Comunicat de premsa
La premsa unionista,Estat Català i el MHP
Quim Torra
No és cap casualitat que aquests dies hem vist publicats alguns articles
atacant Estat Català, és la constatació del “tot és vàlid contra
l’independentisme” que fa un temps ha anat impregnant les decisions del Govern
espanyol i els seus mitjans afins.
I tot això per tal d’atacar la persona que es presentava a la investidura de
President de Catalunya. L´estratègia del Govern espanyol és criminalitzar tot
el que sigui proper (o ho sembli) a aquesta persona. I si no pot ser es fa una
retrospectiva dels anys 30, i si així encara no cola s’inventen dades. És igual
si les dades són mitges veritats o mentides...”tot és vàlid”. Així arribem a
articles plens d’informació manipulada on el futur President havia de tenir
alguna mena de relació amb Estat Català, i dins d’Estat Català s’havia de posar
el focus en el personatge més controvertit: Miquel Badia. I d’aquí ja s’havia
de deduir directament que Estat Català és “feixista” i per tant el Sr. Torra
també. L’aparell de “propaganda” de l’estat no necessitava res més.
Per sort, Estat Català és un partit que té 96 anys de vida, un dels més antics
encara actius de tota l’Europa occidental. I hem de dir amb molta satisfacció
que Estat Català va ser el primer partit independentista català organitzat. Un
partit que va néixer per lluitar per la independència de Catalunya, contra la
monarquia, i per la construcció d’una República Catalana i d’una Constitució
progressista. Aquest va ser el segell de sortida i aviat va haver d’afegir una
altra característica: la lluita contra les dictadures espanyoles.
Molts opinadors interessats han volgut fer creure que hi havia una sintonia
entre el partit i el feixisme espanyol o l’italià. És difícil de creure això
amb els fets, Estat Català va ser dels primers partits que van haver de passar
a la clandestinitat durant les dictadures de Primo de Rivera, de Berenguer i de
Franco posteriorment. Fa pena veure un articulista d’un diari espanyol dir que
a un dirigent d’Estat Català “le placía la violència. Atentó contra Alfonso
XIII en el Garraf...”. No creiem que a ningú li feia gaire gràcia organitzar un
atemptat, però ells creien que era una possibilitat d’acabar amb la monarquia i
amb la dictadura. I entendrem la dificultat de l’organització perquè els van
detenir, torturar i posar en presons durant sis anys (només van sortir en
llibertat quan va guanyar la Segona República ) si no hagués estat així, alguns
d’ells tenien cadena perpètua. Sembla que és més fàcil entendre que aquests
militants d’Estat Català i altres organitzacions es van jugar la vida pel seu
país, per la seva gent i per acabar amb un període fosc on no es respectava cap
dret bàsic.
Cal recordar que Estat Català va ser al Complot del Garraf, però també als
Fets de Prats de Molló (1926), a la Constitució de l’Havana (1928) i a la
proclamació de la República Catalana (1931). En cap d’aquests fets van ser convidats
sinó protagonistes.
Cal recordar també que Estat Català va ser la pedrera de l’independentisme
català, que va donar personatges i partits de referència en la política
catalana posterior: Daniel Cardona i Nosaltres Sols! ((1930), Jaume Compte i la
formació Estat Català-Partit Proletari i posteriorment Partit Català Proletari
(1932), dos dels seus dirigents per cert, els van matar al CADCI l’octubre de
1934, o també cal recordar els dirigents que van protagonitzar en primera línia
la formació d’ERC (1931). Estat Català va ser una veritable pedrera de
l’independentisme català (i això no ho van perdonar alguns dirigents d’aquell
moment ni d’aquest), però també va ser l’organització més combativa a Catalunya
contra la dictadura i contra la monarquia i això era difícil de pair en aquell
moment i ara.
Fa pena que s’acusi Estat Català des d’alguns mitjans espanyols dient que
eren” milícies amb uniforme verd de tendència feixista”. Tothom que sap una
mica d’història dels anys 30 sap que la cohesió dels partits i sindicats es
demostrava públicament amb vestimentes més o menys uniformades de color verd,
blau, marró, o negre. I si no que mirin fotos d’UGT, CNT i desfilades de
partits molt de moda a l’època.
Quan les acusacions ja no enganyen ningú, és quan algun periodista es fixa
en Miquel Badia. I la vida d’un partit de 96 anys queda reduïda a l’activitat
d’un dirigent que hi va militar 14 anys (dels quals n’hauríem de descomptar la
meitat perquè Miquel Badia els va passar a la presó o a l’exili). Anys de presó
i exili decretats per diferents dirigents espanyols.
