Ens afegim en la part que ens toca a recuperar la memòria històrica d' aquest país i pengem la introducció històrica amb la qual es va començar l' acte:
L’ EXILI CATALÀ.
Després de la Batalla
de l’ Ebre, l´Exèrcit Republicà (i per tant també les brigades catalanes) van
anar retrocedint terreny de manera constant. A Catalunya (reraguarda) les dades
eren impressionants: 702.000 refugiats republicans havien arribat a Catalunya
des del començament de la guerra fins a mitjans del 1938, si afegim els dels
darrers mesos de guerra, tindrem una xifra molt propera a 1.000.000 de
refugiats no catalans, alguns dels quals es van afegir als catalans que van
començar l´èxode en direcció a França.
La procedència d´aquests desplaçats era : 339.000 refugiats d´Extremadura i
Castella La Manxa ,
153.000 d´Andalusia, 121.000 d´Astúries i Cantàbria, 50.000 d´Euskadi i 39.000
de l´Aragó.
Els bombardejos feixistes sobre ciutats i pobles catalans no es van aturar
fins el darrer dia de l´ ocupació de Catalunya. Entre el 25 de desembre de 1938
i el 15 de gener de 1939 (en només 21 dies) hi va haver bombardejos contra 36
localitats catalanes, segons l´historiador Josep M. Solé Sabaté. Algunes
ciutats van ser bombardejades diverses vegades, les més castigades van ser
Tarragona 14 bombardejos, Barcelona 11 bombardejos i Reus 10 bombardejos.
Passat tot això, els primers refugiats van arribar a la frontera, però el
Govern francès l´havia tancat i no la va obrir fins la nit del 27 al 28 de
gener (només per a les dones i criatures). El Govern francès va fer un càlcul
de 2.000 refugiats per dia, però les previsions eren infinitament superiors,
així que tres dies més tard van permetre l´entrada als ferits i després a
tothom. L´allau era evident.
Els excombatents republicans van haver d´esperar fins la tarda del 5 de
febrer i aquella primera nit ja van travessar la frontera 20.000 soldats i
oficials republicans. El pic més alt de pas va ser pel Pertús en que en un dia
de febrer van passar gairebé 50.000 soldats republicans.
Els governants republicans van passar la frontera per separat. Els
dirigents espanyols: Azaña, Martínez Barrio, Negrín van passar el 5 de febrer
per la Vajol
fins al poblet de les Illes (ja a la Catalunya del Nord) i des d´allà fins a Perpinyà,
una vegada arribats a Perpinyà, Negrín va tornar pel mateix camí cap a la Vajol i de retorn va trobar
al Govern català i al basc: Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, Josep
Taradellas, Antoni M. Sbert, Pere Bosch i Gimpera i el lehendakari basc José Antonio Aguirre. Negrín va refusar l´oferta
de Companys d´acompanyar-los i van seguir cadascú el seu camí.
EL CAMP D’ ARGELERS.
Molts militants i dirigents d’ EC van acabar al camp d’Argelers, tenim
documentació de l´estada d´en Marcel.lí Perelló (ex Secretari General d’ EC) el
febrer de 1939 a
Argelers, confirmada per Miquel Ferrer i Sanxís, ex.secretari general de l´UGT
i antic company seu a la Presó Model
En aquell any va ser molt polèmic el
mot camp de concentració. Cal
recordar les paraules d´Albert Sarrault, Ministre de l´Interior francès, que va
explicar així el tema en una visita al Rosselló l´1 de febrer de 1939: Ho tornem a repetir: el camp d´Argelers de la Marenda no serà un lloc
penitenciari, però sí un camp de concentració. No és la mateixa cosa. Els
asilats que hi passaran, hi restaran només el temps necessari per preparar llur
trasllat o, segons llur opció, el lliure retorn a Espanya..
El primer camp de concentració va ser el d´Argelers de la Marenda. PocLa Tor
de Querol, La Guingueta
d´Ix i Montlluís (per als que arribaven per Puigcerdà).
Argelers es va obrir el 5 de febrer (alguns historiadors diuen que el
mateix 1 de febrer) i estava instal.lat
a la platja directament, dos dies més tard es va obrir el camp de concentració
de Sant Cebrià i el dia 9 del mateix mes va obrir el camp del Barcarès. Aquests
camps estaven fets per als refugiats que entraven als centres d´acollida per la
part oriental (Cervera, el Portús i la
Vajol ).
Els camps de l´interior, al Vallespir i la Cerdanya eren: els camps
d´Arles, la Guingueta
d´Ix, Prats de Molló, la Tor
de Querol i Sant Llorenç de Cerdans, i eren destinats als refugiats que
passaven per l´interior (Puigcerdà, Coll d´Ares, etc.), però aquests darrers
camps van anar tancant degut a les baixes temperatures de l´època.
La xifra aproximada de refugiats que van anar a parar als camps de la Catalunya del Nord va
ser de 275.000 persones. Els camps de concentració més atapeïts eren els de Sant
Cebrià amb 100.000 refugiats i Argelers amb 80.000, que era on estava en
Marcel.lí Perelló.
El cas és que es van comptabilitzar, segons l´historiador Daniel Díaz
Esculies 471.000 persones exiliades en territori francès i nord-català el
febrer de 1939, després de l´enfonsament quasi total de la República a finals del
mes anterior i afirma que era un
voluminós conjunt interclassista…dels quals més de 100.000 eren catalans, entre
els quals predominaven les classes obreres i populars..
També afirma Daniel Díaz Esculies que globalment,
l´emigració catalana va tenir una personalitat pròpia i no es fongué mai en el
sí de l´espanyola, amb la qual als períodes de consens seguien els de dissens o
d´ignorància mútua.
Les xifres farien poca variació i l´historiador Javier Rubio,
comptabilitzava 440.000 persones refugiades a França, a finals de març de 1939.
Estat Català va intentar obtenir dades del seus militants i un informe
elaborat pel Consell Executiu d´EC a l´exili, ja al juny de 1939, donava per
bones aquestes dades dels seus militants als camps de concentració: 148 al camp
d´Agde, 48 al camp de Bram, 34 al de Set-Fonts, 25 al de Vernet i un nombre
encara indeterminat al camp d´Argelers, on havien anat a parar militants i
dirigents d´EC, com Borrell, Marcel.lí Perelló, Lluis Serres, etc.
.
També va anar a parar a Argelers un altre militant d´EC, Octavi Viladrosa,
que va explicar molt graficament com era el camp: una platja immensa, nua,
sense una sola casa a la vista, sense un arbre a l´horitzó. Argelers es va
haver de dividir en dos camps, un de civil i un de militar i una riera seca
separava un de l´altre. Explicava que la
brisa freda de la mar ens travessava els ossos. Una espècie d´epidèmia
s´escampà per tot el camp. Cadascú n´és víctima, en qualsevol moment del dia,
la diarrea…
A Argelers, Viladrosa, hi va trobar companys de militància, com Lluís
Serres (del Comitè central d´EC) acompanyat del seu sogre, l´Amadeu Bonet (Capità de la 132 Brigada Mixta), Torrents
(germà del Comissari polític) i Valero del Casal d´EC de Gràcia, entre molts d’
altres militants d´Estat Català..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada