devoid of content, is
discredited with every new charge or arrest. Spain’s turn toward judicial
authoritarianism continues unchecked.
When the
pro-independence Scottish National Party won the 2011 parliamentary elections
and formed a government in Scotland,
Britain’s
prime minister at the time, David Cameron, understood the magnitude of the
challenge — and solved it through politics. He agreed with the government of Scotland that
it would hold a referendum on independence. The independence movement lost this
referendum, in 2014, by 45 percent to 55 percent, but democracy was the winner.
As is true
of Scottish nationalism, Catalan politics and society have a profoundly
pro-European character — very different from the Euroskeptic movements that
have championed Brexit and from the demands of the far-right populists who are
increasingly making their mark on the European Union.
Britain’s approach toward Scottish
independence also contrasts sharply with the Spanish government’s toward Catalonia. Although the
independence movement won 48 percent of the vote and an absolute majority in
Parliament in Catalonia’s 2015 elections, the Spanish government has shunned
negotiation. Instead, it has bet all its chips on repression. The Spanish
government’s restrictive interpretation of the Constitution, which ought to be
the guarantor of citizens’ rights and freedoms, has turned it into a shield
against dialogue.
Catalonia’s Parliament is a pluralistic
assembly that reflects the diversity of Catalan society and permits the
expression of all voices and opinions. There, those in favor of independence
and those against it — both legitimate options — can debate and vote freely. That
is why Catalonia
will draw a line in the sand in defense of its parliamentary freedom.
The
solution to the situation is not to suppress debate, but to allow democratic,
free and informed citizens to be heard. A recent poll showedthat more than 80 percent of
Catalans favor deciding their future through a referendum. This is, therefore,
a majority demand that Catalonian institutions plan to carry out in September,
even though the Spanish government has stonewalled and obstructed all efforts
by Catalonia
to reach an agreement on holding a vote.
In
December, before an examining magistrate, I argued that no court has the right to
prevent talk of independence in the Parliament of Catalonia, any more than it
could suppress discussion of any other subject of interest to citizens. We will
not open our doors to censorship. We are committed to preserving the right of
free expression for all deputies, no matter what they think and how they vote.
This is the
foundation of democracy and freedom, attained at such a high price in all
democratic societies. “Liberty,
when it begins to take root, is a plant of rapid growth,” George Washington wrote. True enough, but the fight for
civil rights and liberties must be constant and unwavering, for history has
shown how easy it is to lose them.
Carme
Forcadell is the president of the Parliament of Catalonia. This essay was
translated by Sonia Berah from the Spanish.
EN CATALÀ:
«Es pot debatre sobre què
interessa a la ciutadania en un parlament democràtic? Això és el que hi ha en
joc actualment a Catalunya, on els diputats del parlament demanen el dret
d’exercir la llibertat d’expressió, però el govern espanyol diu que han
d’acceptar la censura.
El juliol passat es va
debatre i votar al parlament català un informe sobre el full de ruta cap a la
independència de Catalunya. Més tard, el fiscal de l’estat va interposar una
querella acusant-me de desacatament als tribunals i incompliment de les meves
obligacions. El delicte que havia comès havia estat simplement complir les
meves obligacions de presidenta del parlament i permetre un debat que havia
sol·licitat la majoria de la cambra.
Aquest és un exemple més
de l’estratègia del govern espanyol, que aplica mesures judicials per
interferir-se en els afers polítics de Catalunya. Com que aquest govern és
incapaç de resoldre políticament els desafiaments polítics, fa servir un
sistema de tribunals polititzats per silenciar el debat democràtic contrari
dissident.
A Catalunya es viu un
atac judicial de l’estat espanyol a la democràcia i a la llibertat d’expressió,
una agressió que viola el principi de la separació de poders, que és el
fonament sobre el qual descansa l’estat de dret.
