HIPOCRESIA.

Hipocresia

L´11 de setembre va ser un dia històric. Més de cent ajuntaments van penjar la bandera independentista de forma oficial, amb el suport de mocions majoritàries dels consistoris. Els representants electes majoritaris de prop d'un milió de catalans van deixar clar així que la independència és una opció política a contemplar i van demostrar que es poden tancar files posant la nació per davant dels partits.
En resposta a això molts mitjans, especialment els mitjans públics que paguem tots, van optar pel silenci incòmode, com si per amagar la realitat aquesta deixara d'existir i els partit socialista van optar sense embuts per la hipocresia verbal. Tenim tema, doncs.

D'ací uns anys la Diada del 2008 estic segur que marcarà una inflexió. Perquè en aquesta diada haurem arribat per primer vegada de forma explícita i visible a aquella estació on els socialistes i els sobiranistes ja no anem en el mateix tren -per dir-ho com ho sol dir en Carod. Més i tot: no és que "no anem" ja en el mateix tren sinó que anem en trens que porten direccions oposades i estan condemnats a xocar. Perquè els projectes que algunes formulacions han volgut presentar com a complementaris quan arriba l'hora de la veritat són el que són. I el que són és antagònics. Des del PSC s'ha mirat de treure ferro al tema durant anys i de rebaixar-ne la importància. Els socialistes poden transigir, per exemple, en que no onege la bandera espanyola als ajuntament i ho faça sola la senyera, excepte en les grans ciutats. Els agradarà o no però saben que és un preu que han de pagar per a poder articular al seu voltant una esquerra plural que és, en molt bona part, independentista.

L´11, però, vam topar amb la realitat, amb l'antagonisme substancial que es farà cada dia més difícil de superar: o el projecte és seguir on som o el projecte és marxar tan ràpid com puguem. I com que el PSC en això no té cap dubte ja no hi ha lloc per a dissimular l'antagonisme, per més hipocresia verbal que vulguen posar sobre la taula. Hi ha un antagonisme que es veu clar per exemple quan tot d'alcaldes socialistes desobeeixen sense vergonya ni remordiment democràtic un acord dels seus plenaris i opten pel més pur estil cacic per a evitar que es penge la bandera independentista l'any que aquesta en fa cent. Si perden les votacions les ignoren i en pau...

Hi ha un antagonisme que es veu quan ells argumenten que no poden hissar l'estelada per no incomplir la llei (espanyola, ep!) de banderes mentre que fa uns mesos entre altres els ajuntaments socialistes de Girona, Sant Boi o Sant Adrià no van tindre cap problema en hissat la bandera de la república ...espanyola, per posar només un exemple flagrant. Hi ha un antagonisme que es veu amb tota la claredat quan el PSC emet un comunicat a les 22.03 de la nit condemnant "amb rotunditat" uns presumptes incidents esdevinguts en les manifestacions independentistes i es fa evident com són d'àgils els socialistes per a condemnar els independentistes per uns fets que de tant minúsculs que pràcticament ningú no els ha vist mentre que en canvi no van protestar, per exemple, per les destrosses provocades pels seguidors de la selecció espanyola de futbol.
L´11 uns incidents minúsculs sí que van valdre un ràpid comunicat redactat en els termes més durs des del carrer Nicaragua. Termes poc durs encara, però, si els comparem amb les greus declaracions que Jordi Hereu (el mateix alcalde socialista de Barcelona que va qualificar de gran festa cívica la bretolada dels seguidors de la selecció espanyola) va fer dimecres per a intentar impedir que ERC i CiU penjaren la bandera estelada a l'ajuntament de Gràcia. Va dir Hereu que penjar l'estelada es podia comparar amb un insult a la ciutadana, que calia complir la llei de banderes (com si el seu ajuntament no hagués penjat mai cap bandera o penó fora dels oficials) i que l'estelada no representa a tots els ciutadans -ni l'espanyola tampoc, alcalde, ni l'espanyola tampoc. La hipocresia però rau en que tots aquests arguments insostenibles de fet el que intenten és amagar l'únic argument real. Que no és cap altre que estan, els socialistes en contra de la possibilitat de la independència. Exactament igual que ho està el PP i Ciutadans. No és que els té igual o en podem parlar. No. És que estan en contra i faran el que siga per a impedir-la. I per això els posa tan nerviosos l'estelada. No posar la bandera espanyola, malgrat tot, no és l'afirmació d'una voluntat de futur. Només és una manera d'evitar problemes. Posar l'estelada, en canvi, és tota una altra cosa i ells ho saben.
Els socialistes necessiten i viuen de l'ambigüitat calculada. És una estratègia que els ha donat fruits molt positius. Per això perden els nervis quan ja no poden exercir-la. En primer lloc perquè el suport a la independència creix i es fa visible per més que el seu control dels mitjans de comunicació funcione com un rellotge i avui ens ensenyen una realitat difícil de reconèixer. Però també perquè l'estratègia socialista que va dissenyar amb tant d'encert Pasqual Maragall -dividir el camp nacional i guanyar les eleccions enfrontant uns nacionalistes a uns altres- és difícil de sostenir si s'han de descarar d'una forma tan contundent com ho van fer ahir. No ha canviat res massa substancial. Però quan CiU, Esquerra i la CUP s'enfronten units a l'alcalde de Vilafranca per a penjar la bandera independentistes hi ha un horitzó que es comença a dibuixar. No ha canviat res però quan els regidors d'Esquerra i CiU ixen junts al balcó de l'ajuntament de la Vila de Gràcia a penjar l'estelada, malgrat les amenaces dels socialistes, hi ha un horitzó que es comença a dibuixar.
No ha canviat res però quan en molts pobles del país regidors de diversos partits s'han trobat per a penjar la bandera independentista i no hi havia els socialistes hi ha un horitzó que comença a canviar. No passarà res demà ni demà passat. Però l'onze de setembre de 2008 nosaltres el recordarem com una fita clara d'ací uns anys. I em sembla que ells, "ells", també.

Vicent Partal