dilluns, 25 de febrer del 2019

El MWC, el REI, ARGELERS (CATALUNYA DEL NORD) i COSCUBIELA.


Avui hi ha tres noticies que voliem comentar: 
la primera que avui el rei dels espanyols ha vingut a Barcelona ha inaugurar el MWC, amb un fort desplegament mediàtic i policial (com correspon quan es visita una colònia) i li han fet d' amfitrions uns quants súbdits agraïts (començant per Roca Junyent, aquell de la constitució espanyola) i han fet el passadís-besamans uns altres súbdits encapçalats per l' alcaldesa de l' Hospitalet. Una mica de dignitat ha estat representada pel President Torra i l' alcaldessa Colau-

La segona notícia és que el president en funcions espanyol, Pedro Sanchez, ha fet un acte de precampanya a Argelers (Catalunya del Nord) en un acte de recordatori dels exiliats republicans espanyols, un recordatori una mica tardà. La dignitat ha estat per part dels més de 500 manifestants catalanistes que li han recordat que AVUI ENCARA HI HA EXILIATS i són catalans i els repressors són governants espanyols. Això és el que deien les noticies d' avui de Vilaweb:
"Mig miler de manifestants han rebut el president espanyol, Pedro Sánchez, a les portes del cementiri de Cotlliure (Rosselló), on ha fet un homenatge al poeta Antonio Machado i els republicans que ara fa vuitanta anys van haver de fugir a l’exili. Allà l’han esperat durant tot el matí els manifestants, majoritàriament nord-catalans, que han organitzat una concentració de protesta contra la seva presència. Han fet crits reclamant la llibertat dels presos polítics i han criticat que Sánchez defensi els valors republicans però que, en canvi, no censuri la monarquia espanyola. La manifestació ha recorregut també els carrers de la vila.

