PROU REPRESSIÓ CONTRA L' INDEPENDENTISME

 

UN AVÍS A TEMPS SOBRE LA CONTRAREVOLUCIÓ INDEPENDENTISTA

Bon article d' anàlisi política d'ahir a Vilaweb:

UN AVÍS A TEMPS SOBRE LA CONTRAREVOLUCIÓ INDEPENDENTISTA.

El procés independentista català és una revolució. Potser fins ara no n’hem estat prou conscients, d’aquesta particularitat. I és possible que molts dels qui hi participen encara no s’hi senten còmodes, amb la denominació –per raons estètiques, sobretot. Però a mesura que avança, es va veient més clar: ‘Una gran llum, posada al servei d’un gran acte de justícia’, per dir-ho –si així sona més digerible a tothom– amb els mots tan coneguts de Víctor Hugo.

I les revolucions no són mai ni lineals ni estàtiques. Això ho sabem d’ençà de l’antiguitat, però va ser la Revolució Francesa, la primera gran revolució moderna, que va deixar fixat en l’imaginari de tothom que tota revolució té una contrarevolució, que fins i tot pot criar-se dins la revolució mateixa, amb l’excusa de ‘contenir els excessos’.

De les moltes iniciatives que van nàixer l’octubre del 2017, les Assemblees en Defensa de les Institucions Catalanes, les ADIC, es van destacar pel compromís i la valentia. Eren, són, funcionaris de la Generalitat que no estaven disposats a acceptar la implantació del 155 i que van lluitar a tots els departaments i centres de treball amb una tenacitat admirable i amb una generositat personal i una manca de sectarisme totals. Però les ADIC aquesta setmana han emès un comunicat dur en què anuncien que deixaran de donar suport als polítics independentistes catalans. És un text important. I un senyal.

Després de constatar ‘una inactivitat del govern, una dèria partidista dels polítics i una manca d’unió’ que els fan pensar que les han deixades soles, les ADIC critiquen que no s’haja fet res per enfrontar-se a la inhabilitació del president Torra: ‘Només paraules buides’, diuen. I afegeixen: ‘Volem defensar unes institucions que siguin capaces d’encarar-se al govern de l’estat espanyol, que liderin un projecte de país i que marquin un full de ruta per portar el poble català a la independència.’ Diuen també que volen accions i sobretot resultats i que per aquest motiu refusen de donar suport a un govern i un parlament que a hores d’ara ‘es troben lluny de desplegar la República’.

Done importància a aquest comunicat, coneixent les ADIC. No és la primera organització que critica l’aparent desorientació de la classe política independentista, però la crida explícita a deixar de donar-li suport marca un punt i a part. És un crit d’alerta molt especial per la gent que el fa i que em sembla que no hauria de caure en el buit.

Hi ha algun paperot del senyor Kafka que diu, ho cite de memòria, que les revolucions s’evaporen a mesura que va apareixent una nova burocràcia que les vol domesticar. I tants anys després encara em sembla una explicació molt encertada per a retratar tot això que passa a Catalunya. La revolució no ha triomfat com cal, però els efectes que ha tingut, notabilíssims, i la percepció com més va més clara de l’impacte que tindrà quan acabe de triomfar, ja hi ha qui prova d’anar-los moderant. Des de dins. Controlant-la. Domesticant-la.

Evidentment, la pandèmia afavoreix aquesta domesticació en la mesura que el principal actiu d’aquesta revolució, el carrer, forçosament resta aturat. Però no és això i prou. D’ençà del 3 d’octubre hi ha una faena conscient, tenaç, d’una part de l’independentisme polític que vol evitar que tornen a passar coses com el Primer d’Octubre o Urquinaona. O que pretén, a la manera dels emperadors xinesos, que l’escenografia revolucionària de la plaça es pose al servei de les seues maniobres de palau, més o menys com va fer el Tsunami. La commoció social creada per l’existència dels presoners polítics i els exiliats hi ha contribuït molt, en aquest propòsit, els darrers tres anys, però ara s’acosta un moment transcendental: les primeres eleccions realment autonòmiques després de la proclamació de la independència. I és en aquest context que ha esclatat definitivament la paciència dels qui coneixen de primera mà el sottogoverno català, perquè hi treballen cada dia. I són ells que ens fan aquest avís.

Encara falta molt per a les eleccions i no ens ho juguem tot allí, ni de bon tros. Però és evident que hi ha la possibilitat que al febrer es consolide un govern d’intenció autonomista, des de l’independentisme. I si passa això haurem entrat en una altra fase. Les eleccions del 21 de desembre de 2017 es van fer en estat de xoc i tot l’independentisme va afirmar que eren les de la restitució. No ho han estat. No sóc capaç de saber fins a quin punt ho sabien, que no ho serien, i fins a quin punt la contrarevolució ho ha anat fent possible, tot això. Però que avui la classe política catalana és més lluny de la república que el desembre del 2017 és una constatació que no pot negar ningú.

Ningú no discuteix que Esquerra Republicana és qui encarna amb més decisió aquest allunyament i també l’emergència de la burocràcia de què parlava Kafka. Són clars en el seu propòsit. ERC té a favor una cohesió interna que sembla de ferro i l’entusiasme del poder barceloní i madrileny que en somnia i n’espera la victòria –cosa que ens hauria de fer pensar a tots fins on hem arribat, en realitat, perquè l’ÍBEX35 aposte per la victòria d’un independentista, ni que siga el més moderat de tots.

Al seu costat, Junts i la CUP es mantenen en la voluntat, o si més no en l’escenografia, de l’octubre republicà, però també tenen a dins els gèrmens de la reculada. Els uns a partir de la domesticació de l’instrument polític pel sottogoverno propi i els altres pel retorn a l’extremisme més cridaner. Tots dos tenen en comú que no els resulta ni els resultarà fàcil d’integrar-se en el neoautonomisme. En el cas de Junts perquè ho impedeix l’exili i el fet que el president Puigdemont siga l’enemic a abatre per tothom, absolutament per tothom. I en el de la CUP perquè la tradició no els ho permet. Però aquests anys han comès tants errors, han perdut tant temps en coses estèrils o no fent allò que havien de fer i tenen tan poca cohesió interna, que el seu missatge es fa complicat d’entendre i per això costa que arribe nítid a qui podria votar-los.

I per això és lògic que la desaparició d’escena del president Torra, la seua expulsió del govern, haja acabat de desorientar una part del votant independentista, que ja ni tan sols entén on som. Torra, en les darreres declaracions –tant a VilaWeb com a TV3 com als discursos institucionals– ha dit que els contraris de casa són tan perillosos com els de fora o més, i això és molt feixuc de pair i fa entendre l’esclat d’indignació de les ADIC. I deixa Torra, tot siga dit, en una situació de possible lideratge futur que jo no perdria de vista…

Entenc que alguns traduesquen tot això en impotència i ràbia, perquè ningú no sap prou bé com eixir del cercle. Jo tampoc. Hi ha grups extraparlamentaris que ho intenten però amb poca capacitat. L’ANC i Òmnium són fora de joc, involuntàriament o voluntàriament. I el carrer tem la covid i no sap per què ha d’eixir a defensar res si ni el parlament no és capaç de defensar el president i els Mossos els perseguiran, els pegaran i els denunciaran sense pensar-s’ho. Vist aquest panorama, puc entendre que molta gent fie l’aclariment de la situació, ara, a unes eleccions. Però a parer meu les urnes aclariran poca cosa essencial.

Perquè al costat d’aquesta repassada de les forces i febleses pròpies cal repassar també les del contrincant, que continua fet miques per l’ona expansiva del Primer d’Octubre, caminant cap al desastre. Institucionalment Espanya està en fallida: no cal sinó mirar la fugida del monarca o el despropòsit originat per l’assalt al poder de la critarquia. Econòmicament i socialment, Espanya no pot anar pitjor. L’encreuament entre la caiguda de l’economia i el nombre confirmat de morts per covid-19 deixa l’estat espanyol en la pitjor posició dels 153 estats del món, tret del Perú. Espanya és l’estat que ha gestionat més malament la gran crisi global. I els fons europeus, per primera vegada, podrien no salvar Espanya, car a Brussel·les el desconcert i el malestar per la mala gestió de la pandèmia que ha fet el govern de Pedro Sánchez s’afegeix al desconcert creixent per les relacions anormals entre el poder executiu i el judicial. I tots els dubtes se superposen i el nerviosisme creix també entre la població espanyola, tan procliu a l’autoritarisme per a resoldre les crisis.

Quan començà la fase actual del moviment independentista, l’esclat iniciador va ser la sentència de l’estatut, però el fons real de la mobilització era la mala vida. Una part substancial, majoritària, de la població del Principat va entendre que vivia pitjor d’allò a què tenia el dret de viure i que vivia pitjor perquè com a minoria nacional era discriminada sistemàticament per Espanya. Per això l’aspiració no era a canviar de bandera i prou, sinó a canviar de vida. És a dir, a fer la revolució. L’independentisme va ser molt efectiu a l’hora d’explicar i demostrar que per a canviar de vida, ara i ací, no hi havia cap més solució que canviar de bandera –de la bicolor espanyola a l’estelada. I la legislatura de Junts pel Sí i la CUP, que desembocà en l’octubre del 2017, va ser espectacular en aquest aspecte. Al carrer i al parlament. I al govern. Vam viure l’aprovació de lleis, prohibides pel poder espanyol, que canviaven efectivament la vida de la gent. Vam viure amb emoció la ruptura democràtica els dies 6 i 7 de setembre, aquella que als anys setanta ningú no s’havia atrevit a fer. I vam veure la màxima expressió d’un poder popular que defensava les urnes, aturava el país sencer i mobilitzava la població fins al darrer racó, a qualsevol hora, sense divisions partidistes de cap mena.

Tot això, a Espanya i a Catalunya, hi roman. En la gent, que al final és allò que compta. Malgrat els esforços per controlar l’opinió pública, darrerament especialment cridaners a Catalunya. I no és correcte d’oblidar que just abans de la pandèmia el darrer gran acte públic va ser el monumental acte de Perpinyà, per la ruptura, organitzat pel Consell per la República. Ni que mesos abans, ara fa justament un any, la mobilització contra la sentència havia fet albirar una nova Catalunya, també capaç de plantar cara a Espanya en el terreny que Espanya, i no nosaltres, ha triat per al combat. Creure que tot això, ací i allà, ha desaparegut per la pandèmia o restarà tapat per sempre gràcies a una possible victòria autonomista al febrer, si és que arriba, és tenir una fe enorme. Però, així i tot, l’avís de les ADIC no solament no és fora de lloc sinó que és especialment oportú i ha de ser tingut en compte. Perquè parlar clar sempre és imprescindible per a desbrossar el camí.

VICENT PARTAL (Vilaweb) 

ESTAT CATALÀ EN EL PARLAMENT DE L' ACTE DE MEMÒRIA DEL PRESIDENT COMPANYS, AL SEU POBLE NATAL.

 Parlament dels representants d' Estat Català a l' acte conjunt de recordatori del President Companys: fa 80 anys del seu afusellament per part de feixistes espanyols.

L' acte es va fer al Tarròs  (Urgell), poble natal del President Lluis Companys:

" El 15 d’ octubre fa 80 anys de l’ afusellament del President Lluis Companys, nascut el 21 de juny de 1882 aquí al Tarròs, a les terres  de l’ Urgell.

Un polític republicà i catalanista, que va ser regidor de l’ Ajuntament de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, diputat a Madrid, President del Parlament català, Ministre  del Govern espanyol i President de la Generalitat.

Va ser el 123è President de la Generalitat de Catalunya entre 1936 i 1940 i va morir afusellat al Castell de Montjuïc, a Barcelona, després d’ un segrest perpetrat per policies espanyols, amb la complicitat dels governs francès i alemany.

Alguns historiadors, com l’ Agustí Barrera, han donat dades aquests dies de la investigació que va fer el 2019 Xavier Juncosa, en la qual va estudiar els informes de contraespionatge francesos inèdits fins aleshores (Service Historique de la Defense de Vincennes).

Aquesta aportació de noves dades ens explica que Falange (FE-JONS) tenia membres ubicats a París i distribuïts en dos grups: un a la seu de l’ Ambaixada espanyola a París (agents Aparicio, Urraca i Velilla) que rebia directament ordres de Falange de Madrid.

I un segon grup, que tenia la seu al Consolat espanyol, dirigit per un ex sacerdot, Tomàs Gómez Pin. Aquest segon grup controlava les activitats dels exiliats republicans i la delació.  Aquest grup va organitzar el segrest i lliurament del President Companys al Govern espanyol.

El que venia a continuació era fàcil pel Govern espanyol: judici preparat, condemna a mort i eliminar el símbol del minso autogovern català i de la Catalunya republicana.

El President Companys no va ser l’ únic que va passar per un Consell de Guerra, ni de bon tros. Hi va haver 66.000 causes que es van instruir en els Consells de Guerra celebrats a Catalunya,  però era un objectiu prioritari per al Govern espanyol, ja que era el símbol més alt que podien matar, en un veritable crim d’ estat.

Cal recordar que el Govern francès de F. Mitterrand va adreçar una carta qualificant d’ assassinat la mort del President Companys el 1990. També el Canceller alemany Helmut Khol va dirigir una carta al President de la Generalitat el 1995 on es consideraven dolguts per la participació d’ institucions alemanyes en aquell acte i que consideraven Lluis Companys com “un dels màrtirs més insignes de la democràcia i la llibertat”.

Aquest gest de desgreuge no s’ ha vist encara en cap Govern espanyol (ni de dretes ni dels “més progressistes”) tot i que va ser un Govern espanyol qui va perpetrar el crim.

Han passat 80 anys i no hi ha hagut cap canvi d’actitud. Aquests darrers cent anys, podem fer un recorregut polític i veure que els Presidents de la Generalitat han estat objectius pel que simbolitzen: Enric Prat de la Riba va ser empresonat durant el seu mandat, Josep Puig i Cadafalch va estar exiliat, Francesc Macià va patir exili i presó, Lluis Companys presó i afusellat, Josep Irla exiliat, Josep Tarradellas exiliat, Carles Puigdemont exiliat i Quim Torra inhabilitat (fins avui). No es cap casualitat, l’autonomia és un carreró sense sortida, els límits estan tan prop que de seguida ens trobem amb les reixes  de la gàbia on estem tancats, sempre corrent el risc d’ acabar davant la justícia espanyola.

No creiem necessari demanar més vegades (cada any) un acte de reparació, justícia i veritat sobre el cas Companys a l’ Estat espanyol i tenir el silenci de resposta.  Cal assegurar el camí cap a la independència i  també que cap altre President de Catalunya hagi de ser empresonat, exiliat o represaliat perquè no compleix alguna llei colonial.                        

   VISCA CATALUNYA.

12 d' OCTUBRE: RES A CELEBRAR.

Recordem un cartell d' Estat Català de fa alguns anys, que vam penjar com a cartell de carrer.

No celebrem genocidis. I deixem clar el compromís contra el feixisme.

NOTICIES JUDICIALS I QÜESTIONAMENT DE L' AUTONOMIA.

 Avui ha tornat a ser un dia intens, encapçalat per les noticies judicials. Tres de fredes i una de calenta: absolució per a la Tamara Carrasco, després de més de 2 anys de persecució injustificada i ser acusada de "terrorisme" en un principi. Ens alegrem que ja s'acabi aquesta història.                                                             

                                                 Fotografia de Viquipèdia (creador Dani Codina)

 I en contraposicío a aquesta noticia positiva, tres de negatives: l' Audiència rebutja reobrir el cas de Pedro Alvarez assassinat a l' Hospitalet.

I en el Tribuna Constitucional, dues més de negatives: es mantè la inhabilitació del MHP Quim Torra i també el Constitucional declara inconstitucional part del pla de política exterior del Govern. Cap sorpresa.

A part d' aquestes noticies,destaquem especialment un article de fa dos dies del Vicent Partal (a Vilaweb), que potser ha passat desapercebut per com van les noticies de ràpides, però es posa en qüestó finalment l' autonomia (via per la qual no es pot arribar a la independència) tal com es pot constatar cada dia, finalment es pot dir clar.

CONTRA L' AUTONOMIA, FINALMENT.

Ara fa una setmana que VilaWeb publicava aquesta entrevista amb el president Quim Torra, la darrera del seu mandat, en què el 131è president afirmava: ‘He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a la independència és l’autonomia.’ La frase i l’explicació que hi feia van causar un notable enrenou, i encara més quan ho repetí durant el darrer discurs oficial al capdavant del govern.

Una setmana més tard, ahir, també el president Carles Puigdemont, en la intervenció final del congrés de Junts, s’hi va referir en una explicació molt detallada. Ampliant-la. Puigdemont va dir que el sostre del poder autonòmic és tan baix que ‘que si fos un edifici diríem que és fora de la normativa’. I que per aquesta raó el govern autonòmic simplement no pot oferir als ciutadans la justícia, l’equitat i el benestar que mereixen. Cap govern autonòmic, ni un d’hipotètic encapçalat, una altra vegada, per ell. Només ho podrà oferir la república. I encara afegí que en el supòsit que algun govern espanyol pogués adoptar mesures en la línia de fer arribar la justícia, l’equitat i el benestar a tots els ciutadans, l’experiència acumulada ja demostra també que aquestes mesures no arribarien a Catalunya perquè sempre, essent com som una minoria nacional, resultem discriminats tant del punt de vista econòmic, com cultural, com polític…

En una sola setmana, doncs, hem vist emergir un concepte nou que divergeix d’una manera molt contundent d’allò que durant el darrer segle ha estat la línia majoritària del catalanisme. I això no és poca cosa. Si més no, a mi em crida molt l’atenció. Sobretot perquè he de recordar que durant l’entrevista el president Torra també va insistir a dir que l’independentisme no pot ser com el catalanisme, una paraula que ben bé no significa res i que pot escaure a tothom, tant se val si no reivindica res o si ho reivindica tot.

És evident que hi ha unes eleccions a la vora, en les quals el combat per l’hegemonia entre Junts i Esquerra tindrà segurament el moment estel·lar. I podem pensar, per tant, que aquesta posició tan rellevant de Junts té alguna cosa a veure amb la necessitat de marcar perfil de manera nítida. Esquerra té des de l’endemà del 27 d’octubre del 2017 el discurs absolutament contrari: cal reforçar l’autonomia i governar, aparcant l’envit per la república al moment hipotètic en què la majoria siga tan indiscutible que gairebé caiga tota sola.

Calendari immediat a banda, però, el fet que el discurs contra l’autonomia, finalment, l’encapçalen els dos darrers presidents autonòmics en qualsevol país normal aixecaria un debat apassionant i seriós que no tinc cap esperança que es puga fer en aquest. Simplement perquè és evident que ho coneixen de dins i de primera mà i que no es refereixen tan sols a la qüestió de l’autodeterminació. L’experiència del president Torra amb la pandèmia serviria per a fer una autèntica tesi doctoral sobre el sostre baix, l’edifici fora de normativa i la necessitat de tirar pel dret. He dit que crec que no hi haurà debat, dissortadament, i ho he d’explicar: crec que en aquest país nostre el control sobre la producció intel·lectual i l’intent, reeixit en general, del control dels mitjans és massa fort per a permetre debats sense apriorismes o sense estar enganxats a objectius partidistes a curt termini com seria bo que fos aquest. Algun dia haurem de parlar també del sottogoverno intel·lectual i mediàtic…

Eleccions a banda, doncs, perquè el resultat de les vinents serà en qualsevol cas menys important que aquest canvi de marc teòric si es consolida, tenim davant allò que s’anomena un moment definitori. Suposant, ho torne a dir i ho diré mil vegades, que es transforme en fets, que ja n’estem prou escamats, dels eslògans. En el passat, quan l’independentisme era marginal, ja s’havia formulat aquesta tesi de la ‘gàbia autonòmica’, però no és igual que això ho formule una minoria que un partit de govern. I que ho facen dos presidents. I no és igual que es formule després de l’experiència acumulada aquests darrers tres anys que fer-ho en abstracte.

Ara, això reclama conseqüències o no serà creïble. Si Junts vol avançar en aquesta línia, per aconseguir-ne la credibilitat, haurà de fer gests. I gests forts. Si creus això, quin sentit té, per exemple, participar de la política espanyola? O quin sentit té anar a Madrid al parlament espanyol i acatar de manera submisa que no s’hi pot parlar en català? Si es tracta de denunciar la discriminació contra la minoria nacional catalana, que li impedesquen sistemàticament de parlar al congrés és un bon exemple. O si creus això, seria un altre cas, com pots sostenir alhora pactes com el de la Diputació de Barcelona? O encara: com fas compatible el govern de l’autonomia, al qual entenc que no vols renunciar, amb la creació d’institucions o territoris alliberats, republicans. I més i tot: és possible això que ens diuen?

Tot això que ens passa és, doncs, a parer meu, molt interessant. Evidentment, no podem exigir que tot canvie d’avui per demà, però si reïx aquesta línia ideològica, i sobretot si la gent l’entén i si realment Junts és capaç d’actuar en conseqüència –que tot això encara s’ha de veure–, caldrà convenir que s’acosta un canvi de rasant molt important per a la història dels Països Catalans. I, diguem-ho tot: quan aprendran que la millor manera de sobrepassar l’autonomia és deixar de pensar només en les quatre províncies que la conformen, com si aquesta construcció espanyola fos la nació dels catalans?

PS. Algunes veus, sempre n’hi ha de pessimistes, van interpretar ahir aquesta posició com una barrera a les possibilitats concretes i immediates de l’independentisme, tenint en compte que ERC no acceptarà ni tan sols de discutir aquests conceptes, que troba aberrants, segons que hem pogut deduir per les reaccions de la setmana passada. Tanmateix, he de recordar que els vots no tenen amo i que la gent vota com vol cada vegada que vota. Els resultats que aparentment tindríem avui en unes eleccions no necessàriament els tindrem demà, com es pot constatar en el curs de la història. I en relació amb això, em sembla una magnífica notícia aquesta posició de Junts, també perquè permetrà que la gent –potser no encara en aquestes eleccions, que arriben massa aviat per a poder validar un tomb com aquest, però sí més endavant– tindrà la possibilitat de triar entre dos projectes cada dia més nítids i aclarits. I es desfarà l’empat, ja veurem en quina direcció…