SANTI VIDAL, GUERRA MEDIÀTICA I REFLEXIONS.

Avui hi ha hagut algunes notícies que veiem positives en clau de futur i de país: la marxa pagesa per la dignitat, el suport de la CUP als pressupostos i fa uns dies la compareixença a Brussel.les de representants del govern català.
Però és evident que hi ha una guerra mediàtica oberta entre dos cavalls que corren per a guanyar una cursa: un cavall té tot el suport mediàtic (o gairebé tot) i està ben alimentat, l' altre cavall corre sense gairebé cap suport.
Pot ser que les tres notícies positives encapçalessin els mitjans durant uns dies, però l' afer Santi Vidal, taparà les tres notícies alhora. És evident que no calia dir el que va dir Santi Vidal (tant si és veritat com si no), però algú creu que l' adversari no ho aprofitaria? Estem en una guerra mediàtica i no podem donar mai facilitats a l' adversari. Aprofitem per afegir unes reflexions de l' Eduard Voltas sobre el tema:

  Sobre el cas Santi Vidal, voldria compartir cinc reflexions.

1) Un referèndum acordat i vinculant garantiria que, en cas de victòria del Sí, la transició cap al nou estat independent fos endreçada i amb la màxima seguretat jurídica. En un escenari com aquest, per exemple, seria la Hisenda espanyola qui lliuraria a la Generalitat les dades fiscals dels ciutadans de Catalunya. I el Reino de España i la Generalitat anirien junts als mercats a explicar com es reparteixen les obligacions del deute i a qui li toca pagar què a partir d'una data X. Però l'escenari no és aquest. Hi ha al davant un estat hostil que ha promès fer de tot per impedir el referèndum i, no cal dir-ho, la independència. És molt important no oblidar mai això: la negativa hostil de l'estat espanyol a un referèndum acordat i vinculant és el terreny de joc on es juga el partit. Qui situa les coses en un terreny d'anormalitat, i desagradable per a tots, són ells.

2) Davant d'aquest fet desgraciat i antidemocràtic, la Generalitat té l'obligació de tenir previstos tots els escenaris, i a més ho ha de fer preveient el boicot actiu espanyol. Això obliga al secret en determinades qüestions, i qui se n'escandalitzi és un ingenu o un cínic. No sé si és veritat que el nostre govern té un acord amb dos fons d'inversió internacionals per finançar la Generalitat en cas que l'estat talli l'aixeta, com ha dit el jutge Vidal, però he de dir que em preocuparia molt que no el tingués. I a més entenc perfectament que l'única manera que tenir un acord així és en secret. També em preocuparia molt que no estigués dissenyat l'operatiu tècnic per poder recaptar els impostos dels catalans (persones i empreses) de forma eficient i en el mínim temps possible. I a més entenc molt bé que hi hagi capes d'aquest operatiu que han de conèixer molt poques persones.Cal ser molt cínic per escandalitzar-se d'això quan està demostrat que l'estat, ell sí, està utilitzant les clavegueres per boicotejar un procés democràtic. Si van organitzar un atac informàtic massiu contra la Generalitat per intentar impossibilitar un procés participatiu amb urnes de cartró, si s'han inventat comptes corrents a Suïssa, si el ministre de l'Interior es vanta en converses enregistrades de fabricar proves falses contra polítics independentistes, com pots exigir a la Generalitat que ho faci tot i tothora a pit descobert?

3) Les afirmacions del jutge Vidal en diverses conferències (no un dia que se li escalfés la boca) són imperdonables te les miris com te les miris. Si el que diu que s'està fent és cert, compromet l'èxit de les operacions i deixa el Govern (i la gent que se la juga) al peu dels cavalls. I si el que diu són fabulacions per, en les seves pròpies paraules, "animar la tropa", demostraun nivell de frivolitat difícilment explicable que l'inhabilita políticament per continuar en primera línia.

4) L'ascens i caiguda del jutge Vidal fa reflexionar. Molts que en teníem referències excel·lents com a jutge i vam tenir una alegria quan va sortir políticament de l'armari, ara assistim entre estupefactes i indignats a l'episodi que ha protagonitzat. Que s'hagi d'obligar a dimitir una persona que ha estat represaliada per l'estat (recordem que està inhabilitat per escriure una constitució catalana en les seves hores lliures!) és especialment dolorós, però haver patit la repressió no et pot convertir en un intocable, i menys si fas coses que perjudiquen greument el col·lectiu. ERC ha fet el que havia de fer.

