El desmantellament de l'imperi
'L'imperi espanyol ja fa temps que
s'enfonsà. La independència catalana, expressada 'de facto' el 9 de novembre,
no fa res més que evidenciar que ja s'està desmantellant definitivament'
Explica l'historiador John Darwin que els imperis són la
fórmula d'organització estatal més comuna. Coherentment al seu cognom, també
recorda que com tota espècie, el destí d'aquests és l'extinció. Atès que
l'horror del segle XX abaixà els fums a qui reivindicava amb entusiasme aquesta
organització del poder, avui els imperis tenen mala premsa. Tanmateix hi són,
potser de maneres més subtils, i sotmesos a les mateixes regles del joc d'auge
i caiguda de les velles potències en un món en què la geopolítica marca
hegemonies regionals.
Un imperi és una
construcció política artificial en què un grup reduït dins un grup ètnic
dominant s'imposa a una majoria i controla i governa un heterogeni conglomerat
de societats i grups de naturalesa diversa. La força, exercida en primera
instància, no té prou capacitat per assegurar la seva solidesa. Cal també
l'habilitat per seduir els individus i grups subjugats sobre la base
d'interessos asimètrics. Això implica fer participar en major o menor mesura en
els beneficis imperials, administrar discriminacions i establir un relat
justificador basant-se en idees abstractes com ara religió, nació, monarquia,
civilització, constitució,... En ocasions, s'integra a un determinat grup
nacional o religiós per integrar-se en l'administració i l'exèrcit de l'imperi.
En altres, es juga amb la rivalitat dels diversos pobles enfrontats per
arbitrar conflictes i com a garantia d'estabilitat o es procura la integració
de col·lectius tradicionalment marginats per assegurar lleialtats transversals.
La falla en alguns d'aquests sectors és el que propicia crisis internes,
conflictes i, finalment, dissolucions. El desmantellament de l'imperi dels
Habsburg, la caiguda de la Unió Soviètica o la dissolució de Iugoslàvia en són
clars exemples.
L'auge i decadència dels imperis (o de les grans nacions
estat) provenen de factors lligats a l'interès comú. La unificació alemanya i
italiana vingué motivada per sumar esforços i soldats per participar en el
repartiment colonial de l'Àfrica, a finals del XIX. La cohesió alemanya actual,
conformada per un complex conglomerat d'antics regnes i ciutats lliures, té a
veure amb la capacitat d'establir una hegemonia econòmica continental,
especialment abocada vers l'est europeu. En contrast, els fracassos polítics i
econòmics italians potencien les actuals tendències centrífugues. En certa
mesura, els imperis es descomponen quan una part substancial de la seva
població o algun dels seus components que se sent discriminat considera que, o
bé s'afebleix, o bé ja no resulta beneficiosa la seva integritat.
Espanya és un cas particular. De fet, John Darwin
assenyala l'imperi espanyol com un dels primers de la modernitat a establir un
auge tan ràpid com casual (la conquesta i explotació d'Amèrica), amb una
decadència agònica i absurda (malbaratant recursos en guerres de religió i
administrant pèssimament el seu poder colonial). La seva supervivència com a
teòric estat modern ha estat més fruit de l'atzar que del mèrit. La neutralitat
en les dues guerres mundials li estalvià provisionalment la seva dissolució. La
seva teòrica estabilitat es fonamentà en una violenta dictadura totalitària, i
en la por i la repressió, encara present i activa ben entrada la monarquia
democràtica vigent. De fet, la manera en què molta gent gran votà en la
consulta resulta ben reveladora d'aquest sentiment reprimit de generacions.
Bona part dels
analistes espanyols comparen la situació actual amb la crisi de 1898, quan la
suïcida intransigència espanyola posà fi als residus de l'imperi. Malgrat les
aspiracions regeneracionistes, el seu inepte nucli dirigent perseverà en exhibir
aparença de gran potència enfangant-se en la dissortada aventura del Marroc.
Els intents per articular nacionalment l'estat d'acord amb una lògica de
reconeixement nacional de catalans i bascos, han xocat amb un nacionalisme
espanyol fanàtic, encaparrat a no reconèixer les minories. Ara, quan la fallida
social es combina amb l'econòmica i la territorial es posa en evidència que les
elits extractives madrilenyes continuen ancorades en una mentalitat obsoleta.
L'imperi espanyol ja fa temps que s'enfonsà. La independència catalana,
expressada 'de facto' el 9 de
novembre, no fa més que evidenciar que ja s'està desmantellant definitivament.
Espanya, que no resultava útil a uns catalans annexionats a la força, tampoc ja
no sembla atractiva als espanyols. 'En Flandes, se ha puesto el sol'.