El recorregut de Pedro Sánchez a Catalunya Nord i Occitània, marcat pel secretisme, ha començat amb la visita a la tomba de l’ex-president Manuel Azaña al cementiri de Montalban, on es va morir exiliat el 1940. Allà s’hi ha fet una ofrena floral, s’ha guardat un minut de silenci i després s’ha descobert una placa commemorativa en homenatge a l’últim president de la segona república espanyola, fins el 1939.
Després d’haver visitat Montalban i Cotlliure, Sánchez s’ha dirigit a la platja d’Argelers, al costat de l’antic camp de concentració, on ara hi ha una placa commemorativa. Allà hi ha pronunciat un discurs. De fons se sentien els crits dels manifestants que l’han acompanyat durant tota la jornada i que l’han incomodat mentre parlava.
La tercera noticia que us voliem comentar és que els de CCOO es passen una mica de frenada contra els independentistes, però les paraules d' ahir de Coscubiela, ja van ser la cirereta, dient que la vaga de dijous 21 era una vaga "patronal". Bona resposta de l' Andreu Barnils que us l'ha afegim a continuació:
Amics, quan Coscubiela acusa algú de treballar per la patronal sap perfectament de què parla. I no em refereixo pas a Endesa. Em refereixo a SEAT, CC OO i UGT. Una aliança pornogràfica que marca un abans i un després en la cruel història sindical d’aquest país, que Coscubiela coneix de primera mà. Perquè ara dóna lliçons, però, quan era secretari general de CCOO, el seu sindicat i UGT van col·laborar amb els amos de SEAT a l’hora de decidir quins treballadors farien fora i quins no. Per primera vegada en la història col·laboraven en la llista d’acomiadats per la patronal. Gràcies, per tant.
Escriu Carles Vallejo, membre de CCOO, que ho va viure de dins estant: ‘Com a treballador de SEAT, actualment de base, sense cap més càrrec sindical que el d’ésser membre del consell de SEAT de CCOO, que viu i conviu les vuit hores laborables amb els companys i companyes de fàbrica, em fa tanta vergonya això que ha passat. Mai a SEAT no s’havia travessat la frontera dels acomiadaments forçosos, però la cosa greu és que els acomiadaments es podien haver evitat si s’haguessin abordat èticament i solidària a l’hora de negociar-los. Ara, el fet més greu és el de les complicitats sindicals a l’hora de fer les llistes, perquè s’ha passat de les llistes positives (ingrés dels fills o promocions de categoria) a les llistes negatives (incloure gent dins els acomiadats o treure’n). Ha estat el meu pitjor Nadal des que el 1971 vaig passar-lo detingut i torturat als calabossos de la Via Laietana de Barcelona, acusat d’haver organitzat les Comissions Obreres a SEAT. Mai no m’hauria imaginat que trenta-cinc anys després passés això a SEAT. Han acomiadat matrimonis, mare, pare i fills, persones de més de cinquanta-cinc anys i companys com Diosdado Toledano, de cinquanta-sis, militant de la lluita antifranquista i un dels fundadors de CCOO a SEAT. S’han salvat els submisos?… A SEAT es va forjant el sindicalisme del silenci, de la ‘Llei del Silenci’, el film d’Elia Kazan.’ (Font: “Lucha Internacionalista”, núm. 67, p. 13, pdf).
L’home que heu llegit, Carles Vallejo, durant sis anys es trobava a cavall entre Cornellà i Brussel·les, on va muntar el Comitè Econòmic i Social Europeu. Era l’elit de Comissions i després va tornar a treballar a la SEAT. Obrer de base. No pas com alguns altres.
Entrevista amb Diosdado Toledano, un dels acomiadats, i militant de CCOO, i ara portaveu de la Renda Garantida de Ciutadania. El primer dia que vaig llegir això que explica Toledano unes llàgrimes em van caure galta avall: ‘Els sindicats van entrar en la negociació de les llistes amb l’excusa d’evitar que l’empresa inclogués en la llista gent crítica, gent combativa, gent sindicalista. En el meu cas, vaig advertir-los públicament que, si pretenien salvar uns treballadors acordant l’acomiadament d’uns altres, que a mi no em salvessin pas, que em posessin el primer de la llista, perquè acordar la selecció dels acomiadaments, entrar-hi, significa destruir l’esperit del sindicalisme de classe (…) Però, finalment, la llista va ser pactada. És clar que si tu salves els teus amics, els teus pròxims, els teus clients o companys de partit… algú altre anirà a parar al lloc dels qui tu salves. I així dictes la sort d’uns altres companys i companyes. Això ha tingut per resultat una completa barbaritat, com ara que a la llista hi hagi una discriminació clara de les dones. Si a la plantilla les dones són el 14%, a la llista són el 20-21%. Quant a la component sindical, si la CGT té el 7% d’afiliació, a la llista té el 23%: és una desproporció tan evident que demostra una clara discriminació sindical, una repressió contra la CGT. Hi han inclòs dones embarassades, companyes de baixa per maternitat, disminuïts físics i companys amb greus malalties, matrimonis complets, treballadors de més de cinquanta anys de molt difícil recol·locació.’
Disminuïts físics i embarassades. Gràcies, per tant. En fi, quan Coscubiela denuncia col·laboracions entre sindicats i patronal, deu parlar d’això. Perquè, quan ell era secretari general, el seu sindicat va posar-ho en pràctica a la SEAT d’una manera cruel. I va haver de ser la justícia que, amb els anys, acabés declarant injustificats alguns dels acomiadaments.
Dir que Coscubiela va confeccionar personalment les llistes amb SEAT seria mentir. No va pas ser directament ell. Els qui van fer les negociacions van ser Matias Carnero (UGT), que amb els anys ha arribat a ser president del sindicat. Gràcies, per tant. Aquí elogia el pornogràfic acord del 2005 i aquí participa en uns actes de Societat Civil Catalana, el 2019, fet que demostra que drets socials i nacionals van de bracet. Si et pixes en els uns, et pixes en els altres. Per CCOO, l’home a la SEAT era Manolo Gálvez.
Joan Coscubiela (CCOO) i Josep Maria Álvarez (UGT) eren els secretaris generals quan tot això passava. I va durar anys, el conflicte, i la negociació. Els anys del tripartit. Quan les esquerres manaven. Quins records! I a diferència de Vallejo i Toledano, els senyors Coscubiela i Àlvarez van justificar aquesta pornografia Per exemple, en aquesta entrevista amb Mònica Terribas a TV3, que la CGT, indignada, va carregar a la xarxa entre insults:
Avui, després de passar per la política i Endesa, el senyor Coscubiela ha tornat a CCOO. Concretament té el càrrec de formar els dirigents del sindicat. Molta sort a tots ells. Que n’aprenguin tant com puguin. De veritat que sí.

