UN AVÍS A TEMPS SOBRE LA CONTRAREVOLUCIÓ INDEPENDENTISTA

Bon article d' anàlisi política d'ahir a Vilaweb:

UN AVÍS A TEMPS SOBRE LA CONTRAREVOLUCIÓ INDEPENDENTISTA.

El procés independentista català és una revolució. Potser fins ara no n’hem estat prou conscients, d’aquesta particularitat. I és possible que molts dels qui hi participen encara no s’hi senten còmodes, amb la denominació –per raons estètiques, sobretot. Però a mesura que avança, es va veient més clar: ‘Una gran llum, posada al servei d’un gran acte de justícia’, per dir-ho –si així sona més digerible a tothom– amb els mots tan coneguts de Víctor Hugo.

I les revolucions no són mai ni lineals ni estàtiques. Això ho sabem d’ençà de l’antiguitat, però va ser la Revolució Francesa, la primera gran revolució moderna, que va deixar fixat en l’imaginari de tothom que tota revolució té una contrarevolució, que fins i tot pot criar-se dins la revolució mateixa, amb l’excusa de ‘contenir els excessos’.

De les moltes iniciatives que van nàixer l’octubre del 2017, les Assemblees en Defensa de les Institucions Catalanes, les ADIC, es van destacar pel compromís i la valentia. Eren, són, funcionaris de la Generalitat que no estaven disposats a acceptar la implantació del 155 i que van lluitar a tots els departaments i centres de treball amb una tenacitat admirable i amb una generositat personal i una manca de sectarisme totals. Però les ADIC aquesta setmana han emès un comunicat dur en què anuncien que deixaran de donar suport als polítics independentistes catalans. És un text important. I un senyal.

Després de constatar ‘una inactivitat del govern, una dèria partidista dels polítics i una manca d’unió’ que els fan pensar que les han deixades soles, les ADIC critiquen que no s’haja fet res per enfrontar-se a la inhabilitació del president Torra: ‘Només paraules buides’, diuen. I afegeixen: ‘Volem defensar unes institucions que siguin capaces d’encarar-se al govern de l’estat espanyol, que liderin un projecte de país i que marquin un full de ruta per portar el poble català a la independència.’ Diuen també que volen accions i sobretot resultats i que per aquest motiu refusen de donar suport a un govern i un parlament que a hores d’ara ‘es troben lluny de desplegar la República’.

Done importància a aquest comunicat, coneixent les ADIC. No és la primera organització que critica l’aparent desorientació de la classe política independentista, però la crida explícita a deixar de donar-li suport marca un punt i a part. És un crit d’alerta molt especial per la gent que el fa i que em sembla que no hauria de caure en el buit.

Hi ha algun paperot del senyor Kafka que diu, ho cite de memòria, que les revolucions s’evaporen a mesura que va apareixent una nova burocràcia que les vol domesticar. I tants anys després encara em sembla una explicació molt encertada per a retratar tot això que passa a Catalunya. La revolució no ha triomfat com cal, però els efectes que ha tingut, notabilíssims, i la percepció com més va més clara de l’impacte que tindrà quan acabe de triomfar, ja hi ha qui prova d’anar-los moderant. Des de dins. Controlant-la. Domesticant-la.

Evidentment, la pandèmia afavoreix aquesta domesticació en la mesura que el principal actiu d’aquesta revolució, el carrer, forçosament resta aturat. Però no és això i prou. D’ençà del 3 d’octubre hi ha una faena conscient, tenaç, d’una part de l’independentisme polític que vol evitar que tornen a passar coses com el Primer d’Octubre o Urquinaona. O que pretén, a la manera dels emperadors xinesos, que l’escenografia revolucionària de la plaça es pose al servei de les seues maniobres de palau, més o menys com va fer el Tsunami. La commoció social creada per l’existència dels presoners polítics i els exiliats hi ha contribuït molt, en aquest propòsit, els darrers tres anys, però ara s’acosta un moment transcendental: les primeres eleccions realment autonòmiques després de la proclamació de la independència. I és en aquest context que ha esclatat definitivament la paciència dels qui coneixen de primera mà el sottogoverno català, perquè hi treballen cada dia. I són ells que ens fan aquest avís.

Encara falta molt per a les eleccions i no ens ho juguem tot allí, ni de bon tros. Però és evident que hi ha la possibilitat que al febrer es consolide un govern d’intenció autonomista, des de l’independentisme. I si passa això haurem entrat en una altra fase. Les eleccions del 21 de desembre de 2017 es van fer en estat de xoc i tot l’independentisme va afirmar que eren les de la restitució. No ho han estat. No sóc capaç de saber fins a quin punt ho sabien, que no ho serien, i fins a quin punt la contrarevolució ho ha anat fent possible, tot això. Però que avui la classe política catalana és més lluny de la república que el desembre del 2017 és una constatació que no pot negar ningú.

Ningú no discuteix que Esquerra Republicana és qui encarna amb més decisió aquest allunyament i també l’emergència de la burocràcia de què parlava Kafka. Són clars en el seu propòsit. ERC té a favor una cohesió interna que sembla de ferro i l’entusiasme del poder barceloní i madrileny que en somnia i n’espera la victòria –cosa que ens hauria de fer pensar a tots fins on hem arribat, en realitat, perquè l’ÍBEX35 aposte per la victòria d’un independentista, ni que siga el més moderat de tots.

Al seu costat, Junts i la CUP es mantenen en la voluntat, o si més no en l’escenografia, de l’octubre republicà, però també tenen a dins els gèrmens de la reculada. Els uns a partir de la domesticació de l’instrument polític pel sottogoverno propi i els altres pel retorn a l’extremisme més cridaner. Tots dos tenen en comú que no els resulta ni els resultarà fàcil d’integrar-se en el neoautonomisme. En el cas de Junts perquè ho impedeix l’exili i el fet que el president Puigdemont siga l’enemic a abatre per tothom, absolutament per tothom. I en el de la CUP perquè la tradició no els ho permet. Però aquests anys han comès tants errors, han perdut tant temps en coses estèrils o no fent allò que havien de fer i tenen tan poca cohesió interna, que el seu missatge es fa complicat d’entendre i per això costa que arribe nítid a qui podria votar-los.

I per això és lògic que la desaparició d’escena del president Torra, la seua expulsió del govern, haja acabat de desorientar una part del votant independentista, que ja ni tan sols entén on som. Torra, en les darreres declaracions –tant a VilaWeb com a TV3 com als discursos institucionals– ha dit que els contraris de casa són tan perillosos com els de fora o més, i això és molt feixuc de pair i fa entendre l’esclat d’indignació de les ADIC. I deixa Torra, tot siga dit, en una situació de possible lideratge futur que jo no perdria de vista…

Entenc que alguns traduesquen tot això en impotència i ràbia, perquè ningú no sap prou bé com eixir del cercle. Jo tampoc. Hi ha grups extraparlamentaris que ho intenten però amb poca capacitat. L’ANC i Òmnium són fora de joc, involuntàriament o voluntàriament. I el carrer tem la covid i no sap per què ha d’eixir a defensar res si ni el parlament no és capaç de defensar el president i els Mossos els perseguiran, els pegaran i els denunciaran sense pensar-s’ho. Vist aquest panorama, puc entendre que molta gent fie l’aclariment de la situació, ara, a unes eleccions. Però a parer meu les urnes aclariran poca cosa essencial.

Perquè al costat d’aquesta repassada de les forces i febleses pròpies cal repassar també les del contrincant, que continua fet miques per l’ona expansiva del Primer d’Octubre, caminant cap al desastre. Institucionalment Espanya està en fallida: no cal sinó mirar la fugida del monarca o el despropòsit originat per l’assalt al poder de la critarquia. Econòmicament i socialment, Espanya no pot anar pitjor. L’encreuament entre la caiguda de l’economia i el nombre confirmat de morts per covid-19 deixa l’estat espanyol en la pitjor posició dels 153 estats del món, tret del Perú. Espanya és l’estat que ha gestionat més malament la gran crisi global. I els fons europeus, per primera vegada, podrien no salvar Espanya, car a Brussel·les el desconcert i el malestar per la mala gestió de la pandèmia que ha fet el govern de Pedro Sánchez s’afegeix al desconcert creixent per les relacions anormals entre el poder executiu i el judicial. I tots els dubtes se superposen i el nerviosisme creix també entre la població espanyola, tan procliu a l’autoritarisme per a resoldre les crisis.

Quan començà la fase actual del moviment independentista, l’esclat iniciador va ser la sentència de l’estatut, però el fons real de la mobilització era la mala vida. Una part substancial, majoritària, de la població del Principat va entendre que vivia pitjor d’allò a què tenia el dret de viure i que vivia pitjor perquè com a minoria nacional era discriminada sistemàticament per Espanya. Per això l’aspiració no era a canviar de bandera i prou, sinó a canviar de vida. És a dir, a fer la revolució. L’independentisme va ser molt efectiu a l’hora d’explicar i demostrar que per a canviar de vida, ara i ací, no hi havia cap més solució que canviar de bandera –de la bicolor espanyola a l’estelada. I la legislatura de Junts pel Sí i la CUP, que desembocà en l’octubre del 2017, va ser espectacular en aquest aspecte. Al carrer i al parlament. I al govern. Vam viure l’aprovació de lleis, prohibides pel poder espanyol, que canviaven efectivament la vida de la gent. Vam viure amb emoció la ruptura democràtica els dies 6 i 7 de setembre, aquella que als anys setanta ningú no s’havia atrevit a fer. I vam veure la màxima expressió d’un poder popular que defensava les urnes, aturava el país sencer i mobilitzava la població fins al darrer racó, a qualsevol hora, sense divisions partidistes de cap mena.

Tot això, a Espanya i a Catalunya, hi roman. En la gent, que al final és allò que compta. Malgrat els esforços per controlar l’opinió pública, darrerament especialment cridaners a Catalunya. I no és correcte d’oblidar que just abans de la pandèmia el darrer gran acte públic va ser el monumental acte de Perpinyà, per la ruptura, organitzat pel Consell per la República. Ni que mesos abans, ara fa justament un any, la mobilització contra la sentència havia fet albirar una nova Catalunya, també capaç de plantar cara a Espanya en el terreny que Espanya, i no nosaltres, ha triat per al combat. Creure que tot això, ací i allà, ha desaparegut per la pandèmia o restarà tapat per sempre gràcies a una possible victòria autonomista al febrer, si és que arriba, és tenir una fe enorme. Però, així i tot, l’avís de les ADIC no solament no és fora de lloc sinó que és especialment oportú i ha de ser tingut en compte. Perquè parlar clar sempre és imprescindible per a desbrossar el camí.

VICENT PARTAL (Vilaweb)