És evident que podem trobar encerts i desencerts en aquesta curta vida de
Miquel Badia, però s’ha d’explicar tot el relat, no només el que interessa a un
diari o publicació. Per posar només dos exemples: es critica que Badia va fer
detenir un Fiscal de l’Audiència de Barcelona, però no s`explica que aquell 21
de juliol es jutjava Josep Aymà (director de La Nació Catalana) per “injuries
al Govern” en una clara conculcació de drets bàsics, el Fiscal va insultar
greument la policia de la Generalitat sota comandament de Badia i aquest va fer
detenir el Fiscal per provocació. Sembla que tots ho podem entendre més bé si
s’explica tota la història fins al final.
Un altre exemple és l’acusació a Badia que “huyó despavorido por la
alcantarilla del Palau junto a su jefe político Dencàs...”. Cal explicar tots
els fets i ens trobarem que, admetent la falta de previsió de l’operació i la
precarietat, molts militants i dirigents d’Estat Català van estar en llocs
claus de la ciutat esperant unes ordres d’actuar que no van arribar mai per
part del President de la Generalitat, per posteriorment marxar cap a l’exili
per tal de poder seguir lluitant.
Però, no n´hi ha prou amb dir mitges veritats, aquests periodistes
espanyols agafen frases tretes de context i retallades d’alguns historiadors i
les donen com a proves de “feixisme” i citen Arnau Gonzàlez Vilalta, Ucelay da
Cal, etc.
D’Arnau Gonzàlez cal llegir tot el text sencer: “La evidencia de los
contactos iniciales establecidos entre Dencàs i los diplomáticos italianos no
se vería continuada con ninguna ayuda ni compromiso concreto ni con más
entrevistas”.
És evident que hi va haver un contacte amb diplomàtics italians feixistes
que no van passar de la primera entrevista. De la mateixa manera que hi va
haver entrevistes amb diplomàtics francesos que no van tirar endavant i amb
diplomàtics de primer nivell de la URSS en el seu moment, que tampoc van
arribar a bon port. I això ens porta com a conclusió que Estat Català era “feixista”?
Altres historiadors parlen clarament de l’escàs interès en aquesta primera
i única entrevista.
També ens fan trampes quan diuen que Estat Català es va finançar amb
“tráfico de refugiados”. Estat Català des de la seva creació es va finançar amb
els diners dels militants (que van arribar a ser gairebé 18.000), algunes
aportacions pròpies de Francesc Macià, l’Emprèstit Pau Claris i les aportacions
dels Casals Catalans (especialment els de Cuba, Mèxic, l’Argentina, l’Uruguai i
Estats Units). Això no vol dir que, al voltant del 1936, no s’ajudés a passar
la frontera a alguns refugiats.
L’historiador Albert Balcells explica en una de les seves obres que les
organitzacions marxistes van intentar captar militants d’Estat Català,
concretament els anys 1935 i 1936, cosa que hauria estat contradictòria si
aquests militants haguessin estat “feixistes”.
Però la constatació més clara sempre són els fets: militants d’Estat Català
van morir el primer dia del cop d’estat a Catalunya lluitant contra els
feixistes (també a Barcelona), molts militants d´Estat Català es van apuntar
voluntaris als fronts d’Aragó i de Madrid en recolzament a la República i
contra el feixisme; acabada la guerra, militants d’Estat Català van ser
afusellats, com Carme Claramunt, primera dona afusellada pel franquisme, el 18
d'abril de 1939; uns altres van passar per camps de refugiats de la Catalunya
del Nord i França i 57 (fins i tot dos dirigents del partit) van morir en camps
de concentració nazis.Molts militants d'Estat Català van participar a la
resistència francesa, cal destacar el membre del comitè executiu, Joaquim Casamitjana,
que va ser detingut per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc, a finals de 1943,
per la seva tasca com a resistent a la xarxa Maurice, essent assassinat poques
hores després de la seva detenció. No cal dir que Estat Català va ser
il·legalitzat, va ser clandestí i atacat mediàticament per les forces
polítiques espanyoles (algunes d´esquerres també), però encara van tenir temps
a l’exili d’ajudar a formar el Front Nacional de Catalunya, enfortir els Casals
Catalans a l’exterior, publicar en català fora del país quan aquí no es podia i
aguantar una flama difícil.
Recordem que els militants del FNC a l’interior van patir brutalment la
repressió franquista. Tot això sense oblidar la participació de membres d’Estat
català en les línies d’evasió de Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el Coll
de Banyuls, que van ajudar a passar uns vuit-cents aviadors de les forces
aliades que s’escapaven dels feixistes. La col·laboració catalana amb els
aliats a la Segona Guerra Mundial va ser tan evident que Jaume Cornudella (responsable
del FNC) va rebre la màxima medalla de la resistència francesa.
Com dèiem al començament, la vida d’un partit de 96 anys no es pot reduir a
dues anècdotes interessades i sense context. Ja veiem que per tal d’atacar una
persona es pot embrutar la història d’ un partit, però tot just en record
d’aquests milers de militants que van donar la vida per Catalunya i es van
arriscar durant tants anys, no callarem i direm les coses clares.
Catalunya 18 de maig 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada