Defending Freedom in Catalonia.

Us pengem l' article de la Presidenta del Parlament de Catalunya d' abans d' ahir al diari New York Times, en anglès. A continuació la versió en català que va traduir des de diferents diaris digitals. Pensem que és clau per a la internacionalització del procés cap a la independència:

 Carme Forcadell, center, accompanied by Catalonian regional officials and supporters, arriving for court in Barcelona in December. CreditAlejandro Garcia/European Pressphoto Agency.

BARCELONA — Are the interests of citizens in a democratic parliament debatable? This is what is at stake in Catalonia, where parliamentary deputies demand the right to exercise their freedom of speech, while the Spanish government says they must accept being censored.

Last July, the Catalonian Parliament debated a report on the road map to independence in Catalonia, and voted on it. Afterward, the state prosecutor filed a complaint that charged me with contempt of court and neglect of duty. My crime was simply to fulfill my duties as president of the Parliament in allowing a debate that had been requested by a majority in the chamber.

This is just one more example of the Spanish government’s strategy of using judicial measures to interfere in the political affairs of Catalonia. And because this government is unable to resolve political challenges through politics, it is using a politicized court system to silence dissent and democratic debate.

What is happening in Catalonia is a judicial assault by Spain on Catalonian democracy and freedom of speech, an assault that violates the principle of the separation of powers that is the foundation of the rule of law in this country.

This violation was denounced as far back as 2010 in a manifesto signed by 1,400 judges, which warned of an excessive politicization and loss of independence in Spain’s judicial branch. In 2014, three Spanish judicial associations warned the United Nations special rapporteur that several initiatives of the Spanish government were “eroding the principle of separation of powers.”

Catalan elected officials who favor independence are now the target. More than 400 town and city councilors, and mayors, have been charged with offenses because of their legitimate advocacy for independence. The previous president and other members of the Catalonian government are to be put on trial merely for organizing a public consultation in 2014 on independence in which more than 2.3 million Catalans participated. Their crime was setting up polling stations so that citizens could express their democratic views.

Aware of the negative publicity its measures have received abroad, the Spanish government has tried to improve its image by rolling out a program called “Operation Dialogue.” This cosmetic initiative, devoid of content, is discredited with every new charge or arrest. Spain’s turn toward judicial authoritarianism continues unchecked.

When the pro-independence Scottish National Party won the 2011 parliamentary elections and formed a government in Scotland, Britain’s prime minister at the time, David Cameron, understood the magnitude of the challenge — and solved it through politics. He agreed with the government of Scotland that it would hold a referendum on independence. The independence movement lost this referendum, in 2014, by 45 percent to 55 percent, but democracy was the winner.

As is true of Scottish nationalism, Catalan politics and society have a profoundly pro-European character — very different from the Euroskeptic movements that have championed Brexit and from the demands of the far-right populists who are increasingly making their mark on the European Union.

Britain’s approach toward Scottish independence also contrasts sharply with the Spanish government’s toward Catalonia. Although the independence movement won 48 percent of the vote and an absolute majority in Parliament in Catalonia’s 2015 elections, the Spanish government has shunned negotiation. Instead, it has bet all its chips on repression. The Spanish government’s restrictive interpretation of the Constitution, which ought to be the guarantor of citizens’ rights and freedoms, has turned it into a shield against dialogue.

Catalonia’s Parliament is a pluralistic assembly that reflects the diversity of Catalan society and permits the expression of all voices and opinions. There, those in favor of independence and those against it — both legitimate options — can debate and vote freely. That is why Catalonia will draw a line in the sand in defense of its parliamentary freedom.

The solution to the situation is not to suppress debate, but to allow democratic, free and informed citizens to be heard. A recent poll showedthat more than 80 percent of Catalans favor deciding their future through a referendum. This is, therefore, a majority demand that Catalonian institutions plan to carry out in September, even though the Spanish government has stonewalled and obstructed all efforts by Catalonia to reach an agreement on holding a vote.

In December, before an examining magistrate, I argued that no court has the right to prevent talk of independence in the Parliament of Catalonia, any more than it could suppress discussion of any other subject of interest to citizens. We will not open our doors to censorship. We are committed to preserving the right of free expression for all deputies, no matter what they think and how they vote.

This is the foundation of democracy and freedom, attained at such a high price in all democratic societies. “Liberty, when it begins to take root, is a plant of rapid growth,” George Washington wrote. True enough, but the fight for civil rights and liberties must be constant and unwavering, for history has shown how easy it is to lose them.

Carme Forcadell is the president of the Parliament of Catalonia. This essay was translated by Sonia Berah from the Spanish.

EN CATALÀ:

«Es pot debatre sobre què interessa a la ciutadania en un parlament democràtic? Això és el que hi ha en joc actualment a Catalunya, on els diputats del parlament demanen el dret d’exercir la llibertat d’expressió, però el govern espanyol diu que han d’acceptar la censura.

El juliol passat es va debatre i votar al parlament català un informe sobre el full de ruta cap a la independència de Catalunya. Més tard, el fiscal de l’estat va interposar una querella acusant-me de desacatament als tribunals i incompliment de les meves obligacions. El delicte que havia comès havia estat simplement complir les meves obligacions de presidenta del parlament i permetre un debat que havia sol·licitat la majoria de la cambra.

Aquest és un exemple més de l’estratègia del govern espanyol, que aplica mesures judicials per interferir-se en els afers polítics de Catalunya. Com que aquest govern és incapaç de resoldre políticament els desafiaments polítics, fa servir un sistema de tribunals polititzats per silenciar el debat democràtic contrari dissident.

A Catalunya es viu un atac judicial de l’estat espanyol a la democràcia i a la llibertat d’expressió, una agressió que viola el principi de la separació de poders, que és el fonament sobre el qual descansa l’estat de dret.

Aquesta violació ja fou denunciada el 2010 en un manifest signat per mil quatre-cents jutges que advertia d’una excessiva politització i pèrdua d’independència de la judicatura espanyola. El 2014 tres associacions judicials espanyoles van alertar els relators de les Nacions Unides que diverses iniciatives del govern espanyol ‘erosionaven el principi de separació de poders’.

Els representants electes catalans favorables a la independència són ara l’objectiu. Més de quatre-cents ajuntaments, regidors i batlles són acusats per fets vinculats al seu legítim suport públic a la independència. El president català anterior i més membres del seu govern seran jutjats pel sol fet d’haver organitzat el 2014 una consulta popular sobre la independència, en què van participar més de 2,3 milions de catalans. El seu delicte va ser habilitar col·legis electorals perquè els ciutadans poguessin expressar les seves idees democràtiques.

El govern espanyol, conscient de la publicitat negativa que les seves mesures han rebut a l’estranger, ha provat de millorar la seva imatge amb l’anomenada ‘operació diàleg’. Aquesta iniciativa cosmètica, desproveïda de continguts, es desacredita amb cada nova acusació o detenció. La deriva d’Espanya cap a l’autoritarisme judicial continua avançant sense fre.

Quan el pro-independentista Partit Nacional Escocès va guanyar les eleccions parlamentàries, el 2011, i va formar govern a Escòcia, el primer ministre britànic d’aleshores, David Cameron, va comprendre la magnitud de l’envit i el va resoldre políticament. Va acordar amb el govern d’Escòcia que es faria un referèndum sobre la independència. L’independentisme escocès va perdre aquell referèndum el 2014, amb el 45% dels vots contra el 55%, però fou la democràcia que vencé.

Igual que el nacionalisme escocès, la política i la societat catalanes són profundament pro-europees, molt distants dels moviments euroscèptics que han defensat el Brexit i de les demandes dels populismes d’ultradreta, que cada vegada tenen més suport a la Unió Europea.

La manera d’abordar l’independentisme escocès per part del Regne Unit contrasta clarament amb la del govern espanyol respecte de Catalunya. Tot i que en les eleccions catalanes del 2015 l’independentisme va obtenir el 48% dels vots i la majoria absoluta al parlament, el govern espanyol ha evitat les negociacions, i en comptes d’això ha optat per la repressió. La constitució espanyola, que hauria de ser la garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, s’ha convertit, sota la interpretació restrictiva del govern espanyol, en un escut contra el diàleg.

El Parlament de Catalunya és una cambra plural que reflecteix la diversitat de la societat catalana i permet l’expressió de totes les veus i les opinions. Tant els favorables com els contraris de la independència, les dues opcions legítimes, hi poden debatre i votar lliurement. És per això que Catalunya no farà cap pas enrere en defensa de la seva llibertat parlamentària.

La solució d’aquesta situació no és prohibir el debat, sinó permetre que els ciutadans, democràtics, lliures i informats, siguin escoltats. Les enquestes mostren que més del 80% dels catalans són favorables a decidir el futur mitjançant un referèndum. És, per tant, una demanda majoritària que les institucions catalanes planegen d’acomplir al setembre, tot i que el govern espanyol s’ha tancat i ha obstruït tots els esforços de Catalunya d’assolir un acord sobre la votació.

Al desembre vaig defensar davant la magistrada que cap tribunal no tenia el dret d’impedir que es parlés sobre la independència al Parlament de Catalunya ni sobre cap altre tema d’interès per als ciutadans. No obrirem la porta a la censura. Estem compromesos a preservar el dret de la lliure expressió de tots els diputats, tant se val què pensin i què votin.

Aquest és el fonament de la democràcia i la llibertat, que tant ha costat d’aconseguir en totes les societats democràtiques. ‘La llibertat, quan comença a arrelar, és una planta que creix ràpidament’, va escriure George Washington. És cert, però la lluita pels drets civils i les llibertats ha de ser constant i ferma, perquè la història ha demostrat com és de fàcil perdre’ls.»