dissabte, 16 de febrer del 2019

AVUI MANIFESTACIÓ, CADA DIA ACUSEM L' ESTAT ESPANYOL.

Avui tots i totes estem convocats a la manifestació, a les 5 de la tarda a la Gran Via de Barcelona.
L' única sortida de la situació és la independència.
ESTAT CATALÀ  ens refermem en el mateix que hem dit aquests darrers anys.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                             

















                        

diumenge, 3 de febrer del 2019

VAGA GENERAL: DIJOUS 7 DE FEBRER DE 2019

ESTAT CATALÀ dóna suport a la Vaga general proposada per la Intersindical-CSC, recolzada per altres sindicats com USTEC o CGT, que denoten un punt de fermesa necessària davant els retrocessos en l' àmbit laboral i el deteriorament de drets i llibertats en l' àmbit social i polític. Al mateix temps que exigim la llibertat dels Presos i Preses Polítiques.
Dijous 7 de febrer fem una crida a tothom a recolzar i participar en la vaga.




dissabte, 26 de gener del 2019

26 de GENER: MONTJUIC (1641), OCUPACIÓ FRANQUISTA (1939) I recordatori MARTÍ MARCÓ (1979).


26 DE GENER, UN MATEIX DIA I TRES FETS  HISTÒRICS: MONTJUÏC (1641), OCUPACIÓ FRANQUISTA (1939) I RECORDATORI MARTÍ MARCÓ (1979).
Un dia com avui, 26 de gener, del 1641 l’ exèrcit de Catalunya derrotava les tropes espanyoles del rei Felip IV a Montjuïc dins la guerra dels Segadors (1640-1652). Les tropes espanyoles havien iniciat una ofensiva a Tortosa i van assaltar i cremar Xerta (Baix Ebre) i van perseguir als que ells anomenaven “sediciosos” acusats de “traïdoria i rebel·lió”, per això podien ser condemnats a mort.
Poc després van assaltar i cremar El Perelló (Baix Ebre) el 8 de desembre  i Cambrils (Baix Camp) el 14 de desembre, allí van executar prop de 700 presoners de guerra i van degollar 400 homes, l’ofensiva va continuar a Vila-seca, Salou i Tarragona i unes altres columnes van anar a Lleida i a Horta de Sant Joan (Terra Alta). La defensa catalana va pensar que els aturarien a Martorell, però no va ser així i es van plantar a les portes de Sants i Hostafrancs esperant  l’assalt final a Barcelona. Però allí, les tropes espanyoles, es van refiar de la seva superioritat: 24.000 atacants contra 6.000 defensors. I no van calcular la rapidesa de la infanteria i cavalleria catalanes comandades pels coronels Tamarit i Cabanyes que els van derrotar de manera clara en la batalla de Montjuïc.
Un altre dia com avui, 26 de gener del 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona. Poc abans, el 16 de novembre, havia caigut el front de l' Ebre i la caiguda de la Catalunya Republicana era només qüestió de setmanes. També cauria la feina del catalanisme i la Mancomunitat, l’ aposta per la cultura i l’ escola catalana, les reformes polítiques, la normalització, l’ IEC, la xarxa de biblioteques, etc. etc.
Però no podem oblidar els símbols i la càrrega històrica dels fets. Les tropes franquistes entren per Castelldefels i per Esplugues de Llobregat, comandades pel General Yagüe, conegut pel “carnisser de Badajoz”.
Poc abans havien entrat el dia de reis del mateix mes a les Borges Blanques i el diari Heraldo de Aragón comentava: ...en Borjas, el feudo de Macià, y en su propia plaza central, quedaba clavada la bandera de España... (publicat avui per “Nació Digital”). Els simbolismes eren importants.
Tampoc ens pot estranyar que esperessin uns dies, un altre 26 de gener, per a entrar per la Diagonal, i destrossar tot el que quedava com a signes de catalanitat: arxius d’ entitats i personals, institucions, nomenclàtor, mitjans de comunicació, llibres, escoles...Tot canviat per una estètica i unes formes feixistes que van mantenir una forta repressió, no exempta de judicis sumaríssims i afusellaments, durant vint anys fins que els tecnòcrates van compartir amb els feixistes el poder i van obrir una etapa marcada per les grans obres i l’ especulació urbanística posterior.
Cal dir que després d’ aquell 26 de gener de 1939, Estat Català va patir detencions i afusellaments entre els seus militants, la majoria afusellats al Camp de la Bota, amb uns judicis que els acusaven de “rebel·lió militar i separatisme”.
Aquest és el llistat:
Llistat de militants d'Estat Català afusellats al Camp de la Bota durant els anys 1939 i 1944.
Afusellaments decidits per l'exèrcit espanyol en judicis sumaríssims, sota l'acusació de “rebel.lió militar i separatisme”.

Nom i Cognoms               Nascut                          Lloc d'execució Data
Miquel Eroles i Sorribes   El Prat de Llob.             Camp de la Bota 29-07-40
Antoni Sedó i Ana            Badalona                       Camp de la Bota 02-03-39
Carme Claramunt i Boret  Roda de Berà               Camp de la Bota 18-04-39
Lluís Escaler i Espuñes    Oliana                           Camp de la Bota 23-04-39
Joaquim Borell i Deulofeu Monistrol                      Camp de la Bota 04-05-39
Agustí Bassols i Castany   Barcelona                    Camp de la Bota 17-05-39
Pere Monpart i Estadella   Caldes de Montbui       Camp de la Bota 23-05-39
J.M. Aymamí i Margalef     Tarragona                    Camp de la Bota 25-05-39
Joan Terrades i Gatius      Ripoll                            Camp de la Bota 20-10-39
Joan Bonamusa i Busquets Mataró                        Camp de la Bota 11-11-39
Enric Ferrer i Baugés         Barcelona                    Camp de la Bota 20-11-39
Miquel Arenas i Pons         Barcelona                    Camp de la Bota 11-02-44
Octavi Tàpias i Cuspineda Granollers                    Camp de la Bota 07-07-39
Pere Valls i Bosch              St. Feliu de Codines    Camp de la Bota 29-05-41
Josep Tauler i Perals         St. Feliu de Guixols      Girona 25-04-39
Enric Ramírez i Hort           Barcelona                     Camp de la Bota 10-11-39
Agustí Miró i Corral             S. Quintí de Mediona   Camp de la Bota 01-08-39
Joan Tomàs i Beltrán         Reus                             Tarragona 15-11-39
Lluís Bori i Orriols               Campdevànol                Camp de la Bota 29-11-44
Jaume Canadell i Mas        La Farga de Bebiè        Camp de la Bota 04-07-39
Joan Castellana i Planas    Castellnou de Bages    Camp de la Bota 27-12-41
Sebastià González i Bofarull Esparreguera             Camp de la Bota 14-07-43
Melitó Farriol i Domènech   Sant Joan                     Camp de la Bota 04-03-39
Joan Urgell i Bes                 Juneda                          Lleida         

Un altre 26 de gener, aquesta vegada del 1979, al començament d’ això que en van dir “Transición” un militant d’ Estat Català i de les joventuts d’ ERC era mort per trets de la policia a l’ Eixample de Barcelona, es deia Martí Marcó i avui fa 40 anys dels fets.
Un mateix dia que enmarca les diferents etapes de la lluita per la identitat d’ aquest país. Des del partit Estat Català mantenim la seva memòria.

diumenge, 20 de gener del 2019

AIXÒ NO VA DE PRESSUPOSTOS, VA DE LLIBERTAT.



No va de pressupostos, va de llibertat!
Aquests darrers dies no paren de cantar meravelles dels pressupostos d'en Pedro Sánchez, sembla com si fos la pedra filosofal per portar la pau a les terres catalanes; després d'haver deixat terra cremada amb el 155 i dels darrers anys d'extorsió i pillatge econòmic, talment uns gàngsters.
A Catalunya ha quedat superada l’època del peix al cove, de ser submisos a canvi de les engrunes per tal de sobreviure la casta local.
Estem en una nova etapa històrica en què el poble català ha escollit ser lliure. El passat primer d’octubre vam votar democràticament ser un nou estat independent en forma de república i poder gestionar lliurement el nostre futur.
L'Estat espanyol va utilitzar una violència política, judicial i policial contra un poble desarmat que tan sols volia exercir el seu dret a votar i a ser lliure, una violència que ens retorna als vells temps i pràctiques del franquisme. Això ha passat amb el suport del PSOE, que ara es vol fer passar pel bo de la pel·lícula, i la indiferència d'aquesta esquerra espanyola i catalana que no ha deixat mai de ser part integrant de l'aparell de l'estat (evidentment, no les seves bases).
El discurs de Pedro Sánchez és vergonyós i insultant per al poble català, té la barra de vindre a Barcelona amb una proposta de finançament incert, que ni tan sols ens retorna el que ens han robat a canvi de renunciar a la llibertat.
Amb el senyor Sánchez, de l’únic que hem de parlar els catalans és quan alliberaran els ostatges i si acceptaran un referèndum d’independència de Catalunya amb la supervisió internacional.
La resta no és més que un intent de guanyar temps i intentar dividir el moviment independentista. Catalunya no pot cedir a aquests tipus de xantatges i no podem vendre la nostra dignitat per uns pressupostos. Els ha de quedar clar als espanyols que això no va de pressupostos, va de llibertat.

dimarts, 25 de desembre del 2018

ESTAT CATALÀ: 85 è aniversari de la mort del PRESIDENT FRANCESC MACIÀ.





Ha passat un any des de la darrer  acte d’ homenatge al  President Macià, hem commemorat el primer anniversari del primer d’ octubre i del 3 d’ 0ctubre, i també hem recordat els empresonaments, l’ exili, el 155 i la repressió  de cada dia i també el primer aniversari de eleccions del 21 de desembre, que també vam guanyar. Però encara no som independents.
En tot aquest temps volem fer esment de la manca d’ unitat dels partits. Organitzacions i entitats independentistas. Exigim unitat, no unitat de sigles, ni electoral, sinó unitat d’ objectius, de projectes, de fulls de ruta…
En relació a Espanya, fa quatre dies els dirigents espanyols van visitar la colònia.
El PSOE necessitava protagonisme, en la ja començada campanya  pre-electoral (municipals i europees) i protagonisme davant de la pressió interna espanyola entre PSOE per una part i PP-Cs-Vox per una altra. És una disputa electoral interna espanyola, sabem que en el fons no canviarà gaire, governin uns o altres.
I per això cal visitar les colònies (especialment les que donen més vots a la metròpoli) i per això fan els Consells de Ministres a Andalusia, Catalunya i suposem que la següent el País Valencià (Madrid no cal, hi són sempre) i d' aquestes colònies és d' on treuen més vots.
Una altra explicació no hi ha d' aquesta visita mediàtica sense cap proposta i amb l' únic objectiu de deixar clar que Catalunya és una colònia i ells manen i decideixen.
Repassem les propostes:
1) Pujar a 900 euros el Salari Mínim (SMI) era una cosa evident per vergonyosa, Espanya és el penúltim estat  de la UE si tenim en compte la relació SMI- Salari mitjà de cada país. I ens van mentir quan deien que no es podía aprobar l’ SMI, si no s’ aprovava abans els pressupostos de l’ Estat (com sempre, el xantatge per davant).
2) La segona, inversions de 112 milions en infrastructures per a Catalunya, uns diners que ja estaven pressupostats, però que mai no s' han executat.
3) La tercera, l' anul.lació del judici al President Companys, que s' ha quedat en una declaració de "reparació" simbòlica. Una proposta per a no fer res, vaja.
4) La quarta, és realment riure-se'n de tots, batejar l' aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas. No calen més comentaris. Els catalans volem la gestió de l' aeroport, no que canviïn el nom. A nosaltres ens està bé que es digui Aeroport del Prat com sempre i referit a la población on està l’ aeroport, però si s’ ha de canviar el nom, ens estimem més que es digui Aeroport Francesc Macià, o Mari Pepa Colomer (primera aviadora catalana de la historia). Però tampoc entrarem en una guerra de noms, que seria una guerra més de partits, quan el problema del nom desviaría l’ atenció del fons de la qüestió.
5) Suposem que no es van atrevir a explicar la cinquena per que era del tot insultant, el trasllat del Senat espanyol a Barcelona. Però en canvi sí que van aprobar la despesa de 26 milions d’ euros per a comprar mísils per a l’ Armada Española.
Al final van consensuar un text on parla de “seguretat  jurídica”  en compte de “marc de la constitució” i on diu que hi ha “un conflicto polític” en compte “d’ un problema de convivencia”, però això és tot i la paraula referéndum no surt enlloc.  Això és tot el que es va poder estitrar, total és adequar-se a la realitat, aquí no hi ha cap problema de convivencia, el problema l’ han creat ells. Però suposem que els haurem de donar les gràcies per visitar la colònia.
Com sempre hi ha articulistes i opinadors diversos que veuen l’ ampolla mig plena i llencen les campanes al vol perquè s’ ha aconseguit canviar aquestes dues frases. Quin engany, fa uns dies Felipe Gonzalez (gurú màxim dels “socialistes” ) deia en una entrevista que encara que hi hagi un 80% de vots favorables a l’ autodeterminació no canvia res.  I no hi haurà votacions perque`per a ells votar és  recular i és fer una renuncia, fa dos dies insistia un director de diari español en aquests conceptes.    
Davant la mancança de propostes, és evident que el Govern espanyol necessitava visitar la colònia per a dir que ells manen (i molt) i els indígenes de la colònia els han de rebre i demanar audiència per que els rebin (empresaris, alcaldessa de Barcelona, diputats...).
Per sort, la dignitat de la població catalana, va estar representada pels milers de persones que van sortir al carrer per a demostrar que el dirigent de la metròpoli no és ben rebut. Les TV van dissimular el so exterior i també a l’ interior de l’ acte, però ells segur que van sentir el soroll de les cassoles dels veïns.
  Avui que homenatgem al President Macià, pensem que no han canviat tant les coses, hi ha un tancament total en els polítics espanyols, no volen fer política els és més fácil la repressió, tenim empresonats i exiliats (presos polítics), un menyspreu constant a tot el que vé de Catalunya. La novetat potser és que ara hi ha una veritable guerra mediática contra nosaltres i una manipulació constant de la informació.
De les negociacions amb els governs espanyols de dretes i “d’ esquerres” Macià en va tenir una llarga experiencia, sempre amb promeses incomplertes i amb el xantatge preparat i l’ amenaça. No sé que diría el President Macià en aquest momento, però suposo que cridaria a continuar perseverant i no deixar de caminar perquè ells pensen que nosaltres ens cansarem i abandonarem i això no ho farem, com mai ho van fer els militants d’ aquest partit  històric                                                          
que es diu Estat Català i que un dels seus objectius està en el propi nom del partit.
Volem fer un esment especial als presos polítics i als exiliats, en un dia com avui, difícil de pasar en una presó per una situación injusta.  VISCA CATALUNYA LLIURE.

dissabte, 22 de desembre del 2018

DIRIGENTS ESPANYOLS VISITEN LA COLÒNIA.

El PSOE necessitava protagonisme, en la ja començada campanya  pre-electoral (municipals i europees) i protagonisme davant de la pressió interna espanyola entre PSOE per una part i PP-Cs-Vox per una altra. És una disputa electoral interna espanyola, sabem que en el fons no canviarà gaire, governin uns o altres.
I per això cal visitar les colònies (especialment les que donen més vots a la metròpoli) i per això fan els Consells de Ministres a Andalusia, Catalunya i suposem que la següent el País Valencià (Madrid no cal, hi són sempre) i d' aquestes colònies és d' on treuen més vots.
Una altra explicació no hi ha d' aquesta visita mediàtica sense cap proposta i amb l' únic objectiu de deixar clar que Catalunya és una colònia i ells manen i decideixen.
Repassem les propostes:
Pujar a 900 euros el Salari Mínim (SMI) era una cosa evident per vergonyosa, Espanya és el penúltim país de la UE si tenim en compte la relació SMI- Salari mitjà de cada país.
La segona, inversions de 112 milions en infrastructures per a Catalunya, uns diners que ja estaven pressupostats, però que mai no s' han executat.
La tercera, l' anul.lació del judici al President Companys, que s' ha quedat en una declaració de "reparació" simbòlica. Una proposta per a no fer res, vaja.
La quarta, és realment riure-se'n de tots, batejar l' aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas. No calen més comentaris. Els catalans volem la gestió de l' aeroport, no que canviïn el nom.

Davant la mancança de propostes, és evident que el Govern espanyol necessitava visitar la colònia per a dir que ells manen (i molt) i els indígenes de la colònia els han de rebre i demanar audiència per que els rebin (empresaris, alcaldessa de Barcelona, diputats...).
Per sort, la dignitat de la població catalana, va estar representada pels milers de persones que van sortir al carrer per a demostrar que el dirigent de la metròpoli no és ben rebut.


Us afegim, la crònica de Pere Martí avui a Vilaweb:


TEMA DEL DIA
Passejar.
 Es fa difícil d’imaginar què devia pensar Pedro Sánchez quan aquest matí ha sortit de l’hotel Duquessa de Cardona, seu de tota mena de conspiracions parlamentàries, i passejava pels carrers deserts del passeig de Colom fins a la Llotja de Mar envoltat dels seus col·laboradors com a únics vianants. Una falsa normalitat imposada per un desplegament policíac sense precedents. A aquella hora ja havia esmorzat amb Ada Colau –que no es volia perdre la fotografia, ni que fos de cinc minuts–, però sobretot ja havia vist les portades dels diaris de Madrid, que el presentaven com un traïdor a Espanya per haver-se venut a l’independentisme. De lluny, se sentia el soroll de les cassoles que repicaven els veïns protestant per la seva presència i, una mica més enllà, darrere els cordons de la policia, la gent manifestant-se. Després d’aquesta absurda reunió del consell de ministres a Barcelona, Sánchez és vist com un traïdor a Madrid i continua essent un espanyolista pels independentistes. Es fa difícil de saber en què ha sortit guanyant.
Pel que fa als acords del consell de ministres espanyol, no ha deixat ningú content. L’augment del salari mínim interprofessional als 900 euros ha passat desapercebut enmig de tant soroll i, en el cas català, ha evidenciat la mentida que requeria l’aprovació del pressupost de l’estat per fer-ho possible. Els 112 milions d’inversió en infrastructures per Catalunya ja estan pressupostats i no s’han executat. Són la propina. La decisió unilateral de batejar l’Aeroport de Barcelona com a Josep Tarradellas és pròpia d’un govern que tracta Catalunya com una colònia. És una falta de respecte a un president que va patir l’exili quan no consulta ni tan sols la institució que va presidir, la Generalitat. L’única cosa que vol la majoria de catalans és el traspàs de la gestió de l’aeroport, segrestat per AENA per afavorir Barajas. El nom, si n’ha de tenir, ja el decidiran les institucions catalanes. La Generalitat ja els havia desaconsellat de fer aquest anunci.
I si no n’hi hagués prou, anuncien una ‘reparació moral’ de la figura del president Lluís Companys que no té cap conseqüència jurídica. Prèviament, havien filtrat a la premsa que aprovarien l’anul·lació del judici, cosa que requereix un projecte de llei, perquè és el Tribunal Suprem espanyol que ha d’anul·lar els consells de guerra. L’única cosa que faltava treure del cistell dels gestos socialistes era el trasllat del senat espanyol a Barcelona, però m’imagino que ja no s’han atrevit, perquè aleshores el resultat de la reunió hauria estat insultant. El guió de la visita de Sánchez sembla escrit per un dels seus pitjors enemics si pretenia ficar-se els catalans a la butxaca. Mentre tenim un president a l’exili, i nou dirigents independentistes a punt de ser jutjats pel Tribunal Suprem, Sánchez proposa de batejar l’Aeroport de Barcelona amb el nom de Tarradellas i insinua una anul·lació del judici al president Companys que només pot fer el Suprem obligat per llei. És clar que va desinformat o mal assessorat.
La millor metàfora de la seva estada la vam veure dijous al vespre, quan un membre de protocol de la Moncloa va tapar unes ponsèties grogues amb una ponsètia vermella davant tota la premsa gràfica. Un error de manual que va donar una dimensió a un fet que potser hauria passat desapercebut. Sánchez està massa preocupat pels gestos i poc pel contingut. Estava obsessionat a no fer una cimera i no la va fer. Només va fer una reunió bilateral amb el president Torra i una fotografia de conjunt. Però aquesta imatge i, sobretot, l’acord són vistos des de Madrid com una rendició als postulats independentistes. El text de l’acord de Pedralbes va arribar a tenir set versions i va ser negociat hàbilment els dies previs pel vice-president Pere Aragonès, amb la vice-presidenta Carmen Calvo, i la consellera de Presidència, Elsa Artadi, amb la ministra de Política Territorial, Meritxell Batet.
Al redactat inicial, hi figurava que qualsevol diàleg s’havia de fer en el marc de la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia, però Moncloa va acceptar de canviar-ho pel concepte de ‘seguretat jurídica’, que, segons Batet, és igual. També es va treure la referència a un ‘problema de convivència’ a Catalunya i es va canviar per l’existència d’un ‘conflicte polític’, i no es va fixar cap percentatge per acceptar-ne la solució, sinó que es va incloure l’ambigua fórmula de la ‘immensa majoria’ de la societat catalana. Ja no és el percentatge del 75% que havia esgrimit Sánchez en el discurs al congrés espanyol. A canvi, la paraula referèndum no apareix enlloc, cosa que satisfà el govern espanyol. Però l’absència de la referència a la constitució espanyola ha servit a la brunete mediàtica per a dilapidar-lo. Que l’extrema dreta del PP i Ciutadans s’exclamin no fa bo l’acord, perquè el text tampoc no esmenta el referèndum que reclama el 80% de la societat catalana. Només serveix per a constatar que a Madrid sempre hi pot haver algú pitjor. I això ho sabem des d’abans del retorn de Tarradellas. Per posar una data com una altra.