5) És evident que la força mediàtica de l'unionisme és escandalosament més gran que la de l'independentisme i amb aquest episodi s'ha tornat a comprovar. La premsa proindependència no té la capacitat de fer dimitir un polític unionista, per escandalosa que sigui la revelació. En canvi, quan ells posen en marxa el mecanisme per trinxar algú, tenen la capacitat de marcar l'agenda. És una qüestió de musculatura industrial, d'audiències, de domini de l'espai radioelèctric, de xarxa de lleialtats, de moltes coses. Però una cosa és constatar això, i una altra de ben diferent és instal·lar-se en el victimisme estructural contra els mèdia. Xavier Trias no tenia un compte a Suïssa ni Artur Mas a Luxemburg, però Santi Vidal sí que ha dit el que ha dit. Esperar que no ho aprofitessin és no entendre res.

HOMENATGE A MARTÍ MARCÓ a BARCELONA.

Avui, com cada any, Estat Català i el CCSI han fet un homenatge a Martí Marcó, assassinat el 26 de gener de 1979 a Barcelona.
Mantenim la memòria dels militants independentistes assassinats durant la "Transició".


 

PUIGDEMONT, JUNQUERES I ROMEVA A BRUSSEL.LES EL DIA 24.

La possible aprovació dels pressupostos de la Generalitat catalana (esperem que sigui la darrera de la Catalunya autonòmica) sembla la noticia de la setmana. Ens sembla bé. Però no podem oblidar altres noticies de l'àmbit de la política catalana que poden tenir certa importància i difussió exterior de la qual anem una mica mancats: el 24 de gener el President Puigdemont, i els Consellers Junqueras i Romeva faran una conferència sobre el referèndum a Brussel.les.
Cal fer actes exteriors amb explicacions clares i missatges sense ambigüitats. Malgrat els comentaris del Ministre espanyol d' Exteriors.

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis, ha dit que plantaria cara a qualsevol intent de justificar el referèndum català a Brussel·les. Es referia a la conferència que faran el dia 24 al Parlament Europeu el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller d’Afers Exteriors, Raül Romeva. Dastis ha avançat que el govern espanyol hi respondria explicant quin és l’ordre jurídic a Espanya: ‘Plantarem cara a qualsevol intent de justificar una cosa que des del punt de vista jurídic no és justificable’, ha dit. Tanmateix, no ha especificat on ni com preveu fer pública aquesta resposta.

Puigdemont, Junqueras i Romeva aniran a Brussel·les el 24 de gener per pronunciar una conferència sobre el referèndum. Hi explicaran que hi ha una majoria al Parlament de Catalunya que vol pactar amb l’estat espanyol una consulta vinculant, que el govern espanyol no vol negociar-la i que tenen intenció de fer-la igualment. Així mateix, donaran  un missatge de confiança a la UE, tot remarcant la vocació europeista de Catalunya. A més de la premsa internacional, s’hi espera la presència de diplomàtics i d’eurodiputats.

TRAMPES MEDIÀTIQUES DE LA VANGUARDIA.

Vilaweb avui feia un repàs de les "trampes mediàtiques" de dues capçaleres importants com La Vanguardia i El Periódico:
 La trampa destapada de la portada de La Vanguardia sobre el referèndum pactat

Fins i tot el ninotaire Toni Batllori contradiu la interpretació de les dades d’una enquesta que fa el diari

La Vanguardia posa aquest títol a la portada: ‘El referèndum pactat s’imposa a l’unilateral.’ Es basa en una enquesta de l’empresa GAD3 sobre el suport al referèndum i a la independència. Tanmateix, l’afirmació del titular del diari es basa en un encadenament de dues preguntes que no tenen en compte el context polític i que passen per alt una hipòtesi fonamental: que el govern espanyol no vulgui pactar de cap manera un referèndum sobre la independència de Catalunya.

La primera pregunta és: ‘Esteu d’acord que finalment a Catalunya es pugui convocar un referèndum per a decidir sobre la independència?’ Un 76,6% respon que sí, un 19,7% que no i un 3,6% no s’hi pronuncia. La segona part diu: ‘Si hi doneu suport, com creieu que s’ha de convocar aquest referèndum?’ Un 59,1% respon l’opció ‘de manera acordada amb el govern espanyol’, i un 37,7% ‘de manera unilateral’. Però no hi ha pas cap pregunta que vagi un pas més enllà, és a dir, fins on som ara: ‘Si el govern espanyol manté la negativa a pactar, donaríeu suport igualment a la convocatòria del referèndum?’ Aquesta resposta no la sabem, i és en aquesta resposta que s’hauria de basar una afirmació com la del titular de portada: ‘El referèndum pactat s’imposa a l’unilateral.’

Si de cas, és sorprenent que, tenint la possibilitat de triar només entre dues opcions, que són o bé ‘un referèndum acordat amb el govern espanyol’ o bé ‘de manera unilateral’, la segona tingui tant suport, gairebé del 40%. Ara, del 60% que diuen que el prefereixen acordat, quants n’hi ha que donarien suport al RUI si és impossible de pactar-lo? Aquesta dada no la sabem.

Fins i tot un dels ninotaires de capçalera del diari, Toni Batllori, desmunta la portada amb un dibuix sobre l’enquesta.

En Batllori desmuntant la línia editorial de LV (i dels comuns, per desgràcia) en tres vinyetes.

A final de desembre El Periódico també demanava sobre el suport social al referèndum. Era una enquesta del GESOP que demanava: ‘Esteu a favor que es convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya?’ Gairebé el 50% responia ‘sí, tant si ho vol el govern espanyol com si no’. Aquest cap de setmana Seda Hakobyan i Alexandre Solano publicaven a VilaWeb una anàlisi en què s’encreuava el record de vot dels enquestats amb les dades de participació i d’intenció de vot en el referèndum unilateral. I d’aquesta manera es podia concloure que, en un referèndum unilateral, només que anessin a votar els qui ja diuen en l’enquesta que probablement o de segur que hi anirien, hi hauria un 64% de participació (vegeu ací l’anàlisi sencera).

Aquestes dades permetrien de fer amb més solidesa afirmacions com la d’avui de La Vanguardia, tant a la portada com a l’editorial.

CIUDADANOS, ELS FANALETS I LES EXPULSIONS INTERNES.

Els Ciudadanos és el clàssic partit creat per a posar pals a les rodes i aturar tot el que es mogui. No cal que facin tant de teatre amb els "fanalets de Vic" (juntament amb el PP, tots són els mateixos) i potser caldria que expliquessin què passa en el seu propi partit, que sembla que camina cap al pensament únic i els lideratges "blindats":
(noticia d' avui a diferents mitjans):

Els crítics de Ciutadans denuncien l’expulsió de més de 2.000 afiliats en trenta mesos.

 Aquesta xifra supera el nombre total d'expulsions de tots els partits des de la transició.

Els membres crítics de Ciutadans, que formen part del grup anomenat TranC’sparencia, van dir ahir que l’executiva del partit pot haver expulsat 2.000 afiliats en només trenta mesos. Aquesta dada, tan contundent, supera el nombre total d’expulsions de tots els partits de la democràcia des de la transició. ‘Sembla més aviat una candidatura per al rècord Guinness de les expulsions polítiques’, diuen.

En una entrevista recent, el portaveu de Ciutadans al congrés espanyol, Juan Carlos Girauta, va defensar els canvis en la direcció del partit i va proposar d’introduir-los en el règim disciplinari dels nous estatuts que es votaran al congrés del febrer. Girauta demana eines a la secretaria d’organització per a detectar i frenar grups d’afiliats procedents d’unes altres formacions o organitzacions que persegueixin objectius contraris als interessos del partit. Segons ell, aquests grups haurien pogut destruir Ciutadans si no haguessin estat expulsats ‘sistemàticament i sense dubtes’.

TranC’sparencia refusa aquests arguments i critica que els futurs estatuts del partit puguin considerar una infracció greu formar part d’un corrent d’opinió contrari al pensament de la direcció del partit.

Segons el crítics, la cúpula del partit ha emprat mesures disciplinàries per expulsar els ‘afiliats problemàtics’ titllant-los de ‘tòxics o grimpadors’. Això se sol fer, diuen, sense proves o amb proves molt febles, basades en allò que l’aparell considera que és millor. ‘Curiosament, allò que és millor per al partit coincideix sempre amb els interessos de la direcció’, diuen.

Estat Català, Macià i la Constitució de l' Havana.

Foto: Núria Trulla

El diumenge passat Estat Català va fer la ofrena floral al monument a l' ex-president Francesc Macià.Francesc Macià va ser un dels fundadors del partit Estat Català i a més a més també va ser un dels fundadors d' ERC, de l' FNC (Front Nacional de Catalunya) i President de la Generalitat de Catalunya. Però també va ser impulsor de la Constitució de l' Havana (la darrera constitució catalana redactada a l`espera de la que ens durà a la república catalana independent).El dictamen acompanyatori de la Constitució de l' Havana (redactada per Josep Conangla) deia" el separatisme català és la maduració de la nostra cultura i de la consciència del nostre poble" que dimana de la constatació de la impossibilitat d' entesa amb Espanya i del fracàs de les fòrmules autonomistes.Cal recordar que la Constitució catalana partia de la concepció del poble català com a SUBJECTE col.lectiu de DRETS NACIONALS imprescriptibles...Punts claus en aquell moment (fa gairebé 90 anys), però punts claus en el debat actual i que no podem perdre de vista, ni tampoc l' esforç i la feina feta per Estat Català i per Francesc Macià. 

FA MOLTS ANYS QUE CAMINEM I ARA NO ÉS EL MOMENT D' ATURAR-NOS.

Avui és un dia important per copsar moltes actuacions i reaccions. Hem de fer esment de les compareixences davant els jutges espanyols, de les converses entre els partits independentistes, les converses entre els partits espanyolistes (que també hi són i amb una activitat frenètica, no cal oblidar-ho), l' activitat exterior i diplomàtica (tant del Govern català com de l' espanyol), i també les coses més concretes i simbòliques com la crema de textos o fotos. Totes aquestes actuacions ens afinen més la realitat del moment.
Però no hem d' oblidar el mitjà i el llarg termini, l' aprovació de pressupostos, les lleis de desconnexió, la Constitució catalana, la proclamació de la República Catalana... que són els objectius i que no ens podem perdre en la disputa dialèctica del moment, que hi ha d' ésser però té la dimensió que té i no hauria d' aturar el mitjà i llarg termini.
Aprofitant el post, us pengem l' article que va publicar el president d' Estat Català fa uns dies i que recorda un membre del partit que va morir a Brussel.les. Sense aquests personatges, no estariem on som ara (de diferents partits, no només del nostre, evidentment). Però cal tenir sempre present que fa molts anys que caminem i ara no és el moment d' aturar-se.     

Francesc Català i Serra, patriota oblidat

Francesc Català i Serra era de Ripoll i va ser dels primers d’entrar a militar a l'Estat Català d'en Macià. Va fer moltes vegades de correu entre Catalunya i els exiliats catalans. Per la seva activitat política, el jove Francesc Català va haver de marxar a l'exili i allí es va enrolar a l'Exèrcit català, que preparava una incursió militar des de la Catalunya Nord per tal d'alliberar Catalunya i proclamar la independència, coneguda històricament com els Fets de Prats de Molló, fets que van servir, malgrat el fracàs, per internacionalitzar el plet català com mai no ho havia estat abans.

Francesc Català figurava entre els 112 que signaren el jurament a l'Exèrcit català i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí del dia 1 de novembre del 1926, van fer presoners 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Dos dies després, la matinada del dia 4 de novembre, la policia detenia Macià i la resta dels residents a Ville Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit català.

Des de la Caserna de l' Acadèmia de Perpinyà on eren retinguts els voluntaris, el mateix 6 de novembre de 1926, fan públic un manifest en què es conjuren a seguir lluitant :

"Els sotasignants voluntaris de l'Exèrcit català (...), s' adressem a vosaltres (...) desde aquesta caserna de França on ens trobem detinguts, per afirmar-vos amb mes coratgia que mai:

Que, sota la bandera catalana que tenim amb nosaltres i que volíem fer entrar victoriosa i dignificada a Catalunya, en conjurem, passi el que passi, per damunt de tot a no disgregar-nos mai mes i a mantenir sempre el nostre exercit.

Que en aquest moments d'angoixa i despres d' haver sentit ja l'enardiment sagrat que dona el retorn a la Patria i el sentir-s’hi tant a la vora com hi hem arribat nosaltres, que hem estat detinguts a la ratlla d' unió de les dues Catalunyes, única Patria nostra (...) ens conjurem a mantenir-nos sota el cabdillatge i disciplina dels nostre Comandat en Cap, detingut juntament amb nosaltres, en Francesc Macià".

Aquest manifest va signat per un total de 74 voluntaris catalans i també per voluntaris italians, entre els signants hi podem veure Ventura i Gassol, Ramon Fabregat, Carner Ribalta, Jaume Miravitlles, Josep Bordas de la Cuesta, etc. i entre ells, també, en Francesc Català.

Els detinguts van ser traslladats a Paris, on el judici es va convertir en un judici a la dictadura i en un acte de propaganda internacional a favor de la causa de Catalunya. Després d'un dies de presó a França, Francesc Català va ser expulsat a Bèlgica, com la majoria de voluntaris catalans, tret de Macià i Gassol que hi seran enviats més tard, després del judici. Les condicions de vida dels refugiats catalans a Bèlgica eren molt dures i precàries, i el jove Francesc Català va emmalaltir a la primavera del 1927 i va ser ingressat en un hospital de Brussel·les, on va morir el 28 de juny. L'enterrament va ser un acte polític en què hi van participar tots els exiliats i va ser enterrat en una tomba en què van col·locar una placa amb la bandera estelada.

L’any 1928, Ventura Gassol dedica a Francesc Català un emocionat In memoriam , amb un relat digne d’haver format part de “Les tombes flamejants”, a la revista Ressorgiment, dels catalans d’Argentina. L’escrit aporta una informació rellevant: la promesa feta al jove soldat en el llit de mort que qualsevol dia traslladarien el seu cos a Catalunya.

 "Es deia Francesc Català. Era joveníssim de cos i ànima. Un dels millors dons de la seva joventut fou el d’una gran joia. El record d’aquella joia de l’amic fa més desoladora la seva fi.

Exiliat a França, va compartir amb els seus companys d’Estat Català tota llei de privacions amb una resignació i un silenci ple de dignitat. Com ells, sempre en peu, mantingué el gest de protesta i sapigué esperar l’hora de la rebel·lió malauradament frustrada.

Tan a prop que arribà de Catalunya i tan lluny com hagué de morir en l’exili, en l’hospitalària Brussel·les. Pressentim tota la desolació del que, havent anhelat morir per la pàtria en lluita i en la sublimitat del propi sacrifici, es sent morir en la grisor d’un hospital estranger. No és tot u l’efusió voluntària de la pròpia sang en un moment d’exaltació suprema que sentir-se-la, en plena joventut, fallir dintre les venes. No és tot u morir sota un cel i davant d’uns paisatges que ens han costat tantes enyorances què entre quatre murs blancs d’aquella blancor tan crua dels hospitals. Sí, però que es pot ben dir que En Català és el primer soldat voluntari caigut per Catalunya. Ell, que hauria volgut jurar la bandera barrada en entrar a Catalunya, l’hagué de jurar en un moment de fervor inoblidable en entrar a una presó de França; ell, que hauria volgut complir el jurament en terres catalanes, l’hagué de complir en terres de Bèlgica.

La mort d’En Català a l’exili és d’una exemplaritat esfereïdora. Veure els seus companys d’Estat Català, amb el cabdill al cap, darrera el seu fèretre embolcallat amb la bandera catalana, pels carrers de Brussel·les, silenciosos, d’un silenci que tenia més de crit contingut que de silenci, la feia sentir amb tota la seva eficàcia. Hi ha, però, per dissort de Catalunya, tants catalans d’aquells que tenen orelles i no senten i tenen ulls i no hi veuen!

Ara En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que no coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aqueixes promeses que revesteixen tot el caràcter de sagrades, no pot mancar-s’hi”.

Des de Ripoll, ja el 1930, el butlletí Scriptorium fa una editorial on crida al retorn de les despulles del patriota de Ripoll a la seva terra. El 1931, és des del setmanari republicà Buirac que, en la seva editorial, emplaça Macià al seu compromís, Macià va morir el desembre del 1933 i en Francesc Català no havia tornat. El febrer del 1934, un grup de joves de Ripoll reprèn  la demanda del retorn d’en Francesc Català a través del setmanari del Ripollès l’Altaveu tot obrint una subscripció popular per sufragar les despeses del retorn de les despulles des de Bèlgica, aquesta vegada la crida té un gran ressò i s’estén arreu de Catalunya. Hi participen molta gent de Ripoll; catalans d’Amèrica; Centre d’Esquerra Estat Català; Federació catalana de Futbol; Centre Comarcal Lleidatà; Esquerra Republicana de Valls; gent de Palestra, Laureà Dalmau, diputat al Parlament per Girona, els ajuntaments de Torelló, Figueres, Teià, Anglès, Berga, Palamós, Sant Fruitós del Bages, etc.

Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya, se suma a la campanya i l’11 d’agost es publica un decret:

Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya

Presidència

Un dels factors espirituals que més impuls ha donat a l’obra de Govern de Catalunya recobrada ha estat l’anhel de reparar, en la mesura del possible, els danys ocasionats per l’extingida monarquia a Catalunya i als catalans.

Durant la dictadura, molts catalans sofriren a l’exili tota mena d’adversitats i privacions. Entre aquests catalans Francesc Català i Serra, que prengué part a la gesta de Prats de Molló, al costat del qui fou primer President de Catalunya, Francesc Macià, trobà la mort en terres d’exili. Ara, l’Ajuntament de Ripoll -la seva vila nadiua- ha tingut la iniciativa de traslladar a Catalunya, des de Brussel·les les seves despulles, per tal que aquest català exemplar pugui reposar en terra catalana.

Per a ajudar, doncs, a què la lloable iniciativa de la vila de Ripoll pugui portar-se a la pràctica i  d’acord amb el Consell executiu,

Decreto:

Primer .- Per tal de retre el tribut que mereix la memòria del patrici Francesc Català i Serra, mort a l’exili, la Generalitat de Catalunya acorda cooperar a la iniciativa del comitè Pro Trasllat de les seves despulles a la vila de Ripoll.

Segon .- Amb tal finalitat i d’acord amb el Departament de Finances, es concedeix una subvenció de 1500 ptes. a l’esmentat comitè per tal de contribuir a la subscripció oberta. Aquesta quantitat serà feta efectiva amb càrrec a la partida 1507 del Pressupost vigent de la Generalitat.

Barcelona, 17 de juliol del 1934.

LLUÍS COMPANYS

Com és sabut, després hi va haver els fets d’octubre del 34,  la repressió i presó de milers de persones, al 36 el cop d’estat dels feixistes i la guerra espanyola dels tres anys, la llarga nit de més de 40 anys del franquisme, i encara avui Francesc Català resta oblidat allà.

Aquest any, en el 90è aniversari dels Fets de Prats de Molló, Estat Català, en la seva intervenció a l'acte a la ciutat nord catalana, va glossar la figura d'en Francesc Català i va recordar que avui encara les seves restes no han tornat a la pàtria. Estat Català va fer una crida a crear una comissió per tal d'impulsar una campanya pel retorn de les despulles d'en Francesc Català a Catalunya,  proposta molt ben rebuda pels assistents, entre ells la diputada al Congrés per ERC, Teresa Jordà, de Ripoll, d’on en va ser alcaldessa i actualment encara n’és regidora. Teresa Jordà es va comprometre amb il·lusió a presentar una moció a l'ajuntament de Ripoll per aquest proper ple municipal del desembre per tal que en Francesc Català i Serra sigui declarat fill predilecte de Ripoll, donar suport per portar les seves despulles i cedir un espai per fer-li un monument el proper 2017, que serà el 90è aniversari de la seva mort. De ben segur que l’ajuntament, el poble de Ripoll i la resta de Catalunya es bolcaran, com van fer el 1934, pel retorn del seu fill.

Ja és hora que en Francesc Català i Serra, el primer soldat voluntari català, pugui tenir el seu merescut descans a la seva pàtria.

Jordi Miró.President d'Estat Català.Racó Català .7.12.2016