Avui ha tornat a ser un dia intens, encapçalat per les noticies judicials. Tres de fredes i una de calenta: absolució per a la Tamara Carrasco, després de més de 2 anys de persecució injustificada i ser acusada de "terrorisme" en un principi. Ens alegrem que ja s'acabi aquesta història.
I en contraposicío a aquesta noticia positiva, tres de negatives: l' Audiència rebutja reobrir el cas de Pedro Alvarez assassinat a l' Hospitalet.
I en el Tribuna Constitucional, dues més de negatives: es mantè la inhabilitació del MHP Quim Torra i també el Constitucional declara inconstitucional part del pla de política exterior del Govern. Cap sorpresa.
A part d' aquestes noticies,destaquem especialment un article de fa dos dies del Vicent Partal (a Vilaweb), que potser ha passat desapercebut per com van les noticies de ràpides, però es posa en qüestó finalment l' autonomia (via per la qual no es pot arribar a la independència) tal com es pot constatar cada dia, finalment es pot dir clar.
CONTRA L' AUTONOMIA, FINALMENT.
Ara fa una setmana que VilaWeb
publicava aquesta entrevista amb el president Quim
Torra, la darrera del seu mandat, en què el 131è president afirmava: ‘He
arribat a la conclusió que un dels obstacles per a la independència és
l’autonomia.’ La frase i l’explicació que hi feia van causar un notable
enrenou, i encara més quan ho repetí durant el darrer discurs oficial al capdavant
del govern.
Una setmana més tard, ahir, també el president Carles Puigdemont, en la intervenció final del congrés de Junts, s’hi va referir en una explicació molt detallada. Ampliant-la. Puigdemont va dir que el sostre del poder autonòmic és tan baix que ‘que si fos un edifici diríem que és fora de la normativa’. I que per aquesta raó el govern autonòmic simplement no pot oferir als ciutadans la justícia, l’equitat i el benestar que mereixen. Cap govern autonòmic, ni un d’hipotètic encapçalat, una altra vegada, per ell. Només ho podrà oferir la república. I encara afegí que en el supòsit que algun govern espanyol pogués adoptar mesures en la línia de fer arribar la justícia, l’equitat i el benestar a tots els ciutadans, l’experiència acumulada ja demostra també que aquestes mesures no arribarien a Catalunya perquè sempre, essent com som una minoria nacional, resultem discriminats tant del punt de vista econòmic, com cultural, com polític…
En una sola setmana, doncs, hem
vist emergir un concepte nou que divergeix d’una manera molt contundent d’allò
que durant el darrer segle ha estat la línia majoritària del catalanisme. I
això no és poca cosa. Si més no, a mi em crida molt l’atenció. Sobretot perquè
he de recordar que durant l’entrevista el president Torra també va insistir a
dir que l’independentisme no pot ser com el catalanisme, una paraula que ben bé
no significa res i que pot escaure a tothom, tant se val si no reivindica res o
si ho reivindica tot.
És evident que hi ha unes
eleccions a la vora, en les quals el combat per l’hegemonia entre Junts i
Esquerra tindrà segurament el moment estel·lar. I podem pensar, per tant, que
aquesta posició tan rellevant de Junts té alguna cosa a veure amb la necessitat
de marcar perfil de manera nítida. Esquerra té des de l’endemà del 27 d’octubre
del 2017 el discurs absolutament contrari: cal reforçar l’autonomia i governar,
aparcant l’envit per la república al moment hipotètic en què la majoria siga tan
indiscutible que gairebé caiga tota sola.
Calendari immediat a banda, però,
el fet que el discurs contra l’autonomia, finalment, l’encapçalen els dos
darrers presidents autonòmics en qualsevol país normal aixecaria un debat
apassionant i seriós que no tinc cap esperança que es puga fer en aquest.
Simplement perquè és evident que ho coneixen de dins i de primera mà i que no
es refereixen tan sols a la qüestió de l’autodeterminació. L’experiència del
president Torra amb la pandèmia serviria per a fer una autèntica tesi doctoral
sobre el sostre baix, l’edifici fora de normativa i la necessitat de tirar pel
dret. He dit que crec que no hi haurà debat, dissortadament, i ho he
d’explicar: crec que en aquest país nostre el control sobre la producció
intel·lectual i l’intent, reeixit en general, del control dels mitjans és massa
fort per a permetre debats sense apriorismes o sense estar enganxats a
objectius partidistes a curt termini com seria bo que fos aquest. Algun dia
haurem de parlar també del sottogoverno intel·lectual i
mediàtic…
Eleccions a banda, doncs, perquè
el resultat de les vinents serà en qualsevol cas menys important que aquest
canvi de marc teòric si es consolida, tenim davant allò que s’anomena un moment
definitori. Suposant, ho torne a dir i ho diré mil vegades, que es transforme
en fets, que ja n’estem prou escamats, dels eslògans. En el passat, quan
l’independentisme era marginal, ja s’havia formulat aquesta tesi de la ‘gàbia
autonòmica’, però no és igual que això ho formule una minoria que un partit de
govern. I que ho facen dos presidents. I no és igual que es formule després de
l’experiència acumulada aquests darrers tres anys que fer-ho en abstracte.
Ara, això reclama conseqüències o
no serà creïble. Si Junts vol avançar en aquesta línia, per aconseguir-ne la
credibilitat, haurà de fer gests. I gests forts. Si creus això, quin sentit té,
per exemple, participar de la política espanyola? O quin sentit té anar a
Madrid al parlament espanyol i acatar de manera submisa que no s’hi pot parlar
en català? Si es tracta de denunciar la discriminació contra la minoria
nacional catalana, que li impedesquen sistemàticament de parlar al congrés és
un bon exemple. O si creus això, seria un altre cas, com pots sostenir alhora
pactes com el de la Diputació de Barcelona? O encara: com fas compatible el
govern de l’autonomia, al qual entenc que no vols renunciar, amb la creació
d’institucions o territoris alliberats, republicans. I més i tot: és possible
això que ens diuen?
Tot això que ens passa és, doncs,
a parer meu, molt interessant. Evidentment, no podem exigir que tot canvie
d’avui per demà, però si reïx aquesta línia ideològica, i sobretot si la gent
l’entén i si realment Junts és capaç d’actuar en conseqüència –que tot això
encara s’ha de veure–, caldrà convenir que s’acosta un canvi de rasant molt
important per a la història dels Països Catalans. I, diguem-ho tot: quan
aprendran que la millor manera de sobrepassar l’autonomia és deixar de pensar
només en les quatre províncies que la conformen, com si aquesta construcció
espanyola fos la nació dels catalans?
PS. Algunes veus, sempre n’hi ha
de pessimistes, van interpretar ahir aquesta posició com una barrera a les
possibilitats concretes i immediates de l’independentisme, tenint en compte que
ERC no acceptarà ni tan sols de discutir aquests conceptes, que troba
aberrants, segons que hem pogut deduir per les reaccions de la setmana passada.
Tanmateix, he de recordar que els vots no tenen amo i que la gent vota com vol
cada vegada que vota. Els resultats que aparentment tindríem avui en unes
eleccions no necessàriament els tindrem demà, com es pot constatar en el curs
de la història. I en relació amb això, em sembla una magnífica notícia aquesta
posició de Junts, també perquè permetrà que la gent –potser no encara en
aquestes eleccions, que arriben massa aviat per a poder validar un tomb com
aquest, però sí més endavant– tindrà la possibilitat de triar entre dos
projectes cada dia més nítids i aclarits. I es desfarà l’empat, ja veurem en
quina direcció…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada