dimarts, 19 de novembre de 2013

ESTÀS D' ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT INDEPENDENT?

Després de constatar la mort de "l' ànima " catalanista del psc-PSOE i de la conversió dels Ciudadanos en referents de l' unionisme, queda el panorama polític molt definit.
Però no tenim clar encara la posició institucional de Catalunya, continuem sense data ni pregunta, ni visualització internacional del procés.
En aquests moments va bé l' article de l' Uriel Bertran de Solidaritat: "Estàs d' acord que Catalunya esdevingui un estat independent?"

 

La pregunta del milió


O més just, dels milions. Volem  la pregunta dels milions
 que ens hem manifestat sense descans, a 554 municipis en la consulta sobre la independència, a Barcelona el 10 de juliol de 2010 i l’11 de setembre de 2012 i arreu del país l’11 de setembre de 2013. Hem estat milions conformant l’imaginari col·lectiu de la llibertat, aconseguint esdevenir una  majoria social clara i ara tenim la voluntat inequívoca de ser preguntats en referèndum oficial i vinculant sobre la independència. Sense ambigüitats.


Estàs d’acord que Catalunya esdevingui un estat independent? Sí o no. Així de simple, així de clar, així de necessari, i així de rutinari, i així de convencional. És el que es pregunta arreu quan s’exerceix el dret a l’autodeterminació. Què van preguntar a Montenegro en el referèndum avalat per la Unió Europea: “Vol que Montenegro esdevingui un Estat independent?” Que pregunten a Escòcia: “Ha de ser Escòcia un Estat independent?” Què s’ha de preguntar quan milions de persones es manifesten per la independència? Sobre la independència. És el que passa i passaria arreu. Arreu, menys potser a Catalunya si s’imposen algunes tesis.

Quan alguns diuen que és necessari que federalistes i independentistes puguem votar el mateix, és per posar-se les mans al cap. Com poden votar el mateix els que es volen quedar a Espanya i els que en volen sortir? És com si els que volen mantenir les centrals nuclears i els que les volen tancar poguessin votar el mateix en un referèndum sobre el tancament de les centrals nuclears. No té ni cap ni peus.

No s’aturen aquí, la ignorància o la malícia és molt atrevida: els mateixos i d’altres diuen que la consulta ha de ser acordada amb l’Estat. Però com pot ser acordada amb qui ens ofega i espolia i a més ens necessita per, diuen, sortir de la crisi que ells han creat i a on ens han enfonsat? La llibertat no es demana, s’exerceix, es pren. L’aparheid es va acabar demanant permís al govern sud-africà? Els drets civils es van conquerir demanant permís al govern nord-americà? Les desenes de països que s’han independitzat d’Espanya ho van fer demanant permís al govern espanyol? El referèndum s’ha de convocar, presentar-lo al món amb una pregunta clara, s’han de posar les urnes i deixar que Espanya ens ajudi a mobilitzar la ciutadania amb els seus xisclets predemocràtics. Una oposició antidemocràtica i nacionalista espanyola que deixarà el món i als dubtosos d’aquí espaordits i predisposats a simpatitzar amb un procés d’autodeterminació just i impecablement democràtic. Amb aquesta estratègia el referèndum es guanyarà. Votant, o en el cas que Espanya gosés retirar les urnes –cosa altament improbable-, es guanyarà perquè el món entendrà en aquest context una declaració unilateral d’independència. Però hem d’arribar fins al final, amb convicció.

El dret a l’autodeterminació s’expressa etimològicament de forma molt clara: auto-determinació. No cal el permís d’Espanya per exercir el que el mot i el dret deixen molt clar: auto-determinació. Però sí que cal el que el mot també deixa molt clar: determinació. Catalunya necessita aclarir-se i no podem trigar més. El temps juga en contra nostra. Espanya esprem i ofega. I com més triguem més espremerà i ens ofegarà per fer desistir la classe política. Cal determinació.

Determinació per posar ja la data i la pregunta i obrir veritablement el procés polític i institucional per la independència. Perquè de procés obert en realitat només se n’ha obert un, el social. El polític i institucional resta a les beceroles. El món només s’ha fet ressò d’allò que el poble ha fet i ha construït. De l’esfera institucional, res ha cridat l’atenció del món. Això canviarà amb una pregunta clara i amb una data propera, el 2014.

La mobilització popular no es pot aturar. És ara, més que mai, que els polítics honestos necessiten l’ajuda del poble per guanyar la partida a la vella política de la transacció i l’engany. El diumenge 15 de desembre ens trobarem a la plaça Sant Jaume, en un migdia esclatant, per a exigir el referèndum “sí o sí” i la pregunta dels milions: estàs d’acord que Catalunya esdevingui un Estat independent? Amb el referèndum convocat, llavors cadascú es podrà vestir com bonament li plagui, que molt s’haurà fet i tot serà possible.