Aquesta violació ja fou
denunciada el 2010 en un manifest signat per mil quatre-cents jutges que advertia
d’una excessiva politització i pèrdua d’independència de la judicatura
espanyola. El 2014 tres associacions judicials espanyoles van alertar els
relators de les Nacions Unides que diverses iniciatives del govern espanyol
‘erosionaven el principi de separació de poders’.
Els representants electes
catalans favorables a la independència són ara l’objectiu. Més de quatre-cents
ajuntaments, regidors i batlles són acusats per fets vinculats al seu legítim
suport públic a la independència. El president català anterior i més membres
del seu govern seran jutjats pel sol fet d’haver organitzat el 2014 una
consulta popular sobre la independència, en què van participar més de 2,3
milions de catalans. El seu delicte va ser habilitar col·legis electorals
perquè els ciutadans poguessin expressar les seves idees democràtiques.
El govern espanyol,
conscient de la publicitat negativa que les seves mesures han rebut a
l’estranger, ha provat de millorar la seva imatge amb l’anomenada ‘operació
diàleg’. Aquesta iniciativa cosmètica, desproveïda de continguts, es
desacredita amb cada nova acusació o detenció. La deriva d’Espanya cap a
l’autoritarisme judicial continua avançant sense fre.
Quan el
pro-independentista Partit Nacional Escocès va guanyar les eleccions
parlamentàries, el 2011, i va formar govern a Escòcia, el primer ministre
britànic d’aleshores, David Cameron, va comprendre la magnitud de l’envit i el
va resoldre políticament. Va acordar amb el govern d’Escòcia que es faria un
referèndum sobre la independència. L’independentisme escocès va perdre aquell
referèndum el 2014, amb el 45% dels vots contra el 55%, però fou la democràcia
que vencé.
Igual que el nacionalisme
escocès, la política i la societat catalanes són profundament pro-europees,
molt distants dels moviments euroscèptics que han defensat el Brexit i de les
demandes dels populismes d’ultradreta, que cada vegada tenen més suport a la
Unió Europea.
La manera d’abordar
l’independentisme escocès per part del Regne Unit contrasta clarament amb la
del govern espanyol respecte de Catalunya. Tot i que en les eleccions catalanes
del 2015 l’independentisme va obtenir el 48% dels vots i la majoria absoluta al
parlament, el govern espanyol ha evitat les negociacions, i en comptes d’això
ha optat per la repressió. La constitució espanyola, que hauria de ser la
garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, s’ha convertit, sota la
interpretació restrictiva del govern espanyol, en un escut contra el diàleg.
El Parlament de Catalunya
és una cambra plural que reflecteix la diversitat de la societat catalana i
permet l’expressió de totes les veus i les opinions. Tant els favorables com
els contraris de la independència, les dues opcions legítimes, hi poden debatre
i votar lliurement. És per això que Catalunya no farà cap pas enrere en defensa
de la seva llibertat parlamentària.
La solució d’aquesta
situació no és prohibir el debat, sinó permetre que els ciutadans, democràtics,
lliures i informats, siguin escoltats. Les enquestes mostren que més del 80%
dels catalans són favorables a decidir el futur mitjançant un referèndum. És,
per tant, una demanda majoritària que les institucions catalanes planegen
d’acomplir al setembre, tot i que el govern espanyol s’ha tancat i ha obstruït
tots els esforços de Catalunya d’assolir un acord sobre la votació.
Al desembre vaig defensar
davant la magistrada que cap tribunal no tenia el dret d’impedir que es parlés
sobre la independència al Parlament de Catalunya ni sobre cap altre tema
d’interès per als ciutadans. No obrirem la porta a la censura. Estem
compromesos a preservar el dret de la lliure expressió de tots els diputats,
tant se val què pensin i què votin.
Aquest és el fonament de
la democràcia i la llibertat, que tant ha costat d’aconseguir en totes les
societats democràtiques. ‘La llibertat, quan comença a arrelar, és una planta
que creix ràpidament’, va escriure George Washington. És cert, però la lluita
pels drets civils i les llibertats ha de ser constant i ferma, perquè la
història ha demostrat com és de fàcil perdre’ls.»
